Que la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra. El consell bíblic –perquè no es faci ostentació de la caritat quan es dona almoina– em ve al cap veient certes decisions públiques contradictòries. No parlo de propostes tèbies per acontentar tothom ni de fer marxa enrere per manca de suports, sinó d’anunciar una mesura amb un propòsit lloable mentre, simultàniament, se n'aplica una altra que va en sentit invers. Quan el diable estén la capa, per un costat tapa i per l’altre destapa.

Escric aquest article des de la tranquil·litat que em dona el fet que ni jo ni ningú del meu entorn ha gaudit mai dels “privilegis” a què em vull referir. Potser, doncs, els plantejaments que faré són completament equivocats, però en tot cas no responen a la defensa d’uns interessos personals o de grup. M’agradaria parlar de la subhasta desfermada darrerament entre partits per veure qui proposa una retallada o supressió més radical de pensions i altres assignacions econòmiques de presidents del Parlament, presidents de la Generalitat i altres càrrecs institucionals.

Els 'luxes' dels polítics cada cop són un element més qüestionat per la nova política. El debat sobre els aforaments així ho evidencia, però també les recances a acceptar certs regals o facilitats pel fet d'ostentar un càrrec. I no només de mans privades, sinó també prerrogatives pròpies de la condició d'electes. De fet, la cap de l'oposició al Parlament, Inés Arrimadas (C's), ha renunciat als "privilegis" d'aquest càrrec –com gairebé tots els seus antecessors–, així com els regidors de la CUP a Barcelona, que van refusar les dietes, els mòbils i els cotxes oficials.