Continua la tradició. El Festival de Pollença, enguany més orquestral que mai, ha incorporat de bell nou la presència en la seva programació de l’Orquestra Simfònica Illes Balears. És el colofó d’or a la sempre densa temporada, com un merescut regal de prestigi. L’ocasió va gaudir de la direcció de Patrick Hahn i del violoncel·lista Alban Gerhardt com a solista interpretant el Concert per a violoncel en mi menor op. 85 d’Edward Elgar. Una obra de maduresa, la seva darrera peça orquestral, com un testament, el d’un home major i malalt que esbrina el final de la seva existència i vol explicar el seu estat amb aquest intens i dolorós gemec. Ni un brot d’entusiasme des del lament inicial de l’instrument solista, que no fa altra cosa que presagiar i confirmar tot el que vindrà a continuació, quan les violes l’acompanyen en aquest primer, ombrívol i profund passeig. Un adagio moderato. Alban Gerhardt, gran protagonista, va aconseguir fer sorgir del seu instrument la immensa riquesa melòdica que atresora la composició, amb una lectura molt introspectiva que, d’alguna manera, aportava fidelitat a l’esperit de l’original. Patrick Hahn, el jove director austríac, d’una banda, i la Simfònica, de l’altra, oferien la imprescindible ponderació i circumspecció per aconseguir l’idoni equilibri d’una partitura que concentra bellesa i tristesa a parts iguals. Amb un Preludi de Johann Sebastian Bach, Alban Gerhardt va fer com si acabàs la seva intervenció.

Tret de sortida a la 65a edició del Festival de Pollença amb el Claustre de Sant Domingo ple de gom a gom i alguna cadira més. Els responsables d’aquesta situació venien amb nom i llinatges de contrastat prestigi, Daniel Harding dirigint la Mahler Chamber Orchestra i Daniil Trifonov al piano. Però per contrastos els que ens oferiren en la primera peça del programa, el Concert per a piano i orquestra núm. 1 en re menor op. 15. Un monumental i acurat combat musical entre el solista i la formació d’una subtilesa majúscula i una lectura pudorosa, com volent transmetre amb absoluta fidelitat tot el que passava pel cap i el cor del compositor. No va ser espectacular, per la senzilla raó que no era aquest el propòsit ni la intenció de l’autor –va estar cinc anys per acabar-la–, però hi va haver la continguda tensió per fer arribar tot un seguit de subtils sensacions que el piano de Trifonov va destil·lar amb tan profund i gegantesc Maestoso. Un primer moviment que inicia l’orquestra amb noranta enèrgics compassos, fins a la solemne entrada del solista. Comunió permanent, immarcescible, entre els protagonistes d’un concert més simfònic que una altra cosa, però que d’alguna manera beu de les fonts de la música cambrística i amb una durada que supera la de l’Emperador de Beethoven. Exemplar fou la concertació entre Trifonov i els Harding, que assolí el cim a l’emocionant i trasbalsador Adagio que tant va agradar a qui anava dirigit, Clara Schumann. Un introspectiu Trifonov va fer gala d’una sensibilitat majúscula, acurada, on cada pulsació, cada frase, cada silenci, obrien tot un ventall d’emocions i nombroses lectures. Tampoc el tercer moviment, Allegro non troppo, va augmentar la dosi de vehemència, i el Rondó va sonar amb un to més assossegat que de costum. És una elecció que d’alguna manera donava encara més solidesa al conjunt. Estrany el bis, luctuós, tètric, pot ser una mica massa per a una nit d’estiu. To Thee we sing, de Pàvel Txesnokov.

Quart i darrer concert del Festival Bellver amb l’Orquestra Simfònica Illes Balears com a protagonista del ja consolidat esdeveniment. Com un bis de la temporada, tot i que és un altre públic, aquesta circumstància que esdevé segons el lloc on es desenvolupen les activitats. En qualsevol cas, els quatre concerts de la formació a l’emblemàtic castell ja són tradició i l’emplaçament s’omple dia sí i dia també. El darrer no en va ser una excepció i, si fins ara els solistes n'havien estat els protagonistes, per a l’ocasió va ser el director britànic Michael Francis l’encarregat de posar segell al concert. Segell britànic, com també el del programa, format per tres compositors de la mateixa nacionalitat i gairebé de la mateixa generació, com són Edward Elgar, Benjamin Britten i Ralph Vaughan Williams. Les peces elegides es varen interpretar per ordre cronològic, de manera que es podia esbrinar una petita evolució de la música clàssica a l’antic imperi en un curt estadi temporal.

