S’ha de reconèixer que l’Església millora els seus equipaments, i que els confessionaris d’ara són bastant més confortables, ja a primera vista, que els d’un temps. Abans, els confessionaris solien ser unes garites de fusta bastant precàries, que de vegades s’engronsaven, dins la qual el sacerdot s’havia d’encabir així com podia. Per la seva banda, els feligresos s’havien de conformar quasi sempre a agenollar-se a un costat de la garita, sovint a la vista de tothom, i per tant amb la seva privacitat i la seva confidencialitat en entredit. Xerraven fluixet a través del finestró enreixat, sí, però no es podia dir que el resultat fos un triomf de la discreció: tothom estava al cas si en Tal o na Qual s’havien anat a confessar, i aleshores tot eren conjectures i rumors. Podien produir-se fins i tot casos espectaculars, com el del confessionari del final de La Regenta, que saltava quasi literalment pels aires a causa de la pressió del desig il·lícit que sentia el magistral Fermín de Pas per Ana, la protagonista de la novel·la (La Regenta era una novel·la que se solia llegir als instituts a l’assignatura de Llengua i Literatura Castellanes, no sé si encara s’usa).

En aquests dies de saturació turística i mental, amb vagues i vols cancel·lats que alenteixen la maquinària infernal d’aeroports com el de Palma, una notícia pren la categoria de metàfora explicativa del que som i del que ens passa: l’aeroport de Palma compta ja amb el McDonald’s més gran d’Europa.

La dita tradicional és “ca vell, quis, quis”, que ve a ser un avís als joves (canins o de qualsevol espècie, començant naturalment per la humana) perquè no menystinguin els vells, ja que l’experiència vital els pot fer més astuts, i per tant més perillosos, del que ells s’imaginen. Però la imatge que tenim aquí ens convida a fer la –fàcil– operació de canviar el ca vell per un moix vell, que a més d’experiència, és possible que conservi encara algunes de les set vides que li corresponen. En un món violent com el que ens toca de viure, no són qualitats menors.

Tenim aquí dalt la imatge d’un home que s’assolella. La imatge agafa més contingut, més densitat, quan hi afegim context: aquest home s’assolella al barri del Nou Llevant, a Palma. Sent com som a l’ARA Balears, aquesta dada ens remet al reportatge que la subdirectora, Maria Llull, publicava aquí la setmana passada: “Nou Llevant, un barri dividit entre el privilegi i la precarietat”. Un titular que val per a una història sencera.

No vull créixer, diu en anglès aquesta pintada en alguna paret de Palma. Banksy, per descomptat, té deixebles, i les ciutats dels cinc continents són plenes d’artistes de l’esprai que somien que un dia els seus grafits siguin valorats en milions de dòlars. És per aquest motiu que les firmen: aquest mateix, que representa un home vell que es mou en caminadors i que tanmateix continua fent pintades amb esprai a les parets amb un somriure al rostre, va signat justament amb el pseudònim Sonríe. A baix, per fer-se bo de trobar, el seu nom a xarxes @inkterrorist. Si el cercau a X, trobareu que hi té publicat un fil en què explica que va estar un any tancat a casa a causa d’una depressió, però que finalment va trobar forces per sortir “a deixar un bocí de mi mateix a una paret” (ho diu així). L’artista anima qualsevol que el llegeixi i que també se senti malament a fer el mateix. Afirma que no cerca doblers ni reconeixement artístic i, en canvi, ofereix un missatge de superació de les pròpies pors. “Tu pots fer-ho, no estàs tot sol”, conclou, sempre en anglès i amb aquestes darreres paraules en majúscula. Sobre els grafits urbans hi ha opinions de tota casta, amb una majoria favorable. Personalment, crec que pertanyen a la mateixa categoria de les estàtues a les places o a les rotondes: art a la via pública no sol·licitat pels vianants.

Una vaca i un vedell observen pacíficament, amb la pau dels remugants, la part posterior d’un senyal de trànsit en què apareix el pictograma d’una vaca, vista de perfil. Si coneixeu el codi de circulació, sabreu que els senyals triangulars amb la vorera de color vermell són senyals de perill. En aquest cas, el perill de què alerta el senyal és que ens podem trobar, en aquell camí o carretera, animals a lloure. No animals salvatges sinó animals de granja: vol dir que hi deu haver alguna explotació ramadera a prop, petita o gran. Els senyals de trànsit, de fet, tenen títol, com les cançons o els poemes, i aquest es titula ‘Pas d’animals domèstics’. Per animals domèstics, però, en aquest cas no hem d’entendre un ca, un moix o un periquito, sinó vaques, ovelles o porcs. Que també són domèstics, en la mesura que han estat domesticats pels humans i estan avesats a conviure-hi. Però pertanyen a una forma de domesticitat no urbana, sinó rural. Per bé que hi ha persones que conviuen amb un porc dins un pis de quaranta metres quadrats, però això és ben bé per demostrar que hi ha d’haver de tot en aquest món.

