El repte tenia molt de risc. La liaison entre el teatre Principal d’Inca i l’Orquestra de Cambra de Mallorca està recollint cada cop més saborosos fruits. Dit això, cal lloar aquesta darrera fita, que ben segur no serà la darrera ni d’un bon tros, com és ara la completa escenificació del Così fan tutte, de Mozart, amb tan sols uns petits i gens transcendents talls argumentals amb els quals, per una altra banda, han aconseguit donar molta fluïdesa a la narració i fan que tot transcorri amb la màxima naturalitat per a una història que, com gairebé totes les comèdies bufonesques, no pretén cap mena de versemblança ni credibilitat. La pretensió està en el rerefons de la trama, que, en aquest cas, va ben atepeïda de lectures. Tant és així que Miquel Àngel Raió, el director artístic d’aquest succeït, en la mesura del possible, n'ha canviat el discurs, salvant una mica el que fan “totes”. No era senzill guanyar un torcebraç a Lorenzo da Ponte. Ho deixarem en taules. Raió, on sí que ha estat indiscutiblement fonamental ha estat en la posada en escena i tot el que té a veure amb l’embolcall –idoni, senzill i eficient–, en la molt acurada direcció d’actors i tots els altres elements que, amb la col·laboració escenogràfica i estilista d’Adema, fan que tot rutlli sense traves ni treves. Fins i tot de la incorporació dels tres ballarins en treu profit argumental.

Agafar els clàssics i a partir d’aquí contar el que vols contar ha estat la mangarrufa argumental amb la qual Miquel Mas Fiol ha muntat aquesta Trilogia de la Condició 'Millennial'. L’autor i director no s’hi ha posat per poc. La primera víctima va ser Voltaire; la segona, Goethe, i la tercera, Victor Hugo. Càndid o l’optimisme, Les penes del jove Werther i aquesta darrera, Els miserables, han estat el MacGuffin per a l’autor llançar el seu discurs, basat a passar-ho bé sense deixar ni un cap sobre les espatles de ningú. Ni una canya dreta, sense excepcions. La primera, la seva, des d’abans de començar la funció, amb dos dels protagonistes llançant invectives contra l’autor. des d’abusador fins a explotador… mentre la gent entrava al recinte. Aquesta és la seva llicència, el salconduit que li permet bastonejar sense pietat, a tort i a dret, fora línies vermelles.

Novè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears a l’Auditorium de Ciutat, que es va iniciar amb el peculiar , del compositor finès Einojuhani Rautavaara, a les ordres d’un director d’enorme presència en tots els sentits, com és el noruec Rune Bergmann. Ell va ser, sens dubte, qui convertí el concert en un espectacle d’unes dimensions que es corresponen amb les seves. Tot jut després de l’ornitològica composició arribà el primer plat fort del programa, amb la pianista Olga Kern com a gran protagonista, per interpretar el Concert per a piano i orquestra en la menor op. 54, de Robert Schumann. Inicià el primer moviment, amb un estil molt sòlid, una mica rocós, i una pulsació molt ferma, des de la decidida entrada del piano, amb una marcial i poderosa successió d’acords descendents, fins a arribar a la polièdrica cadència del final, des d’on augmentà la coloratura de la composició, amb tanta precisió com elegància. La seva interpretació anava apujant el nivell i la delicadesa, com per exemple, amb l’andantino grazioso, un divertit diàleg entre l’orquestra i el piano que de, mica en mica, es va convertint en un tendre i subtil monòleg de l’instrument solista. Kern deixà clara la seva mestria i capacitat per suggerir tota aquesta sèrie de variacions i estils que Schumann incorporà a la partitura, de manera molt novedosa en el seu moment. La solista, de bell nou, va reprendre el to enèrgic del començament, en un tercer moviment impetuós, quan, de cop i volta, establí un deliciós nou diàleg, aquesta vegada amb l’oboè, com un anunci de l’excepcional coda final que tan sols es pot qualificar d’excepcional i que va servir a la protagonista per rebre els entusiastes aplaudiments del públic. Com havia de ser i tothom esperava, hi va haver bis, primer un , de Claude Debussy, que mai no deceb ni deixa indiferent. Impecable. I davant la pregària en forma d’ovació, una altra petita perla, de Nikolái Miaskovski, un arranjament per a piano de Joseph Horovitz.

