El secretari general de Vox, Ignacio Garriga, ha assegurat aquest dimecres que votaria amb Junts a favor d'una moció de censura contra el president espanyol, Pedro Sánchez. En declaracions a Palma, ha cridat "no només Junts sinó el PNB" a votar una moció de censura. "Avui Sánchez és el major enemic de la prosperitat dels espanyols, el major enemic del poble espanyol i, per tant, tots els que aspiren a defensar els interessos dels espanyols tenim un enemic comú, que és Sánchez", ha sentenciat.

El problema de l’habitatge –social, assequible o de mercat– és dalt de tot del llistat de problemes crítics a resoldre. És un problema difícil perquè construir (en aquest terme sempre hi incloc la rehabilitació) pren temps i, sobretot, perquè no acabem d’encertar-la en les polítiques d’estímul, i l'oferta de nou habitatge no està responent a una demanda que ha augmentat molt, primàriament pel creixement de la població, però també pel de visitants. Ara bé, el problema és, en la seva essència, de solució simple. Només hi ha un esquema viable per atacar amb efectivitat el problema: normes urbanístiques que eixamplin el sòl i el vol disponibles, i que la creació de valor que això representa faci econòmicament sostenible, alhora, la promoció privada de nou habitatge i la contribució pública a la disponibilitat d’habitatge social i assequible. Dos bons llibres recents sobre el tema són els de Javier Burón (El problema de la vivienda) i Joan Clos (La vivienda social y asequible).

"Jo crec que anem a setembre". Això és el que pensa una veu del diàleg social sobre la tramitació de la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores setmanals al Congrés dels Diputats. La setmana passada, la mesa va tornar a ampliar fins a aquest 11 de juny el període per presentar esmenes a la totalitat al projecte de llei. Aquest no és el primer cop que s'amplia el termini, i per això aquest representant dels agents socials creu que —a aquest ritme— no hi haurà temps perquè el projecte es voti en una sessió plenària abans de les vacances d'estiu. Això faria que saltés al setembre: normalment, el Congrés està habilitat el mes de juny, però no al juliol ni a l'agost, per bé que sempre es poden habilitar dies a últim moment per tancar, precisament, carpetes pendents.

Just després dels atemptats del 17-A vaig assistir a una reunió a porta tancada on un destacat membre d’ERC va deixar anar la següent sentència: “La prova que Catalunya és terra d’acollida és que la legislatura vinent tindrem un mocador al Parlament”. Un mocador, va dir. No una dona llicenciada i amb màsters i experiència professional d’origen immigrant i musulmana. No, per a ell (un home) el que més destacava de la Najat Driouech (a qui, per cert, sempre agrairé que em deixés els apunts de les assignatures que vam fer juntes durant la carrera) era el que duia al cap. Heus aquí com un partit que porta “republicana” en el seu nom converteix en fetitxe multiculti el símbol de l'opressió de les dones religionitzant els ciutadans i, sobretot, les ciutadanes nascudes en l’islam. Teocràcia per a la minoria, a qui, en comptes de parlar-li de drets socials, llibertat, igualtat i fraternitat, se l'interpel·la mitjançant l’acceptació del sotmetiment de les dones. Pacte entre mascles per la via d’un comunitarisme en el qual la identitat esborra la igualtat. Identitat del poder dels homes sobre les seves dones. Passem així a ser més dels nostres que d’aquí. Potser acollides, però marcades, arraconades i assimilades al gueto religiós. Driouech va fer visites a mesquites en campanya electoral amb el públic segregat i ens va ser presentada com “la primera diputada marroquina del Parlament”, quan, de fet, en la mateixa legislatura hi va haver una altra dona que va aconseguir exactament la mateixa fita: Salwa El Gharbi. L’activisme per la causa de les dones amazigues d’aquesta última no va sortir enlloc, ningú la va prendre per referent ni es va celebrar que trenqués el sostre de vidre que imposava el seu origen. ¿Quina és la diferència entre totes dues? Que El Gharbi no va tapada, i com que no va tapada ja no és representativa. És a dir: no és una mora com Déu mana. 

