Qui no s’ha trobat en la situació de preguntar alguna cosa a algun infant o jove i rebre, gairebé de manera sistemàtica, una mala resposta, com si estigués enfadat constantment? Aquesta actitud sempre respon a alguna situació i només cal rascar una mica per saber a què es deu i com es pot reconduir. Tal com assenyala Laura Aut, psicòloga i directora del centre Psilaut, cal entendre que qualsevol expressió dels infants vol transmetre alguna cosa: és una reacció i, sovint, una manera de comunicar una necessitat, encara que es faci d’una manera poc adequada.

La infància és una etapa d'aprenentatges, però no només sobre el món que ens envolta, sinó també sobre nosaltres mateixos. Els més petits, entre altres coses, han d’aprendre a reconèixer i a gestionar les seves emocions. Tal com explica Vilma Montoliu, naturòpata i coach especialitzada en respiració conscient i meditació al llibre Soc com el mar (Columna, 2025), la meditació pot ser una eina per ajudar-los en aquest procés.

Alguns infants es refereixen als seus pares pel seu nom de pila, i s'allunyen del tradicional mama o papa. Tot i que pot resultar estrany, sovint té una explicació senzilla: l’infant ho ha sentit a dir. “Quan això passa és perquè els pares es diuen pel nom, no es refereixen a la persona pel rol que fa, sinó pel nom, i així el nen o la nena aprèn que s’hi ha d'adreçar d'aquella manera”, explica Sylvie Pérez, psicòloga i professora col·laboradora dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la UOC. Generalment, dins de les famílies, els pares s’identifiquen pel rol que desenvolupen davant dels nens i s’autoanomenen així: “Anem a veure el papa” o “demana-li a la mama”.

El primer que ens diu Gemma Tejedor, psicòloga de l’equip de Vincles és que una nena no es vol maquillar perquè vegi la seva mare fer-ho cada matí i demana trencar aquest mite perquè no redueix el conflicte, sinó que culpabilitza la mare. A més, recorda que cada vegada hi ha més mares que no es maquillen o es maquillen poc i no li donen la importància d’altres moments i, en canvi, les seves filles volen maquillar-se igualment. Per tant, creu que fer aquesta correlació és un error. “Les ganes de maquillar-se d’una nena ni són patològiques ni venen del model familiar”, diu Tejedor. 

Els pares i mares hauríem de començar a raspallar les dents dels nostres fills tan bon punt surt la primera peça. Familiaritzar els petits amb el raspall i amb una rutina d’higiene dental com més aviat millor és fonamental. A poc a poc, seran ells qui portin la veu cantant; comptant en tot moment amb la supervisió d'un adult. Al preguntar-li quan pot substituir-se un raspall de dents manual per un d’elèctric, el doctor Joan Pau Marcó, estomatòleg especialista en ortodòncia, recomana començar per ensenyar als infants a raspallar-se correctament amb un raspall manual. El moment hauria de ser cap als tres anys. “Després, a partir dels sis, quan comença el recanvi dental, és quan crec que és interessant introduir-ne un d’elèctric”, assenyala. No obstant això –matisa el també professor en el màster d’ortodòncia de la UB i de la UIC–, el moment exacte vindrà determinat pels pares de la criatura, “ja que són ells qui millor coneixen els fills per saber si se’n farà un bon ús”. Els experts també afirmen que, un cop s'ha dominat la tècnica del raspallat i el temps que s'hi ha de dedicar, l'efectivitat d'un raspall de dents manual és similar a la d'un d'elèctric.

Els fills observen, retenen i reprodueixen. Es fixen en els models adults propers (el pare, la mare) i en calquen el comportament, l’incorporen, el fan seu. La psicòloga sanitària Sílvia Noguer, directora de l’institut Nexus de Sabadell i professora associada de la UAB, recorda que la imitació no és pas un recurs exclusivament humà: "Els fills ens imiten perquè és la forma d’aprenentatge de la majoria d’espècies animals. És com aprenem. Imitem els models que se’ns assemblen més".

La pèrdua d’un familiar és un moment que esquinça i fa trontollar les estructures internes. Encara que remogui o que la situació sigui incòmode, les criatures i els adolescents necessiten trobar respostes a les seves inquietuds sobre la mort. A la família, és l’hora de la conversa: que aflorin les creences que es tenen i se’n pugui parlar de manera reposada i oberta. L’avi ha anat al cel? O la vida s’acaba i ja està? El que fem i diguem, marcarà, en gran manera, com infants –i de retruc també nosaltres– transiten per aquest dol. Veure el cos inert l’ajudarà a adonar-se que l’avi ja no tornarà a ser-hi com abans? Aquesta i d’altres qüestions al voltant de com viuen la mort infants i joves les respon Marta Butjosa, educadora i terapeuta.