Ara que hem acabat el curs, els docents i les famílies tenim més temps per a la reflexió. És necessària, perquè som molts de professors que pensam que vivim una gran mentida. Pareix que l’Administració ha triat encobrir l’autèntic nivell dels instituts. S’ha anat fixant, amb el temps i més per omissió que per acció directa, un llistó que els claustres consideram “rebaixat” pràcticament per unanimitat, fet que devalua els títols que s’obtenen. Mentre que l’escola hauria de mitigar les desigualtats i oferir oportunitats, els diferents governs han optat per convertir-la en una cortina que amaga la realitat. Una ficció que tapa, especialment en llocs com Eivissa, el drama de la precarietat laboral i d’un mercat de l’habitatge impossible; un context d’individualisme creixent, que aboca les famílies al desarrelament i a la desvinculació dels pobles i barriades, com també de la llengua i la cultura pròpies.

Segon concert a Bellver. Poc habitual. Especial. Afectuós. Per diversos motius. El primer el trobam al solista, Josep Colom, l’encarregat d’interpretar el Concert per a piano núm. 27 K. 595, de Wolfgang Amadeus Mozart. Un músic extraordinari en molts sentits, que no és llegenda, sinó història de la música en lletres de motlle. Pianista excels i peculiar, tant, que cadascuna de les seves interpretacions té segell propi sense trair l’original. Dijous vespre no va ser una excepció, amb una cadència marca de la casa. Incansable. Mai no aturaria de tocar. Però, a més, ha estat un docent del qual tots els alumnes parlen meravelles i tant amb afecte com amb admiració. Pablo Mielgo, des del faristol, va explicar que a 11 anys havia tocat davant ell i que, per tant, era un honor poder acompanyar-lo. La seva interpretació d’aquest Mozart tardà, tot i que tan sols tenia 35 anys i n’hi quedava menys d’un per finar, va ser acurada, però quan va sorgir el millor Colom va ser amb el bis, el Rondó en re major k. 485, també de Mozart. Va ser com si la primera intervenció fos un preparatiu. Ben segur que hagués augmentat el nivell si hagués continuat tocant. Queda clar que veure i sentir Josep Colom sempre és un luxe i, per descomptat, un plaer.

El tàndem Txaikovski-Dogadin va ser l’encarregat d’inaugurar aquesta nova edició del Festival Bellver, com un apèndix de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, al marc incomparable, que és un tòpic, però incontestable. Dirigia la funció Pablo Mielgo, que de bell nou mostrà bona química amb el solista de torn. Sergei Dogadin ja havia tocat amb els mateixos acompanyants en dues ocasions anteriors. La temporada 23/24 interpretà el Concert per a violí, d’Alexander Glazunov, i la següent fou l’encarregat d’encetar la temporada de la Simfònica amb el Concert per a violí. A la memòria d’un àngel, d’Alban Berg. Dijous, vull suposar que amb el Domenico Montagnana, del 1721, ens va oferir una peça més reconeguda que les esmentades, però amb un grau de dificultat superior, tan immens com excels, amb el Concert per a violí i orquestra en re major op. 35, de Piotr Ilitx Txaikovski, l’únic que el rus que molts cops no ho semblava va compondre per a aquest instrument. 

