La modalitat bàsica costava unes 9.000 pessetes al mes (uns 55 euros) i obria la porta a deixar de tenir en compte el temps de connexió a internet, mentre que la velocitat continuava sent el principal hàndicap. Així era, a grans trets, la primera tarifa d’ADSL de finals dels 90 que Telefónica va començar a comercialitzar entre la població. Ara, 24 anys després, uns dels grans canvis tecnològics de finals del segle XX –és la xarxa que va revolucionar la connexió a internet de les llars espanyoles– comença a dir adeu.

Els 'luxes' dels polítics cada cop són un element més qüestionat per la nova política. El debat sobre els aforaments així ho evidencia, però també les recances a acceptar certs regals o facilitats pel fet d'ostentar un càrrec. I no només de mans privades, sinó també prerrogatives pròpies de la condició d'electes. De fet, la cap de l'oposició al Parlament, Inés Arrimadas (C's), ha renunciat als "privilegis" d'aquest càrrec –com gairebé tots els seus antecessors–, així com els regidors de la CUP a Barcelona, que van refusar les dietes, els mòbils i els cotxes oficials.

Tothom ho sap i ara la Comissió Europea ho ha dir obertament: en matèria de velocitat a internet una cosa és el que diu la publicitat i una de molt diferent és la realitat del producte contractat. Tant se val si són 6 com 10 com 20; el cert és que les companyies de telefonia ens cobren per un servei que no ens donen, una estafa que a l'estat espanyol és particularment greu.