S’han de prohibir les danes a Eivissa. Trob que no ens convenen poc ni mica. Deixen aigua, sí. L’aigua fa falta? Segurament –amb xampany només ja no m’arriba per omplir la banyera: s’ha posat caríssim. Però, si falta aigua, que facin més dessaladores. Les danes són de tot punt inoportunes: l’any passat ja varen posar en risc els closings de les discoteques i enguany quasi ho tornen a fer. Ha anat de poc. No podrien passar al febrer, que no hi ha ni Déu? És obvi que les danes són contràries al progrés, a l’oci i a qualsevol intent d’ordenació. A mi m’agafen sense paraigua cada octubre –un dia d’aquests vaig a un ‘xino’ i me’n compr tres o quatre. Així estan les coses. Adam –així es deia la dana en qüestió– va deixar diumenge 18 a l’aeroport d’Eivissa 173,8 litres per metre quadrat. En un sol dia. Rècord absolut. Un cas palmari d’intrusisme en l’activitat de les dessaladores. Per què ningú no hi fa res? De qui és la culpa?

"El sistema de tempestes que dilluns vespre amenaçava Mallorca es va desviar i va anar cap a Menorca: un recordatori per tenir en compte que, per bons que siguin els models, sempre queda un marge d'incertesa". Amb aquesta reflexió, el gran Agustí Jansà, exdirector provincial d'Aemet a les Balears, recordava una realitat que sovint oblidam quan parlam de meteorologia: les prediccions sempre es basen en probabilitats.

Vint-i-nou edicions del Teatre de Barra són moltes, gairebé moltíssimes. Per tant, es mereix que el número d’ordre vagi amb majúscules, però és que a més es dona la circumstància que dia rere dia omplen de gom a gom les cadires que envolten els taulells dels diferents locals on es desenvolupen les diferents històries. Històries que per a l’ocasió parlen dels anys vuitanta, i val a dir que un elevat percentatge d’espectadors habituals de l’esdeveniment ja hi érem. Cinc obres cinc.

El passat 27 de setembre va ser el Dia mundial dels rius i a les Balears gairebé ningú no se’n va recordar. Potser perquè pensam que aquí no tenim rius. Però en tenim: són els nostres torrents, que el Pla Hidrològic reconeix com a masses d’aigua de categoria riu. En són 70, d’uns 550 quilòmetres totals. Només en parlam quan arriba una torrentada i l’aigua ens recorda per on passava abans que hi construíssim. Passada la tempesta, tornen a l’oblit.

La Manon Lescaut, de Puccini, apuntava a extraordinària: primer, per ser l’òpera que inaugurava la temporada del Teatro Real; després, pel seu secular silenci al ‘Foro’ i, finalment, per una estrella com Sondra Radvanovsky al capdavant de la funció. Es va quedar, tan sols, en un “no està malament”, però, sobretot, en un “molt millorable”. Segurament, el màxim responsable d’aquest ‘vols i dols’ fos el director artístic de la coproducció amb l’Oper Köln, Carlos Wagner. No tant per una posada en escena que resulta més estètica que funcional, com per una direcció d’actors que va fer que res s’aguantàs amb un mínim de solidesa; no per la impostura a cada gest, que també, sinó per una concepció pàrvula dels personatges. Contra el veneçolà Wagner va lluitar Nicola Luisotti amb el seu eficaç i silenciós instrument. Tant és així que l’aplaudiment més gran de la vetllada va ser per a ell i l’orquestra del Teatro Real tot just després d’interpretar el famós Intermezzo, el qual han traslladat del principi del tercer acte al començament del quart, amb una projecció de la mar gran, com a element visual amb el qual deixar constància del viatge que fan Des Grieux i Manon cap al seu desèrtic i nord-americà destí. Aquest màgic moment va fer esclatar un Teatro Real ple de gom a gom, que semblava que fos per desfermar les ganes d’aplaudir del respectable, que havien estat minses, i les que varen sorgir, una mica massa apaivagades.

