Què tenen en comú empreses com el líder en robòtica ABB, la farmacèutica AstraZeneca, la tecnològica Ericsson, el gestor de mercats de valors Nasdaq, l’antic fabricant de cotxes Saab i l’emblemàtic proveïdor d’electrodomèstics Electrolux? Encara que pugui sorprendre, totes elles i moltes més estan controlades més o menys per una mateixa família sueca, els Wallenberg.

L’any 1968 es va estrenar la pel·lícula 2001: una odissea de l’espai, un film futurista ple de detalls molt estranys. Ben aviat, aquesta obra de Stanley Kubrick es va convertir en una pel·lícula de culte amb interpretacions variades. Sens dubte, un dels elements centrals de la trama era una computadora de reaccions molt humanes anomenada HAL 9000. Les fonts oficials al voltant del film sempre han insistit que el nom de l’artefacte prové de l’expressió heuristically programmed algorithmic computer, que vol dir ordinador algorítmic programat amb heurística. Però hi ha una llegenda urbana que corre fa molts anys, segons la qual la denominació HAL és en realitat una transposició alfabètica d’un altre nom: el que surt si agafem la lletra que succeeix les originals seguint l'ordre alfabètic, o sigui, IBM. I és que el fabricant d’ordinadors IBM fa molts anys que està fortament inserit a la cultura popular de tot el planeta.

A començaments del 1993 va morir Pedro Masaveu Peterson, l’home que havia acumulat la fortuna més gran de la història d’Espanya, uns 350.000 milions de pessetes que, passat a euros i sense aplicar l’efecte de la inflació, en serien més de 2.100 milions. El seu nom resultava (i encara resulta) desconegut per a la majoria, i encara ho és més la seva imatge, perquè ningú no l’hauria reconegut pel carrer (se sap que era un home voluminós i que lluïa una barba decimonònica). Per fer-nos una idea del volum del seu patrimoni, cal saber que pocs mesos després de la seva defunció va morir un altre gran financer de l’època, Emilio Botín-Sanz de Sautuola i López, president del Banco Santander entre 1950 i 1986, i els seus hereus van haver d’abonar per l’impost de successions la meitat del que havien pagat els Masaveu. Una factura fiscal d’aquest import no podia passar desapercebuda a les administracions públiques, i per això les comunitats autònomes de Madrid i d’Astúries van estar més d’una dècada litigant per quedar-se el botí, en una lluita que finalment van guanyar els asturians.

Sovint, al llarg d’aquesta sèrie, hem destacat la figura d’emprenedors que van aconseguir deixar una empremta ben profunda a la cultura popular, ja fos a través d’un producte que es va transformar en genèric (és el cas de Bimbo, emprat com a sinònim de pa de motlle) o bé mitjançant la implantació d’un eslògan que quedés inserit de manera natural a la parla de les generacions posteriors (la multinacional L’Oréal, fundada per Eugène Schueller, en té un que n’és un bon exemple). En aquest sentit, no és cap secret que avui dia, i des de fa moltes dècades, el cognom Michelin forma part de l’idioma de manera inequívoca per referir-se a certes capes de greix que es formen a llocs determinats del cos humà. No entrarem en detalls, però sí que deixarem patent que aquesta expressió deriva d’un ninot que durant molts anys va ser la mascota d’aquest fabricant de neumàtics francès.

El maig del 2020, enmig de la pandèmia i encetant la desescalada del confinament, es va produir una notícia històrica en el món de la construcció espanyola: la firma Agromán, que tenia gairebé un segle d’història a les seves espatlles, va desaparèixer per sempre més després que el seu propietari, la multinacional Ferrovial, decidís eliminar la marca de la filial on encara persistia un nom tan antic. Així doncs, Ferrovial Agromán, va passar a dir-se Ferrovial Construcción i, tot d’una, noranta-tres anys d’història van quedar volatilitzats. Per cert, probablement hi haurà gent que pensi que la denominació de la constructora extinta tenia alguna relació amb el món agrari, però res més lluny de la realitat, com veurem més endavant.

El 4 de febrer passat, mitjans de tot el món es van fer ressò de la mort de l’Aga Khan, el líder del corrent nizarita dels xiïtes. Segurament avui la figura de l’Aga Khan ja no té el glamur de temps passats, però fa algunes dècades aquest líder religiós era un personatge que freqüentava les pàgines de societat de la premsa escrita, cosa que li proporcionava una gran popularitat. En el cas de Karim, el títol el lluïa des del 1957, després de la mort del seu avi, el sultà Mahommed Shah. Curiosament, el seu pare mai va posseir el títol d’Aga Khan, sinó que es va produir un salt generacional, molt semblant al de la monarquia espanyola. Ara, amb la defunció de Karim, el flamant Aga Khan V és el seu fill Rahim al-Hussaini.

Diuen que a l’Espanya del segle XV hi havia l’expressió “ser més ric que un Fúcar”, en referència a la família Fugger i que dona una idea de com d’implantat en la cultura popular estava el poder financer d’aquesta dinastia centreeuropea. La realitat és que els Fugger eren molt rics, fins al punt que un dels seus membres, Jakob Fugger, és considerat per alguns estudiosos com l’home més ric de la història. Per si n'hi havia algun dubte, un dels apel·latius d’aquest Fugger era el ric.

