Les meves amigues no ho saben, però de vegades competesc internament per saber qui té una millor relació de parella. És el meu vici ocult, desxifrar frívolament en què som millors i en què som pitjors el meu al·lot i jo, en comparació a la resta. M’agradaria dir que és la meva manera de prendre el pols a la meva relació, de saber què funciona i que no. Tot i que, realment, s’assembla més a un acte reflex, a un tic involuntari mogut per aconseguir una satisfacció immediata. Un entreteniment. I estic segura que no som l’única. Comparar-se és una de les accions que ens fan més humanes. Res no ens fa tan fràgils i racionals com creure’ns millors o creure’ns pitjors que un altre. Ens constituïm a nosaltres mateixes en aquest exercici, en relació amb l’altre. L’alteritat ens acaba de definir. Per això necessitam conèixer-la a fons.

El cicle de cinema 'Ulls de Dona', organitzat per l’Estudi General Lul·lià, inicia el pròxim dilluns, dia 17 de novembre, i fins al dijous dia 20, la seva segona edició, centrada en com viuen els adolescents les seves relacions afectives i sexuals.

Rosalba aparta, coqueta, el bastó amb el qual manté a ratlla el vaivé del seu cos eixut. No el vol a les fotos que il·lustren el testimoniatge d’una dona de 83 anys que parla, sense prejudicis, sobre la seva vida sexual. S’acomoda en el banc de la plaça d’Espanya de Llucmajor i, sense que mediï cap pregunta, passa revista a més de vuit dècades. “No tenc equilibri. M’he romput el fèmur dues vegades. Duc un marcapassos i he tingut càncer de mama”, revela mentre posa la mà en el pit dret. “Som biònica!”, assegura en un italià que no ha perdut malgrat dur més de quatre dècades a Mallorca.

L’agenda de contactes de Lola és extensa, plena de noms d’homes; amants efímers d’una única trobada sexual. “He arribat a masturbar-me 18 vegades al dia per autoregular-me i, a més, practicava sexe sempre que podia. M’he follat tot Palma. Només cercava sentir orgasmes, no crear cap vincle”, relata.

Les Balears són conegudes pel sol, les platges, els paisatges de postal i la cultura, però, per a bé o per a mal, també han agafat embranzida els ‘nius d’amor’ amagats (o no). Espais secrets on la gent va a fer el que mai faria al menjador de casa ni al sofà de l’amic. Hi ha plataformes com Mispicaderos que recopilen informació sobre aquests llocs i permeten que els usuaris en valorin la intimitat, la neteja, la seguretat i la comoditat. No és només un directori: pots filtrar-ho segons orientació sexual, puntuació, cotxes que hi caben quan l’afluència és màxima… i fins i tot la distància a peu fins al punt més calent.

Lluís Ballester Brague (Galícia, 1960) és doctor en Sociologia (UAB) i en Filosofia (UIB), graduat en Treball Social i professor de Mètodes d’Investigació a la Universitat de les Illes Balears. Les seves principals línies de recerca s’han centrat en la prevenció basada en programes de competència familiar, la sociologia de la joventut i els impactes de la pornografia en la infància i l’adolescència. Aquest divendres, dia 10 d’octubre, a les 20 hores, a la sala d’actes de s’Agrícola, oferirà la conferència titulada La connexió entre la pornografia a Internet i els canvis en la prostitució, presentada pel metge manacorí Antoni Truyols. 

V a ser el periodista català Àngel Casas qui encunyà el terme de cinema de ‘destape’ per referir-se al gènere eròtic que es popularitzà a partir de 1975 amb la mort de Franco. Eren pel·lícules, sovint comèdies, protagonitzades per dones mostrant pits i cul al costat d’homes no gaire agraciats que representaven el prototip de mascle ibèric. Els seus màxims representants foren Antonio Ozores, Andrés Pajares i Fernando Esteso i, en menor mesura, Alfredo Landa, José Sacristán i José Luis López Vázquez.

