Ho diré clar: el màrqueting telefònic s’hauria de prohibir per llei. No limitar, ni regular, ni moderar. Prohibir. No ho dic com una reacció visceral a una trucada molesta. Ni a les dues-centes o tres-centes que rebo cada any. Perquè ens truquen més d’un cop al dia, de mitjana.

Potser no ens caldria recórrer a neologismes importats per posar nom a pràctiques tan velles com l’anar a peu. El washing (literalment, “fer la bugada”) és la tradicional rentada de cara. Normalment, s’aplica a la promoció d'una marca per vendre producte. El propòsit del màrqueting washing es resumeix, ras i curt: com millor imatge, més benefici. Atès que les tendències de consum s’associen als valors socials dominants, els departaments del ram estan sempre amatents, perquè la marca no en quedi despenjada. Ara bé, si el públic detecta inconsistència o gesticulació (altrament dita postureo), incoherència o manipulació —allò que, des de temps immemorials, es coneix com a presa de pèl— pot produir-se l’efecte contrari. Hi ha risc de resposta adversa en l'ecoblanqueig (green washing) per part d’empreses (Repsol acumula denúncies) o bancs (Santander, BBVA, CaixaBank...) “sostenibles”, quan informes solvents destapen les enganyifes o el volum d’inversions en combustibles fòssils; però també en altres àmbits de l’anomenada esfera woke, la consciència social que algú equipara, despectivament, a la “correcció política”. En aquest sentit, s’identifica com a pink washing l’adhesió aigualida a l’Orgull com una moda; rainbow washing, l’ús enganyós que estats com Israel fan de la reivindicació LGBTIQ; o purple washing, la defensa sectària que fan, del feminisme, alguns grups d’ultradreta. 

En un carrer del centre de Moscou, dues noies d'uns vint anys es graven davant d'un establiment de Stars Coffee, la marca que ha substituït a Rússia la multinacional nord-americana de cafeteries Starbucks. El vídeo, publicat per la youtuber Natasha Kurnaeva i titulat He anat al nou Starbucks rus perquè tu no ho hagis de fer, mostra com visita la cafeteria amb la seva amiga Alena (que té un canal anomenat Depressed russian, 'russa deprimida') i hi compren cafè i un tros de pastís. Mentre se'l mengen al mig del carrer, comenten què els sembla. "No està malament, però m'esperava que fos millor", diu l'Alena amb to deprimit. "No m'agrada, té gust de plàstic. ¿Potser ja era així a l'Starbucks original?", es pregunta la Natasha. La resposta se la dona ella mateixa: "Tant hi fa, aquest vídeo és per cagar-nos en el nou Stars Coffee rus i som aquí per a això".

El novembre del 1953, fa quasi 70 anys, sortia de la fàbrica de Seat el primer cotxe. Era un 1400, un model al qual van anar-ne succeint d'altres que també estaven batejats amb números, molts cops heretats de Fiat, la companyia italiana que les primeres dècades era el soci tecnològic de la companyia. Va arribar el 600, el model que, com diu el president de la companyia, Wayne Griffiths, "va posar Espanya sobre rodes", i d'altres mítics com el 1500, el 124, el 1430, i el 850, entre d'altres, i ja a la dècada dels 70 utilitaris com el 127 i el 133, i models d'un segment més elevat com el 131 i el 132, o d'altres més esportius com el 1200 bocanegra o el 128.

Estudiar informàtica abans del boom

Toni Pérez va néixer a Barcelona l’any 1972. Els seus pares, migrants de Melilla a Catalunya, van establir-se al barri de la Sagrera, on ell va criar-se durant tota la seva infantesa. “Des de ben petit ja vaig tenir interès per la informàtica i la programació, suposo que per influència del meu pare, que era enginyer industrial i tenia molta curiositat pel tema”, admet Pérez. Gràcies a aquests inicis, Pérez es va acabar matriculant a la carrera d’informàtica a la Universitat Autònoma de Bellaterra, que va cursar entre els anys 1992 i 1997. Segons recorda Pérez: “En aquell moment era una carrera tan nova que no teníem ni una facultat pròpia gairebé, i érem uns nerds. Estudiar informàtica a l’època, especialment abans del boom d’internet, significava tancar-se en un soterrani gairebé”. El directiu també explica que, durant molts anys, va intentar combinar la informàtica amb la seva altra passió, el bàsquet, però, al final, va acabar centrant-se en els estudis i en la feina perquè no ho podia compaginar tot.

]]> No es pot viure en contra de tot, tampoc s'ha de morir per totes les causes, perquè les imperfeccions humanes, que alimenten les injustícies i desigualtats, van mutant i adaptant-se a cada època i a cada discurs. El meravellós de l'ésser humà és que en la seva pròpia carrera de lluita contra si mateix va intentant trobar remeis als seus mals: per a les guerres ha inventat les conferències per la pau; per a les fams patrocina les accions humanitàries; per als desheretats atorga rendes socials bàsiques que són pa sec per a avui i fam per a demà; per als sensesostre, albergs inhumans; i un tortuós llenguatge per a donar voltes en infinits laberints a les seves pròpies incoherències i validar els propis processos d'autoengany. Procedim a una hipercorrecció del llenguatge, encara que l'anomalia persisteix en les nostres ments i la mentida passa a qualificar-se com “altres punts de vista”, amb la ferma sentència que “res és blanc ni negre” perquè, com bé va dir A. Camus, “la veritat, com la llum, cega. La mentida, per contra, és un bell crepuscle que realça cada objecte”. Es necessita la mentida per a aguantar la incoherència!

]]> Es diu Pixie Curtis i té només 10 anys. Aquesta setmana ha aparegut en nombrosos mitjans de comunicació de tot el món per ser la propietària de dues empreses que facturen xifres rellevants i haver acumulat en poc temps una gran fortuna. Una d’aquestes empreses es diu Pixie’s Fidgets, i després de la presentació en societat de la marca, en només 48 hores, va esgotar les joguines que ven. El primer mes ja va facturar 125.000 euros.

]]>

Confesso la meva fascinació per l’univers Ikea, l’imperi funambulista d’equilibris precaris: retòrica igualitària (disseny “democràtic”, per a totes les butxaques), elusió d’impostos (tax rulings) i interessos usurers (targeta Ikea Family). El que serveix il·lusions assequibles a “la república independent de casa teva”. El que endevina el signe dels temps; ni casa, ni parella, ni sofà per a tota la vida, el cantó banal de les nostres vides efímeres. Succedani ideal, mirall de contradiccions. 

]]>

Els perdedors també surten guanyant en la cerimònia dels Oscars. Com passa des de fa 16 anys, l'empresa Distinctive Assets patrocina la bossa de regals que s'emporten alguns dels nominats que no aconsegueixen cap estatueta. Un premi de consolació que enguany té un valor, tal com informa la mateixa empresa, de 208.000 euros. Molt més que l'any passat, quan arribava just als 150.000 euros, tal com va publicar llavors el 'USA Today'.

]]>

Hi ha seguidors de personatges de ficció amb prou capacitat per fer tràilers de les seves pel·lícules preferides sense pressupost i de nivell professional. Tan és així que el reconegut portal del món publicitari 'Advertising Age' n'ha recopilat els cinc millors, i us els oferim tot seguit. En algun cas l'autor fins i tot ha acabat contractat per l'estudi responsable de la pel·lícula en qüestió.

]]>