“T’escric / perquè et cerc. / I perquè et vull matar”. “S’equivoquen: / la foscor no amaga res. / Ho fa brillar tot”. “M’arrancaré els ulls / per no veure / que estàs mirant”. Són només tres dels fragments amb què la periodista i col·laboradora de l’ARA Balears Clàudia Darder (sa Pobla, 1994) debuta com a poeta amb Com una cussa (Adia Edicions), poemari amb què va quedar finalista del premi Salvador Iborra. A un dels epílegs, el també poeta Joan Tomàs Martínez Grimalt el defineix com “un tros de carn calenta que encara batega”.

L’exoesquelet no és el títol d’un llibre de zoologia. O sí. És el títol del darrer poemari de Jèssica Ferrer, obra guanyadora del premi Maria Mercè Marçal i que acaba d’arribar a les llibreries. Al seu primer llibre, Som aquí, Ferrer descrivia unes matances des del punt de vista del porc; ara, en un exercici que està entre l’entomologia i la metafísica, parla dels límits del ‘jo’ i del ‘nosaltres’ servint-se de l’exoesquelet com a metàfora; l’exoesquelet és l’esquelet extern que tenen, per exemple, les formigues. Entre Som aquí (2022) i L’exoesquelet (2026), Ferrer també ha tingut temps de publicar Fissures (2023), que constitueix una de les carreres més fulgurants de la poesia en català dels darrers temps. Jèssica Ferrer va néixer a Eivissa el 1993; a més d’escriure, actuar amb Ses Honorables Virtuts Il·lògiques i impulsar la publicació de la Revista 078, a l’estiu cultiva l’hort i recull garroves.

Entre un assaig i unes memòries i a mig camí entre un al·legat i una pregunta, amb tant de rigor com perspectiva personal. Aquest és el terreny on se situa el darrer llibre de Llucia Ramis (Palma, 1977), Un metro cuadrado, escrit i publicat gràcies al premi No Ficció de Libros del Asteroide. En ell, el retorn a totes les cases on ha viscut serveix a l’escriptora i periodista de fil conductor per aprofundir en tots els ingredients amb què s’ha cuinat l’actual crisi de l’habitatge. La versió en català, que publica Anagrama, sortirà a la venda el 13 de maig.

El panorama literari illenc es troba en constant renovació. En els darrers temps, de fet, una nova generació d’escriptors s’hi ha obert pas amb tota una sèrie de nexes en comú: nascuts durant la dècada dels 90 i principis del 2000, quasi tots confessen que escriuen gairebé des de sempre. Molts d’ells han aconseguit publicar gràcies a la concessió d’un guardó, i en tots ells el fet d’haver publicat fet ha afectat, d’una manera o una altra, la seva escriptura.

L’any 2019, la menorquina Natalia Castro (Maó, 1989) publicà un tuit on deia que, en cas d’arribar la fi del món, ella la viuria preparant una tesi sobre l’apocalipsi. I va ser justament durant el confinament de l’any següent quan va acabar una investigació que ha derivat en La fiesta del fin del mundo, el darrer premi Anagrama d’assaig. Qui és professora de la Universitat de Princeton hi fa un repàs de la configuració social dels darrers vint anys a l’estat espanyol des de perspectives urbanes, històriques i culturals, travessades totes elles per la concepció apocalíptica. Eurovegas, el 15-M i el covid explicats a través de Susan Sontag, Mad Max i l’obra de teatre Banqueros vs. zombis, entre d’altres.

Cinquanta anys després de publicar el seu debut, Te deix, amor, la mar com a penyora, l’escriptora Carme Riera (Palma, 1948) ha deixat per escrit algunes reflexions al voltant de la literatura a Gràcies, un títol que dedica als seus lectors i que publica Edicions 62. El llibre serveix per descobrir també alguns aspectes no tan coneguts sobre l’autora, com que va començar a escriure en català gràcies a Aina Moll, que troba que l’informe del censor sobre el seu primer llibre “ho encerta bastant” i que és una gran fan d’Els Simpson.

