Estimat alcalde Collboni, us escric des de la ultratomba. Ja ho veieu, em costa deixar de dir la meva. M’estimo massa Barcelona. Aquest dissabte 20 de desembre hauria fet 99 anys. Estic, doncs, a les portes d’un centenari que no cal que celebreu. Sobretot no ho feu per obligació. Em sembla molt bé que m’hàgiu oblidat ràpidament, toca donar pas als joves, a la renovació, a polítiques radicals i trencadores. I per això us escric: perquè ho trobo a faltar, tot això. Veig que la vostra idea força, profundament conservadora, és un adotzenat i populista Pla Endreça per respondre a les pors de la gent. Home! Això és com allò dels soldats, que el valor se’ls suposa.

Arriba la 14a edició del festival d'arquitectura 48 h Open House BCN: se celebrarà el dissabte 21 i el diumenge 22 d'octubre a Barcelona i sis ciutats més (Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Joan Despí, l’Hospitalet de Llobregat, Vilassar de Dalt i Sitges). A Barcelona es podran visitar 122 edificis, i s'han programat 195 activitats entre totes les ciutats participants i 17 itineraris. Un 40% dels edificis es podran visitar per primera vegada dins del festival. Com és habitual, la programació compta amb temàtiques com els habitatges, els recintes històrics, els espais de treball i les oficines i les vistes panoràmiques. Aquestes són 10 visites recomanades del 48 h Open House Barcelona 2023.

Hi ha una anècdota divertida. Me l’explicava aquesta setmana el poeta italianòfil Valentí Gómez Oliver. El protagonista és un actor romà de principis de segle XX que ja ningú no recorda, el grandiós Ettore Petrolini. Estava postrat al sofà de casa, agònic. Un amic arriba a visitar-lo i per animar-lo li diu: "Comendatore, la trovo bene". I Petrolini, amb un fil de veu, sense perdre el sentit còmic de la vida, respon: "Bè, son contento: almeno muoro sano". I efectivament es va morir. Fer-se gran és una putada, no cal donar-li més voltes. Millor agafar-s’ho amb humor, oi? La joie de vivre és la més segura font de salut: que cadascú la interpreti com vulgui. Fabulós, el Petrolini.

L'empremta de l'arquitecte i urbanista Oriol Bohigas a la ciutat de Barcelona és tan destacada que fins i tot la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès on ha estat homenatjat aquest divendres va ser reformada per ell durant la seva presidència. "Va tenir l'obsessió de modernitzar la cultura del país –recordava Isona Passola, al capdavant de la institució–. Sense ell ni la seva generació, que ens va alliberar de la mediocritat franquista, no seríem on som".

El dia que hauria fet 96 anys, data molt maragalliana (el poeta Joan Maragall va morir un 20 de desembre, 14 anys abans que nasqués Oriol Bohigas), l'arquitecte urbanista més influent de la Barcelona de la segona meitat del segle XX va ser homenatjat aquest dilluns al Saló de Cent amb tots els honors irònics i molts amics entusiastes, tot i que menys dels que haurien volgut ser-hi a causa de les restriccions del covid, un virus que no va poder amb aquest "noucentista revolucionari" (Juli Capella dixit), finit de mort natural el 30 de novembre a casa seva, envoltat d'amics i familiars. Ni solemne ni trist, va ser, tal com ell hauria volgut i com va proclamar l'alcaldessa Ada Colau, "una celebració de la vida", d'una vida que van glossar des de la seva companya i arquitecta Beth Galí fins a dos dels seus fills, Josep i Pere, a més de Juli Capella, Milagros Pérez Oliva, Eva Prats, Valentí Roma i Jordi i Marina Garcés, pare i filla, arquitecte i filòsofa.

