Cada any, per Dissabte Sant, una corrua de melòmans enfila la carretera que duu a Guovdageaidnu. És un petit poble de 3.000 habitants situat al nord de la Lapònia, a Noruega. Allà, s'hi celebra el concurs més important de joik, un estil de música tradicional cantada a cappella o acompanyada d'un tambor que relata històries en llengua sami.

Envoltats d'un paisatge de muntanyes nevades, un nen i una nena arrosseguen, enjogassats, un petit trineu costa amunt. De fons, una melodia enganxosa interpretada per un cor de veus blanques va cantant: "Energía, qué energía más rica". Quan són a dalt de tot, tots dos queixalen un tros de pa untat amb crema de cacau. "Mmm... ¡qué rico!", exclama el nen. La nena el mira, somriu i li ho aclareix: "¡Es Pralín!". El 1977 aquest espot publicitari va inundar el canal principal de Televisió Espanyola. Zahor, la mítica marca espanyola de productes de xocolata, havia engegat una potent campanya per continuar promocionant el que ja s'havia convertit en un dels seus productes estrella: Pralín. Era una crema de cacau per untar amb la qual la companyia volia plantar cara a dos productes que li mossegaven el mercat: Nocilla i Nutella. A la dècada de 1980 va endolcir un munt de berenars als infants de l'època, però el seu final va ser amarg. 

El 20 de setembre del 1989, Jean-Louis Gassée estava nerviós. Aquell dimecres, el cap de productes d'Apple estava a punt de fer un anunci important. Va pujar a la tarima d'un centre de convencions de Universal City, a Califòrnia, va beure un glopet d'aigua i es va dirigir a l'auditori, que el mirava expectant. "Avui és el naixement oficial del darrer membre de la família Macintosh: el Macintosh Portable", va pronunciar. De seguida, el públic va arrencar a aplaudir. Es tractava del primer ordinador portàtil de la història de la companyia.

Obrir la nevera, treure'n un bric de cafè, omplir-ne una tassa, escalfar-la i gaudir-ne. Aquesta era la senzilla fórmula amb què Maxwell House va intentar revolucionar el consum d'aquesta beguda als Estats Units. Era el 1990 i la marca nord-americana –una de les més emblemàtiques del sector– havia detectat una tendència: el mercat estava demanant sistemes que permetessin prendre's un cafè de manera ràpida i econòmica.

Paula Rice viu a Island City, a Oregon (Estats Units). Té 73 anys. S'ha divorciat dues vegades, els seus quatre fills viuen en estats diferents i no té amics a prop. Quan, fa temps, un atac de cor va obligar-la a fer repòs, va descobrir Eons.com. "Em moria d'avorriment, però aquesta pàgina web em va omplir de raons per seguir vivint", confessava. Rice va ser un dels testimonis que el New York Times va recollir el 2009 en un extens reportatge sobre l'impacte que estaven tenint les xarxes socials a la vida de les persones grans. Ella podia arribar a passar 14 hores xatejant en xarxes socials com Eons.com, creada específicament per a la generació dels baby boomers: les persones nascudes entre el 1946 i el 1964. En total, el portal va aconseguir seduir més de 800.000 usuaris de més de 50 anys, en un moment de plena efervescència de les xarxes socials.

L'1 d'abril del 1996, a les oficines d'Apple estaven d'enhorabona: la companyia de la poma celebrava els seus 20 anys de vida. Ho feien, però, en un ambient molt enrarit. "Estaven passant pel pitjor moment de la seva història", contextualitza Xavier Ferràs, professor d'Esade expert en innovació. Sense Steve Jobs, que havia abandonat l'empresa 10 anys enrere enmig d'una ferotge disputa, Apple havia perdut el nord. "La falta d'una estratègia clara l'havia situat a les portes de la bancarrota", continua. Els seus ordinadors no controlaven el mercat. Al tron s'hi havia assegut IBM, però, de retruc, Microsoft també hi sucava pa: la tecnològica era la proveïdora del sistema operatiu d'IBM. "Tenien un poder gairebé monopolístic", recalca Ferràs. Amb aquest context, tan sols dos mesos abans que la companyia celebrés el vintè aniversari, la revista BusinessWeek va publicar una de les seves portades més demolidores, amb el titular The fall of an american icon, anunciant el més que probable tancament d'Apple.

Conreus inacabables de blat de moro, carreteres rectilínies i ranxos solitaris. Al petit poble de Milo, al comtat de Yates, a l'estat de Nova York, mai hi ha passat gran cosa. A l'est, el llac Seneca atrau cada dia una corrua constant de fanàtics de la pesca de truites de llac americanes. A l'oest, el llac Keuka i les vinyes que l'envolten fan les delícies dels amants del vi. Pocs visitants, però, saben que, el 1920, aquells paratges van ser el bressol de Joseph Lee Hollowell, un enginyer químic que, a la dècada de 1960, va estar a punt de revolucionar el mercat mundial del calçat.