Eivissa ha crescut molt més de pressa que els seus habitatges. En els darrers 25 anys, la població de l’illa ha augmentat gairebé un 83%, mentre que el nombre d’habitatges ho ha fet prop d’un 40%. El desajust entre tots dos creixements situa el dèficit acumulat d’habitatge en el 43,18%, segons les dades de l’Observatori de l’Habitatge de Balears (OHIB).

Aena és avui el dolent de la pel·lícula. Pitjor encara: és aquell secundari de pel·lícula de gàngsters, amb un trau a la cara i mirada desafiant, que ningú vol tenir devora. Ara mateix, cap polític eivissenc en bon seny es voldria fer una foto amb un representant d’Aena al costat. La veritat és que l’operador aeroportuari s’ho ha guanyat a pols: terminal venuda a les discoteques, reiterats abocaments contaminants a ses Salines i una avarícia sense límits. És així que Aena s’ha convertit en el catalitzador de la indignació popular per tota una diversitat de problemes, des dels preus de l’habitatge fins a la saturació turística; a la manifestació del 20-S a Eivissa –cinc mil persones segons la Delegació del govern–, el cartell de protesta més abundant era la silueta de cartó d’un avió. Sí: una simple silueta d’un aeroplà s’ha convertit en el símbol de la protesta. Amb això és suficient, no fa falta cap eslògan: com ens arriben els turistes, si no és en avió?

Algunes dades d’estudis recents no haurien de passar-nos per alt. Mallorca ha perdut 189 km2 de sòl agrari (1990-2018); un 46% correspon a nou sòl urbà (Càtedra de la Insularitat, UIB). Avui es comptabilitzen a l’illa 55.256 edificacions en sòl rústic (Cases que no existeixen, Miquel Rosselló). I, segons Terraferida, el sòl rústic s’ha desnaturalitzat a un ritme de 180 hectàrees anuals (2021-2024). No són xifres anecdòtiques: retraten un món rural immers en un context carregat de tendències insostenibles que provoquen una profunda transformació territorial.

És mal de fer escriure sobre un concert que no en va ser un com a tal. El segon ‘concert’ del monogràfic malherià es va convertir en una lectura sincopada, o alguna cosa semblant, de les memòries d’Alma Mahler. Paràgrafs que no contextualitzaven la música que arribava a continuació ni aportaven res interessant de cap dels dos compositors, llevat del moment que conta quan Mahler va prohibir a Alma tornar a compondre. Això sí, sense matisar que després va rectificar, ni tampoc per què ho va fer, que s’hagués convertit en un Sálvame deluxe en mi menor. En qualsevol cas, si el tempo és pilar fonamental d’una composició, algú no ho va mesurar ni poc ni gens. A més a més, la tabarra, llegida a empentes i rodolons, no era al programa de mà, com tampoc no hi havia el nom de qui es va erigir en protagonista d’una vetlada que hagués pogut ser un bon concert. Ja va sorprendre que començàs amb la lectura d’un text que no casava amb el que vindria a continuació, a càrrec del quartet de corda i piano format per Fabiola Tedesco (violí), King Wojdalska (viola), Zuzanna Sosnowska (violoncel) i Magí Garcías, al piano. Prometedora la primera intervenció de la formació amb la interpretació de l’únic moviment del Quartet amb piano en la menor, de Gustav Mahler. Tot un exemple de la poderosa solidesa amb què el grup va exhibir la imprescindible conjunció per poder gaudir de tants i tan sòlids elements en perfecta harmonia. És la prova que Mahler és molt Mahler, tot i ser tan sols com un prova, com un esbós de quan ell iniciava els seus estudis al conservatori.