L'expectació pel Consell de la Unió Europea d'aquest dimarts era màxima. La Moncloa insistia que es tractava d'una trobada clau per aconseguir l'oficialitat del català a les institucions europees i que havien posat tota la maquinària diplomàtica a disposició de la causa exigida per Junts. Tanmateix, diverses delegacions diplomàtiques d'estats membres davant la UE asseguren a l'ARA que el govern espanyol no va tornar a contactar amb elles per discutir sobre l'oficialitat del català fins fa tan sols tres o quatre setmanes abans de la reunió ministerial d'aquest dimarts, en què una majoria de socis europeus van demanar ajornar la votació de la proposta presentada per Espanya.

Fer nosa: “Dificultar o privar d’obrar, de funcionar”, diu el diccionari. Després del numeret del Pacte Nacional per la Llengua, ja no hi ha dubte: si Junts vol aspirar a ocupar l’espai sobre el qual Pujol va construir l’hegemonia de Convergència, s’ha de treure la nosa de sobre. El president Puigdemont ha de deixar pas. Ja fa temps que no és un actiu ni per a Junts ni per al país, més aviat és una icona de la malenconia. Si hi havia algun dubte, el seu retorn, transformat en fugida, ha estat definitiu. Venir per marxar corrents, quin sentit té? 

Les jornades organitzades pel Cercle d'Economia ens han deixat amb una dialèctica molt decebedora i vella entre sociovergència i tripartit d'esquerres. Els partits del Procés havien obert un forat immens per a qui estigués disposat a posar al centre la reforma del model econòmic de Catalunya. Salvador Illa ha arribat al poder instal·lant-se en aquest camp per córrer. Però, de la mateixa manera que tothom sap que els bons números macroeconòmics d'Espanya no tenen cap traducció en la vida real ni surten de reformes de fons (Miquel Puig s'ha cansat de recordar en aquestes pàgines que l'economia espanyola i la catalana fa 30 anys que no incrementen la productivitat, que creixem a còpia d'importar treballadors low cost inflant una bombolla que tard o d'hora farà petar l'estat del benestar), les propostes del centreesquerra i el centredreta per al post-Procés irradien una manca d'ambició estratosfèrica. Com que tot el que el centre radical posa sobre la taula sona a continuar allargant l'agonia d'un model essencialment fraudulent, s'obre un nou forat de credibilitat que les noves dretes aprofiten de manera perfectament lògica.

Tradicionalment, la competició era entre Junts i ERC, que es disputaven l’hegemonia de l’espai polític independentista i etcètera. Aquesta disputa no és que s’hagi acabat (la rivalitat, sovint degenerada en odi, es manté, i l’odi no és tan sols mutu entre els partits, sinó que arrela i es ramifica dins les organitzacions mateixes), però sí que ha quedat amortida, una vegada els dos partits han deixat de sumar majoria absoluta al Parlament. Després de sofrir una davallada forta en vots i en escons, ERC sembla haver-se estacionat, i ha cercat una pacificació interna que s’ha traduït en l’ampli aval obtingut per Oriol Junqueras al darrer congrés nacional de la formació, que per als crítics és una fugida endavant en fals.

Els debats parlamentaris sobre l'apagada varen fer recordar les diferències clàssiques entre la política catalana i l'espanyola. En altres temps, es donava per fet que la política catalana tendia a ser més freda, més racional, també més entenimentada, mentre que de l'espanyola se n'esperava que fos més polaritzada i visceral. Dimarts passat Salvador Illa s'enfrontava a un ple difícil, però és cert que hi va trobar una oposició que, tot i no estalviar crítiques, feia propostes –encara que es formulessin en un to més o menys dur– i mantenia un esperit constructiu. Al Congrés dels Diputats, en canvi, es va produir una nova sessió de demolició del govern a càrrec del bloc de la dreta nacionalista espanyola. Des del primer dia de l'apagada, ja es va veure que el PP i Vox farien servir la nova calamitat d'aires distòpics per arremetre sense contemplacions contra Pedro Sánchez, un president entorn del qual la dreta espanyola ha construït un mur d'energia sentimental. A Pedro Sánchez no es limiten a desgastar-lo, també l'odien: alguns només ho fan veure, però molts han arribat a odiar-lo de debò. L'odien tant, o més i tot, que si fos comunista, o independentista català. És una manera sentimental de plantejar la política, i segurament aquest és el motiu del seu fracàs. La tírria contra Sánchez és un combustible pobre que crema bé als aquelarres de la dreta dura, però impedeix, per exemple, que el PNB pugui plantejar-se unir esforços amb el PP en res. Ho va repetir aquesta mateixa setmana Aitor Esteban, flamant president del partit de la dreta basca: “Mentre Vox formi part de l'equació, nosaltres ni ho explorarem”. Que és una manera de dir que no es pensen unir a la política sentimental de la dreta espanyola, en què Vox fa el paper d'atiar al màxim el caliu del sentiment. Però el PP també hi juga a fons. Odi, odi i més odi.