Dins del club dels sis del fast food nord-americà, només una d’aquestes grans multinacionals ha associat la seva marca a una persona real. És el cas de KFC (antigament Kentucky Fried Chicken), i ho ha fet amb la figura del coronel Harland Sanders. McDonald’s fa servir la lletra ema com a logotip, Subway les fletxes a la primera lletra i a la darrera, Domino’s una fitxa de dòmino amb la numeració 1-2, Burger King una hamburguesa i Pizza Hut un barret que alhora és una teulada. En canvi, la firma KFC fa servir la imatge d’un senyor amb bigoti i barbó estil Buffalo Bill, ulleres clubmaster i llacet al coll: un senyor a qui anomenen Colonel Sanders. Es podria pensar que aquest personatge és una mena de mascota de la cadena, però res més lluny de la realitat, perquè el personatge va existir i va ser el fundador de KFC. El seu nom, Harland David Sanders, coronel de l’estat de Kentucky.

Fins a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat, la ciutat de Las Vegas (Nevada) era un llogarret enmig del desert amb unes característiques molt adients per instal·lar-hi bases militars i, fins i tot, fer-hi proves nuclears. A la rodalia de la ciutat hi ha la base de Nellies de la força aèria i, especialment, la llegendària Àrea 51, que sempre ha estat al punt de mira dels conspiranoics pels secrets que l’envolten. El detonant dels canvis que arribarien anys després va ser la legalització dels casinos, l’any 1931, una decisió que va permetre que Las Vegas comencés a fer-se un lloc als mapes.

És el 3 de març del 1980. Tres quarts de nou del matí. L’advocat Adolfo Cotelo Villarreal condueix pels carrers de Madrid el seu Seat 131 acompanyat de les seves filles petites en direcció a l’escola on estudien. El cotxe s’atura davant d’un semàfor vermell a la confluència dels carrers Eduardo Dato i Rubén Darío, moment en què un noi vestit amb gavardina s’atansa al vehicle i dispara una ràfega amb una metralleta. L’advocat cau sobre el volant envoltat d’un gran bassal de sang. Poques hores després és detingut el terrorista palestí Said Ali Salman, membre del grup Front Palestí d’Abu Nidal, una escissió d’Al-Fatah.

El 5 d’octubre del 2011 va morir Steve Jobs, el conegudíssim fundador de la companyia tecnològica Apple. Les setmanes posteriors els mitjans es van omplir d’obituaris, cròniques i homenatges dedicats al geni de San Francisco, un emprenedor que havia fet créixer la seva empresa fins a convertir-la en un dels gegants de la indústria nord-americana i que també havia aconseguit que els seus productes ocupessin un lloc destacat en la cultura popular de tot Occident. Que el món s’aturés per lloar Jobs es pot considerar del tot raonable, però el que la majoria de la gent no sap és que, amb tant de soroll, un dels efectes col·laterals va ser que els mitjans gairebé no van tenir ni temps ni espai per tractar la defunció, només una setmana més tard, d’un geni de la informàtica amb una transcendència similar a la de Jobs; estem parlant de Dennis Ritchie, el creador del llenguatge de programació C i desenvolupador del sistema operatiu Unix.

És dissabte 31 de maig del 1997. Un Mercedes 500 amb quatre persones a dins circula per la Nacional-I, una carretera que uneix Burgos amb Madrid i que avui és l’autovia E-5. A l’altura del municipi de Buitrago de Lozoya, l’automòbil pateix un greu accident i un dels passatgers acaba morint, mentre que els altres tres queden ferits. El mort és Herberto Gut, un ciutadà d’origen argentí que, segons va recollir el diari Clarín, havia estat citat a declarar pel jutge Baltasar Garzón com a testimoni en la causa oberta per la desaparició de sis-cents ciutadans espanyols durant la dictadura argentina (1976-1983). Però per sobre de tot, qui acaba de morir és conegut per ser el fundador i propietari del gegant de la seguretat a Espanya: l’empresa Prosegur.

Som al 1979. Un jove dissenyador gràfic que està intentant obrir-se camí en el món de la narrativa pensa que ja n’hi ha prou d’escriure malament la ela geminada simplement perquè la màquina d’escriure no li permet posar-hi el punt volat. Decideix contactar amb el fabricant per mirar de trobar-hi alguna solució i com que la resposta és positiva, l’endemà es presenta a les oficines de l’empresa. Allà el rep un senyor amb bata d’obrador que es mostra emocionat per la visita. Tot seguit obre un calaix i treu un farcellet de paper de diari. Un cop l’ha desembolicat, hi apareix la tecla de la ela geminada davant de l’emoció dels presents. El veterà treballador de l’empresa de màquines d’escriure li diu que guardava aquesta tecla com un tresor des que va finalitzar la Guerra Civil i que ja era hora que algú la vingués a buscar. És molt probable que durant la conversa caiguessin algunes llàgrimes. El jove que vol ser un escriptor d’èxit es diu Quim Monzó i l’empresa en qüestió és la Hispano Olivetti. L’escena succeeix a les magnífiques instal·lacions que l’empresa d’origen italià tenia a tocar del Parc de les Glòries (ara plaça de les Glòries). 

