Algunes dades d’estudis recents no haurien de passar-nos per alt. Mallorca ha perdut 189 km2 de sòl agrari (1990-2018); un 46% correspon a nou sòl urbà (Càtedra de la Insularitat, UIB). Avui es comptabilitzen a l’illa 55.256 edificacions en sòl rústic (Cases que no existeixen, Miquel Rosselló). I, segons Terraferida, el sòl rústic s’ha desnaturalitzat a un ritme de 180 hectàrees anuals (2021-2024). No són xifres anecdòtiques: retraten un món rural immers en un context carregat de tendències insostenibles que provoquen una profunda transformació territorial.

És mal de fer escriure sobre un concert que no en va ser un com a tal. El segon ‘concert’ del monogràfic malherià es va convertir en una lectura sincopada, o alguna cosa semblant, de les memòries d’Alma Mahler. Paràgrafs que no contextualitzaven la música que arribava a continuació ni aportaven res interessant de cap dels dos compositors, llevat del moment que conta quan Mahler va prohibir a Alma tornar a compondre. Això sí, sense matisar que després va rectificar, ni tampoc per què ho va fer, que s’hagués convertit en un Sálvame deluxe en mi menor. En qualsevol cas, si el tempo és pilar fonamental d’una composició, algú no ho va mesurar ni poc ni gens. A més a més, la tabarra, llegida a empentes i rodolons, no era al programa de mà, com tampoc no hi havia el nom de qui es va erigir en protagonista d’una vetlada que hagués pogut ser un bon concert. Ja va sorprendre que començàs amb la lectura d’un text que no casava amb el que vindria a continuació, a càrrec del quartet de corda i piano format per Fabiola Tedesco (violí), King Wojdalska (viola), Zuzanna Sosnowska (violoncel) i Magí Garcías, al piano. Prometedora la primera intervenció de la formació amb la interpretació de l’únic moviment del Quartet amb piano en la menor, de Gustav Mahler. Tot un exemple de la poderosa solidesa amb què el grup va exhibir la imprescindible conjunció per poder gaudir de tants i tan sòlids elements en perfecta harmonia. És la prova que Mahler és molt Mahler, tot i ser tan sols com un prova, com un esbós de quan ell iniciava els seus estudis al conservatori.

No són gaires les iniciatives culturals que, al nostre voltant, puguin presumir d’haver fet 30 anys. La Nit de l’Art ho ha aconseguit, i això no és poca cosa. Nascuda el 1997 com a iniciativa d’alguns galeristes de Palma com Pep Pinya (Pelaires), Xavier Fiol i Joan Guaita, entre d’altres, es va concebre amb la voluntat d’unir forces –potser pensant que com més són, més renou es fa– i, sobretot, amb el propòsit d’apropar l’art a la ciutadania. Ja fa molts d’anys que la Nit de l’Art ha assolit bona part d’aquests objectius. Però què ens deixa i què podria deixar la Nit de l’Art, amb la força que ha reunit en aquests 30 anys? Potser és un bon moment per demanar-s’ho.

“New York, New York!”, cantava Frank Sinatra amb la seva veu de baix baríton i exaltant entusiasme. Amb la mateixa alegria, o més, ha estat rebuda pel sector turístic eivissenc la notícia del nou vol directe entre el Codolar i Nova York, exactament amb l’aeroport de Newark, a uns 24 quilòmetres de la ciutat. “Una gran notícia per a Eivissa”, ha dit el Consell eivissenc; una valoració que ha estat replicada per Foment del Turisme, els hotelers i les agències de viatges. Certament és un fet notable, que un aeroport que duu el nom d’una platja de còdols s’uneixi directament amb una ciutat de 8,8 milions d’habitants, una de les capitals culturals del món; a l’àrea metropolitana de Nova York hi viuen uns 22 milions de persones, xifra que ens serveix per calibrar el potencial de la destinació. La nova ruta començarà el juny del 2027 amb quatre vols setmanals; els bitllets ja es poden adquirir al web d’United Airlines a partir de 587 euros, preus que escalen ràpidament cap als 1.000 euros o més així com avança la temporada.