La reducció de la jornada laboral a 37,5 hores setmanals ha arribat en segona volta al consell de ministres d'aquest dimarts sota l'atenta mirada de Junts. El govern espanyol ha donat llum verda a l'avantprojecte de llei que ara farà el salt al Congrés dels Diputats, on, de moment, l'executiu de Pedro Sánchez no té els vots garantits dels seus socis d'investidura, ni tampoc de l'oposició. De fet, el partit de Carles Puigdemont ha amenaçat amb tombar la norma amb una esmena a la totalitat, tot i que manté la porta oberta a la negociació per mirar d'aconseguir en un text diferent que inclogui, en particular, excepcions per a Catalunya.

Sílvia Orriols s’ha convertit en un malson angoixant per a Junts per Catalunya. A les municipals d'encara no fa dos anys, a Ripoll, el seu feu originari i més potent, Aliança Catalana va aconseguir superar el 30% dels vots i va guanyar sis dels disset regidors del consistori. Junts va desplomar-se dels vuit del 2019 a tres. Ningú no sospitava que l’any següent Pere Aragonès convocaria eleccions anticipades. Les catalanes es van celebrar el 12 de maig del 2024. Poc menys d’un any després de les municipals. Aliança va presentar-s'hi amb el seu agressiu discurs antiimmigració i va aconseguir dos diputats al Parlament, però haurien pogut ser alguns més. És aleshores quan Carles Puigdemont i els seus s’adonen del que pot venir.

És imprescindible parlar seriosament d’immigració. Necessitem construir un marc de debat dins del qual es pugui enraonar de la qüestió de manera directa, informada i amb els drets humans a l’interior dels límits, i la xenofòbia i el racisme a l’exterior. 

El baròmetre del CEO confirma el canvi que s'ha produït en una part important de l'independentisme català en relativament pocs anys, i que es pot resumir com un gir de la il·lusió i la confiança en un projecte polític i civil cap al replegament, el victimisme i l'afany per protegir les essències de la pàtria amenaçada. Aquest gir es produeix arreu d'Occident, com sabem prou, però a Catalunya i als Països Catalans el fracàs del Procés l'ha accelerat i li ha donat unes característiques específiques.

Poques hores abans que declarés a la comissió d'investigació sobre l'operació Catalunya, apareixen (via RAC1) uns àudios que demostren que María Dolores de Cospedal ja estava implicada de ple en la guerra bruta contra l'independentisme català l'any 2014, quan era secretària general del PP. D'altra banda, aquest cap de setmana ha aparegut un manifest, signat per quatre exalcaldes de Ripoll (Pere Jordi Piella i Jaume Camps, del PSC; Teresa Jordà, d'ERC, i Jordi Munell, de Junts) que denuncia la xenofòbia de l'actual alcaldessa, Sílvia Orriols, i la seva forma “autoritària i sectària” de governar el municipi. Orriols, per la seva banda, ha contestat com té per costum: amb un vídeo en què es presenta com a víctima, acusa els seus predecessors de ser uns cacics i es presenta (a ella mateixa i al seu partit, Aliança Catalana) com “els vertaders demòcrates”. Durant el mateix cap de setmana, un alcalde actual de Junts d'una ciutat important, Agustí Arbós, d'Olot, en una entrevista a Nació Digital fa picades d'ullet prou explícites a Aliança Catalana amb un discurs que situa els immigrants com a causants de la degradació de les condicions de vida “dels catalans” (“S'ha de frenar d'una manera bastant radical l'arribada massiva de gent per mantenir l'estat del benestar”, hi deia el jove cadell de la nova dreta catalana). Finalment, fa uns dies assistíem a un intercanvi d'insults prou intemperants entre Gabriel Rufián i Francesc de Dalmases, pocs dies després que Oriol Junqueras hagués convidat Jordi Turull a “aparcar els retrets” en la consecució de “quotes de sobirania” del govern d'Espanya, durant el XXX Congrés d'ERC que va avalar àmpliament el renovat lideratge de Junqueras.

