El director txec Michal Pazderka ha guanyat el III Festival de Documental Social del Centre d'Ensenyament Superior Alberta Giménez (CESAG), i Judit Arbona Espejo, estudiant de tercer de Periodisme, el XVI premi de Periodisme Alberta Giménez. Tots dos disposen de la col·laboració de la Fundació "la Caixa" a través de Caixabank. Els guardons s'han entregat aquest dimarts en un acte al centre universitari.

L'Assemblea Sobiranista de Mallorca estrenarà aquest dissabte el documental Espoliats, una pel·lícula que vol oferir una panoràmica sobre les causes i els efectes de les balances fiscals de les Balears amb l'Estat. El documental es projectarà a les 19.30 h a Cineciutat i hi intervindran Guillem López Casasnovas, Antoni Riera, Natàlia Bueno, Joana Maria Mas, Antoni Llabrés, Jaume Horrach, Ramon Ferré, Joan Gaià, Toni Cànoves i Joan Planes.

L’ecòloga Anna Traveset i el cineasta Joan Bover tenen, com a mínim, una cosa en comú. No dubten a definir com una de les experiències més impressionants i inoblidables de les seves vides el moment en què varen veure comparèixer, enmig del blanc gelat de l’arxipèlag noruec de Svalbard, un os polar. “Se’ns va disparar el cor a tots”, resumeix Traveset, “perquè, d’una banda, tens l’emoció de saber que és un fet únic, un privilegi, però de l’altra no pots deixar de pensar que l’os es pot posar a córrer en qualsevol moment i hauràs de reaccionar. Encara hi ha morts cada any, culpa d’això”, assegura.

Cinemes Girona de Barcelona; col·loqui postprojecció. Una dona agafa el micròfon, s’aixeca de la butaca i diu el seu nom. I continua: “Soc mare d’una nena de 10 anys que en fa 2 que té alopècia. D’aquest documental, m’emporto no ficar la meva filla en un armari del qual no hagi de sortir mai”. La directora del film ofereix una rèplica: “Aquesta pel·lícula és per a la teva filla”.

"Non serviam" (“No et serviré”, en llatí) són les paraules que la tradició cristiana atribueix a Llucifer, quan es revolta contra Déu i li fa saber que renuncia a ell. James Joyce fa servir aquesta expressió al seu Retrat de l'artista adolescent, quan el seu Stephen Dedalus pren la decisió de fer vida d'artista i, segons ell mateix: “No servir més allò en què no crec, se'n digui llar, família o Església” (podeu llegir l'obra en la traducció al català de Teresa Vernet; em sembla que no n'hi ha una versió més recent). En general, "Non serviam" es considera una expressió de rebel·lia que poden invocar tots aquells que s'aixequen contra el pensament dominant.

Passat, present i futur de l'ofici dels margers. Aquest és un dels eixos principals sobre el qual es construeix el documental La febre de la pedra, que té aquest ofici tradicional com a protagonista. El documental, dirigit per Antoni Mir Marí, s'estrena aquest dissabte, 15 de febrer, a les 19.10 h a IB3.

Juan Antonio Forés Pinxo és un dels majors experts en la societat mallorquina dels anys vuitanta. Social, cultural, però sobretot musical. Aquest dijous, 23 de gener, tant ell com el productor Xesc Mulet seran al Teatre Municipal de Manacor per presentar Mallorca 1983. Signes a l'arena, una pel·lícula documental sobre com l'ona expansiva de llibertat que venia de Madrid, després de la mort del dictador Francisco Franco, va influenciar la música illenca i la seva evolució durant els primers anys de la dècada. Ho faran gràcies a l’organització del Cinemaclub 39 Escalons.

Hi ha un intangible a La guitarra flamenca de Yerai Cortés que costa d’objectivar. I és que és una pel·lícula en la qual es noten les ganes que l'equip tenia de fer-la. En aquest documental sobre el guitarrista flamenc que va enlluernar C. Tangana es percep passió per compartir una història, il·lusió per fer-ho amb un art que per als seus creadors és nou (Antón Álvarez, és a dir, C. Tangana, debuta com a director amb aquest film) i, en general, fam per comunicar. Tot això és molt relatiu en una disciplina tan col·lectiva i en una indústria amb tants interessos com el cinema. I, com deia abans, no deixa de ser una apreciació sobre uns actius molt eteris. Però, com el duende, si hi són, es noten.

La primera persona oficialment reconeguda com a cíborg, el Neil Harbisson, que es va implantar una antena al cap, és de Mataró. La mateixa ciutat on va créixer la Moon Ribas, artista cíborg. Pioners i impulsors d'aquesta pràctica al nostre país, també exerceixen de mentors d'en Kai Landre, el protagonista de Cyborg generation, un documental que ens apropa a una cultura en què s'expandeixen els límits de la identitat i de la percepció humana a partir de la fusió amb la tecnologia.

