La visita d'un venedor d'enciclopèdies maldestre i insistent que acaba demanant per l'home de la casa, tot i que en aquella llar ja no n'hi hagi, marca l'inici de la primera novel·la d'Enric Pardo (Castelló de la Plana, 1977) escrita en un valencià saborós i íntim. Conegut pels guions de sèries com Arròs covat, Mira lo que has hecho i Maricón perdido, Pardo ha necessitat reconstruir la seva infantesa i recordar com va néixer la seva obsessió pels mons de ficció –literaris, cinematogràfics i de còmic– a L'home de la casa (La Magrana, 2025), un testimoni despullat, emotiu i a estones incòmode sobre la difícil i defectuosa construcció d'un nen a la dècada dels anys 80.

Aquesta és la darrera novel·la traduïda al català de la guanyadora de l'últim premi Nobel de literatura, l’escriptora sud-coreana Han Kang. Un llibre que es relliga amb tots els de l’autora, però especialment amb Actes humans, perquè també indaga –amb tanta força com delicadesa– en el passat traumàtic de la història coreana. En aquest cas, l’episodi sagnant que batega al fons de tot plegat és una matança que es va produir a l’illa de Jeju, a la zona més septentrional del país, en la qual van morir assassinades més de deu mil persones. Va ser una autèntica barbaritat perpetrada per policies i militars contra un aixecament popular de camperols que rebutjaven la divisió de Corea en dos països. Era el 1948, i alguns historiadors situen aquest episodi com un dels prolegòmens de la Guerra de Corea, que va començar al cap de dos anys. No cal dir que tota la massacre es va produir amb el coneixement de l’exèrcit dels Estats Units, que ja controlava el territori.

"Ets la primera persona que entra en aquest estudi, a banda de la família", comenta Àlex Broch (Barcelona, 1947) a l'entrada del pis de l'Eixample dreta que, des de finals de la dècada dels 80, ha anat sent colonitzat per piles i piles de llibres. El crític literari i editor català calcula que n'hi deu tenir uns 5.000, tot i que aquesta només sigui una part de la seva biblioteca, que s'expandeix també a la casa d'estiueig de Bellaguarda i, en menor mesura, al lloc on viu. "Dec tenir una de les col·leccions més importants de crítica literària de la ciutat", afegeix amb la boca petita quan s'accedeix a l'antic menjador de l'immoble, on hi conviuen centenars de volums de temàtiques tan diverses com la semiologia, la història cultural, l'antropologia, la mitologia i la lingüística. "Si algú ocupés el pis, em quedaria completament desarmat, perquè aquí dins hi ha totes les meves eines de treball", continua. Les eines i també els llibres que ha escrit –entre els quals destaquen Literatura catalana dels anys 70 (Edicions 62, 1980) i Forma i idea en la literatura contemporània (Edicions 62, 1993)–, les nombroses revistes i publicacions en què ha col·laborat, les col·leccions editorials que ha dirigit i els set volums d'Història de la literatura catalana, coeditats des del 2013 per Enciclopèdia, Barcino i l'Ajuntament de Barcelona. El projecte, el més ambiciós de tots els que ha capitanejat, s'hauria de tancar el 2027, coincidint amb el seu vuitantè aniversari.

"La sexualitat és íntima, però mai privada; és social, col·lectiva", diu la comunicadora política Laia Mauri (Badalona, 1996). Després de donar-se a conèixer com a articulista, Mauri debuta en la ficció amb la novel·la Cos, camp de batalla (La Magrana), que aborda el desig femení des de la mirada d'una adolescent que descobreix la sexualitat durant els anys de la crisi econòmica del 2008. "M'he anat fent gran a cavall de l'obsessió per agradar i la voluntat tossuda de fer el que em donés la gana", diu la Judit, la protagonista de la novel·la, que intenta fugir de la pressió estètica i altres cotilles socials que l'asfixien.

Diu l’escriptora Antònia Vicens (Santanyí, 1941) que Crideu la mort errant, digueu-me on va, que tot just acaba de publicar La Magrana, pot ser la seva darrera novel·la. “Quan acab d’escriure un llibre sempre dic que serà el darrer perquè en surt esgotada”, reconeix, “però amb aquest en concret… Jo veig la vida des d’una escala que ja té 83 escalons, no sé si tindré forces per tornar a passar pel que he passat amb tots aquests personatges per fer una altra novel·la, la veritat”. 