No són gaires les iniciatives culturals que, al nostre voltant, puguin presumir d’haver fet 30 anys. La Nit de l’Art ho ha aconseguit, i això no és poca cosa. Nascuda el 1997 com a iniciativa d’alguns galeristes de Palma com Pep Pinya (Pelaires), Xavier Fiol i Joan Guaita, entre d’altres, es va concebre amb la voluntat d’unir forces –potser pensant que com més són, més renou es fa– i, sobretot, amb el propòsit d’apropar l’art a la ciutadania. Ja fa molts d’anys que la Nit de l’Art ha assolit bona part d’aquests objectius. Però què ens deixa i què podria deixar la Nit de l’Art, amb la força que ha reunit en aquests 30 anys? Potser és un bon moment per demanar-s’ho.

“New York, New York!”, cantava Frank Sinatra amb la seva veu de baix baríton i exaltant entusiasme. Amb la mateixa alegria, o més, ha estat rebuda pel sector turístic eivissenc la notícia del nou vol directe entre el Codolar i Nova York, exactament amb l’aeroport de Newark, a uns 24 quilòmetres de la ciutat. “Una gran notícia per a Eivissa”, ha dit el Consell eivissenc; una valoració que ha estat replicada per Foment del Turisme, els hotelers i les agències de viatges. Certament és un fet notable, que un aeroport que duu el nom d’una platja de còdols s’uneixi directament amb una ciutat de 8,8 milions d’habitants, una de les capitals culturals del món; a l’àrea metropolitana de Nova York hi viuen uns 22 milions de persones, xifra que ens serveix per calibrar el potencial de la destinació. La nova ruta començarà el juny del 2027 amb quatre vols setmanals; els bitllets ja es poden adquirir al web d’United Airlines a partir de 587 euros, preus que escalen ràpidament cap als 1.000 euros o més així com avança la temporada.

Les Illes Balears necessitarien uns 17.000 habitatges més per cobrir el creixement de la població dels darrers 25 anys, segons les dades del nou Observatori de l’Habitatge de les Illes Balears, una eina del Govern que recopila 23 indicadors sobre l’evolució del mercat immobiliari. Segons han detallat aquest dijous, en la seva presentació, entre el 2000 i el 2025, la població de les Illes va créixer un 46,3%, mentre que el parc residencial ho va fer un 31,5%, una diferència de 14,8 punts percentuals.

L’Orquestra de Cambra de Mallorca sembla, des de fa temps, des del dia que va néixer, que créixer forma part del seu tarannà, del seu ADN. La darrera prova de foc és, sens dubte, el repte d’encarar Gustav Mahler en els monogràfics que cada any dediquen a un compositor, rere el Festival de Pollença i al mateix enclavament. Però aquesta és una altra història de la qual tindrem temps de parlar, però que d’alguna manera té a veure amb el concert amb què el castell de Bellver va arrodonir la temporada estival. Comiat, per una banda, i targeta de presentació, per l’altra. Un gran preludi i un programa que titllar d’exigent queda curt, molt curt.

Penúltim concert d’una edició, a càrrec de les Muffati-Orquestra Barroca de Brussel·les, fins aleshores immaculada i amb un dels concerts que per a alguns era gairebé la cirereta d’un grandiós pastís. Una vetlada íntegrament dedicada a qui ho fou tot, Johann Sebastian Bach, amb un programa saborós i ric, com una petita gran demostració de la indiscutible condició de gran cappare de la història de la música. Per exemple, amb la primera peça, el Concert de Brandenburg núm. 5 en re major BWV 1050, el qual atresora un primer moviment majestuós i original, la impecable combinació dels diferents instruments solistes, clave, flauta i violí coronada per una innovadora cadència de seixanta-quatre compassos a càrrec del clave, el qual fins en aquells moments de la història només s’encarregava d’exercir de fonamental però poc ostentós baix continu. Tan sols amb aquest Allegro inicial teníem prou ingredients per gaudir de valent. No va ser així. Tot just quan gairebé havia començat, un cop de vent va fer volar les partitures de Frank Theuns i potser aquí els elements s’aliaren en contra de qualsevol possibilitat de gaudi. L’esperança estava dipositada en la cadència, però tampoc. Violaine Cochard, en el moment àlgid de la seva intervenció, semblava encalçar les notes com si fos una cursa d’obstacles per aconseguir quadrar-les amb les que venien d’origen; val a dir que una tasca gairebé impossible sense la (sobre)dosi adequada de virtuosisme. Resulta fàcil imaginar que no era senzill endreçar el desgavell.