De l’article d’Oriol Bohigas (Barcelona, 1925-2021) a Serra d’Or (X-1962). Figura cabdal en l’univers cultural català de l’últim terç del segle XX, Oriol Bohigas va morir el passat dimarts. Coneixia a fons la tradició de l’arquitectura en aquest país i la interpretava amb una sensibilitat social incisiva, inquieta, progressista, hereva del mític G.A.T.C.P.A.C.

De l'enorme, influent i polifacètica figura d'Oriol Bohigas voldria destacar-ne un tret transversal: la seva capacitat crítica. En qualsevol dels camps en què operés, la seva aportació estava sempre guiada per una reconsideració de les bases sobre les quals s'havia de fer, una mirada llarga i propositiva que les situava en una nova perspectiva i una capacitat executiva que li permetia canviar aquestes bases per unes altres de renovades. Els espais docents o els habitatges fets amb MBM, la seva direcció de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, el seu pas per l'Ajuntament o l'Ateneu Barcelonès, tots són exemples d'aquesta actitud modernitzadora i anticonvencional que sempre el va caracteritzar i que ha servit per millorar tantes coses.

Que fàcil és complaure i quedar bé quan no es tenen responsabilitats! O fiscalitzar la feina dels altres des de la còmoda tribuna de l’oposició o la gestió. Llargament envejat per la seva vida plena i enorme capacitat de treball, Oriol Bohigas no va deixar de dir i d’escriure el que pensava, sobre tot allò que coneixia i li interessava. Algú em va explicar que, de nit, es podia veure sempre el llum encès del menjador de casa seva a la plaça Reial, perquè devorava llibres fins a la matinada. Per això m’agrada tant llegir-lo; perquè els seus textos diuen coses originals i ben argumentades i estan plens de referències que li permeten situar les seves idees en tota mena de corrents i pensadors de la cosa urbana.

Seria absurd intentar resumir en un article curt una vida tan llarga i pròdiga com la d'Oriol Bohigas, i com que el vaig conèixer de manera molt propera, només des de l'any 70, prefereixo parlar no des de la nostra proximitat professional, sinó especialment a través dels llarguíssims àpats-tertúlies (des del migdia fins a la matinada) que durant molts anys vam fer amb l'Oriol i un grup d'amics.

Has viscut quasi un segle. Has aportat molt de talent, moltíssima intel·ligència i una incontestable quantitat d’empenta transformadora. Has viscut amb intensitat. Els que t’hem conegut sabem que has viscut una vida d’aquelles que val la pena de viure. Has fet aportacions genials a l’arquitectura i encara més a l’urbanisme. Has contribuït a fer de Barcelona la gran ciutat que avui és. En gran mesura, la ciutat et deu haver-se reconegut a si mateixa, haver percebut la capacitat de transformar-se, de modernitzar-se, de ser un referent. Vas fer de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona un far internacional.

Pocs arquitectes i urbanistes han tingut tant d’impacte en una ciutat com Oriol Bohigas a Barcelona. No va fer la feina sol, esclar, ni tampoc se li pot atribuir tot el mèrit o el demèrit de la transformació urbanística de la ciutat en la Transició, però el seu paper ha sigut cabdal a l’hora de definir polítiques urbanístiques (la monumentalització de les perifèries, la recuperació de les platges o la Vila Olímpica), tendències arquitectòniques (la invenció de l’Escola de Barcelona com a moviment), estructures culturals (la unificació dels museus d’arts decoratives) o també de triar les persones i professionals que l’ajudarien en totes aquestes estratègies. Hi ha també el Bohigas arquitecte que, a través de l’estudi MBM (Martorell-Bohigas-Mackay), ha estat gairebé seixanta anys construint a Barcelona i a fora. Analitzem el seu llegat amb 8 exemples. 

