Les alegries a la gespa de l'equip de Hansi Flick han disminuït la tensió als despatxos de Can Barça després d'un mercat de fitxatges en què no s'han complert les expectatives que el mateix club va alimentar abans de començar-lo. Així, la roda de premsa de Joan Laporta d'aquest dimarts per passar revista a l'estiu blaugrana segurament ha estat més tranquil·la del que hauria estat el 20 d'agost. El president ha informat que "el Barça està a 60 milions d'euros de tornar a la regla 1:1 [fitxar sense restriccions] i a l'octubre és possible que s'aconsegueixi amb operacions com la de Barça Vision i un aval dels directius de 20 milions". En aquest sentit, Laporta ha informat que la Lliga només ha acceptat 15 dels 25 milions de l'últim inversor en entrar a Barça Vision, Aramark, a causa de problemes tècnics.

Mentre el Barça compta les hores als Estats Units per enfrontar-se al Reial Madrid en el clàssic estiuenc la matinada de dissabte a diumenge (1 h, TV3), Anderson Luis De Souza Deco s'ha quedat a Barcelona treballant en la confecció de la plantilla. Home de confiança del president Joan Laporta, fins ara l'única incorporació que compta amb el segell d'un director esportiu que mai va arribar a quallar ni amb Mateu Alemany, el seu predecessor a càrrec i amb qui va compartir bicefàlia, ni amb Xavi Hernández, és el brasiler Vitor Roque. L'ariet va arribar a partir d'una operació xifrada en 60 milions d'euros (30 fixos més 31 en variables).

Jordi Farré, el precandidat a la presidència del Barça que durant l'última campanya electoral va regalar pizzes i tatuatges a cada persona que li va donar la seva firma per ser candidat, va aparèixer a la llista de directius de la junta de Joan Laporta quan aquesta es va publicar a la versió en francès de la web del club el 17 de març del 2021, el dia de la presa de possessió. Es va tractar d'un error que es va arreglar ràpidament i que, possiblement, va tenir relació amb el fet que el vicepresident esportiu de la candidatura de Farré, Joan Soler i Ferré (Vilafranca del Penedès, 1974), va entrar a formar-ne part a última hora gràcies a la seva participació en l'aval que ara està investigant Hisenda després de la renúncia de Jaume Giró. Concretament, va aportar entre sis i vuit milions d'euros.

Aquesta setmana farà un any del fitxatge de Leo Messi per l'Inter Miami. La notícia va frustrar la il·lusió de milers de barcelonistes que es delien amb un retrobament que hauria reparat el trauma de l'estiu del 2021, quan l'argentí va haver de fer les maletes a contracor i anar-se'n al PSG. La possibilitat de veure Messi un altre cop de blaugrana va ser alimentada des de l'entitat durant moltes setmanes. Fins i tot el mateix interessat i el que hauria sigut el seu entrenador, Xavi Hernández, van creure que Joan Laporta trobaria els mecanismes financers per fer realitat el somni. Tots dos rebien inputs en aquesta direcció d'Alejandro Echevarría, l'excunyat del president, la persona més influent del Barça actual. Tanmateix, com ha passat altres vegades en els últims tres anys de govern blaugrana, la realitat va xocar amb les projeccions i Messi, escarmentat arran de la ferida del 2021, va decidir no esperar miracles i va obrir cap a Florida el camí que després seguirien els seus amics Sergio Busquets, Jordi Alba i Luis Suárez.

“L’estabilitat és un valor importantíssim en els projectes d’èxit”. Laporta va deixar anar aquesta màxima el 25 d’abril, va destacar que la continuïtat de Xavi era “una gran notícia” i li van caure unes llàgrimes. L’endemà de la nit del sushi, la paraula de moda era il·lusió. A la nodrida foto de família hi havia persones que sempre han volgut fer fora Xavi però que somreien efusivament. L’escenificació grinyolava per tot arreu i s’ha demostrat que era de mentida. 22 dies després –menys del que dura un cicle menstrual–, ja s’havia filtrat que Xavi estava sentenciat. Era una informació periodística no confirmada oficialment pel club, però tampoc negada ni matisada en un dels típics comunicats que fan cada cop que una notícia perjudica el president. Des d’aleshores, el coll de Xavi espera a la guillotina en una agonia sense sentit.