Quaranta edicions i a teatre ple des de fa molts anys és un bon motiu d’alegria i, per descomptat, rubricar la temporada amb un Rigoletto una de les millors maneres de fer justícia a l’esdeveniment. També té un cert risc. Per aconseguir un bon resultat es necessiten veus de gran nivell. Damiano Salerno com a Rigoletto i Génesis Moreno com a Gilda varen ser els encarregats de fer-ho i solemnitzar l’efemèride. Sens dubte, varen brillar molt per sobre de la resta d’un repartiment que tampoc no va estar gens malament. Però els moments cabdals de la funció es varen generar quan ells dos eren els grans protagonistes. Els seus duets foren antològics. Començaren el seu recital amb l’emotiu i delicat Figlia! Mio padre! Continuaren amb el descomunal Mio padre!…Tutte la feste al tempio. Encimbellaren la tragèdia amb el duet final, V’ho ingannato, colpevole fui i Lassú in cielo. Tan sols aquests tres moments serien suficients per satisfer una parròquia que va acomiadar els protagonistes dempeus rere el desesperat gemec de Rigoletto, ‘La maledizione’. Aquest era el títol que volia Giuseppe Verdi. Un detall sense importància per a una peça impecable i implacable. Estructuralment perfecta, la qual cosa obliga a tots dos protagonistes a una metamorfosi existencial detallada, minuciosa i, és clar, molt exigent. Tant Rigoletto com Gilda, el geperut i la filla, evolucionen, tant vocalment com dramàticament, a mesura que sorgeixen i varien les circumstàncies. Salerno i Moreno varen complir amb escreix i alguna cosa més la seva comesa. Génesis Moreno, fa dues temporades, ja havia mostrat al Teatre Principal no poques de les seves virtuts, interpretant la Julieta de Gounot. Per tant, la seva elecció per protagonitzar Gilda no podia ser més encertada. Si tota l’actuació va ser memorable, una tremenda i descomunal exhibició de calidesa, expressivitat, coloratura, fiato… va deixar qui més qui menys bocabadat amb un Caro nome inoblidable. Res a dir, sinó tot al contrari, amb les intervencions d’un Damiano Salerno, de veu rotunda i rodona, que amb una emotiva i poderosa Cortigiani, vil razza dannata, rica en matisos i farcida de dificultats, no ens va fer enyorar cap dels grans que han interpretat el personatge més alambinat i complex de la producció verdiana. En destaquen la projecció, el complicat aliatge de virulència i subtilesa i una dicció i vocalització sense màcula.

Els Orbitans continuen amb el seu alternatiu camí teatral. Si el seu cau habitual han estat i són les barres de bar de no pocs carrers de Ciutat, fa poc exploraren un altre territori per a un altre tipus de dramatúrgies i, sens dubte, per al seu públic, ja consolidat. La primera prova va tenir lloc a l’habitació d’un hotel, l’Ars Magna, amb el títol de Píccolo. Un èxit. Per això un segon assaig, al mateix indret i amb no poques garanties, que amb el títol Estranyes visites ha escrit i dirigeix Javier Gato Matesanz, protagonitzada per Mariona Hauf i Joan Manel Vadell. 

Los Estunmen arriba als Teatros del Canal després de passar pel Lliure de Barcelona amb totes les benediccions i vistiplau del Liceu i del Real, però amb les reticències de com si un producte d’aquestes característiques encara no tingués prou garanties per ser representat a les cases pairals. Potser només són prejudicis, cosa que no s’entén després d’haver vist a la casa gran, a ambdues i a moltes més, alguna creació operística que “deunidó”. Queda clar que els progenitors de la criatura, Nao Albet i Marcel Borràs, han jugat el rol -que també és un joc que casa a la perfecció amb aquest nadó- de la transgressió i ho anuncien ja des del títol. Els estunmen no és altra cosa que la pronunciació dels stuntmen, els especialistes, els dobles dels protagonistes, els que hi són i fan com si fossin. Els cappares, Albet i Borràs, diuen que és una òpera i segurament tenen raó i raons per classificar-la dins aquest gènere, on la contemporaneïtat sempre troba barreres gairebé infranquejables. La música la signa Fernando Velázquez, que en lloc de transgredir fa un precís i adient aliatge de no poques èpoques operístiques, tot i que si la història parla, entre moltes altres coses, d’herois, qui millor que Wagner com a gran font d’inspiració. Per això, i per moltes coses més, estam davant una guesamcunstverq, que és com es pronuncia l’obra d’art total que predicava el senyor de Bayreuth.