Que fàcil és complaure i quedar bé quan no es tenen responsabilitats! O fiscalitzar la feina dels altres des de la còmoda tribuna de l’oposició o la gestió. Llargament envejat per la seva vida plena i enorme capacitat de treball, Oriol Bohigas no va deixar de dir i d’escriure el que pensava, sobre tot allò que coneixia i li interessava. Algú em va explicar que, de nit, es podia veure sempre el llum encès del menjador de casa seva a la plaça Reial, perquè devorava llibres fins a la matinada. Per això m’agrada tant llegir-lo; perquè els seus textos diuen coses originals i ben argumentades i estan plens de referències que li permeten situar les seves idees en tota mena de corrents i pensadors de la cosa urbana.

Lúcid pràcticament fins al final, Oriol Bohigas (1925-2021) ha mort aquest dimarts a les portes de complir 96 anys. Els últims temps, des d'una cadira de rodes, no havia deixat d'assistir a actes culturals, sempre acompanyat de la també arquitecta Beth Galí. Incombustible, amb ell es perd una personalitat cabdal de la segona meitat del segle XX, clau a l'hora de donar continuïtat a l'edat d'or de la cultura catalana contemporània, és a dir, al fabulós entramat d'impuls creatiu, d'institucionalització i de civisme pedagògic que va del Modernisme al Noucentisme, passant per les avantguardes. Des de l'antifranquisme primer i, ja després en democràcia, des de les institucions recuperades, Bohigas va projectar cap al futur l'ambició d'un passat republicà hereu d'aquell brillant tombant del segle XIX al XX, que ell coneixia de primera mà per raons familiars: el seu pare va ser un dels artífexs, als anys 30, de la reorganització dels museus de Barcelona i del salvament de l'art català durant la Guerra Civil.

L'arquitecte i urbanista Oriol Bohigas ha entregat el seu fons documental a la Generalitat amb el propòsit que sigui conservat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El llegat està format per 113 capses de documentació que ja es van ingressar materialment a l'Arxiu Nacional el 27 de maig passat.

Som al centenari de la Mancomunitat i tinc la impressió que vostè la deu tenir en un pedestal.

Una exposició recorre a partir avui d'avui al col·legi d'Arquitectes de Catalunya la història dels 60 anys del Taller d'Arquitectes MBM, fundat el 1951 per Oriol Bohigas, David Mackay i Josep Martorell, una mostra concebuda com a "celebració" i com a cant al Moviment Modern en l'arquitectura. L'exposició, que es podrà visitar Col·legi d'Arquitectes fins al 9 de gener, recull maquetes, dibuixos i fotografies de les set últimes obres d'MBM i sis plafons en els quals es poden contemplar fotografies i plans de 216 obres, 36 per dècada, que l'estudi ha projectat a seixanta ciutats europees. Les maquetes exposades, completades amb dibuixos i fotografies, pertanyen a projectes recents, com la nova seu de la UGT a Barcelona (2008), Torre Blanca (L'Hospitalet de Llobregat, 2010), la Casa dels Xuklis (Barcelona, 2010), Tecnocampus (Mataró, 2011), la nova seu del grup editorial RBA (Barcelona, 2011), la Nova Estació Central i de l'Àrea Pasubio de Parma (Itàlia) i el Museu del Disseny de Barcelona, aquestes dues últimes en construcció.

El CoNCA ha anunciat el nom dels quatre darrers guardonats. El Premi Nacional d'arquitectura i espai públic se l'ha endut Joan Busquets, l'arquitecte i urbanista barceloní que no fa ni un mes es va endú el prestigiós premi europeu Erasmus –vinculat a la casa reial holandesa–, que reconeix les persones que més han aportat a la cultura europea. A Busquets l'han precedit en aquest premi Robert Schuman, Marguerite Yourcenar o Marc Chagall. Des del seu despatx barcelonès BAU, Busquets ha desplegat una intensa activitat internacional. El pretigiós arquitecte ha intervingut en la planificació estratègica i el disseny de ciutats com Lisboa, Barcelona –és l'autor dels plans especials de millora i de reforma interior de Ciutat Vella i de la planificació del programa olímpic–, Milà, Singapur, São Paulo, Marsella...