Els equips de futbol comencen la planificació de la temporada següent així que s'acaba el mercat d'estiu. Quan els directors esportius tornen d'unes curtes però merescudes vacances, es posen a revisar contractes i a imaginar quins jugadors poden entrar i poden sortir a final de curs. El Barça no n'és cap excepció. Ara bé, el que fa excepcional el treball de Deco és la incertesa sobre la capacitat de moviments que tindrà. L'anunci de Xavi Hernández, que va dir que deixaria la banqueta a l'estiu, afegia encara més dubtes per al director de futbol. Però el temps corre i els grans clubs europeus estan movent fitxa, començant a emparaular nous jugadors, com ha fet el Reial Madrid amb Mbappé. Per això a les oficines blaugranes es treballa amb tres variables: que Xavi no s'ho repensarà i marxarà, que s'aconseguirà el fair play necessari per tornar a la norma 1 a 1 i que, per tancar en verd els comptes, caldrà fer una venda milionària abans del 30 de juny.

Una persona mossega un gos, uns periodistes ho documenten i ho publiquen i altres mitjans de comunicació fan els ulls grossos i només destaquen les declaracions posteriors de la persona negant que ha mossegat el gos. Això ha passat durant les últimes setmanes (i fa anys que té lloc amb qualsevol president) amb dues notícies relacionades amb el Barça: la del Què t'hi jugues de SER Catalunya sobre el fet que Deco, el director esportiu, va cobrar sencera mitjançant un fons d'inversió la comissió procedent del club blaugrana del fitxatge de Raphinha, un futbolista que representava en el moment del traspàs, i la que vam publicar a l'ARA sobre la subhasta anòmala de l'NFT d'Alexia Putellas.

En una entrevista al Què t'hi jugues de SER Catalunya, el director esportiu del Barça ha revelat que va cobrar –mitjançant un fons d'inversió– del club blaugrana pel traspàs de Raphinha que va tancar quan era el seu representant, l'estiu del 2022, un any abans d'entrar a ser director esportiu de l'entitat catalana.

El postpartit del Barça-Granada va estar marcat pel ressò que es va fer la premsa esportiva catalana d'unes declaracions de Deco publicades durant la setmana a la revista portuguesa Nascer do Sol. La resposta més cridanera de l'entrevista tenia a veure sobre el model de joc característic del Barça, el que també s'anomena ADN Barça, i que consisteix en el joc de posició amb una proposta ofensiva, sempre a partir de dominar la possessió de la pilota. Deco, que va ser un dels exponents d'aquest futbol durant la seva etapa de jugador del Barça sota les ordres de Frank Rijkaard, hauria afirmat en aquesta entrevista que el "mètode [del Barça] està esgotat" i que "cal trobar algú que vingui a trencar amb el passat per iniciar un nou paradigma". La seva resposta era amb relació a qui ha de ser el nou entrenador del primer equip blaugrana.

Que consti que jo vaig ser el primer que em vaig creure el projecte del Barça. Al principi de temporada considerava que tenia el millor equip de la Lliga. Il·lús de mi. Creia, o potser volia creure, que el Reial Madrid tenia una plantilla més llarga, però que els blaugranes mantindrien el to del curs passat amb un bloc de quinze-setze jugadors de primer nivell que seria suficient per avançar amb pas ferm. Estava molt equivocat. Suposo que la falta d’evolució de Xavi hi té molt a veure.