“El meu fill estava enfadat perquè no li volia comprar una joguina i, de sobte, em diu “ets tonta”. Em vaig quedar glaçada i vaig acabar perdent els nervis”, explica la Sílvia, mare d’un nen de vuit anys. Situacions com la que ha viscut fa pocs dies aquesta mare són “cada cop més habituals”, apunta la professora col·laboradora dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, Sylvie Pérez. “És normal que els infants s'enfadin, mostrin ràbia o frustració, però mai haurien d’arribar a l’insult”, diu. El motiu que cada cop es produeixi més aquest comportament, segons l’experta, és que “hem deixat de tractar-nos bé”. Hi ha una manca de respecte general –concreta– que porta a atacar les persones en lloc dels fets o situacions que no ens agraden.

Les pors: als sorolls forts, a la separació dels progenitors, als estranys, als animals, a la foscor, a quedar-se sol, a éssers imaginaris, a fer-se mal, a la mort, als lladres, a fenòmens naturals, al fracàs acadèmic, al rebuig social... és habitual que apareguin al llarg de la infància. “N’hi ha que transiten de manera normativa, apareixen i desapareixen a mesura que l’infant va creixent i madurant”, expressa Maria Taló, psicòloga infantojuvenil a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Alhora, recorda que tenir pors durant la infància i l’adolescència és completament normal i no hauria de generar preocupació.

Qui no ha escurat algun cop el plat dels fills? Sap greu deixar aquelles dues mongetes, un trosset de peix, potser alguna patata, uns grills de la taronja, el final d'una poma o mig iogurt… ¿però és saludable anar arreplegant el que no s’acaba la resta de la família? És recomanable el que traspua aquest hàbit?

Com a éssers socials que som, els amics i les amigues tenen una gran importància a la nostra vida des de ben petits. La interacció amb els iguals brinda a infants i adolescents un espai on poden formar relacions voluntàries, equitatives i mútues, crucials per a la socialització. En aquest entorn, apunta la psicòloga infantil i juvenil Júlia Maria Bonet, “es creen llaços afectius profunds i es desenvolupen diversos processos psicològics importants, com el comportament prosocial, el control de les emocions, la gestió de l'agressivitat, la construcció de l'autoestima i la resolució de conflictes, entre més”. Segons Bonet, tenir amistats no sols afavoreix el desenvolupament d'habilitats socials, “sinó que també prediu un benestar psicològic adequat en el futur i una millor capacitat per encarar conflictes”.

Una al·lèrgia alimentària és una resposta immunològica exagerada de l'organisme que es produeix en persones hipersensibles quan han ingerit, inhalat o entrat en contacte amb un determinat aliment. S'estima que entre un 6 i un 8% dels infants menors de quatre anys tenen algun tipus d'al·lèrgia alimentària. Tot i que algunes es poden desenvolupar a més edat, majoritàriament es diagnostiquen quan s'introdueixen els aliments després de la lactància materna exclusiva. Hi ha alguns senyals que ens poden prevenir sobre aquestes al·lèrgies, tal com explica la doctora Montserrat Álvaro, coordinadora de docència i recerca al servei d'Al·lergologia i Immunologia Clínica de l'hospital Sant Joan de Déu. Les recomanacions que s’han fet des de pediatria depenen molt dels hàbits alimentaris de cada zona i evolucionen en funció dels estudis que es fan.

Què passa quan cau menjar a terra? És fiable la regla dels cinc segons? És a dir, la que afirma que si l’aliment ha estat cinc o menys segons en contacte amb la superfície, el bufem i podem ingerir-lo sense problema. No suposa cap amenaça per a la salut dels consumidors?

L’ansietat i els nervis sovint passen per les ungles. Rosegar-les relaxa, allibera tensions i redueix l’estrès. De fet, per això els humans ho fem i ho hem fet sempre. No és estrany, doncs, que algú que no ho té consolidat com un hàbit es posi les ungles a la boca quan mira una pel·lícula de suspens, quan s’avorreix, quan està passant per una època de nervis o quan té molta feina. Els adults que tenen el costum, sovint, l’han iniciat d’infants i no han fet res per abordar-lo. Amb els anys, és difícil treure-se’l. S’ha convertit en un hàbit sigui perquè l'estat nerviós o ansiós s’ha perpetuat, per herència o per imitació. 