Tot i que ja són quinze anys des que va partir Alexandre Ballester, sempre estarà present a la memòria dels que vàrem gaudir de la seva traça, gràcia i perspicàcia. Que el teatre Principal Palma decideixi posar-lo a l’abast de tots els que no varen tenir la nostra ventura és, sens dubte, no tan sols un encert, sinó també un merescut homenatge. La producció, per una altra banda, és de les de pinyol vermell, una escenografia grandiosa, amb l’inconvenient de la mobilitat perquè pugui anar a altres escenaris de l’illa, i un repartiment de luxe, encapçalat per Miquel Àngel Torrens, juntament amb Luca Bonadei, Mariona Hauf, Sofía Muñiz, Maria Rosselló Josep Orfila i Patxi Arostegui. L’obra, Un baül groc per a Nofre Taylor, que en el seu dia Joan Lluís Bozzo va posar damunt els escenaris alternatius catalans, una mica abans de la creació de Dagoll Dagom, havia quedat al cul del baül de les peces oblidades. Marga López ha estat l’encarregada d’aquest rescat, d’aquest hiperrealista retrat de la condició humana, perquè això és, i no una altra cosa, la peça de Ballester. Tots els trets del ric i poderós no han canviat ni poc ni gens, perquè ja eren així des que el temps és temps. Aquesta seria una lectura acurada, però senzilla, perquè els súbdits dels emperadors/empresaris també juguen el mateix rol de sempre, el de la submissió. Encara més, a tots i cadascun dels personatges que van apareixent els podríem posar nom i llinatges de qualque conegut, tan conegut que per ventura són els nostres. El pinzell de Ballester no deixava mai cap racó sense pintar.

Diu el programa de mà de Calidoscopi, la darrera criatura d’Estudi Zero, que “els personatges es mouen per situacions absurdes, violentes o profundament humanes”. Cert, però encara ho seria molt més si la conjunció fos copulativa en lloc de disjuntiva. Si les situacions són absurdes i violentes queda clar que són indiscutiblement molt humanes. La caricatura no desvirtua la realitat sinó que l’accentua, de tal manera que aquest punt tan agosarat, irracional i estrambòtic fa que el metafòric dibuix de la condició humana arribi amb més eficàcia. Que la funció estigui composta per diferents petites històries aporta segell Sans, de tal manera que ens transporta a aquell viatge que a aquesta mateixa sala pilotava Karl Valentin. Per a l’ocasió són diversos els autors que figuren a la nòmina de Calidoscopi –Esteve Soler, Juan Mayorga i Joël Pommerat–, que fa que el tarannà dels diferents esquetxos apugin una mica molt l’escalfor de cadascun. No hi ha humor blanc. Tots contenen una elevada dosi de verí, en la mateixa proporció que de causticitat i sarcasme i sense por de traspassar línies vermelles.

El llucmajorer claustre de Sant Bonaventura acollí la Cerimònia dels dervixos giròvags, organitzada per la Fundació Toni Catany, qui, com diu el programa de mà, fou un enamorat de les cultures de la Mediterrània, que trepitjà i de les quals deixà testimoni artístic en incomptables sèries fotogràfiques. No és un espectacle, és tota una experiència litúrgica, com molt bé va explicar Halil Bárcena, el director de l’Institut d’Estudis Sufís de Barcelona, poc abans de donar curs a aquest Sêma: El viatge sufí, a càrrec de la Neva Sufi Ensemble. Un grup integrat, d’una banda, per quatre músics amb els seus instruments tradicionals, el ney, el qanun, l’ud i el bendir —més o manco, una flauta, una cítara trapezoidal, un llaüt àrab i un tambor— també encarregats de posar veu als selam, la salutació en turc. De l’altra, els semazens, dervixos balladors, altres quatre, que van repetint els girs, sempre d’esquerra a dreta, amb la mà dreta girada cap al cel i l’esquerra cap a terra, la manera d’establir un lligam entre l’ànima i el cos, entre el diví i l’humà.

El repte tenia molt de risc. La liaison entre el teatre Principal d’Inca i l’Orquestra de Cambra de Mallorca està recollint cada cop més saborosos fruits. Dit això, cal lloar aquesta darrera fita, que ben segur no serà la darrera ni d’un bon tros, com és ara la completa escenificació del Così fan tutte, de Mozart, amb tan sols uns petits i gens transcendents talls argumentals amb els quals, per una altra banda, han aconseguit donar molta fluïdesa a la narració i fan que tot transcorri amb la màxima naturalitat per a una història que, com gairebé totes les comèdies bufonesques, no pretén cap mena de versemblança ni credibilitat. La pretensió està en el rerefons de la trama, que, en aquest cas, va ben atepeïda de lectures. Tant és així que Miquel Àngel Raió, el director artístic d’aquest succeït, en la mesura del possible, n'ha canviat el discurs, salvant una mica el que fan “totes”. No era senzill guanyar un torcebraç a Lorenzo da Ponte. Ho deixarem en taules. Raió, on sí que ha estat indiscutiblement fonamental ha estat en la posada en escena i tot el que té a veure amb l’embolcall –idoni, senzill i eficient–, en la molt acurada direcció d’actors i tots els altres elements que, amb la col·laboració escenogràfica i estilista d’Adema, fan que tot rutlli sense traves ni treves. Fins i tot de la incorporació dels tres ballarins en treu profit argumental.