La tardor del 1962 va ser especialment calenta, amb la crisi dels míssils cubana com a epicentre de tot plegat. El 22 d’octubre d’aquell any, JFK, com a president dels Estats Units, va fer una al·locució televisiva en directe per anunciar que havien descobert míssils soviètics instal·lats a Cuba: “Durant la setmana passada, algunes evidències fora de tot dubte han demostrat que actualment hi ha en preparació tota una sèrie de bases de míssils ofensius dins d’aquesta illa captiva”. Els soviètics van recular en les seves intencions, de manera que l’incendi va quedar extingit poc temps després, però, això sí, existeix el consens que mai el món havia estat tan a prop d’un conflicte nuclear com en aquelles dates de l’octubre del 1962.

Som a finals dels seixanta. Un jove periodista belga vola en direcció a Sidney a l’avió privat d’un magnat de caràcter agre. Pocs minuts després d’haver-se enlairat de Jakarta, un petit escamot de segrestadors pren el control de l’aparell i el fan aterrar a una illa diminuta del Pacífic. A partir d’aquell moment, l’aventura del periodista i la resta de passatgers es veu amanida amb drogues, fenòmens paranormals i, fins i tot, extraterrestres. El personatge que pren el lideratge al tram final dels esdeveniments és el contactat –intermediari entre humans i extraterrestres– Mik Ezdanitoff, articulista de la revista Comète.

És dimecres 18 d’abril del 1990 i ens atansem a la mitjanit a l’Estadi de la Llum de Lisboa. Som al minut 83 d’un partit clau: la semifinal de la Copa d’Europa entre el Benfica i l’Olympique de Marsella. El marcador mostra un empat a zero que, de moment, dona el passi per a la final als francesos, que a l’Stade Vélodrome van vèncer per dos a un. Però aleshores passa tot. Un córner a favor dels lisboetes acaba amb un gol marcat clarament amb la mà per un davanter del Benfica. Amb vuitanta mil portuguesos embogits a les grades, ni àrbitre ni liniers s’atreveixen a anul·lar la jugada i corren cap al centre del camp donant el gol per vàlid. El partit finalitza amb el marcador d’un a zero i els marsellesos, terriblement indignats, queden eliminats de la competició. El que passarà també a la història, al marge del gol amb la mà, són les declaracions del propietari del Marsella, Bernard Tapie, que diu: “Aprenc de pressa. Sé com fer-ho. Mai més tornarà a passar això”. Efectivament, fos com fos, l’any següent el Marsella aconsegueix arribar a la final de la Copa d’Europa –que perdria contra l’Estrella Roja a la tanda de penals– i el 1993 hi torna, aquest cop per vèncer el totpoderós AC Milan de Silvio Berlusconi i proclamar-se per primera vegada campió d’Europa.

El 9 de març del 1968, l’home de moda del pensament polític del moment, batejat com el Kennedy europeu, visitava la Facultat de Dret de la Universidad Complutense de Madrid, amb l’objectiu de presentar-hi el seu darrer llibre, El desafiament americà, i dissertar sobre el futur d’Europa.

De tant en tant, en el món dels fabricants d’automòbils, apareix algú capaç de trencar paradigmes i constituir-se en un punt i a part d’aquesta indústria. Avui dia tothom coneix Elon Musk, el propietari singularíssim de Tesla, la marca de turismes cent per cent elèctrics, que des de Texas intenta inundar el planeta amb els seus models. Més enrere en el temps podem recordar a Lee Iacocca, factòtum de la Ford Motor Company durant dècades i, per descomptat, al gran pioner de la fabricació de cotxes mitjançant treball en cadena, el llegendari Henry Ford.

La idea que Hollywood ens ha transmès de Wall Street, el districte financer de Manhattan, està molt relacionada amb l’obsessió pels diners, l’avarícia al límit i la manca d’escrúpols. Però molt abans de tot això una dona va aconseguir multiplicar el seu patrimoni mantenint sempre un perfil auster fins a l’extrem, i alhora mostrant una gran generositat durant els moments de crisi.

L’any 2017 es va fer públic que la cadena multinacional de venda de joguines Toys ’R’ Us anava de cap a la fallida. La competència de nous canals, com Amazon, i una caiguda en el món de les vendes minoristes d’abast mundial van agafar la companyia amb un nivell de deute tan elevat que enmig del nou paradigma resultava impagable. En aquells moments, la firma americana estava en mans dels fons d’inversió KKR i Bain Capital, que, amb la seva gestió, havien contribuït a engreixar el deute acumulat. Només uns mesos després de l’inici del procés de bancarrota, moria a Nova York Charles Lazarus, l’home que seixanta anys abans havia fundat l’empresa.