El Barça vol enviar un missatge d'unitat de portes enfora. Joan Laporta ha demanat fer pinya a la junta per tal que Xavi Hernández no surti més esquitxat arran de les desfetes contra el Girona i l'Anvers. Després de caure contra els belgues, l'egarenc va dir en roda de premsa que mantenia la confiança del president blaugrana i del director esportiu, Deco. També va dir que s'havia exagerat tot plegat, amb relació a la polseguera que havia aixecat la ingerència del president en el canvi de convocatòria, on va incloure finalment Lewandowski, Gündogan i Araujo. El ball de declaracions amb Deco acabaria deixant venut el tècnic. Xavi havia defensat el dia abans que els canvis a la llista s'havien consensuat amb el president, els jugadors i el mateix Deco, mentre que el portuguès va dir just abans del partit que la convocatòria és una parcel·la que correspon a l'entrenador. Embolica que fa fort.

El Barça agafarà un avió cap a Dallas d'aquí a una setmana en acabar el seu partit de Lliga contra l'Almeria. L'objectiu: disputar un amistós 32 hores després que li comportarà els mateixos diners que ha deixat d'ingressar per haver estat incapaç de guanyar a Anvers: al voltant dels tres milions d'euros. La crisi esportiva que viu el club blaugrana només és un reflex en miniatura de la seva crisi econòmica i institucional. Si les arques blaugranes estiguessin sanejades o, almenys, hi hagués un full de ruta que no estigués torpedinat pels continus canvis de rumb i improvisacions per part d'un intent d'"empresa familiar", la derrota europea amb la primera plaça del grup a la butxaca segurament s'hauria quedat en una anècdota desgraciada malgrat el deficient joc de l'equip de Xavi. El Barça va perdre per 2-3 davant el Xakhtar Donetsk al Camp Nou en l'últim partit de la fase de grups de la Champions League del curs 2008-2009 (el del primer triplet) i Pep Guardiola va passar igualment un bon Nadal.

Cares llargues al Barça. Joan Laporta arribava de matinada a l’hotel d’Anvers on l’equip feia nit acompanyat per un home de confiança, Enric Masip. Callats, van entrar a l’edifici. El president semblava cansat i trist després de la inesperada derrota contra els belgues, per la qual es van deixar d’ingressar 2,8 milions d’euros. No ha volgut parlar en públic aquests dies. Mentrestant, al seu nombrós entorn cada cop més veus li diuen que potser Xavi Hernández no és el tècnic ideal per al primer equip.

Quan es reprengui la Lliga, el Barça començarà a jugar-se a Vallecas bona part de la temporada en un tram de calendari endimoniat. Però no només s’hi jugarà la vida esportiva, sinó també la salut institucional. La pilota ho tapa tot, però quan deixa d’entrar —ho saben tots els dirigents de clubs— surten les vergonyes. A la llotja miren Xavi Hernández amb insistència perquè no volen ser ells els que estiguin sota el focus fiscalitzador. I, en aquest Barça farcit de dubtes que té el tècnic disparant contra la premsa per desviar l’atenció, només li faltava el desastre que representa la lesió de Gavi. Declarar el seleccionador Luis de la Fuente persona non grata seria justificable per haver explotat el nano innecessàriament, però les responsabilitats es multipliquen en una cadena que ha rebentat un genoll de 19 anys.

Deco ja mana. Que tingui tota la sort del món. Quan una persona estrena càrrec se sol produir un fenomen fascinant: la gent que ja sap com anirà. Alguns et diuen que serà un desastre, que arriba aquí perquè és amic de Laporta, que és l’inici del final. Ni l’Apocalipsi, tu. Sonaran trompetes, cauran murs i s’obriran tombes. És la fi del Barça. Uns altres, en canvi, ja veuen la Champions a les mans d’un Deco amb un puro a la boca al vol de tornada de la final. És el nou rei Mides, tot el que toca es convertirà en or. Jo, sincerament, no en tinc ni idea. Quan passi el temps en tindrem una opinió.

