M’explota el cor d'amor cada dia. Quan canvio bolquers, quan sopem junts, quan li diem alguna cosa a la nostra filla i t’entén, quan somriu, quan insisteix en fer una cosa quan no toca. Em fascina com coses petitíssimes es converteixen en experiències gegants. Quan va morir el meu germà vaig sentir el dolor més fort que mai havia sentit, ara tinc la sort de gaudir l’amor i l’alegria més gran que he viscut mai.

Ser pioner en qualsevol branca del coneixement, especialment en la Catalunya que s’anava construint durant la llarga nit del franquisme i els primers anys de la Transició, significava ser el primer i en moltes ocasions, gairebé l’únic. Arcadi Oliveres (1945-2021) ho va ser acadèmicament en el relliscós territori de l’economia social, en què va obtenir reconeixement internacional. Josefina Castellví (1935) –o Pepita, com la coneixien molts– ho va ser com a científica en l’àmbit de les ciències marines i els estudis antàrtics. Tots dos rebran la Medalla d’Or de la Generalitat per la seva trajectòria acadèmica i social. Oliveres, a títol pòstum.

Estimat Arcadi, no estem acostumats que algú que es mor ens ho digui obertament. Potser, després del teu exemple, més gent voldrà fer com tu i s'acomiadarà de la família i dels amics en vida. És una manera de buscar la pau, també en aquests últims moments.

“La no-violència consisteix en decidir ser no-violent en un estat de violència”

Potser una de les coses que hem après o hauríem d'haver après durant la pandèmia és a deixar de considerar la mort com un tabú, sempre allunyat de la vida, com si no formés part del cicle que comença amb el naixement i que, com tot, ha d'acabar.

L'economista i activista Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) ha cedit el seu fons documental personal a l'Arxiu Nacional de Catalunya, format per 26 capses. Al llarg de més de 45 anys, Oliveres ha estat vinculat a la xarxa de moviments socials catalans. El fons conté documentació de diverses entitats pioneres en el foment de la pau, l’antimilitarisme i la justícia social. Dividit en quatre grans eixos d'activitat, l'arxiu conté documentació vinculada a l'entitat Pax Christi, de l'Institut Víctor Seix de Polemologia, Justícia i Pau i la Universitat Internacional Catalana de la Pau. Fins ara, la documentació s'ha conservat al seu domicili familiar, al nucli de Mira-sol, a Sant Cugat del Vallès, on, de fet, ha viscut els últims 40 anys.

Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) passa els últims dies a la casa d’estiueig que el seu avi va construir a Sant Cugat, on viu des de fa quinze anys. Quan seiem a parlar ens mostra els dibuixos de dos dels seus nets. L’un ha dibuixat la casa i l’altre el seu avi a punt de parlar en públic. I és que Oliveres al llarg dels anys ha fet milers de xerrades sobre democràcia, refugiats, capitalisme, cultura de la pau, canvi climàtic, desarmament, consum responsable... Dijous de la setmana passada li van diagnosticar un càncer de pàncrees que no li donarà gaire temps de descompte i, des d’aleshores, per casa seva no hi para de passar gent. Enrere han quedat les nits a l’hospital, on no podia rebre visites. “Aquests dies són dies feliços, em sento molt estimat”, diu. A prop sempre hi té la seva dona, la Janine.