A Catalunya, la taxa mitjana de fills per dona o fecunditat ha passat d’1,33 fills el 2013 a 1,1 el 2023. Aquest progressiu empetitiment de les famílies fa que cada cop hi hagi més fills únics a tot arreu, uns infants que de vegades han d'aguantar prejudicis com ara que són més capritxosos, egoistes i egocèntrics que els que tenen germans. Quan se li pregunta de quina manera condiciona la personalitat d’una criatura tenir germans o no, la psicòloga Silvia Guillamón apunta que criar-se amb germans “pot afavorir habilitats com la negociació, la paciència i la resolució de conflictes, perquè han de compartir espais, recursos i l’atenció dels pares”. En canvi, puntualitza la també directora del Centre L’Arbre, els fills únics “solen tenir més oportunitats per desenvolupar la seva autonomia i concentrar-se en interessos personals pel sol fet de no haver de competir per l’atenció dels pares”.

Quan l'Àlex tenia gairebé cinc anys (ara en té vuit), els seus pares el van portar al logopeda perquè hi havia alguns sons que no pronunciava bé. A banda de fer-li proves fonètiques, van preguntar als pares si el nen tenia una bona coordinació de moviments. "Havíem vist que era una mica maldestre, però res greu", explica la Laura, la mare. Al mateix centre li van fer un test de motricitat que va concloure "certes dificultats lleus en coordinació" per la seva edat. "No és gaire traçut amb el futbol, també li va costar aprendre a anar amb bici...", comenta la mare. Actualment fa bàsquet, cosa que li va molt bé per millorar la coordinació de braços i cames, i música, en la qual treballa els sons també picant de mans i peus. "Amb els anys ha millorat", assegura la Laura.

Habitacions plenes de familiars just després de l’arribada d’un nadó és una situació per la qual moltes famílies han passat. “Després del part, la mare i el nadó necessiten dues coses fonamentals, recuperar-se físicament i crear vincle amb el nounat, i les visites de familiars a l'hospital poden interferir en aquest procés”, explica Vicky González, psicòloga perinatal.

Hi ha famílies que, arribats als vuit o nou mesos de les seves criatures, comencen a preocupar-se si encara no han mostrat senyals de començar a gatejar. Preguntada sobre si és imprescindible per al seu desenvolupament primerenc que els infants gategin, la neuropediatra de l’Hospital de Sant Pau, Laia Turon, deixa clar que “no és imprescindible”. I assenyala que, de fet, hi ha molts tipus de desplaçaments abans de posar-se a caminar. "Tot i que és cert que la majoria de nens i nenes faran el gateig estàndard, és a dir, tocant a terra amb les mans i els genolls, la resta d'accions com ara arrossegar-se, reptar o culejar són totalment normals", afegeix. L’important, per tant, és que l’infant es desplaci a partir de certa edat, bé sigui arrossegant-se, reptant o com vulgui.

Una evidència: té cinc anys i encara es fa pipí al llit durant la nit. Si és així, és el que s’anomena enuresi nocturna. La criatura orina de forma involuntària mentre dorm. Per tant, no hi ha mandra d’aixecar-se per anar al lavabo i encara menys una intenció. La causa és que la connexió del cervell amb la bufeta encara està en fase de maduració. Segons Mariona Fernández de Sevilla, pediatra de l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, tot i que la situació pugui ser difícil de portar per la família i, especialment, per la criatura, “no és un motiu important de preocupació”. La tendència a mullar el llit té un component hereditari: la majoria dels infants als quals els passa tenen almenys un progenitor a qui també li passava quan era petit. En els nens, es parla d’enuresi nocturna als 6 anys, i en les nenes, als 5, per l’evolució del seu propi desenvolupament.

Per poques que en diguem o per molt que es vigili, a tots se’ns escapen paraulotes i, molt més sovint del que ens pensem. I si tenim fills, és fàcil que ells les reprodueixin. Quan aprenen a parlar fins i tot fa gràcia que en el context adient, quan els ha sortit malament una cosa, els ha caigut l’aigua o se’ls ha desmuntat una joguina, s’expressin amb un renec, però quan van creixent cap pare vol que el seu fill digui paraules malsonants.