La relació d'Antònia Vicens (Santanyí, 1941) amb les paraules ha estat singular des que era molt petita. L'últim Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha tornat a Barcelona per pronunciar el pregó de 40a Setmana del Llibre en Català, l'edició més gran de la seva història, que arrenca aquest divendres al Moll de la Fusta i estarà oberta fins al 18 de setembre. "Parlaré de la potència de les paraules, que és enorme, i de com em van canviar la vida –ha recordat aquest dijous coincidint amb la publicació de Quasi un miracle a La Magrana, volum que reuneix tota la seva narrativa breu–. Vaig néixer en un moment de misèria econòmica i cultural. S'havia acabat la guerra feia poc. A casa havíem de lluitar per tenir un plat a taula. No hi havia llibres, llibreries ni biblioteques. Quan era petita, com que no tenia contes me'ls havia d'inventar. El dia que vaig descobrir que podia dibuixar amb paraules la finestra que no tenia a l'habitació, alguna cosa va canviar dins meu".

'Jacques el Fatalista'

Denis Diderot. La Magrana, 2022. Traducció de Joan Tarrida Planas. 344 pàgines. 19,90 euros

Hi ha llibres que es resisteixen a ser classificats, ordenats o sistematitzats perquè hi ha autors que busquen estripar les vores dels vestits amb els quals la majoria d’altres escriptors vesteixen els seus llibres-fillets: aquest és una novel·la negra, aquell d’allà, un poema èpic, i el de més enllà, un assaig sobre la cuina grega del segle III. Doncs no, hi ha llibres que duen tota la roba a la vegada i, amb aquesta barreja a sobre, tracen camins nous per a la narrativa més convencional, que els farà servir més tard o més d’hora. Jacques el Fatalista de Denis Diderot (La Magrana, 2022) és un d’aquests: novel·la d’aventures, assaig filosòfic, contes enfilats, novel·la parlada, teatre... Ho és tot a la vegada! Hi ha una línia que neix dels diàlegs memorables entre el Quixot i Sancho Panza, salta un parell de segles i aterra en dues obres quasi contemporànies com són el Tristram Shandy i Jacques el Fatalista, per acabar en novel·les com Ferdydurke, o en les obres de teatre de Beckett, on l’humor ja s’ha estrafet del tot i és una ganyota desesperada, però encara hi és. És la línia dels qui pensen que l’humor, ah l’humor!, és la millor arma que s’ha inventat la humanitat per mirar de fer intel·ligible el món en el qual hem de viure. I Diderot ho pensava, això.

]]>

Cada mare té les seves virtuts i els seus defectes, i la relació dels fills amb ella es va transformant –a vegades de manera conflictiva– al llarg de la vida. Coincideixen a les llibreries tres novel·les que indaguen en la complexitat de les relacions entre mares i fills. Cinta Farnós debuta amb Geosmina (La Magrana), en què la protagonista emprèn un viatge per descobrir alguna cosa del passat de la mare, que acaba de morir. Nancy Huston teixeix, a Arbre de l'oblit (L'Altra / Galàxia Gutenberg), una versàtil galeria de maternitats a partir d'una jove que viatja a l'Àfrica en un moment de turbulències identitàries. I David Viñas Piquer observa com canvia la seva mare des que li diagnostiquen Alzheimer a Quédate más tiempo (Destino).

]]>

Penguin Random House Grupo Editorial no para de créixer. Fa dos anys comprava La Campana i ara ha firmat un acord amb RBA per adquirir els seus segells editorials de literatura infantil i juvenil, Molino i Serres, i La Magrana, que va ser fundada el 1975 i es va convertir en una referència en llengua catalana. Fundada el 1975 per Francesc Vidal, Jaume Fuster, Jordi Moners i Carles-Jordi Guardiola i Noguera, tots quatre membres del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), Edicions de la Magrana va néixer amb la voluntat de ser un referent en obres d’història i pensament polític. A partir del 1978, per sobreviure a la crisi, es va renovar amb nous continguts de narrativa juvenil, novel·la, la poesia, biografies... A principis dels anys vuitanta Edicions 62 va comprar el 17% de les accions de La Magrana, i el 2003 va ser adquirida per RBA. Entre els autors publicats a La Magrana hi ha Marta Rojals, Roadl Dahl, Zadie Smith, Philip Roth i Mark Haddon.

]]> Escriptora i traductora, Teresa Solana (Barcelona, 1962) va publicar la seva primera novel·la al 2007, 'Un crim imperfecte' (Edicions 62). Dos anys després va guanyar la tercera edició del premi Crims de Tinta –convocat per La Magrana– amb 'Negres tempestes', on presentava el primer cas de la sotsinspectora dels Mossos d'Esquadra Norma Forester.