Al Barça, res és net com una patena des de fa molts anys. La novetat és que algú com Anderson Deco, que fins fa cinc minuts era representant de Raphinha, pot ser-ne el director esportiu sense que signifiqui cap conflicte d’interessos. A ningú li cau la cara de vergonya perquè ja se n’han vist de tots colors: a Robert Fernández, Bartomeu va fitxar-lo com a secretari tècnic perquè a l’exdirectiu Javier Bordas li va fer gràcia en un sopar, i Laporta va contractar l’avesat Mateu Alemany com a director de futbol malgrat haver estat, quan encara era al València, un dels executors de l’intercanvi Neto-Cillessen que li va servir per exemplificar la desastrosa herència dels gestors anteriors. Ara és el torn d’un exjugador coetani de Xavi, amic de Laporta i del seu excunyat Alejandro Echevarría, deixeble del superagent Jorge Mendes i debutant en el càrrec.

La de Samuel Umtiti era una de les carpetes dels cinc futbolistes que el curs passat van sortir cedits del Barça i que ja saben que aquesta temporada que tot just acaba de començar no compten per a Xavi Hernández. La direcció esportiva, encapçalada per Mateu Alemany i per Deco, que fa setmanes que exerceix tot i que encara no ha sigut anunciat en el càrrec, va poder solucionar finalment la del central francès. Però encara queden pendents les de Clément Lenglet, Serginho Dest, Álex Collado i Gustavo Maya. Entre tots cinc suposen entre 50 i 55 milions de massa salarial, que el Barça té xifrada en una quantitat total pròxima als 530 milions d'euros, entre salaris i amortitzacions pendents. No és la xifra definitiva, perquè caldrà restar-hi les baixes que l'entitat preveu fer amb aquests futbolistes, entre les quals s'hi ha d'afegir també Franck Kessie, Nico González i Pablo Torre, a qui el club també intentarà col·locar aquest estiu.

Joan Laporta ja s'ho va plantejar quan Ramon Planes va dimitir després de l'arribada de Xavi Hernández, però en aquell moment l'operació no va cristal·litzar per incompatibilitats professionals. Un any i mig més tard, el president executiu del Barça està a punt de fer realitat el fitxatge d'Anderson Luis da Souza, Deco, per a l'àrea esportiva culer. L'exfutbolista, dedicat els últims anys a la representació de bracet amb Jorge Mendes, formarà part de l'equip executiu que lidera Mateu Alemany després que el mallorquí es repensés la seva sortida rumb a l'Aston Villa. El seu perfil és 100% futbolístic: controla el mercat —sobretot el brasiler— i sap com funciona un vestidor de primer nivell.

Les cadires de la direcció esportiva del Barça s'han escalfat en els últims temps. Sobretot durant el mandat de Josep Maria Bartomeu (2015-2020) van ser constants els canvis de perfil en l'estructura encarregada de gestionar l'àrea de futbol. En només cinc anys, Robert Fernández, Pep Segura, Raül Sanllehí, Ramon Planes i Éric Abidal van ocupar posicions de responsabilitat sotmeses a les pressions d'un vestidor guanyador i d'una junta directiva exposada a la crítica i als interessos. Tots menys un —Planes— van saltar de la nau abans de la dimissió de Bartomeu. Lluny queden els projectes més o menys estables d'Andoni Zubizarreta (2010-2015) o Txiki Begiristain (2003-2010), associats a les figures presidencials de Sandro Rosell i Joan Laporta, respectivament.

Anderson Luiz de Souza, Deco, és una peça clau per entendre l'arribada de Raphinha Dias al Barça. Sense ell, de fet, l'exjugador del Leeds s'hauria quedat a la Premier League i no hauria anat a Barcelona. El davanter brasiler tenia molts pretendents, sobretot de la lliga anglesa, però el club blaugrana va aconseguir competir de tu a tu amb clubs que gaudeixen d'una llibertat econòmica molt més gran per incorporar-lo. El factor clau? La intermediació de Deco, el seu representant, en les negociacions. L'exjugador assessora el Barça al mercat brasiler i portuguès sense cobrar cap sou, segons apunten des del Camp Nou. Es va iniciar en el món de la representació de la mà de Jorge Mendes, figura clau en els moviments de mercat blaugranes.