Aquest 2024, com cada any, ens han deixat de manera més o menys esperada nombroses personalitats d'àmbits molt diferents. Figures destacades del món de l'art, la música, el cinema, l'esport, l'empresa o la política que deixen un llegat d'abast nacional, estatal o internacional. A sota d'aquestes línies hem volgut recopilar 25 d'aquests noms, els obituaris dels quals han estat publicats a l'ARA al llarg dels últims dotze mesos.

Avui és Sant Jordi i el 12 de maig hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. Llegir, votar... Hi ha algun vincle substantiu entre aquests dos actes? La democràcia pot prescindir dels llibres? I si fos així, cap on anem? (si és que això implica algun canvi de direcció). El 1994, Alain Touraine va publicar a l'editorial Fayard un assaig de títol enganyosament divulgatiu: Qu'est-ce que la démocratie? (Què és la democràcia?). En realitat, era una empresa d'alta volada, més propera a la filosofia política clàssica que a la sociologia. Aquí, l'existència d'una societat formada i informada resultava indestriable del projecte democràtic. Touraine es declarava deutor del plantejament que havia guiat una obra gairebé homònima del 1987 de Giovanni Sartori, Democrazia: cosa è (La democràcia: què és). El 1984 Norberto Bobbio ens havia regalat Il futuro della democrazia (El futur de la democràcia), una obra molt important que avui se cita poc; el papanatisme amb la cultura anglosaxona fa inevitable aquests oblits. Tots tres dibuixaven una línia contínua en la recuperació –crítica– de la idea de democràcia liberal per part de l'esquerra europea. Però aquí ens interessa una cosa més concreta que té a veure amb els llibres.

“Els exemples són l’aliment últim del pensament”. La frase és del filòsof anglès John Wisdom. Al professor Terricabras li agradava especialment. “Els exemples són l’aliment últim del pensament”. Ens l’havia dit a classe i la va utilitzar en més d’una ocasió en els seus escrits. Se’n servia per explicar, per exemple, que les idees, per molt abstractes que siguin, sempre remeten a la realitat efectiva, la que tots podem conèixer. Doncs bé, en el camp de les relacions humanes també podríem dir això: “Les anècdotes són l’aliment últim de les relacions humanes”. Jo ara, si més no, me’n serviré per donar a entendre en quin sentit en Terri va ser un mestre per a molts de nosaltres.

Josep Maria Terricabras era d’aquelles persones que et feien aixecar el cap. Tu et lleves a toc de despertador, compleixes amb les teves obligacions, si de cas murmures algun insult davant les pantalles pel mal que hi ha pel món i te’n vas a dormir fins a l’endemà, impotent, indiferent o alleugerit per la piulada que has enviat urbi et orbi. En Terricabras, practicant de l’afirmació que la filosofia no és una doctrina sinó una activitat, va convidar-nos a treure’ns les orelleres i a practicar el pensament com a eina de defensa personal.

El filòsof Josep Maria Terricabras ha mort aquest dimarts a l'edat de 77 anys. El catedràtic, que va escriure diversos llibres i va dedicar la seva vida a la docència a la Universitat de Girona, també va ser eurodiputat d'Esquerra al Parlament Europeu durant cinc anys (2014-2019) i, de fet, el partit ha enviat un comunicat en què ha expressat el seu condol a la família. "Volem expressar el nostre profund agraïment i reconeixement pel Josep Maria, compromès amb el servei públic i els valors republicans", han escrit.

En Xavier Rubert ha estat un amic i un mestre. No ens portem gaire diferència d’edat, però ell ja em va fer classes als anys seixanta en substitució del també amic José María Valverde. Les seves classes eren –com sempre ha estat ell– intel·ligents, estimulants, inspiradores. Una mica irregulars i desorganitzades, si es vol, però sempre d’una lucidesa intel·ligent i amb un gran sentit de l’humor. Ell ha sabut que les idees neixen del llenguatge, per això usa imatges suggerents, brillants, i li agraden els aforismes.

L'eurodiputat d'ERC Josep Maria Terricabras ha estat elegit per unanimitat aquest dimarts nou president de l'Aliança Lliure Europea (ALE) al Parlament Europeu. En una reunió a Brussel·les, la formació ha escollit Terricabras com a substituït de la gal·lesa Jill Evans, del Plaid Cymru, que va ostentar el càrrec durant la darrera legislatura. Terricabras, a més, es converteix automàticament en vicepresident primer del grup que els Verds i l'ALE comparteixen a l'Eurocambra, el cinquè més gran d'hemicicle, amb 52 escons. ERC, amb els seus dos eurodiputats, es convertirà primer partit de l'ALE, quan es confirmi la sortida dels quatre de l'N-VA flamenca.

El candidat d'ERC a les eleccions europees, Josep Maria Terricabras, ha desinflat les lloances que rep aquests dies l'expresident espanyol Adolfo Suárez en motiu del seu decés imminent. "Jo estava d'acord amb la ruptura, no amb la transició", ha apuntat, i ha recordat que "no va ser una època tan idíl·lica" i, a més, el líder d'UCD "va legalitzar el PCE però no ERC, que va considerar que era més perillosa". Així, per presentar-se a les eleccions estatals del 1977, els comunistes van poder-ho fer amb les seves sigles, però els republicans es van haver de coaligar amb els maoistes del Partit del Treball.

Les Jornades Narcís Oller, que organitza la Societat Narcís Oller, comencen aquest divendres dia 16 a les 20h amb la projecció de la primera i la segona part de la pel·lícula 'La febre d'or', i continuaran el dia 17, a les 10.15h, amb la conferència de Francesc Cabana, advocat i historiador de l'economia catalana, 'La febre d'or. Una novel·la històrica actual'. A les 12h, Josep Maria Terricabras, doctor en Filosofia i Ciències de l'Educació, oferirà la ponència 'La febre d'or: ètica i moral de l'especulació', i a les 16.30h, Pere Gabriel Sirvent, catedràtic d'Història Contemporània, parlarà sobre 'Febres d'or i febres de paper. Burgesies i món del treball a Catalunya el darrer quart de segle XIX'. A les 19h es projectarà la tercera part de la pel·lícula 'La febre d'or'. Tots els actes, excepte la ruta 'La febre d'or' del 18 de novembre, tindran lloc a l'Institut d'Estudis Vallencs.