Els dos grans partits de l’independentisme han protagonitzat una altra setmana estel·lar. No fa gaire, ens congratulàvem de l’acord entre PSOE i Junts sobre la immigració, i del fet que ERC l’aplaudís. Puigdemont també va felicitar-se (amb la boca petita) de l’acord per la condonació parcial del deute autonòmic, i va restar callat quan Turull acusava ERC de pactar un traspàs fake de Rodalies. Al recent congrés del partit, Junqueras va insistir en aquesta direcció i va proclamar, davant “el meu amic Jordi Turull” que els avenços en matèria d’autogovern, ja fossin mèrit de Junts o d’ERC, havien de satisfer tots els independentistes. Però pocs dies després, juntaires i republicans ja es deien de tot, al Parlament i al Congrés de Diputats. O Puigdemont i Junqueras no tenen autoritat sobre els respectius peons, o ja els va bé esperonar la batussa sense embrutar-se les mans.

Ja fa dècades que el mateix que aquest dimecres es van dir en públic Rufián i Dalmases ho diuen en privat gent d’Esquerra i de Junts, abans Convergència. No tothom, per descomptat, però el ressentiment dels uns contra la distància classista dels altres és tan vell, almenys, com la política catalana des del 1977.

No ens enganyem. ERC i Junts continuen amb la seva guerra, la coordinació és inexistent i la desconfiança mútua sideral. Però també és cert que l'endimoniada aritmètica parlamentària a Madrid fa que qualsevol cosa que un dels dos pacti amb el PSOE necessiti els vots de l'altre per ser aprovada. És a dir, tots dos tenen capacitat de veto mutu per fer descarrilar els acords que s'aconsegueixin. Però això és una cosa que no està passant. Sigui perquè hi ha un acord no escrit per no boicotejar-se mútuament, o sigui perquè s'aplica la lògica política de l'acudit del dentista, el cert és que ni Junts ha amenaçat amb tombar l'acord sobre la condonació del FLA aconseguit per ERC ni els republicans han piulat sobre l'acord per traspassar les competències sobre immigració obtingut per Junts.

Faci vostè les lleis i deixi per a mi els reglaments. La frase cèlebre del comte de Romanones ressona aquests dies en el panorama polític català després que Junts per Catalunya i el PSOE hagin assolit un acord per delegar determinades competències en matèria d'immigració a Catalunya. Després de molts mesos de negociacions i la promesa d’arrencar un traspàs integral de competències en immigració, amb ultimàtums inclosos i una qüestió de confiança finalment retirada, les dues formacions han registrat al Congrés un projecte de llei per formalitzar aquesta delegació, tot i que encara queden molts interrogants sobre la seva implementació real.

El PP fa soroll contra el pacte del PSOE amb Junts sobre immigració i el PSOE es defensa diluint l'abast de la delegació de competències a la Generalitat. "No se cedeix el control de les fronteres ni dels fluxos migratoris irregulars. No es compromet la seguretat nacional. La Policia Nacional i la Guàrdia Civil en frontera continuaran fent la mateixa feina", ha assegurat el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, aquest dimecres al Congrés en resposta a una interpel·lació dels populars sobre la qüestió. El PP ha mirat d'acorralar Marlaska durant tot el matí coincidint amb la sessió de control. Prèviament, dos diputats populars ja li havien adreçat dues preguntes sobre l'acord amb els juntaires acusant-lo de ser un ministre "esgotat, incapaç i desautoritzat" pel fet que havia expressat públicament la seva resistència a acceptar les peticions de Carles Puigdemont.

El PP ja ha mostrat la seva rotunda oposició al fet que l'Estat delegui les competències en immigració a la Generalitat i aquest dilluns ho ha fet un dels pesos pesants del partit. L'expresident del govern espanyol i exlíder del PP, José María Aznar, ha afirmat que el traspàs d'immigració pactat entre el PSOE i Junts és pitjor que l'1-O. "Ho diré amb tota claredat: el que ha passat és molt més greu que el cop d'estat del 2017. Molt més greu. No és que Catalunya vulgui marxar d'Espanya, és que Espanya està marxant de Catalunya", ha dit en una entrevista a l'Abc.