Clubs swinger, festes sex positive, shibari, introducció al BDSM, experiències tàntriques... L’oferta d’oci enfocat a l’experimentació sexual pren visibilitat en diferents espais de les ciutats catalanes. “Primer es parlava de sexe liberal, i ara es parla de sex positive [o pro sexe], que fa referència a l’apertura a l’experimentació de la sexualitat i que és més obert pel que fa a l’orientació sexual i a la diversitat de pràctiques”, explica Marina Vivó, psicòloga i sexòloga. “Apertura no vol dir obligació de tenir sexe”, aclareix. De fet, el consentiment i el respecte són claus en aquests espais que tenen filtres d’admissió i normes de comportament. Per això hi predominen la discreció i la confidencialitat, que alhora els fa força hermètics –també perquè les polítiques de les xarxes en censuren la promoció.

No hi mancaven al·licients, a la nova comunió entre el Liceu i qui un dia el va incendiar, Calixto Bieito, el qual arriba amb la producció del Giulio Cesare, de Händel, sota el braç. Ho fa acompanyat de qui és garantia historicista i moltes coses més, com és William Christie i alguns dels components de Les Arts Florisants, que han reconvertit l’orquestra del Liceu en un conjunt barroc d’indiscutible qualitat, amb el suport dels corresponents instruments d’època, que com és sabut poden donar algun ensurt amb els metalls, i així va ser tocant la fi de la funció. Petit detall sense importància, perquè musicalment i sota les ordres d’un minuciós i refinat Christie sorgiren i brollaren les millors qualitats de l’elegant, tot i que extenuant, composició. Barroc implica reiteracions i tres hores i escacs dificulten sobiranament la direcció artística pel que fa a la fluïdesa de la narració. Una narració on es conta una hipotètica versió de la història d’amor entre Juli Cèsar i Cleopatra, interpretats per Xavier Sabata i Julie Fuchs.

La primera vegada que Miquel va cobrar per un servei sexual tenia 19 anys. Les despeses de viure i estudiar a Londres s’havien disparat el segon any de carrera. Sense beca, compatibilitzava tres feines a temps parcial per costejar el préstec universitari i el lloguer. Els extres de l’hostal juvenil, el restaurant grec i el bar gai no donaven per a més. Llavors, en una aplicació de cites gai, va arribar la proposta: “Un individu em va oferir 500 lliures per pixar-li damunt. Era el que guanyava en un mes amb les altres feines”. Després d’aquesta experiència, va posar un anunci en línia i es va professionalitzar. Deu anys després, el mallorquí combina la prostitució amb el càrrec de secretari de relacions internacionals a l’Organització de Treballadores Sexuals (Otras), sindicat que representa a l’estranger reclamant drets per al col·lectiu.

Aquest llibre s’inscriu en una ja nombrosa tradició d’autobiografies per part d’això que ara s’anomena “treballadores sexuals”. I es publica ara, precisament quan fa poc de l’edició d'Historia de mis ocho pecados, de Lea Ferrer (pseudònim). Tots dos volums són d’aquells que s’oferten a Amazon sota l’epígraf Hechos reales.

S’ha fet molta literatura –o metaliteratura– sobre el procés de l’escriptura d’un llibre. Aquests escriptors patint per cada frase, alcoholitzats o drogats, segregant un dolor infinit per haver d’infantar un text amb les dosis d’originalitat o almenys gravetat formal i dramatisme que justifiquen el seu herculi esforç. Davant Dick o la tristeza del sexo, en canvi, jo m’imagine el seu autor, Kiko Amat, passant-s’ho refotudament bé amb la seua redacció. Perquè encara que el que s’hi aborda és una vivència sexual desaforadament traumàtica, la intenció de l’autor i els recursos que posa al seu servei no deixen de ser plenament jocosos.

L'actriu catalana Anna Castillo es va asseure aquest dimarts a la nit al sofà de La revuelta per presentar la nova sèrie Su majestad. Però abans d'entrar en matèria, Broncano va fer-li les "preguntes clàssiques" sobre diners i activitat sexual que fa a tots els convidats quan visiten el programa de RTVE. Amb la naturalitat que la caracteritza, la intèrpret es va mostrar descol·locada per les preguntes. Així i tot, va respondre amb "contundència" el qüestionari, segons va concedir el presentador.