Impulsada per Celestí Alomar, conseller de Turisme del primer Pacte de Progrés (1999-2003), s’aprovà el dia 10 d’abril del 2001, fa vint-i-cinc anys, un impost sobre estades turístiques, conegut tot d’una com a ‘l’ecotaxa’. Gravava, aproximadament un euro per nit, l’estada dels turistes. Amb la recaptació es volien corregir algunes externalitats negatives del turisme de masses a les Balears. No va entrar en vigor fins al maig del 2002 a causa d’un recurs al Tribunal Constitucional, posat pel govern d’Aznar. Quan el Partit Popular va guanyar les següents eleccions, l’any 2003, va derogar l’impost, atès que el considerava un fre per a la competitivitat turística. Qui va defensar la supressió de l’impost va dir que no podia qualificar-se ni d’ecològic, ni de mediambiental, i que ni tan sols era una taxa, argumentava: “No era més que un símbol d’una política de missatges negatius al que suposava el turisme”. I va relacionar l’aplicació de l’ecotaxa amb el descens en l’arribada de turistes i amb els problemes que havia viscut el sector hoteler. El Govern de Jaume Matas la va voler substituir per unes anomenades targes verdes o fundacions ‘sostenibles’ que tan sols recaptaren misèria.

La pregunta del titular no té resposta, però el biògraf de Verdi, Julian Budden, sentenciava que era en el Rèquiem on mostrava la concentració més gran del seu geni. D’entre tantes misses de difunts que habiten l’univers de la música no resulta gaire difícil pensar, amb molts elements de judici, que aquest que ens ocupa és el més complex, monumental i antològic de tots ells. No era un cau que hagués conreat gaire Giuseppe Verdi. Fou la seva participació, amb un Libera me Domine, que, juntament amb dotze compositors més, dedicaren a Gioachino Rossini, el cigne de Pesaro. Una peça que no es va estrenar ni tan sols quan estava prevista la seva primera interpretació, la commemoració del primer any de la mort de qui anava dedicat. Verdi el rescatà quan va decidir dedicar el seu a Alessandro Manzoni. Així començà la història d’aquest colossal gratacels musical del qual vàrem gaudir com a sisè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, juntament amb el cor UIB, dirigit per Núria Cunillera, Mira Alkhovix, soprano; Sílvia Tro Santafé, mezzosoprano; Antoni Lliteres, tenor, i Simón Orfila, baix. Dirigia l’esdeveniment Pablo Mielgo.

Concert dels que fan afició. Potser per això i perquè hi havia molts infants, alumnes del Conservatori, l’Auditòrium del passeig Marítim presentava un aspecte que feia goig. El programa era sucós, llaminer de cap a peus. Començà amb l’Obertura núm. 3, de Leonora, la que Beethoven considerava massa important i imponent com perquè perdés rellevància com a inici d’una òpera, l’única que va compondre, Fidelio, que primer s’havia de dir com la peça que ens ocupa. I així, imponent, con cal i correspon, va sonar el pròleg del setè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo. Una presentació majestàtica, fins i tot diria que amb un tarannà especial per part del director I els seixanta músics que l’acompanyaren en aquesta vetlada tan especial a l’hora d’interpretar tan precisa sinopsi musical del que seria l’única composició operística del geni de Bonn. Quedava clar que hi havia ganes d’agradar una mica més que sempre i ho varen deixar clar des dels primers compassos.

Torna al Gran Teatre del Liceu Manon Lescaut, de Puccini, i ho fa amb un cap de cartell segurament insuperable, com és el fet que la protagonista sigui una Asmik Grigorian esplendorosa, amb un muntatge que signa Àlex Ollé i dirigeix des del fossat Josep Pons. La segona versió musical de la novel·la d’Antoine François Prévost, que amb el títol de La història del cavaller des Grieux i Manon Lescaut, el mestre de Lucca va aconseguir el primer gran èxit de públic. Un èxit que la cúpula de Ricordi, menys el seu cappare i l’amo, no veia clar per tractar-se de la mateixa història que deu anys abans havia pujat als escenaris Jules Massenet amb no poca acceptació. Tot i que encara hi ha qui diu que Manon només n’hi ha una i no es refereixen a la que ens ocupa, indubtablement aquesta ja té el seu lloc entre les que no han quedat fora dels grans circuits. Que Manon sigui la Grigorian és un valor afegit, tant pel que fa a la part dramàtica, en aquest cas imprescindible, com per la vocal, amb una interpretació, excelsa, impecable. 