Agafar els clàssics i a partir d’aquí contar el que vols contar ha estat la mangarrufa argumental amb la qual Miquel Mas Fiol ha muntat aquesta Trilogia de la Condició 'Millennial'. L’autor i director no s’hi ha posat per poc. La primera víctima va ser Voltaire; la segona, Goethe, i la tercera, Victor Hugo. Càndid o l’optimisme, Les penes del jove Werther i aquesta darrera, Els miserables, han estat el MacGuffin per a l’autor llançar el seu discurs, basat a passar-ho bé sense deixar ni un cap sobre les espatles de ningú. Ni una canya dreta, sense excepcions. La primera, la seva, des d’abans de començar la funció, amb dos dels protagonistes llançant invectives contra l’autor. des d’abusador fins a explotador… mentre la gent entrava al recinte. Aquesta és la seva llicència, el salconduit que li permet bastonejar sense pietat, a tort i a dret, fora línies vermelles.

Novè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears a l’Auditorium de Ciutat, que es va iniciar amb el peculiar , del compositor finès Einojuhani Rautavaara, a les ordres d’un director d’enorme presència en tots els sentits, com és el noruec Rune Bergmann. Ell va ser, sens dubte, qui convertí el concert en un espectacle d’unes dimensions que es corresponen amb les seves. Tot jut després de l’ornitològica composició arribà el primer plat fort del programa, amb la pianista Olga Kern com a gran protagonista, per interpretar el Concert per a piano i orquestra en la menor op. 54, de Robert Schumann. Inicià el primer moviment, amb un estil molt sòlid, una mica rocós, i una pulsació molt ferma, des de la decidida entrada del piano, amb una marcial i poderosa successió d’acords descendents, fins a arribar a la polièdrica cadència del final, des d’on augmentà la coloratura de la composició, amb tanta precisió com elegància. La seva interpretació anava apujant el nivell i la delicadesa, com per exemple, amb l’andantino grazioso, un divertit diàleg entre l’orquestra i el piano que de, mica en mica, es va convertint en un tendre i subtil monòleg de l’instrument solista. Kern deixà clara la seva mestria i capacitat per suggerir tota aquesta sèrie de variacions i estils que Schumann incorporà a la partitura, de manera molt novedosa en el seu moment. La solista, de bell nou, va reprendre el to enèrgic del començament, en un tercer moviment impetuós, quan, de cop i volta, establí un deliciós nou diàleg, aquesta vegada amb l’oboè, com un anunci de l’excepcional coda final que tan sols es pot qualificar d’excepcional i que va servir a la protagonista per rebre els entusiastes aplaudiments del públic. Com havia de ser i tothom esperava, hi va haver bis, primer un , de Claude Debussy, que mai no deceb ni deixa indiferent. Impecable. I davant la pregària en forma d’ovació, una altra petita perla, de Nikolái Miaskovski, un arranjament per a piano de Joseph Horovitz.

Impulsada per Celestí Alomar, conseller de Turisme del primer Pacte de Progrés (1999-2003), s’aprovà el dia 10 d’abril del 2001, fa vint-i-cinc anys, un impost sobre estades turístiques, conegut tot d’una com a ‘l’ecotaxa’. Gravava, aproximadament un euro per nit, l’estada dels turistes. Amb la recaptació es volien corregir algunes externalitats negatives del turisme de masses a les Balears. No va entrar en vigor fins al maig del 2002 a causa d’un recurs al Tribunal Constitucional, posat pel govern d’Aznar. Quan el Partit Popular va guanyar les següents eleccions, l’any 2003, va derogar l’impost, atès que el considerava un fre per a la competitivitat turística. Qui va defensar la supressió de l’impost va dir que no podia qualificar-se ni d’ecològic, ni de mediambiental, i que ni tan sols era una taxa, argumentava: “No era més que un símbol d’una política de missatges negatius al que suposava el turisme”. I va relacionar l’aplicació de l’ecotaxa amb el descens en l’arribada de turistes i amb els problemes que havia viscut el sector hoteler. El Govern de Jaume Matas la va voler substituir per unes anomenades targes verdes o fundacions ‘sostenibles’ que tan sols recaptaren misèria.

