Vaig preocupar-me per la meva llengua el dia que vaig començar a escriure-la. A l’escola m’havien dit que era farcida de castellanismes i que n’havíem d’estudiar alguns: una llista d’uns quants substantius o formes verbals que havíem de memoritzar i desassimilar i que amb prou feines ens permetien, als estudiants, albirar la gravetat de l’assumpte. Quan vaig voler gargotejar les primeres pàgines de la meva novel·la, vaig adonar-me que em mancaven moltes de les paraules fonamentals que s'empren en el dia a dia. No sabia, per exemple, com es deia retortijón en català. Ningú al meu voltant havia pronunciat mai les paraules revinclada o revencillada. A més, no tan sols vaig percebre que traduïa de forma barroera i literal del castellà expressions i frases fetes, sinó que aquesta mena de traducció comportava una apropiació simbòlica d’una cultura que no era la meva. No proferia la mateixa metàfora quan feia servir el castellanisme baixar-se del carro que quan feia ús de les locucions catalanes desdir-se’n o engegar-ho tot a rodar. Les imatges que aquestes expressions evocaven eren ben diferents i, tanmateix, una pesava més que la resta: la castellana.