A Eivissa hi ha dos cines comercials en actiu, el cine Regio de Sant Antoni de Portmany, de propietat familiar, i el conegut com a ‘multicines’ de Vila, propietat d’Aficine, l’empresa més gran i quasi l’única d’exhibició de les Balears. És un balanç magre, alineat amb la reducció de sales i aforaments que es registra a Espanya des de fa anys. Totes dues empreses resisteixen com poden l’actual mediocritat de Hollywood i la pressió de les plataformes com Netflix. En canvi, si us posau a comptar festivals de cine, es diria que els eivissencs són uns fanàtics del setè art: Ibicine, Ibizacinefest, Ibiza Halloween Festival, Festival mal del cap, Mostra de curts de les festes de Sant Bartomeu... Sense incloure alguna altra mostra nascuda fora de l’illa, com el MECAL Air Ibiza, germanet petit del Festival internacional de curtmetratges i animació de Barcelona MECAL.

Al món hi ha dos coses eternes: Roma i el parador d’Eivissa. La decisió de construir un parador a Dalt Vila es va anunciar el 2004, el 2008 es va posar la primera pedra, el 2012 es va parar perquè s’hi trobaren restes arqueològiques –com? A Dalt Vila? Increïble!–, es va refer el projecte i es va reprendre el 2019, i, finalment –22 anys i 47 milions d’euros després–, dilluns 23 de febrer de 2026, s’inaugurarà.

Podríem posar molts exemples que constaten la certesa del títol, però tan sols amb les tres darreres òperes que he pogut veure aquests dies qualsevol dubte s’esvaeix de seguida. Primer va ser el Gotterdämerung de Wagner, on queda clar que la tràgica i cabdal protagonista és ella, Brünhilde. No ho és més ni menys que Senta, qui encapçala el repartiment de L’holandès errant, que vàrem poder gaudir al teatre Principal de Ciutat. Per arrodonir la setmana, al Gran Teatre del Liceu, qui duu l’estendard és qui dona títol a l’obra, La Gioconda. Una composició, l’única coneguda d’Amilcare Ponchielli, però, així i tot, una indiscutible obra mestra que necessita sis veus de primer nivell per arribar a port sana i estàlvia, com així va ser pel que fa a la producció entre el Liceu i el Teatro di San Carlo di Nàpols, dirigida escenogràficament per Romain Gilbert. Basada en un drama de Victor Hugo, Angélo, tyran de Padoue, a la qual Arrigo Boito, autor dels llibrets de les darreres i entre les millors valorades òperes de Verdi, sota el pseudònim de Tobia Gorrio, va traslladar a Venècia. Un aspecte que Gilbert ha configurat amb total i absoluta fidelitat, afegint unes pinzellades de la commedia dell’arte, amb la inclusió de l’Arlequí, Pantaleó i Colombina, a més d’alguna llicència argumental, com és ara i entre d’altres, l’aparició final de La Cieca, a càrrec d’una Violeta Urmana que encara conserva no poques de les seves qualitats i sobretot l’eficàcia per dibuixar amb precisió les indispensables característiques del personatge.

Der fliegende Holländer, de Richard Wagner, al teatre Principal. Impossible!, vàrem pensar molts. Mea culpa. Difícil, sens dubte, però hi va imperar la bona feina i millor criteri. No és un espòiler. Va ser un èxit, a teatre ple, i ohne irrtum –sense error– que diria el compositor, que segur que si no ho va dir, com a mínim ho va pensar. Tot va funcionar a la perfecció. Res no va decebre i potser aquest equilibri majúscul que es va aconseguir fou la millor i més imprescindible de les moltes virtuts que atresora l’espectacle. El cercle podia ser més petit que de costum, per raons òbvies, però sens dubte va ser rodó. Una circumstància que ja va quedar clara des dels primers acords de l’Obertura, amb els metalls, imponents, anunciant la tempestuosa tragèdia, a càrrec de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Guillermo Garcia-Calvo, per a qui Wagner té molts menys secrets que per a una immensa majoria de directors, per haver alenat els aires de les entranyes de Bayreuth. Salvada, aleshores, aquesta primera instància referida al nombre de membres de l’orquestra, que va sonar poderosa i exponencial, a més de rica en textures i impecable transparència.

L’horabaixa del 18 de febrer de 1976, en un apartament del carrer de Catalunya de Ciutat, es presentava als mitjans de comunicació el Partit Socialista de les Illes Balears. Una pluja de pastor amb prou feines banyava la calçada, mentre un estol de policies de la Brigada Política Social estava, a l’aguait, al carrer. Tot just havien passat tres mesos de la mort del dictador. En el procés de creació del nou partit hi havien participat un ampli grup de ciutadanes i ciutadans amb un compromís ferm i actiu en l’antifranquisme: de Bandera Roja (que venien del Partit Comunista d’Espanya, al qual s’havien integrat un any abans), del Partit Socialista Popular i d’altres organitzacions d’esquerres, sindicalistes, de cercles del nacionalisme, i independents que havien participat en un procés de debat entorn de la idea.