La pregunta del titular no té resposta, però el biògraf de Verdi, Julian Budden, sentenciava que era en el Rèquiem on mostrava la concentració més gran del seu geni. D’entre tantes misses de difunts que habiten l’univers de la música no resulta gaire difícil pensar, amb molts elements de judici, que aquest que ens ocupa és el més complex, monumental i antològic de tots ells. No era un cau que hagués conreat gaire Giuseppe Verdi. Fou la seva participació, amb un Libera me Domine, que, juntament amb dotze compositors més, dedicaren a Gioachino Rossini, el cigne de Pesaro. Una peça que no es va estrenar ni tan sols quan estava prevista la seva primera interpretació, la commemoració del primer any de la mort de qui anava dedicat. Verdi el rescatà quan va decidir dedicar el seu a Alessandro Manzoni. Així començà la història d’aquest colossal gratacels musical del qual vàrem gaudir com a sisè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, juntament amb el cor UIB, dirigit per Núria Cunillera, Mira Alkhovix, soprano; Sílvia Tro Santafé, mezzosoprano; Antoni Lliteres, tenor, i Simón Orfila, baix. Dirigia l’esdeveniment Pablo Mielgo.

Concert dels que fan afició. Potser per això i perquè hi havia molts infants, alumnes del Conservatori, l’Auditòrium del passeig Marítim presentava un aspecte que feia goig. El programa era sucós, llaminer de cap a peus. Començà amb l’Obertura núm. 3, de Leonora, la que Beethoven considerava massa important i imponent com perquè perdés rellevància com a inici d’una òpera, l’única que va compondre, Fidelio, que primer s’havia de dir com la peça que ens ocupa. I així, imponent, con cal i correspon, va sonar el pròleg del setè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo. Una presentació majestàtica, fins i tot diria que amb un tarannà especial per part del director I els seixanta músics que l’acompanyaren en aquesta vetlada tan especial a l’hora d’interpretar tan precisa sinopsi musical del que seria l’única composició operística del geni de Bonn. Quedava clar que hi havia ganes d’agradar una mica més que sempre i ho varen deixar clar des dels primers compassos.

Torna al Gran Teatre del Liceu Manon Lescaut, de Puccini, i ho fa amb un cap de cartell segurament insuperable, com és el fet que la protagonista sigui una Asmik Grigorian esplendorosa, amb un muntatge que signa Àlex Ollé i dirigeix des del fossat Josep Pons. La segona versió musical de la novel·la d’Antoine François Prévost, que amb el títol de La història del cavaller des Grieux i Manon Lescaut, el mestre de Lucca va aconseguir el primer gran èxit de públic. Un èxit que la cúpula de Ricordi, menys el seu cappare i l’amo, no veia clar per tractar-se de la mateixa història que deu anys abans havia pujat als escenaris Jules Massenet amb no poca acceptació. Tot i que encara hi ha qui diu que Manon només n’hi ha una i no es refereixen a la que ens ocupa, indubtablement aquesta ja té el seu lloc entre les que no han quedat fora dels grans circuits. Que Manon sigui la Grigorian és un valor afegit, tant pel que fa a la part dramàtica, en aquest cas imprescindible, com per la vocal, amb una interpretació, excelsa, impecable. 

A Eivissa hi ha dos cines comercials en actiu, el cine Regio de Sant Antoni de Portmany, de propietat familiar, i el conegut com a ‘multicines’ de Vila, propietat d’Aficine, l’empresa més gran i quasi l’única d’exhibició de les Balears. És un balanç magre, alineat amb la reducció de sales i aforaments que es registra a Espanya des de fa anys. Totes dues empreses resisteixen com poden l’actual mediocritat de Hollywood i la pressió de les plataformes com Netflix. En canvi, si us posau a comptar festivals de cine, es diria que els eivissencs són uns fanàtics del setè art: Ibicine, Ibizacinefest, Ibiza Halloween Festival, Festival mal del cap, Mostra de curts de les festes de Sant Bartomeu... Sense incloure alguna altra mostra nascuda fora de l’illa, com el MECAL Air Ibiza, germanet petit del Festival internacional de curtmetratges i animació de Barcelona MECAL.