Hi ha dos motius pels quals Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) va tirar-se de cap a portar Gegant de Mark Rosenblatt als escenaris catalans. La raó més egoista, admet l'actor i director del Teatre Romea, va ser descobrir que el protagonista era Roald Dahl (Llandaff, 1916 - Oxford, 1990). "A banda de ser un grandíssim escriptor, feia 1,95 m i tenia la mobilitat reduïda després de patir ferides de guerra i moltes operacions. A més, era un home amb un caràcter estrany i complicat. El paper semblava escrit per a mi", bromeja Pou. L'altre motiu –el principal– és la temàtica de l'espectacle. Gegant, que s'estrena el 5 de juliol al Teatre Romea dins del festival Grec, recrea un dia en la vida de Roald Dahl l'agost del 1983, just després que publiqués una ressenya incendiària contra els israelians a la revista Literary Review. En aquell text, Dahl es referia al conflicte amb el Líban del 1982 i deia que durant la invasió "tots van començar a odiar Israel".

L'univers artístic d'Arnau Tordera (Tona, 1986) no té aturador. El músic i compositor ha estat el primer a crear un espectacle de teatre musical vehiculat, des del principi fins al final, al voltant de la sardana. "Fins ara s'havien fet alguns experiments que incorporaven la cobla i la tenora, però aquesta és la primera obra dramàtica que utilitza aquests elements per vehicular tot l'espectacle", subratlla Tordera. Amb aquesta idea va concebre Sardana Superstar, que va estrenar-se a l'octubre a la Fira Mediterrània i que arriba al Teatre Condal de Barcelona del 2 al 6 de juliol dins del festival Grec.

La bombeta de la inspiració de Marc Salicrú (Mataró, 1993) s'encén sovint quan és davant del volant, travessant carreteres i autopistes solitàries que el transporten a mons imaginaris. "Hi ha una espècie de grandiloqüència i d'èpica quan de sobte apareix una brigada netejant la carretera, o asfaltant. Es genera un petit micromón que no acabes d'entendre i que de sobte, al passar ràpid, ja ha desaparegut", explica Salicrú. L'afany de capturar aquesta atmosfera misteriosa l'ha portat fins a idear un dels espectacles més genuïns i insòlits del festival Grec d'enguany. Interferència 02. Breu inici d’aproximació a l’acomiadament del trajecte comtal per la porta de l’arc del darrere. Trajecte a 110 bpm, de Teatres de Campanya, serà una barreja de concert urbà i acte escènic que implicarà prop de 300 persones a l'Arc de Triomf de Barcelona el 5 i 6 de juliol a les 20.30 h.

Si en alguna cosa li ha canviat la vida el Premio Nacional de dansa 2024 a la ballarina i coreògrafa Lorena Nogal (Barcelona, 1984) és que ha "après a dir que no". "M’han arribat oportunitats i ofertes de feina que eren molt interessants, però no les podia introduir a l'agenda que ja m’havia muntat l’any passat perquè m’hauria quedat sense viure. Té una cosa que t’atrapa i t’agrada, però alhora és una mica esclavitzant", afirma. I malgrat els nos, no para mai.

Què en fem, de la monstruositat de la resta? Podem arribar a entendre i dialogar amb algú que ens ha fet mal? Quin paper té la comunitat sobre els responsables d'accions abjectes? El teatre sovint serveix per buscar respostes o, si més no, per portar a escena les preguntes i fer-les ressonar dins l'espectador. Aquest és el motor de dos espectacles del festival Grec capitanejats per monstres: Qui va matar el meu pare?, d'Édouard Louis, dirigit per Pau Roca i protagonitzat per Dafnis Balduz; i El monstre, de Josep Maria Miró, dirigit per ell mateix i protagonitzat per Àurea Márquez, Joan Negrié i Albert Prat. El primer s'estrena l'1 de juliol al Heartbreak Hotel (hi faran tres funcions i ja tenen les entrades exhaurides, però tornaran a la tardor) i el segon serà a la Sala Beckett del 3 al 27 de juliol.

El Grec 2025 va començar dijous a l’hemicicle de Montjuïc amb l’estrena d’una proposta francesa que barreja la dansa, la música i el circ d’un creador que ha visitat el festival en dues ocasions amb espectacles ben rodats: Minuit (2018) i Celui qui tombe (2023). Però les estrenes absolutes són perilloses. Més encara si, com hem sabut, la producció ha passat per molts nervis en la seva entrada al Grec. Si bé aquest Le Petit Cirque té ingredients poètics i visuals força atractius que albiren el que potser serà l’espectacle d’aquí a un temps (quan hagi fet carretera i revisat els problemes de connectors i ritmes que es van evidenciar a Montjuïc), el cert és que la funció inaugural va quedar força deslluïda, com va fer patent el breu i esmorteït aplaudiment dels espectadors. 