Vint-i-vuit edicions contemplen les barres dels diferents bars de Ciutat que al llarg dels anys s’han convertit en caus teatrals, on dijous rere dijous es van omplint per gaudir d’aquestes petites grans històries amb una cervesa a la mà i una tapa a la boca. El tema per a l’ocasió dona per a molt, el turisme, del qual ni un dels autors ha fet apologia ni res que se li assembli. Per una altra banda, recomanar-ne alguna en detriment d’una altra es fa més difícil que mai.

El setembre del 2025 es va aprovar una proposició no de llei del PP relativa als aeroports, i també una proposició de llei orgànica a iniciativa de MÉS per Mallorca i per Menorca, per a la creació d’una Autoritat Aeroportuària de les Illes Balears, que ara està en tràmit Parlamentari. Però, segons la meva opinió, aquest debat no s’està fent ni de manera seriosa, ni de manera objectiva. La gestió aeroportuària és un tema complex que no es pot analitzar ni tractar des dels prejudicis, ni apriorismes simples.

Els russos, per a l’ocasió i, en aquest cas, fins a tres, venen de Màlaga, de la mà de José María Moreno, en un exercici d’intercanvi amb dues orquestres de similar estructura. És a dir, dijous passat, l’Orquestra Filharmònica de Màlaga, de la qual Moreno és el director titular, es va convertir en protagonista del sisè concert de la temporada a l’Auditòrium del passeig Marítim; el pròxim mes d’abril, Pablo Mielgo i la Simfònica els retornaran el compliment interpretant la Cinquena Simfonia i l’Obertura núm. 3 de Leonora de Beethoven. Pel que fa al concert que ens ocupa, i amb el qual es va omplir tota la platea i bona part de l’amfiteatre de l’Auditòrium, es va iniciar amb el pianista Alekséi Volodin interpretant el Concert núm. 3 per a piano i orquestra, en re menor op. 30, de Sergei Rakhmàninov, segurament, una de les més emblemàtiques peces de la seva producció, convertida en icona dels més agosarats virtuosos que s’exposen a la seva interpretació. Una peça que va viatjar verge dins el vaixell que portava l’autor als Estats Units, país on finalment es va refugiar anys després, fugint de la revolució. Immens com a pianista, va ser ell mateix, a Nova York, l’encarregat de l’estrena, tot i que ho va fer amb una cadència més senzilla i curta que la que va interpretar Volodin. Al final del primer moviment, interpretà la titànica versió, assenyalada a la partitura com a “ossia”, que precisa tota una col·lecció d’atributs de què tan sols disposen els privilegiats. El moment cabdal d’un moviment, Allegro ma no tanto, on es presenta tot el que esdevindrà a continuació. Un cim per al pianista i una demostració de delicadeses per part de diferents instruments ーtrompa, clarinet, flauta o l’oboèー, exercint aleshores com a solistes. Rakhmàninov, acusat sovint d’antediluvià per part dels seguidors dels seus coetanis ーBartók, Stravinsky i companyiaー, va ser per moviments com el segon, en què llueixen tots els colors de temps passats. La nèmesi del tercer moviment, farcit d’una variada sèrie d’estris musicals d’extrema dificultat, en sòbria conjunció amb l’orquestra, per arrodonir i donar solidesa a un conjunt en què no manca res i rubricat amb un final pianístic clamorós, va fer esclatar el públic assistent.

El territori eivissenc genera discoteques de manera natural. Són com els cards, els mosquits o aquella rotonda nova: un dia no hi era i l’endemà l’has d’esquivar amb el cotxe. Poc ens ha estranyat, als aborígens, el rumor d’una nova discoteca secreta. El tema ens agafa ja entrenats. El portal MDM (midnightdancemusic.com, especialitzat en música electrònica) ho recollia amb el següent titular: ‘Un nou club ocult a Eivissa, sense telèfon i només invitació podria obrir aquest 2026’. Al portal Fiesta Bullshit (un mitjà perfectament seriós tot i el seu nom) l’estil era més directe: ‘Rumors apunten a un club secret a Eivissa per 2026’. La premsa local també se n’ha fet ressò, i Diario de Ibiza ha recordat el cas de The Kave, una cova a Sant Carles de Peralta reconvertida en club i que va funcionar com a after sense cap mena de permís durant una xifra d’anys indeterminada, fins que l’Ajuntament de Santa Eulària la va clausurar.