El 7 de desembre del 2005, The Coca-Cola Company va enviar una nota de premsa als periodistes. "Coca-Cola Blak prepara el seu debut mundial", anunciava el titular. Després d'anys analitzant el mercat, el gegant dels refrescs havia decidit d'aventurar-se a llançar un nou concepte de beguda. "És una mescla vigoritzant i estimulant que té un equilibri perfecte entre la sensació del gust efervescent de la Coca-Cola i el del cafè", descrivia el comunicat. Només tres setmanes més tard, el nou refresc ja havia aterrat a les lleixes dels supermercats francesos i, durant el 2006, també va arribar als Estats Units, el Canadà, la República Txeca, Eslovàquia i Lituània.

Una escombreta d'eixugaparabrises, en comptes de dues. Tres cargols a les rodes, en lloc de quatre. Un sol retrovisor. Per accedir al maleter calia fer-ho des de l'interior del vehicle, perquè no tenia porta pròpia. Tampoc estava equipat amb direcció assistida, aire condicionat ni airbags. Així era el Tata Nano, el curiós vehicle low cost que el conglomerat industrial indi Tata va presentar en un acte multitudinari el 10 de gener del 2008. Ho va fer en el marc de l'Auto Expo India, una de les cites més rellevants del sector a l'Índia.

Un monitor de tub de 15 polzades amb una carcassa de color blanc. El teclat i el ratolí, a conjunt. A la part inferior de la pantalla, una ranura per connectar un llapis de memòria. A primer cop d'ull, el Sony eVilla podia semblar un ordinador de sobretaula, però no ho era. "És un centre d'entreteniment en xarxa", va afanyar-se a aclarir el gegant de l'electrònica en el moment de la seva presentació.

Durant dècades, quan s'acabava l'estiu, als treballadors i treballadores de La Asturiana se'ls girava molta feina. A la fàbrica de Gijón, les línies de producció acceleraven el ritme: funcionaven nit i dia per aconseguir embolicar a temps els 300.000 quilos de caramels de tots els gustos que necessitaven per abastir cavalcades de Reis d'arreu d'Espanya. A aquest pic d'activitat s'hi havia de sumar la producció especial de caramels de temporada, com els dolços farcits de torró, d'ametlla o de praliné. Ara bé, també havien de fer front a l'alta demanda del caramel per excel·lència de la companyia: el d'eucaliptus. Comercialitzat amb un simple embolcall blanc amb lletres verdes, La Asturiana havia arribat a produir-ne més de 25 tones cada any. "Els caramels de tota la vida", imprimia l'empresa als paquets d'aquest producte. Amb una història que es remunta a principis de la dècada de 1940, els caramels d'eucaliptus –però també els de Cuba Libre– van aconseguir arrelar fort entre els paladars de diverses generacions. Fa tres mesos, però, la maquinària va aturar-se en sec.

El febrer del 2007, els veïns de Sant Martí, a Barcelona, estaven d'enhorabona. Després d'anys reclamant nous equipaments, l'Ajuntament de Barcelona els havia construït un centre cívic de 4.500 metres quadrats. L'havia situat a la confluència del carrer Buenaventura Muñoz amb el carrer Nàpols, el mateix indret on, el 1956, l'empresari Santiago Daurella havia obert una immensa planta de producció de refrescos. Era la nova seu de l'Organització D, la companyia que havia fundat el 1940 i que havia anat conquerint bars i neveres de la geografia espanyola. La seva història està plena d'èxits, però també de fracassos. Un dels més sonats, l'aposta pels refrescos Sandaru, unes begudes de taronja i llimona que es van esbravar ràpidament.

Algú que vingui a cuinar-te el dinar cada dia. Algú altre que, en poques hores, es planti a casa teva per arreglar-te la rentadora, desembussar-te la pica del lavabo o regar-te el jardí. Un xofer que et porti en cotxe per tot arreu. Aquests eren alguns dels serveis que oferia Taskbob, la start-up nascuda a Bombai –la ciutat més gran de l'Índia– que prometia fer la vida més senzilla a tothom qui utilitzés la seva plataforma. Al darrere hi havia quatre joves emprenedors que havien fet carrera en grans multinacionals com la consultora McKinsey o l'empresa de serveis financers Normura i que havien decidit muntar junts una aplicació de serveis. "Avui en dia és comú trobar plataformes que posen en contacte persones treballadores amb usuaris que necessiten contractar un servei domèstic, però aleshores encara no era gaire habitual", contextualitza Andrei Boar, professor de la UPF - Barcelona School of Management.