Tant si creieu com si no creieu en l'amor, els escenaris del Grec us esperen per qüestionar-lo. En l'àmplia programació del festival hi ha enguany una sèrie d'espectacles pensats per esbudellar l'amor romàntic i treure'n l'entrellat, però també per reflexionar sobre la marca que ens deixa el fet d'enamorar-nos o bé, simplement, per recordar per què ens captiva tant una parella que s'estima fins a l'infinit.

Nit d’estrena i de nervis –dels bons– a la muntanya de Montjuïc. “Qualsevol cosa pot sortir malament en qualsevol moment”, advertia l’acròbata i creador escènic Yoann Bourgeois a la presentació de Le Petit Cirque, la proposta de circ contemporani encarregada d’inaugurar la 49a edició del Festival Grec aquest dijous al Teatre Grec. Estrenat l’espectacle, ha quedat demostrat que la prudència de l’artista francès no era falsa modèstia. L’escenografia havia de funcionar com un rellotge per no desmerèixer les acrobàcies impossibles del muntatge. Res no podia fallar. I no ha fallat. Creat a sis mans per Yoann Bourgeois, la cantautora francesa Pomme i la ballarina Marie Bourgeois, Le petit cirque ha superat amb nota el repte de donar el tret de sortida al gran aparador de les arts escèniques de la capital catalana. 

Just ara fa 30 anys, els creadors sud-africans William Kentridge, Adrian Kohler i Basil Jones van estrenar Faustus in Africa!, un espectacle que es convertiria en un emblema de la seva companyia, la Handspring Puppet Company. Era el 1995 i el seu país acabava de viure les primeres eleccions després de l'apartheid, que van donar la victòria a Nelson Mandela. En aquell context, el trio d'artistes va versionar el Faust de Goethe per submergir-lo en l'escenari del continent africà, imaginant un Faust que se'n va de safari després de signar un pacte amb el diable i es converteix en una metàfora del colonialisme. Tres dècades després, la companyia ha refet l'espectacle per donar-li una nova vida. El nou muntatge es va estrenar l'1 de maig a Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i arriba a Barcelona aquest divendres i dissabte, dins del Festival Grec.

Barcelona tindrà, del 21 d'octubre al 2 de novembre, un nou festival que portarà grans espectacles de l'escena internacional a la capital catalana. La iniciativa porta per nom Flaix de Tardor i està impulsada pel Temporada Alta, però està pensat com un festival independent de l'esdeveniment gironí. En la primera edició s'han programat set espectacles: Le voci di Dante, de Toni Servillo; El tiempo todo entero, de Romina Paula; To move in time, de Forced Entertainment; Medida por medida, de Gabriel Chamé Buendia; Phèdre!, de François Gremaud; Coup fatal, d'Alain Platel, i Double bill, de la Dresden Frankfurt Dance Company. Els muntatges es representaran al Teatre Lliure, La Villarroel, el Mercat de les Flors, la Fundació Joan Brossa i el Teatre La Biblioteca.

El Grec està a punt d'esclatar. Del 26 de juny al 31 de juliol, el festival omplirà Barcelona de teatre, circ, dansa, música, lectures i performances amb un bon grapat de talent internacional i local. D'entre les 90 propostes d'aquesta edició, la primera dirigida per Letícia Martín, hem fet una tria dels noms més destacats que pot servir de guia per a qui busqui espectacles per sorprendre's, emocionar-se i gaudir d'un dels esdeveniments culturals més importants de l'estiu.

El primer Festival Grec de Leticia Martín tindrà 90 espectacles que s'estendran per 42 espais de Barcelona. Martín es va proposar fer créixer el festival i, per això, ha augmentat el nombre de muntatges respecte a edicions anteriors (l'any passat se'n van fer 81) i també els escenaris per on passarà el Grec. "No plantejo el festival com un fil conductor únic sinó com l’oportunitat d’analitzar la societat contemporània a través de les visions dels artistes. Vull fer servir l’art com a element que ens ajudi a reforçar les nostres relacions i la nostra societat", afirma la directora. "El primer encàrrec que vam demanar a la Letícia va ser que fongués el festival amb la ciutat de Barcelona. La cultura bull els últims temps, estem en un bon moment. Volem que tots els públics puguin gaudir del Grec", ha dit l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, en la presentació de la programació.

Poques companyies de teatre s'han guanyat el públic amb tanta unanimitat com Dagoll Dagom. Amb títols com Antaviana, Flor de nit i Els pirates, els tres socis de la companyia, Anna Rosa Cisquella, Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel, han aconseguit la confiança cega de molts espectadors. Aquest any, després de mig segle al peu del canó, pleguen veles i s'acomiaden definitivament dels escenaris. "Ja tenim una edat –diu Periel–. Dagoll Dagom té 50 anys, però nosaltres en tenim més de 70". A tall de comiat, al setembre estrenaran al Teatre Victòria una quarta versió de Mar i cel, el seu espectacle més emblemàtic. I de l'11 al 13 de juliol, dins el Festival Grec, presentaran La gran nit de Dagoll Dagom, un concert dirigit per Daniel Anglès que reunirà més d'un centenar d'actors i músics. "Fa una mica de vertigen, perquè retrobarem gent de totes les èpoques", diu Periel.