La idea de simbolitzar l’enamorament entre dues persones amb un pany de maleta, o un cadenat de bicicleta, amb els seus noms gravats, sembla que ve d’una història sèrbia no gaire feliç. Una mestra d’escola anomenada Nada, i un oficial que es deia Reija, s’havien promès, però ell va ser destinat a Grècia durant la I Guerra Mundial, i allà va perdre el món de vista per una jove de Corfú, amb el resultat que va rompre el compromís amb Nada. La mestra abandonada va morir del disgust, cosa que va fer que altres al·lotes de la ciutat, per protegir els seus amors, començassin a dur panys amb els noms dels seus estimats al pont on solien trobar-se la infeliç Nada i el fugisser Reija. Com una penyora, o una ofrena.

Dos homes caminen arrossegant un carretó cadascun, amb cartells que anuncien classes gratuïtes sobre la Bíblia. Sabem que són Testimonis de Jehovà perquè els mateixos cartells remeten a una pàgina web, jw.org, que és la web dels Testimonis de Jehovà. Les sigles JW corresponen a les inicials de les paraules Jehova Witness, que vol dir Testimonis de Jehovà en anglès. En efecte, els Testimonis de Jehovà també ens van arribar d’Amèrica, concretament dels Estats Units d’Amèrica, com la festa de Halloween o les cadenes de menjar ràpid. Quan es despleguen els carretons, es converteixen en petits expositors (també tenen un nom en anglès, però amb “expositors” ens entenem) que es col·loquen a la via pública, preferentment una plaça o una vorera espaiosa, per on passi com més gent millor. El propòsit és fer-se veure, i amb aquesta intenció pengen als expositors altres cartells amb imatges i frases per atreure la gent que passa.

A Mallorca, a Menorca, a Eivissa i a Formentera, el rei Jaume I ha donat nom a un munt de coses. Per exemple, a un vaixell de vapor que es deia així, Jaume I, i que entre 1911 i 1967 va unir, com a vaixell de passatgers i mercaderies, els ports de Palma i Barcelona. També, en alguns moments, va fer la línia Palma-València, o va anar dels ports de Maó o d’Eivissa cap al de Barcelona, i tornar. El gran poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel el va convertir en protagonista del seu poema Auca, un gran poema sobre Palma de to i maneres surrealistes, en què el vaixell es passeja pels carrers de la ciutat i recorre un itinerari epifànic: “[...] Els peixos es mengen el Jaume I davant la Farola. / El Pare Vidal, endolat, s’ho mira des de la riba. / El Pare Vidal Taüt crida els cuirassats anglesos. / Jaume I, t’ho dic, torna a sortir vestit de blanc, / i jo et faré portar sobre una tauleta d’eben / a la sala de rebre de can Robert Massanet, / i passaràs per l’entrada amb capitells jònics i pluja / –una casa de senyors, una casa bona, amb criades; / i estaràs dins una botella verda de vi de Binissalem, / rei Jaume amb un matalàs d’arena! / El rei En Jaume I amb un llençol de pols grisa / entra per la Llotja! Boters, atureu els martells, / canteu la cançó de Carmen Flores al Líric. / Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar. Quadreu-vos, / carabiners, saludeu el Capità amb la pistola!”

Els trens de Mallorca recuperen el seu històric color blau i David Gil, un dels portaveus de Vox al Consell de Mallorca ho ha celebrat a través d'una piulada recordant a Franco i l'època de la dictadura. “Res com un toc de nostàlgia de l'època de Franco per enfrontar el present”, ha publicat Gil a la xarxa social X. A més, ha fet referència al nou color blau dels trens com un color "històric" i ha sentenciat la piulada assegurant que "el passat sempre torna" fent clara referència a l'època franquista.

Fa milers d’anys que els humans collim sal, i sens dubte aquesta continua sent una de les nostres activitats més importants. La sal s’associa amb el gust dels aliments i amb la curació de les ferides: quan cou, cura, i quan pica, madura. Tirar sal dins una ferida també és la imatge del dolor i del greuge. La sal de la Terra és tot allò que ens importa. La columna de sal en què es va convertir, segons el Gènesi, la indiscreta esposa de Lot –que perviu, dona sense nom, dins la història de les grans imatges humanes– es troba a Israel, al mont Sodoma, dins el desert de Judea, que és un parc natural que toca a la mar Morta. Aquesta cèlebre mar Morta és, de fet, un gran llac: com en una constant demostració del principi d’Arquimedes, l’alta salinitat de les seves aigües produeix l’efecte de flotació de qualsevol cos –o cosa– que s’hi submergeixi. Els banyistes riuen, gisquen, es fan selfies surant dins les aigües mortes de la mar Morta. “Mà morta, mà morta, que pica la porta”, diu la cançoneta infantil. Des de la vorera israeliana de la mar Morta es veu, a l’altra banda, la vorera jordana, més o manco com des de Mallorca es pot veure Cabrera. L’aigua té un tacte untuós, com si fos un brou o un oli, i efectivament no hi ha vida: ni fauna, ni flora, ni res. Veient el que veiem a Israel, a Palestina, al Líban, les metàfores són massa fàcils.

