Les dones hem assumit fins a tal punt que un embaràs es pot truncar precoçment que no l’anunciem fins que han passat 12 setmanes, el primer trimestre de la gestació, quan es produeixen la majoria de pèrdues gestacionals. Són tan freqüents –és la complicació obstètrica més comuna– que les hem normalitzat però, de retruc, invisibilitzat i silenciat. A vegades, l'embaràs s'interromp abruptament abans fins i tot d'haver-lo donat a conèixer i és com si mai hagués existit. "Ja en tindràs un altre". "No era pràcticament res". "Passa sovint". "És com una regla". Són frases que totes les dones que hem patit pèrdues gestacionals hem sentit algun cop.

Era el dia del seu aniversari. Impossible oblidar-ho. El bony que s'havia trobat al pit feia uns mesos era un tumor. Càncer de mama. La notícia la va rebre amb molta por. "De seguida em van venir al cap tots els clixés que tenim sobre el càncer", reconeix la Jessica Fernández, professora i mare de l'Edna i el Gael, de 7 i 5 anys. "Les primeres setmanes, fins que posen noms i cognoms a la malaltia –el tipus de tumor que és, quin tractament, si està estès o no...– es viuen amb molta incertesa", diu. "I amb molta angoixa, sobretot fins que no saps la magnitud del càncer", afegeix el seu marit, Adrià Mañosa, assegut al seu costat al porxo del centre Kālida un dissabte assolellat de començaments de tardor. Han vingut per participar en El Dia dels Petits, una iniciativa per acompanyar les famílies que estan passant un procés de càncer i treballar l'impacte que té en les relacions familiars. "És una activitat que neix amb el propòsit de treballar la comunicació intrafamiliar començant amb una activitat lúdica amb els nens, després una intervenció terapèutica per separat i després un taller plegats", explica Sara Garcia, psicòloga i coordinadora del centre Kālida Sant Pau de Barcelona, un espai obert i gratuït per a qualsevol persona que convisqui amb el càncer, siguin pacients, familiars o cuidadors.

La institució matrimonial tal com encara és concebuda a l’Occident d’influència cristiana fa aigües pertot. I en fa pel fet que ja ningú dona cap crèdit a la lliçó continguda a la Primera carta als Corintis de Pau de Tars, cap. 7, en què llegim: “Per evitar comportaments libidinosos, val més que cada home tingui la pròpia muller, i cada dona el propi marit; que el marit compleixi el seu deure matrimonial envers la muller, i que la muller faci el mateix envers el marit”.