Pollença, el festival, viu temps de monogràfics. Ho va ser el que el Quartet Ébène va dedicar a Ludwig van Beethoven. Ho serà el que Les Muffati-Orquestra barroca de Brussel·les lliurarà a Johann Sebastian Bach. I ho fou el que la Freiburger Barokorchester va interpretar dissabte, exclusivament amb peces de Wolfgang Amadeus Mozart. Tres compositors que tenen un denominador comú: són inabastables. Podrien dedicar infinits monogràfics a qualsevol d’ells i mai no deixarien de tenir màxim interès. El que ens ocupa no n'és una excepció, sinó una petita gran selecció que mostra la versatilitat de qui feia música gairebé sense voler-ho. Així, l’orquestra de cambra, amb vint-i-quatre professors, dirigida per Éva Borhl al violí, inicià la comesa amb l’obertura de La finta giardiniera, obra primerenca, senzilla, amb molt ritme i prioritzant la melodia, on de quasi res sorgeix una joia. Era un preludi que d’alguna manera es convertí en una declaració de principis del que seria el concert, en què, de bell nou, el claustre de Sant Domingo presentava un aspecte immillorable, o cosa que és el mateix, un ple de gom a gom. 

L’esclat violent a les acaballes de la darrera i exitosa manifestació convocada amb l’objectiu d’aconseguir menys turisme, més vida, és un indicador més de tot un seguit de polítiques contradictòries implementades, de manera simultània, a la nostra Comunitat Autònoma. Quan la CAIB es va constituir (1983) va assumir, entre d’altres, competències en urbanisme i ordenació del territori, però l’Estat es va reservar les cartes que podien condicionar, directament o indirectament, els plans urbanístics i territorials: política econòmica, fiscalitat, justícia, policia i grans infraestructures interautonòmiques, entre elles la xarxa de distribució energètica i els ports i aeroports d’interès general. Des d’aleshores els objectius de les polítiques implantades per totes dues administracions no han estat sempre coincidents.

Continua la tradició. El Festival de Pollença, enguany més orquestral que mai, ha incorporat de bell nou la presència en la seva programació de l’Orquestra Simfònica Illes Balears. És el colofó d’or a la sempre densa temporada, com un merescut regal de prestigi. L’ocasió va gaudir de la direcció de Patrick Hahn i del violoncel·lista Alban Gerhardt com a solista interpretant el Concert per a violoncel en mi menor op. 85 d’Edward Elgar. Una obra de maduresa, la seva darrera peça orquestral, com un testament, el d’un home major i malalt que esbrina el final de la seva existència i vol explicar el seu estat amb aquest intens i dolorós gemec. Ni un brot d’entusiasme des del lament inicial de l’instrument solista, que no fa altra cosa que presagiar i confirmar tot el que vindrà a continuació, quan les violes l’acompanyen en aquest primer, ombrívol i profund passeig. Un adagio moderato. Alban Gerhardt, gran protagonista, va aconseguir fer sorgir del seu instrument la immensa riquesa melòdica que atresora la composició, amb una lectura molt introspectiva que, d’alguna manera, aportava fidelitat a l’esperit de l’original. Patrick Hahn, el jove director austríac, d’una banda, i la Simfònica, de l’altra, oferien la imprescindible ponderació i circumspecció per aconseguir l’idoni equilibri d’una partitura que concentra bellesa i tristesa a parts iguals. Amb un Preludi de Johann Sebastian Bach, Alban Gerhardt va fer com si acabàs la seva intervenció.