El 2018 Selena Soro (Barcelona, 1991) va fer un canvi de vida radical: va deixar Barcelona i la feina com a periodista de l'ARA per instal·lar-se en una cabana de fusta al mig del bosc i dedicar-se a escriure. També va transformar les relacions afectives, va apartar-se de la monogàmia i va abraçar el poliamor. Els primers fruits del seu camí literari van arribar el 2020, quan va publicar Misteris de la boira (Columna, Premi Carlemany), i van continuar el 2024 amb L'últim corb (Columna), la segona part d'aquesta saga fantàstica i juvenil. Ara Soro s'estrena en la literatura per a adults amb No sé si dits o llavis (Columna), la història eròtica de dues amigues que exploren el seu vincle alhora que una d'elles passa un dol. L'escriptora entén l'amor sense possessió i viu en diàleg constant amb la naturalesa, una manera d'estar al món que reverbera en la seva literatura i, especialment, en aquesta novel·la sobre acceptar allò que els altres et poden donar.

Brian Willoughby sap que està fent una bona feina quan els pares se senten incòmodes. La raó és que gran part de la seva feina consisteix en dir-los que els seus fills adolescents miren pornografia, dura, explícita i sovint violenta. Willoughby és científic social a la Universitat Brigham Young, on estudia els hàbits pornogràfics dels adolescents i l'impacte que això té en les relacions. Parla sense embuts. "Sempre he d'anar amb compte d'expressar les coses: «No dic que la pornografia sigui bona, però sí que és una realitat» –diu–. Pots amagar el cap i fer com si no existís, i dir que això és dolent o utilitzar el llenguatge de l'addicció, però has de tenir una comprensió realista del que passa".

Babygirl sembla voler resoldre, d'una vegada per totes, l’esgotada pregunta freudiana “Què vol la dona?” En vista de la nova pel·lícula de l'actriu i directora neerlandesa Halina Reijn, la resposta és senzilla: un bon got de llet acompanyat, si és possible, de Harris Dickinson ballant sense samarreta al ritme del Father figure de George Michael. Si això sona a clixé és perquè, certament, ho és: Reijn aborda la dialèctica entre submissió i dominació implícita en tot acte sexual, però no amb el cerebral nihilisme de La pianista, una de les seves referències, sinó amb l'erotisme setinat d'anunci de perfum del thriller sexual dels vuitanta.

Em mirava el programa First dates, que és un programa de “cites” reals, com una agència matrimonial en la qual un espectador “demana” el tipus de parella que busca i els presentadors li proposen algú “afí”. Al final els dos participants decideixen si tindran “una segona trobada”. En aquest programa que em mirava, una dona deia a la seva parella proposada que no volia amb ell una relació però sí “quedar para echar un buen polvo”. Ell hi estava d’acord i li ensenyava la llengua, que era una llengua descomunal, que es veu que servia molt bé (ella de seguida ho va intuir i verbalitzar) per llepar diverses zones corporals. Al programa tot sovint es fan petons amb llengua o xarrupades d’orella i balls eròtics esforçats i tristíssims.

¿Com és possible que una companyia que es dedica a matar gatets tingui com a part de l'accionariat, encara que sigui molt petita –un simbòlic 1,5%–, el Tresor de sa majestat? Tot plegat és una mica enrevessat i està relacionat amb la pandèmia i amb el sexe segur i empoderat per a dones –i alhora arrauxat i en un entorn en què qualsevol fantasia és possible– que no pas amb l'extermini indiscriminat i en massa d'amables mascotes.

Parelles preocupades perquè tenen libidos “incompatibles”. Persones que lluiten per arribar a l’orgasme. Amants que es pregunten si tenen una quantitat “normal” de sexe. Els terapeutes, educadors i investigadors sexuals tendeixen a veure aquests problemes a la consulta una vegada i una altra. Ens hem posat en contacte amb ells per preguntar-los què els agradaria que la gent sabés sobre el sexe i la intimitat. Això és el que ens ha explicat:

A les cornises de l’església de San Pedro de Cervatos (Cantàbria) hi ha imatges de sexe explícit: s’hi veuen coits, dones i homes mostrant obertament els seus genitals, mares parint, cossos femenins despullats... Un tipus d’imatges que serien molt més abundants a les esglésies romàniques de tot el territori peninsular si no fos perquè durant els segles XIX i XX part del patrimoni va ser destruït. "És un tipus d’imatges que van sorgir sobretot als segles XI, XII i XIII i que van perviure fins que als segles XIX i XX van ser destruïdes per culpa de la intransigència religiosa i el tabú sexual", assegura la historiadora i filòsofa Isabel Mellén, que acaba de publicar El sexo en tiempos del románico (Crítica).