Més de mig segle després de separar-se, els Beatles continuen sent un dels grups més lucratius del món: només el 2019 van generar més de 60 milions d’euros en productes que van dels videojocs o els musicals amb la marca Beatles a l’enèsim rescat de gravacions inèdites. El fruit més aplaudit d’aquesta operació de necrofília comercial ha estat segurament la minisèrie documental Get back (2021), de Peter Jackson, una desbordant immersió en les tensions creatives i personals de la gravació del Let it be. No és estrany, doncs, que Disney+ torni a remenar el calaix de filmacions històriques sobre el grup amb el segell d’un altre cineasta prestigiós, Martin Scorsese, que produeix el documental Beatles ‘64 –disponible a la plataforma aquest divendres– sobre el primer viatge dels Beatles als Estats Units per actuar al xou d’Ed Sullivan.

Els documentals Objeto de estudio, de Raúl Alaejos, i Kix, dirigit per David Mikulán i Bálint Réves, han estat guardonats amb els premis del jurat i del públic, respectivament, en la sisena edició del festival MajorDocs. La hojarasca, de Macu Machín, ha rebut una menció del jurat en aquest festival, al qual han assistit 3.000 persones, un 50% més que en l'edició del 2023. El jurat, format per l'artista Marta Azparren, el cineasta Macià Florit i la directora artística de Fipadoc, Christine Camdessus, ha destacat la qualitat de dues pel·lícules "úniques que han marcat un punt d'inflexió, no només com a pel·lícules, sinó com a maneres de fer cinema".

Reflectir un temps complicat, potser els dos anys més difícils en la vida d’un adolescent. Aquells on el pensament crític modula la seva personalitat i els deixa a punt per estudiar una carrera universitària. “La pandèmia els va aplegar de ple”, explica Doménec Boronat (Manacor, 1970) professor del batxillerat artístic de l’institut manacorí Mossèn Alcover, “com van afrontar aquell procés per entendre el món?”. D’això és precisament del que parla ‘Llapis horitzó’, una pel·lícula documental de 60 minuts, que conta a l’aula, el carrer, la casa i els viatges, les vivències i diàlegs de distints alumnes en un estat de dubtes i mascaretes.

La sisena edició de MajorDocs es durà a terme entre l'1 i el 5 d'octubre a Palma. Aquest dilluns se n'ha fet públic el cartell, dissenyat per Ángel Luque, i que, segons els organitzadors, captura l'essència de la temàtica al voltant de la qual girarà la pròxima edició del festival: la direcció de fotografia i el dispositiu fílmic com a part essencial del procés de creació. El director de fotografia Santi Bazán també ha col·laborat en la realització de la imatge principal d'aquesta sisena edició.

El teatre Principal d'Inca ha estat l'escenari de la darrera gravació del documental En un lugar de la mente, un document audiovisual que recull una interpretació lliure del Quixot per part d'un grup d'actors i actrius diagnosticats en salut mental. Els assistents a l'acte han pogut gaudir en directe de la interpretació de l'obra Tot assajant don Quixot, que posa punt final al rodatge del documental. Tant l'obra com les persones del públic que van assistir a la funció d'aquest dissabte nit van ser registrades per les càmeres i formaran part de les gravacions del projecte audiovisual.

A la plataforma HBO hi ha un documental l’enregistrament del qual forma part d’una teràpia de recuperació i creixement personal. És commovedor i a la vegada incòmode, perquè moltes de les situacions que passen davant de la càmera estan incentivades des de la necessitat de descobrir i entendre el passat però també estan embolcallades del dolor per acceptar-ho. Es tracta d'Una gran foto, una vida preciosa. La directora i inductora de la iniciativa és Amanda Mustard, una fotògrafa de renom que deixa Nova York per tornar al seu poble natal de Pennsilvània. La mort de l’àvia sembla el detonant d’aquest canvi. L’Amanda torna decidida a aclarir els traumes i els secrets que han convertit la seva família en profundament disfuncional. Per això, canvia la càmera de fotografiar per una de filmar i comença un procés emocional catàrtic. El documental arrenca amb l’Amanda i la seva mare visitant l’avi de la família en una residència de Florida. Sembla un home carinyós i atent. L’Amanda és qui ho grava tot fins que, després de dinar, demana fer-li una pregunta i desemmascara aquell home aparentment entranyable: “De l’assumpte del qual se’t va acusar, ¿eres conscient que tenies aquest problema i com et feia sentir?”. El seu avi matern, amb certa naturalitat, respon: “Hi havia vegades, no sé si és la realitat, que semblava que les nenes se’m llançaven a sobre. Potser sona absurd. Però volien aprendre i volien experimentar. I per a mi era una gran temptació. Una temptació en què vaig caure”. I continua explicant com va mantenir el que ell anomena “una relació sexual” durant dos anys amb una nena que en tenia nou. A partir d’aquí l’espectador descobreix com l’avi sempre ha sigut un pederasta i un predador sexual. De fet, va abusar també de la mare de l’Amanda, la seva filla, i després de les seves netes, l’Amanda i la seva germana. Però també d’altres nenes que anaven a tractar-se al seu centre de fisioteràpia. L’Amanda recuperarà les antigues filmacions del seu avi, on fins i tot hi ha seqüències on s’evidencia un voyeurisme sòrdid i llefiscós que busca les nenes i apropar-s’hi. La fotògrafa també localitzarà les dones que, quan eren nenes, van ser víctimes dels abusos del seu avi, per compartir amb elles el dolor, confirmar-los el mal que va fer el seu avi a tantes altres noies i explicar el treball de reconeixement de la maldat d’aquell home. La càmera presenciarà el procés de degradació de l’avi i, a la vegada, delatarà la seva conducta perversa. Però l’experiència també suposarà tensar les relacions familiars. L’Amanda i la seva germana retrauran a la mare per què durant la seva infància les va exposar a un violador si ella ja havia patit el mateix. També necessitaran entendre la connivència de l’àvia. El documental ens farà endinsar-nos en el context de manipulació provocat per un pederasta que va arrossegar tota la seva família a un trauma, en una xarxa de complicitats incomprensible i tòxica. Una gran foto, una vida preciosa és una història que intenta reparar el dolor de les víctimes, dinamitar el poder d’un predador sexual i, fins i tot, deixar constància d’una certa venjança cruel.