El primer protagonista d’aquesta història és un infant, un nin d’uns vuit o nou anys que observa detingudament un canterano, i ho fa empès per una curiositat infinita, per una set insaciable. Dins aquell moble, segurament més alt i sense cap dubte molt més antic i molt més aclaparador que ell, s’hi estotja tota una vida, tot i que l’infant desconeix exactament què conté. Sospita que tot són papers, i sap cert i segur que són importants per a la seva mare, paraules que poden ser tan definidores com definitives. “Que puc ficar-hi el nas i llegir-ne alguna cosa?”, gosa demanar, a la fi, un dia. “Si algun dia veig que ho fas, si transgredeixes aquesta norma, tots aquests papers seran cremats i no en quedarà res més que les cendres, em sents?”, respon la mare. “En ser jo morta, endavant les atxes. Però fins llavors no provis d’acostar-t’hi”.

La vida real pot assemblar-se molt a una pel·lícula. Fins i tot, a vegades, pareix que el temps va en càmera lenta. Un d’aquests moments cinematogràfics és quan dues persones arranquen a córrer des de dos punts diferents per trobar-se i abraçar-se. El pa de cada d’estiu quan arribaven les vacances en temps que no hi havia mòbils i els amics estiuencs podien estar mesos –tot el curs escolar– sense saber res l’un de l’altre. Així va ser la infància i adolescència de Maria de la Pau Janer (Palma, 1966), que cada agost arribava a Llubí enlluernant tothom. Ens ho conta la seva amiga llubinera Maria Llompart, mentre recorda com corrien per abraçar-se. “Sereu amiguetes”, els va dir la seva tieta, que vivia davant ca la padrina de Maria de la Pau. No es va equivocar.

“Va ser un tir a l’aire”. Mentre ho diu, a través de l’altaveu del telèfon, s’intueix el to, encara ara, de sorpresa; i una mitja rialla de qui no sap com ha passat tot. És com un sospir que sembla expressar un “qui ens ho hauria dit mai!”. El tir en qüestió va ser regalar-li un quadern: Els contes de na Laura, quan tenia set anys. “Era una manera d’estimular una afició, no sabíem per on prendria”. Ho conta Francesc Gost, qui va regalar el quadern a sa filla, Laura Gost. I tant, que la va estimular: a 31 anys ha escrit tres novel·les –La cosina gran, El món es torna senzill i Les cendres a la piscina– i algunes peces de teatre. D’ençà d’aquell regal, escriu contes i històries i, des de fa uns mesos, Laura els conta al seu primer fill. Per cert: quan va néixer, un amic de Francesc va dir que Laura Gost era nom de guionista. No s’equivocà.

Va ser una de les veus més personals de la literatura en llengua castellana –ben vigent els nostres dies– i es va fer amb els guardons més destacats en uns temps molt més difícils que els actuals per a les dones. També va ser uns mesos hoste de Mallorca, i en aquesta illa va ambientar Primera memoria, la novel·la amb la qual va guanyar el premi Nadal i una de les que més s’estimava de la seva producció, segons confessió pròpia. Recordam Ana María Matute quan es compleixen 100 anys del seu naixement (26 de juliol del 1925).

Des de petita, Molly Jong-Fast ha viscut amb la sensació que hi ha dues versions d'ella mateixa. Hi ha el seu jo real i després hi ha el seu doble literari: el personatge que s'assembla a ella i que sovint apareix a les memòries i novel·les de la seva mare, Erica Jong. Cada vegada que un conegut o desconegut sabia detalls íntims de la seva vida —com ara la seva rebel·lia adolescent o la seva addicció a les drogues—, Molly Jong-Fast es paralitzava. Va haver d’assumir que ho havien llegit tot sobre ella als llibres de la seva mare.

El teu últim llibre, Aquí baix, en el qual parles de la Ruta del Bakalao, transcorre a la costa Mediterrània, però en cap moment hi apareix l’element del vi. Per què penses que no encaixa en aquest ambient?

Ens situam a dia 23 d’abril de 1975. És dimecres i fa un dia esplèndid, i a un racó de la Rambla de Catalunya, a Barcelona, una autora jove i novella seu a la paradeta de l’Editorial Laia, que tot just acaba de publicar el seu debut. Està feliç i il·lusionada, és “un dia preciós, un Sant Jordi meravellós”, dirà quan el recordi. Tot i això, però, s’amaga darrere una muntanya de llibres mentre els altres autors que seuen amb ella es dediquen a signar un exemplar darrere un altre a la gent que s’acosta a comprar-ne. La qüestió és que ja han passat unes quantes hores i ella encara no n’ha venut cap.