Les Illes Balears necessitarien uns 17.000 habitatges més per cobrir el creixement de la població dels darrers 25 anys, segons les dades del nou Observatori de l’Habitatge de les Illes Balears, una eina del Govern que recopila 23 indicadors sobre l’evolució del mercat immobiliari. Segons han detallat aquest dijous, en la seva presentació, entre el 2000 i el 2025, la població de les Illes va créixer un 46,3%, mentre que el parc residencial ho va fer un 31,5%, una diferència de 14,8 punts percentuals.

L’Orquestra de Cambra de Mallorca sembla, des de fa temps, des del dia que va néixer, que créixer forma part del seu tarannà, del seu ADN. La darrera prova de foc és, sens dubte, el repte d’encarar Gustav Mahler en els monogràfics que cada any dediquen a un compositor, rere el Festival de Pollença i al mateix enclavament. Però aquesta és una altra història de la qual tindrem temps de parlar, però que d’alguna manera té a veure amb el concert amb què el castell de Bellver va arrodonir la temporada estival. Comiat, per una banda, i targeta de presentació, per l’altra. Un gran preludi i un programa que titllar d’exigent queda curt, molt curt.

Penúltim concert d’una edició, a càrrec de les Muffati-Orquestra Barroca de Brussel·les, fins aleshores immaculada i amb un dels concerts que per a alguns era gairebé la cirereta d’un grandiós pastís. Una vetlada íntegrament dedicada a qui ho fou tot, Johann Sebastian Bach, amb un programa saborós i ric, com una petita gran demostració de la indiscutible condició de gran cappare de la història de la música. Per exemple, amb la primera peça, el Concert de Brandenburg núm. 5 en re major BWV 1050, el qual atresora un primer moviment majestuós i original, la impecable combinació dels diferents instruments solistes, clave, flauta i violí coronada per una innovadora cadència de seixanta-quatre compassos a càrrec del clave, el qual fins en aquells moments de la història només s’encarregava d’exercir de fonamental però poc ostentós baix continu. Tan sols amb aquest Allegro inicial teníem prou ingredients per gaudir de valent. No va ser així. Tot just quan gairebé havia començat, un cop de vent va fer volar les partitures de Frank Theuns i potser aquí els elements s’aliaren en contra de qualsevol possibilitat de gaudi. L’esperança estava dipositada en la cadència, però tampoc. Violaine Cochard, en el moment àlgid de la seva intervenció, semblava encalçar les notes com si fos una cursa d’obstacles per aconseguir quadrar-les amb les que venien d’origen; val a dir que una tasca gairebé impossible sense la (sobre)dosi adequada de virtuosisme. Resulta fàcil imaginar que no era senzill endreçar el desgavell.

Pollença, el festival, viu temps de monogràfics. Ho va ser el que el Quartet Ébène va dedicar a Ludwig van Beethoven. Ho serà el que Les Muffati-Orquestra barroca de Brussel·les lliurarà a Johann Sebastian Bach. I ho fou el que la Freiburger Barokorchester va interpretar dissabte, exclusivament amb peces de Wolfgang Amadeus Mozart. Tres compositors que tenen un denominador comú: són inabastables. Podrien dedicar infinits monogràfics a qualsevol d’ells i mai no deixarien de tenir màxim interès. El que ens ocupa no n'és una excepció, sinó una petita gran selecció que mostra la versatilitat de qui feia música gairebé sense voler-ho. Així, l’orquestra de cambra, amb vint-i-quatre professors, dirigida per Éva Borhl al violí, inicià la comesa amb l’obertura de La finta giardiniera, obra primerenca, senzilla, amb molt ritme i prioritzant la melodia, on de quasi res sorgeix una joia. Era un preludi que d’alguna manera es convertí en una declaració de principis del que seria el concert, en què, de bell nou, el claustre de Sant Domingo presentava un aspecte immillorable, o cosa que és el mateix, un ple de gom a gom. 

L’esclat violent a les acaballes de la darrera i exitosa manifestació convocada amb l’objectiu d’aconseguir menys turisme, més vida, és un indicador més de tot un seguit de polítiques contradictòries implementades, de manera simultània, a la nostra Comunitat Autònoma. Quan la CAIB es va constituir (1983) va assumir, entre d’altres, competències en urbanisme i ordenació del territori, però l’Estat es va reservar les cartes que podien condicionar, directament o indirectament, els plans urbanístics i territorials: política econòmica, fiscalitat, justícia, policia i grans infraestructures interautonòmiques, entre elles la xarxa de distribució energètica i els ports i aeroports d’interès general. Des d’aleshores els objectius de les polítiques implantades per totes dues administracions no han estat sempre coincidents.