]]> Encara amb la seva última novel·la en molts dels taulells de novetats de les llibreries, 'Quan arribi el pirata i se m'emporti' (RBA-La Magrana), l'obra de Lluís-Anton Baulenas continua travessant fronteres. Part de les seves novel·les es poden llegir en anglès, castellà, francès, portuguès, italià, grec, xinès, polonès, neerlandès i romanès. És en francès i romanès que Baulenas té més novel·les traduïdes (quatre). 'La felicitat', premi Prudenci Bertrana 2001, està ambientada a la Barcelona de l'any 1909, durant la construcció de la Via Laietana.

]]> "No em sento ni novel·lista ni escriptor: em crec afortunat per haver pogut publicar tres llibres", assegurava Agustí Vehí (Figueres, 1958-2013) poc després de publicar 'Quan la nit mata el dia', premi Crims de Tinta 2011. En aquesta novel·la, Vehí –sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres i professor de l'Escola de Prevenció i Seguretat Integral– provava d'explicar "un país carregat de por i tristesa", centrat en la ciutat de Figueres de l'any 1958. "Hi havia la ciutat oficial i l'amagada, la que encara mantenia algun fil republicà", recordava Vehí, que va aconseguir una novel·la àgil i plena de matisos, que desbordava els límits del gènere negre.

]]>

L'autor català celebra el 25è aniversari de l'edició de la seva primera obra de ficció, el recull de contes de 'Qui al cel escup' amb 'Quan arribi el pirata i se m'emporti' (La Magrana), que també apareixerà en els pròxims mesos en castellà editada per RBA.

]]>

La Magrana recupera tres títols emblemàtics del seu catàleg. 'La noia de la perla', de Tracy Chevalier, és una novel·la lluminosa sobre la visió artística i el despertar sensual, vist a través dels ulls d'una noia que va ser la inspiració d'un dels millors quadres de Vermeer. 'Tot un caràcter', d'Imma Monsó, va ser publicada per primera vegada l'any 2001 i va suposar la consagració de l'escriptora –que va guanyar el premi Ramon Llull 2012 amb 'La dona veloç'–. A la novel·la, Monsó explica la història d'una mare i una filla a partir de la contraposició de les seves personalitats: la filla és casolana, tranquil·la i sempre està a la defensiva; la mare, impetuosa, hiperactiva i segura de si mateixa.

]]>

Si un escriptor d'èxit decideix treure's del damunt tota la impostura del món literari, la llista de coses que no ha de fer pot ser força llarga. Jasper Gwyn no vol fingir més i, per tallar la farsa de la personalitat literària, publica a la seva última columna a 'The Guardian' que no escriurà més llibres. Però Mr. Gwyn és escriptor fins al moll de l'os, ho és per instint i per natura, i en conseqüència haurà de trobar la manera de poder escriure sense trencar la seva promesa. Per guanyar-se la vida, s'haurà de reinventar l'ofici, buscarà el seu propi origen de la literatura i s'endinsarà en una obsessió singular, gairebé màgica.

]]>

L'escriptora novaiorquesa Nicole Krauss és una revelació literària entre lectors i crítics des de fa uns anys i ara presenta la seva darrera novel·la, 'Casa gran'. Amb aquesta novel·la, que li publica La Magrana i Salamandra, ha guanyat el premi National Book Award. Krauss ha estat escollida entre les 20 millors escriptores de menys de 40 anys dels Estats Units i ha estat traduïda a 35 idiomes. És èxit de vendes i en reconeixement.

]]>

La Magrana i Seix Barral publiquen la nova obra de David Foenkinos, l'autor del petit fenomen 'La delicadesa'. L'escriptor francès presenta ara 'Els records', una història amb la mateixa potencialitat que l'anterior: torna a tractar-se d'una narració aparentment simple i protagonitzada per persones corrents.

]]>

Des que l'any 2006 publiqués la novel·la 'Inesperadament al fons del bosc', La Magrana ha donat a conèixer en català la part més significativa de la producció tardana d'Amos Oz (1939), les memòries 'Una història d'amor i de foscor' (2007) i l'assaig 'Contra el fanatisme' (2007). Abans de 'La caixa negra', La Magrana va publicar una altra de les novel·les emblemàtiques de l'escriptor israelià, 'El meu Mikhael' (2010).

]]>