Els Jesuïtes sabien des del 1968 que el sacerdot Lluís Tó era un depredador sexual. I el van encobrir i protegir fins a la seva mort. Van enviar-lo a Bolívia el 1992 després que fos condemnat per abusos sexuals a una alumna del Col·legi Sant Ignasi de Sarrià de Barcelona. És el que retrata el documental La fugida, que ha produït el 3Cat, de la mà de la investigació que durant vuit anys ha fet el periodista Guillem Sánchez per a El Periódico.

La plataforma Movistar+ ha estrenat un doble episodi documental sobre la Macarena, el gran èxit musical dels noranta de Los del Río. Més enllà de l’interès concret que la cançó pugui despertar en cada espectador, la producció sap transportar l’audiència a un fenomen més global: la cultura popular i les dinàmiques de transmissió d’un fenomen musical. També és un viatge interessant a aspectes més ocults vinculats a la indústria discogràfica, com el valor de l’autoria i els conflictes que se’n deriven respecte a versions, adaptacions i, per descomptat, els plagis.

El passat dissabte 23 de març, en el marc de l’Art Palma Brunch, es va estrenar el documental Find an offline shelter, una peça audiovisual sobre el procés creatiu dels artistes Gripface i Miju Lee durant la seva residència a la galeria mallorquina La Bibi. Era la primera vegada que un esdeveniment organitzat per l’associació de galeristes de Palma incloïa una projecció, que va tenir lloc a CineCiutat amb l’assistència d’un centenar de persones. I és que aquesta pel·lícula és només la darrera de les nombroses mostres de l’interès que genera el treball dels artistes per a molts de documentalistes.

L’inici del documental Depardieu, la caiguda de l’ogre és molt impactant. Podria semblar una gravació amb càmera oculta, però el més revelador és que l’actor té la càmera als nassos i li és absolutament igual. Són les imatges inèdites d’una visita de Depardieu a Corea del Nord l’any 2018. “Aquestes imatges no les hauríeu d’haver vist mai. Són unes imatges que revelen un Gérard Depardieu sense filtres”, ens explica la veu en off. L’intèrpret hi va anar amb l’escriptor Yann Moix per celebrar el setantè aniversari del règim dictatorial. Moix anava amb la càmera gravant material per a un documental, però el comportament de Depardieu era tan lamentable i fastigós que no es va arribar a emetre mai. L’actor es mostra exageradament desinhibit i l’assetjament a totes les dones que té al voltant n’és el símptoma més flagrant. Traductores, hostesses, guies, personal de l’hotel... totes reben uns comentaris sexuals grollers i llefiscosos. La càmera domèstica que observa en pla subjectiu delata fascinació i sorpresa per les situacions violentes que crea Depardieu. Mentre l’entorn fingeix normalitat, la càmera esdevé una voyeur al·lucinada. No pot dissimular l’astorament que provoca la conducta de l’actor. I Depardieu, fatxenda, se sent reforçat per aquella admiració indiscreta: té l’ego desencadenat.

Mentre rodava el drama Las consecuencias, Carme Elias (Barcelona, 1951) va tenir moltes dificultats per recordar les frases del guió. Aquestes imatges de frustració i dolor, de presa de consciència d’un problema seriós, es mostren en carn viva al documental sobre l’actriu que s’estrena aquest divendres just després de guanyar el Gaudí: Mentre siguis tu, que ha dirigit Claudia Pinto –la mateixa directora de Las consecuencias–, parla sobre l’Alzheimer que pateix Elias, però sobretot és un cant a la vida de l’actriu i a la seva lluita per mantenir-se connectada a la identitat pròpia.