Ja han passat dos anys des que les actrius barcelonines Berta Prieto (1998) i Belén Barenys (1999) van fer saltar totes les alarmes amb la sèrie de Filmin Autodefensa (2022), que retratava amb irreverència les aventures de dues modernes de Barcelona. El 2023, amb la companyia Las Chatis de Montalbán, van estrenar Derecho a pataleta. La missió més trepidant de les Espies de Veritat a la Sala Beckett. Ara tornen a l'acció amb Ròmul i Rem. El musical, un espectacle entre la performance i el musical que es podrà veure el 6 i 7 de juliol, en el cicle Escenes de L'Auditori de Barcelona, en col·laboració amb el Festival Grec. "Ara, parlant de l'obra, l'estic entenent per primera vegada", diu Prieto al principi de l'entrevista.

Aquesta última dècada, l'actor Alberto San Juan (Madrid, 1968) s'ha dedicat a esquarterar la història contemporània d'Espanya per fer-ne sortir les penes i misèries. Va començar el 2013 amb Autorretrato de un joven capitalista español, una sàtira del sistema capitalista del país. Més endavant, com a director de Ruz-Bárcenas (2014), de Jordi Casanovas, va carregar contra la corrupció del Partit Popular. I també contra la monarquia espanyola, amb El rey (2015), que posteriorment ell mateix va adaptar al cinema. Masacre. Una historia del capitalismo español (2017) i Mundo obrero: una historia de la clase obrera trabajadora en España (2018) completen la llista de peces teatrals altament polititzades, sempre amb un enfocament humorístic que treu ferro a l'assumpte i, alhora, evidencia la ridiculesa de certs esdeveniments històrics. L'última proposta de San Juan, la comèdia musical Macho grita, busca els orígens del mascle espanyol, el prototip d'home que s'aprofita de tothom sense cap mena d'empatia. Després de l'estrena a Madrid, es podrà veure fins al 7 de juliol al Teatre Condal, dins el Festival Grec. A partir del mite de Don Juan Tenorio, i donant veu a pensadors com María Zambrano, Rafael Sánchez Ferlosio, María Galindo i Silvia Federici, San Juan es pregunta què vol dir ser espanyol i per què la història ha tendit a separar la gent entre bons i dolents.

La programadora i gestora cultural Leticia Martín Ruiz (Granada, 1978), que ha estat els últims deu anys vinculada a la direcció del Gran Teatre del Liceu, serà la nova directora del Festival Grec els pròxims cinc anys. El seu projecte ha estat escollit per concurs públic entre 20 candidatures, de les quals van acabar presentant projecte nou persones. Segons ha pogut saber l'ARA, els finalistes han estat el director teatral Àlex Rigola i Natalia Álvarez Simó, directora del Centro de Cultura Contemporánea Conde Duque de Madrid.

Francesc Casadesús s'acomiadarà del Festival Grec amb un dels cartells més ambiciosos que s'han viscut d'aquesta cita barcelonina. No només perquè seran 40 nits de teatre, des del 26 de juny fins al 4 d'agost, sinó també perquè ha programat fins a 81 espectacles i 50 activitats paral·leles, en més de 50 espais diferents. Un Grec XXL, inabastable, amb 156.968 entrades a la venda, però amb el mateix pressupost que els darrers anys, 3,5 milions d'euros.

Després de superar una pandèmia, el 2023 ha estat un any de certa calma a les institucions culturals. El canvi de govern a l'Ajuntament de Barcelona sí que s'ha fet notar de seguida en un equipament tan sensible com El Born Centre de Cultura i Memòria. També hi ha hagut un nomenament sorpresa. Però, per norma general, els concursos s'han institucionalitzat com a mètode per seleccionar les direccions, i així serà també el 2024.

Diu Dimitris Papaioannou que no vol imposar cap lectura al públic. I és ben cert, com es va veure en les seves anteriors visites al Festival Grec amb The great tramer (2017) i Tranverse orietation (2021) i ara ratifica aquest Ink. Espectacles que es defineixen en el si de cada espectador a partir d’una proposta rica en sensacions i imatges de lliure interpretació.

Danny Ronaldo dins una banyera on fa la bugada i renta la vaixella mentre escolta fragments sonors dels seus espectacles. Tota una vida encapsulada en un cinta magnetofònica per recordar els èxits a les pistes i els escenaris. Danny Ronaldo, sisena generació d’una família de clowns. Amb el seu germà David, un cara blanca, ens va visitar al Grec del 2005 amb aquella fabulosa Cucina dell’Arte en què les pizzes volaven, i el 2017 amb un solo de Danny, Fidelis Fortibus, en què ja sortia la banyera i que va rebre el premi Ciutat de Barcelona.