Animula, vagula, blandula/ Hospes comesque corporis/ Quae nunc abibis in loca/ Pallidula, rigida, nudula, Nec, ut soles, dabis iocos… Així comença el poema fúnebre que va escriure l’emperador Adrià i que va inspirar Marguerite Yourcenar per a les seves Memòries, com una hipotètica carta de comiat que escriu al seu jove successor, Marc Aureli. Una peça que en el seu moment fou d’obligada i deliciosa lectura. Anys després, ni més ni menys que Maurizio Scaparro es va encarregar de portar-les a sobre d’un escenari amb una adaptació de Jean Launay, protagonitzada per Giorgio Albertazzi, la qual vàrem poder veure al madrileny Teatro Albéniz. El mateix director la va recuperar en castellà, protagonitzada per José Sancho, amb qui va recórrer bona part de la península Ibèrica.

Llogatera és la darrera cucavela teatral de la calòrica Júlia Truyol. Ella sempre tria bé, des de la companyia amb la qual s’han convertit en referent canònic fins a d’altres. El seu llistó és molt amunt i en aquesta ocasió, de bell nou, l’ha tornat a franquejar amb aquesta naturalitat interpretativa que és marca de la casa. Tot i això, Llogatera és un repte amb alguns tirabuixons afegits, en el qual es necessiten molts elements a l’entorn de la història perquè el projecte arribi a bon port. En primer lloc, un bon text, a partir d’una situació a l’ordre del dia, com és el fet que un llogater faci fora la inquilina fruit de la desmesura, per dir-ho d’alguna manera, en la qual vivim i a la qual fins i tot ens hem acostumat com si res, encongint les espatlles i un què hi farem. Posar aquesta quotidiana circumstància a sobre d’un escenari té el risc de convertir-la en una peça costumista. No és el cas. Per una altra banda, un monòleg necessita molts al·licients per no endormiscar el respectable, que obliga la protagonista a fer tota una sèrie de salts mortals que tan sols es poden superar amb tot un assortiment de registres a un ritme, si no frenètic, amb moltes revolucions, canviant el to, anant des de la desesperació fins al conformisme, des de l’humor fins a la tragèdia, sense que la protagonista perdi el seu tarannà.

Resumeixo breument en aquest text una consideració global de com afecta la proposta de nou finançament autonòmic a les Illes Balears. Aviat, tot i els retrets d’uns i altres, la proposta presentada que es coneix, estrictament parlant, podem afirmar que no suposa un nou sistema de finançament. No és singular per a Catalunya, tot i que sí que en resulta relativament beneficiada (però no només ella: també Andalusia, Múrcia i la Comunitat Valenciana). No treu Catalunya del règim comú ni la situa en el de Concert econòmic. No és el reflex fidel de l’acord d’investidura del qual tant s’ha parlat com a xantatge independentista. No és un pacte fiscal. No es compromet amb la desitjada ordinalitat. No és un model basat en les capacitats fiscals de cada comunitat. Continua essent un model garantista d’estimació de necessitats a partir dels supòsits considerats en els ajustos poblacionals, i atorga escassa responsabilitat fiscal efectiva addicional.

El cinquè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears arribà farcit de noms i llinatges no gaire habituals, des dels compositors fins al solista i el director. Pel que fa a aquests dos darrers, no cal dir que tenir a Frank Peter Zimmermann com a solista és un autèntic luxe i, sens dubte, un privilegi. Zimmermann, a més, venia amb una estrena a Espanya sota el braç, el Concert per a violí i orquestra, del compositor suís Frank Martin. Una peça basada en La tempesta, de Shakespeare, amb el personatge d’Ariel com a al·lusió musical permanent, amb una estructura, si més no, peculiar —Allegro tranquilo-Andante molto moderato-Presto— i tot un seguit de referències que van des del dodecafonisme fins al jazz, que es van entrelligant fins a conformar un homogeni calidoscopi que esclafeix de manera espectacular en el moviment final. Una peça exigent, amb la qual, tant l’orquestra com el solista, varen exhibir tant energia com un acoblament majúscul. La interpretació va tenir premi: Zimmermann va retornar amb dos bisos, un d’ells no menys literari que la composició, El rei dels elfs de Schubert, inspirat en un trist i fantàstic poema de Goethe. Aquest exercici de complicitat entre els protagonistes tenia també nom propi, Pietari Inkinen, prestigiós director d’orquestra finlandès, qui al seu currículum ostenta, entre d’altres, la conducció de la tetralogia wagneriana a Bayreuth l’any 2023, i que va fer brollar de l’orquestra totes les seves aptituds i capacitats. Tant és així, que els músics el varen acomiadar amb un calorós i categòric aplaudiment.