Ens situam a dia 23 d’abril de 1975. És dimecres i fa un dia esplèndid, i a un racó de la Rambla de Catalunya, a Barcelona, una autora jove i novella seu a la paradeta de l’Editorial Laia, que tot just acaba de publicar el seu debut. Està feliç i il·lusionada, és “un dia preciós, un Sant Jordi meravellós”, dirà quan el recordi. Tot i això, però, s’amaga darrere una muntanya de llibres mentre els altres autors que seuen amb ella es dediquen a signar un exemplar darrere un altre a la gent que s’acosta a comprar-ne. La qüestió és que ja han passat unes quantes hores i ella encara no n’ha venut cap.

Joana Maria Pastor Perelló (1979) té un somriure com un món. Viverenca, espontània i sincera, parla amb frases llargues, però no perd el fil. Filla única, llongueta de tota la vida, es va criar al barri de Son Cotoner, on vivia al mateix carrer que la seva cosina, amb qui, després de l’escola, solia anar a passejar el ca, un bòxer. Es va formar entre Mallorca i Barcelona, a on va partir a 23 anys. Allà va estudiar i treballar com a arxivera fins a l’any 2008. De tornada a Mallorca, continua fent feina com a arxivera, una faceta que combina amb la seva altra passió: escriure. De fet, està acabant la quarta novel·la.

Joana Marcús té 24 anys i un milió de llibres venuts, però creu que les seves novel·les són menys respectades i conegudes fora de la generació Z del que comportarien tals xifres perquè són de temàtica romàntica i juvenil: "És un error dir als joves que el que llegeixen no és vàlid", adverteix. La jove mallorquina confessa, a una entrevista amb EFE, que està nerviosa per la publicació aquest dijous de Etéreo, un thriller romàntic que, com totes les obres que ha escrit, va aparèixer primer publicada de manera gratuïta a la plataforma de lectura i escriptura Wattpad, on és l'única espanyola en el top deu mundial.

La maternitat és un tema tractat al teu últim llibre, A casa teníem un himne, i viscut en primera persona durant el dia a dia. Quin espai ocupa el vi en aquest context?

He de confessar que al principi no he donat crèdit a la notícia. “No pot ser, hi ha d'haver algun error”, he pensat. L'últim cop que vaig veure l’Ana María Briongos va ser el 3 d'octubre. La vaig convidar a la presentació a Barcelona del meu últim llibre sobre l'Afganistan. “Vindré, amb moltes ganes de veure't i sentir-te”, em va contestar, sol·lícita. I, efectivament, va venir: vital, lúcida i asseguda a primera fila per no perdre's detall. Al final de l'acte va aixecar la mà per fer una pregunta. La seva curiositat i set de coneixement no tenien límits.

Míriam Bonastre Tur (Pineda de Mar, 1994) és la creadora del còmic infantil i juvenil Hooky, que acumula més de cent milions de lectures a Webtoon i ha estat bestseller a la llista del New York Times. Ara publica el tercer volum de Hooky en català i també el còmic La princesa i Sant Jordi (EntreDos).

La Míriam va anar a l’Escola Jaume I de Pineda de Mar i des de molt petita era la dibuixant de la classe, “la que es presentava als concursos, la que sempre dibuixava en llibretes...”. El que més li agradava era l’hora del menjador, “tenia dues hores per jugar amb els amics, a pica-paret, a fet i amagar i ens agradava molt interpretar els personatges de les sèries que veiem, l’Arale, Sailor moon...”.

]]>

Diu Carme Riera (Palma, 1948) que sempre intenta escriure coses diferents perquè si no s’avorreix. Fa aquesta afirmació mesos abans dels 50 anys de la publicació del seu debut, el recull Te deix, amor, la mar com a penyora, i just quan surt el seu darrer llibre, la novel·la Una ombra blanca. Si el primer era una col·lecció de contes intimistes i poètics en què l’autora teixia filigranes lingüístiques i narratives, el darrer és un procés de regressió a uns fets traumàtics als quals es veu obligada a enfrontar-se la seva protagonista, la cantant Barbara Simpson, qui viu una de les conegudes com a EPM: experiències properes a la mort. 

]]>