Donna Leon farà 80 anys el 28 de setembre i està pletòrica. És feliç en el seu "matrimoni" amb el comissari venecià Guido Brunetti i s'ho passa molt bé escrivint i sent lliure: "El millor de l'èxit és que et permet passar-t'ho molt bé i fer el que vols", diu telemàticament des de casa seva, en un petit poble de Suïssa, on va marxar després d'anys de viure a Venècia. L'escriptora va publicar el primer cas de Brunetti, Mort a La Fenice (Edicions 62/Seix Barral), el 1992, i trenta anys després ha arribat a les llibreries el 31è cas del comissari venecià: Doneu i se us donarà (Edicions 62/Seix Barral), amb traducció al català de Núria Parés Sellarés i al castellà de Pilar de la Peña Minguell.

Fa més de trenta anys, Donna Leon va anar a una representació de l’òpera que dirigia a La Fenice un amic seu, Gabriele Ferro. Quan es va acabar, entre bastidors, referint-se a un director alemany Ferro va exclamar: “L’odio, el mataria”. “No ho facis –li va dir Leon–, deixa’m que ho faci jo per a tu en una novel·la”. Així va néixer el comissari Guido Brunetti, que ja fa trenta anys que acompanya l’escriptora. Esclaus del desig, el trentè cas, arriba ara en català, a Edicions 62 i amb traducció de Núria Parés, i en castellà amb Seix Barral, però la infatigable escriptora ja ha acabat el trenta-unè.

Si existís una novel·la negra mediterrània com a tal –Carvalho, Guido Brunetti, Salvo Montalbano o Kostas Jaritos, però també el Fabio Montale de Jean-Claude Izzo, per exemple–, amb característiques contraposades amb una de nòrdica –la que escriuen des de Camilla Läckberg fins a Henning Mankell, Jo Nesbo, Stieg Larsson o Kati Hiekkapelto, per citar només uns quants autors–, potser un dels aspectes que cridarien més l’atenció –que criden més l’atenció, de fet– és la manera diferent que tenen d’acostar-se al menjar. I és que en alguns casos gairebé ni s’hi acosten: per exemple el Kurt Wallander de Mankell, que sembla que només viu de l’aire i del cafè, sense el qual, comenta sovint, “no seria possible la feina policial”.

Si hi ha una ciutat literària al món és sens dubte Venècia. Són tants els autors que n’han escrit meravelles que se’n podria fer un article aplegant tan sols cites il·lustres, una rere l’altra, com un rosari. Però, esclar, això seria abusar. De tota manera, és inevitable escriure sobre Venècia i recordar Casanova, Goethe, Mann, Byron o Shelley. El 1876 Goethe va escriure a 'Viatge a Itàlia': “Ja s’han dit i escrit tantes coses sobre Venècia que no m’entretindré en descripcions”. Si això passava fa cent quaranta anys, què queda ara per dir?

Eren dos quarts de set del matí quan el ferri que venia de Split va fer la seva entrada al port. A la coberta feia força fresca encara que ja era primavera. A més, el dia era lleig, gris, humit i plovia lleugerament. Panorama immillorable per admirar una de les ciutats més fascinants i romàntiques, Venècia.