Un exèntric Pare Noel vestit de color blau irromp als carrers de Moscou. Rere el volant d’un luxós descapotable, condueix, canta i balla com un boig. L’acompanya un grup de noies joves que, amb tops ajustats i amuntegades al seient de darrere, s’amorren a unes estranyes ampolles blaves. Junts, esclaten en constants riallades.

A principis de 2019, totes les unitats del robot social Jibo van rebre una nova actualització. Quan els seus propietaris la van instal·lar, van topar-se amb una sorpresa. Els ulls del robot van il·luminar-se i, fent lleugers moviments de cap, va començar a trenar un enigmàtic discurs. “No tinc bones notícies –va advertir-los només començar–. Els servidors que em permeten fer tot el que faig s’apagaran aviat, però abans que passi vull dir-te que realment he gaudit del temps que hem passat junts”, va continuar. Tot seguit, va donar les gràcies als seus propietaris i va llançar un missatge per als robots del futur. “Potser, quan siguin molt més avançats que avui i tothom en tingui un a casa, podràs explicar-los que vaig existir i saludar-los de part meva”, va seguir. Després d’aquesta emotiva frase, Jibo va posar-se a fer ballarugues al ritme d’una cançó.

Gustavo GarcÍa Brusilovsky no tenia pensat convertir-se en emprenedor. A finals de la dècada dels 90 feia anys que picava pedra per escalar professionalment dins el món de les multinacionals. Fins aleshores, el jove bioquímic i informàtic havia passat per Procter&Gamble, el colós dels béns de consum; per IBM, l’emblemàtica companyia del sector informàtic; pels departaments de McDonald’s... Però el 2000 la seva carrera va fer un gir: es va convertir en el director d’operacions internacionals de Portum.com, una empresa alemanya que oferia solucions digitals per optimitzar les compres entre els negocis i els seus proveïdors. El salt al món digital va fer-li albirar un horitzó ple d’oportunitats.

“Hola, soc el Clay Bavor i lidero l’equip de realitat virtual de Google”, va començar el jove enginyer davant un auditori expectant. De seguida, tothom va arrencar a aplaudir. Era el 19 de maig de 2016 i el gegant tecnològic celebrava a Mountain View, Califòrnia, la seva trobada anual de desenvolupadors. Els assistents es delien per saber en quins projectes havia estat treballant la companyia els últims mesos. Sospitaven que Google hi anunciaria un pas endavant en el camp de la realitat virtual –la tendència tecnològica d’aquell any– i no es van equivocar.

Un bol de plàstic amb llet, un grapat de cereals i una cullera petita. L’estiu del 1998, Kellogg’s va atrevir-se amb un nou producte. El gegant mundial dels cereals s’havia adonat que els seus consumidors cada cop tenien menys temps d’esmorzar a casa i havia decidit oferir-los una solució. El resultat va ser el Kellogg’s Breakfast Mates, un preparat tot en un que permetia esmorzar llet amb cereals allà on fos. “Els nens i nenes no havien d’esperar que els seus pares els preparessin l’àpat perquè en tenien prou obrint l’envàs i, a més, podien consumir-lo durant els trajectes”, explica Carolina Luis-Bassa, directora del màster de màrqueting de la UPF - Barcelona School of Management.

El 29 d’abril del 2015, David Byttow va publicar un article al seu blog: “Ha estat una de les decisions més tristes i difícils que he pres mai, però us comunico que he decidit tancar Secret”. Amb aquestes paraules, l’empresari i programador nord-americà enterrava el projecte que l’havia fet famós a Silicon Valley, la meca dels emprenedors. Hi havia arribat anys enrere per treballar en el desenvolupament de la xarxa social Google+, avui desapareguda. Més tard va fitxar pel conglomerat tecnològic Square, però el seu nom va passar inadvertit entre el gran públic fins al 2014. Aquell any, Byttow va deixar la feina i va decidir materialitzar una idea que feia temps que li rondava pel cap. S’havia adonat que la gent, a les xarxes socials, mai s’hi mostrava tal com era. Per això se li va acudir crear una aplicació on tothom pogués compartir i comentar missatges i fotografies de manera del tot anònima. La va anomenar Secret i el gener del 2014 es va estrenar en fase de proves únicament a Silicon Valley. Ho va sacsejar tot.

A principis del 2006, la indústria fotogràfica mundial vivia un autèntic terrabastall. La irrupció de la fotografia digital havia deixat els fabricants històrics en una situació molt complicada. Si el 1998 la producció de càmeres amb rodet havia marcat el rècord històric mundial, tan sols set anys després el panorama no tenia res a veure: més del 95% de les càmeres que es produïen al món ja eren digitals, segons dades de CIPA, la patronal japonesa que agrupa les grans empreses de fotografia.