Desenes de fotografies, minuts de vídeos que mostren la cultura, la gastronomia, l’esport, els paisatges, les festes i cada racó dels 14 municipis del Pla. Aquesta és la feina i l’aposta de la Mancomunitat del Pla per renovar i vendre la imatge de la comarca sota el lema 'Pla de Mallorca. Paradís rural'.

És obvi que vivim en l’era de la imatge i de la immediatesa i que els continguts que compartim a la xarxa tenen cada cop un abast més ampli. Per això, cal estar especialment alerta amb l’exposició que es fa dels menors. Segons l’estudi EU Kids Online 2019, a l’estat espanyol el 89% dels pares i mares comparteix a internet imatges dels seus fills un cop al mes, però només el 24% els demana si hi estan d’acord. A banda dels perills de frau, ciberassetjament o pedofília que pot amagar aquesta pràctica, el 42% dels menors asseguren que passen vergonya pel contingut que els seus pares comparteixen sobre ells, d’acord amb un estudi de Microsoft.

Charlize Theron és una de les grans superestrelles de Hollywood i té una extensa trajectòria, però sovint els mitjans i les xarxes socials només es fixen en el seu físic. L'actriu, de 48 anys, n'ha parlat en una entrevista a la revista Allure, en què s'ha queixat de l'escrutini al qual estan sotmeses les dones i en què ha explicat que tot i haver treballat durant anys com a model i seguir vinculada a la publicitat a través de les campanyes de Dior, no s'hi acostuma.

“I aquest, qui punyeta és?” Diria que és una de les preguntes que més em faig quan soc a Twitter i ensopego amb la foto d’algun/a escriptor/a que algú ha penjat sense dir qui és, ni afegir cap informació extra. Menteixo: a vegades, les fotos van acompanyades d’algun comentari personal: “El mestre”. "L'hi dec tot”. “Geni”. “Rellegir-la és casa”. “L’estimo”. Esclar, tu llegeixes tot això i t’entra una ànsia ferotge per estimar, rellegir i penjar la mateixa foto, però la pregunta segueix al cap: i qui punyeta és? No en tens ni idea. I no t’atreveixes a preguntar-ho, si més no, jo no m’atreveixo a fer-ho, per no semblar idiota o, encara pitjor, inculta. Si és un escriptor tan excels, com és que no el conec? M’espero, a veure si algú altre s’atreveix a preguntar qui és (haha, idiota!, inculte!), o si algú, que vol demostrar que no només no és idiota ni inculte, sinó que és molt llest, deixa anar el nom, com si res, a les respostes del tuit.

La nostra història són totes aquelles escenes colpidores que preservem als indrets de la memòria. Algunes d’elles romanen un temps ocultes i tan sols preguen un lleuger maldecap perquè els siguin obertes les portes de l’amagatall. A voltes, emperò –com ens va demostrar Proust–, no és necessària ni una engruna de dolor per tal de sacsejar-nos les notes de la biografia. N’hi ha prou amb el tast d’una magdalena per remembrar tota una vida. Tanmateix, la memòria és capritxosa, perquè hi ha records que s’obstinen en no ser reviscuts ni una sola vegada i moren, insignificants, després de ser apilonats a les cavernes de l’inconegut. Alguns d’ells, fins i tot, mai arriben a gravar-se. Aquesta deixadesa permet que no farcim de brossa el cervell, de la mateixa manera que l’oblit sovint ens protegeix del patiment. Sigui com sigui, la ductilitat de la memòria és meravellosa. Els records no són meres imatges perfilades amb tinta perenne, sinó que poden ser remodelats mitjançant les noves interpretacions que la nostra sapiència, que per fortuna creix amb el pas dels anys, ens concedeix. És ben sabut per tothom que una experiència viscuda pot turmentar-nos durant molt de temps, però que també pot deixar de foradar-nos el cor quan som capaços de transformar la concepció que tenim d’ella. 

La ciència sempre ha inspirat l’art. A Salvador Dalí li interessava especialment, perquè es tracta d’un procés que fa visible l’invisible, un mecanisme intel·lectual que assoleix algun tipus de revelació. Hi ha una fotografia del 1927 on el pintor, amb només 23 anys, apareix amb la revista Science and Invention a les mans al costat de Federico García Lorca i altres escriptors. Des d’aleshores, l’interès de Dalí per la ciència no només no va disminuir, sinó que va anar creixent amb el temps, tal com demostra la presència de revistes científiques i llibres de física, matemàtiques i biologia a la seva biblioteca. Més endavant, la bomba atòmica el va arribar a obsessionar. I els últims anys de vida, com que li costava molt llegir, feia que li llegissin, entre altres coses, la revista Scientific American. Quan va morir, a la seva tauleta de nit hi havia el meravellós i inspirador What is life?, del físic Erwin Schrödinger, reeditat en castellà per l’editorial Tusquets el 2015 amb el títol ¿Qué es la vida?.