Tret de sortida a la 65a edició del Festival de Pollença amb el Claustre de Sant Domingo ple de gom a gom i alguna cadira més. Els responsables d’aquesta situació venien amb nom i llinatges de contrastat prestigi, Daniel Harding dirigint la Mahler Chamber Orchestra i Daniil Trifonov al piano. Però per contrastos els que ens oferiren en la primera peça del programa, el Concert per a piano i orquestra núm. 1 en re menor op. 15. Un monumental i acurat combat musical entre el solista i la formació d’una subtilesa majúscula i una lectura pudorosa, com volent transmetre amb absoluta fidelitat tot el que passava pel cap i el cor del compositor. No va ser espectacular, per la senzilla raó que no era aquest el propòsit ni la intenció de l’autor –va estar cinc anys per acabar-la–, però hi va haver la continguda tensió per fer arribar tot un seguit de subtils sensacions que el piano de Trifonov va destil·lar amb tan profund i gegantesc Maestoso. Un primer moviment que inicia l’orquestra amb noranta enèrgics compassos, fins a la solemne entrada del solista. Comunió permanent, immarcescible, entre els protagonistes d’un concert més simfònic que una altra cosa, però que d’alguna manera beu de les fonts de la música cambrística i amb una durada que supera la de l’Emperador de Beethoven. Exemplar fou la concertació entre Trifonov i els Harding, que assolí el cim a l’emocionant i trasbalsador Adagio que tant va agradar a qui anava dirigit, Clara Schumann. Un introspectiu Trifonov va fer gala d’una sensibilitat majúscula, acurada, on cada pulsació, cada frase, cada silenci, obrien tot un ventall d’emocions i nombroses lectures. Tampoc el tercer moviment, Allegro non troppo, va augmentar la dosi de vehemència, i el Rondó va sonar amb un to més assossegat que de costum. És una elecció que d’alguna manera donava encara més solidesa al conjunt. Estrany el bis, luctuós, tètric, pot ser una mica massa per a una nit d’estiu. To Thee we sing, de Pàvel Txesnokov.

Quart i darrer concert del Festival Bellver amb l’Orquestra Simfònica Illes Balears com a protagonista del ja consolidat esdeveniment. Com un bis de la temporada, tot i que és un altre públic, aquesta circumstància que esdevé segons el lloc on es desenvolupen les activitats. En qualsevol cas, els quatre concerts de la formació a l’emblemàtic castell ja són tradició i l’emplaçament s’omple dia sí i dia també. El darrer no en va ser una excepció i, si fins ara els solistes n'havien estat els protagonistes, per a l’ocasió va ser el director britànic Michael Francis l’encarregat de posar segell al concert. Segell britànic, com també el del programa, format per tres compositors de la mateixa nacionalitat i gairebé de la mateixa generació, com són Edward Elgar, Benjamin Britten i Ralph Vaughan Williams. Les peces elegides es varen interpretar per ordre cronològic, de manera que es podia esbrinar una petita evolució de la música clàssica a l’antic imperi en un curt estadi temporal.

Ara que hem acabat el curs, els docents i les famílies tenim més temps per a la reflexió. És necessària, perquè som molts de professors que pensam que vivim una gran mentida. Pareix que l’Administració ha triat encobrir l’autèntic nivell dels instituts. S’ha anat fixant, amb el temps i més per omissió que per acció directa, un llistó que els claustres consideram “rebaixat” pràcticament per unanimitat, fet que devalua els títols que s’obtenen. Mentre que l’escola hauria de mitigar les desigualtats i oferir oportunitats, els diferents governs han optat per convertir-la en una cortina que amaga la realitat. Una ficció que tapa, especialment en llocs com Eivissa, el drama de la precarietat laboral i d’un mercat de l’habitatge impossible; un context d’individualisme creixent, que aboca les famílies al desarrelament i a la desvinculació dels pobles i barriades, com també de la llengua i la cultura pròpies.