Continua la tradició. El Festival de Pollença, enguany més orquestral que mai, ha incorporat de bell nou la presència en la seva programació de l’Orquestra Simfònica Illes Balears. És el colofó d’or a la sempre densa temporada, com un merescut regal de prestigi. L’ocasió va gaudir de la direcció de Patrick Hahn i del violoncel·lista Alban Gerhardt com a solista interpretant el Concert per a violoncel en mi menor op. 85 d’Edward Elgar. Una obra de maduresa, la seva darrera peça orquestral, com un testament, el d’un home major i malalt que esbrina el final de la seva existència i vol explicar el seu estat amb aquest intens i dolorós gemec. Ni un brot d’entusiasme des del lament inicial de l’instrument solista, que no fa altra cosa que presagiar i confirmar tot el que vindrà a continuació, quan les violes l’acompanyen en aquest primer, ombrívol i profund passeig. Un adagio moderato. Alban Gerhardt, gran protagonista, va aconseguir fer sorgir del seu instrument la immensa riquesa melòdica que atresora la composició, amb una lectura molt introspectiva que, d’alguna manera, aportava fidelitat a l’esperit de l’original. Patrick Hahn, el jove director austríac, d’una banda, i la Simfònica, de l’altra, oferien la imprescindible ponderació i circumspecció per aconseguir l’idoni equilibri d’una partitura que concentra bellesa i tristesa a parts iguals. Amb un Preludi de Johann Sebastian Bach, Alban Gerhardt va fer com si acabàs la seva intervenció.

Tret de sortida a la 65a edició del Festival de Pollença amb el Claustre de Sant Domingo ple de gom a gom i alguna cadira més. Els responsables d’aquesta situació venien amb nom i llinatges de contrastat prestigi, Daniel Harding dirigint la Mahler Chamber Orchestra i Daniil Trifonov al piano. Però per contrastos els que ens oferiren en la primera peça del programa, el Concert per a piano i orquestra núm. 1 en re menor op. 15. Un monumental i acurat combat musical entre el solista i la formació d’una subtilesa majúscula i una lectura pudorosa, com volent transmetre amb absoluta fidelitat tot el que passava pel cap i el cor del compositor. No va ser espectacular, per la senzilla raó que no era aquest el propòsit ni la intenció de l’autor –va estar cinc anys per acabar-la–, però hi va haver la continguda tensió per fer arribar tot un seguit de subtils sensacions que el piano de Trifonov va destil·lar amb tan profund i gegantesc Maestoso. Un primer moviment que inicia l’orquestra amb noranta enèrgics compassos, fins a la solemne entrada del solista. Comunió permanent, immarcescible, entre els protagonistes d’un concert més simfònic que una altra cosa, però que d’alguna manera beu de les fonts de la música cambrística i amb una durada que supera la de l’Emperador de Beethoven. Exemplar fou la concertació entre Trifonov i els Harding, que assolí el cim a l’emocionant i trasbalsador Adagio que tant va agradar a qui anava dirigit, Clara Schumann. Un introspectiu Trifonov va fer gala d’una sensibilitat majúscula, acurada, on cada pulsació, cada frase, cada silenci, obrien tot un ventall d’emocions i nombroses lectures. Tampoc el tercer moviment, Allegro non troppo, va augmentar la dosi de vehemència, i el Rondó va sonar amb un to més assossegat que de costum. És una elecció que d’alguna manera donava encara més solidesa al conjunt. Estrany el bis, luctuós, tètric, pot ser una mica massa per a una nit d’estiu. To Thee we sing, de Pàvel Txesnokov.

Quart i darrer concert del Festival Bellver amb l’Orquestra Simfònica Illes Balears com a protagonista del ja consolidat esdeveniment. Com un bis de la temporada, tot i que és un altre públic, aquesta circumstància que esdevé segons el lloc on es desenvolupen les activitats. En qualsevol cas, els quatre concerts de la formació a l’emblemàtic castell ja són tradició i l’emplaçament s’omple dia sí i dia també. El darrer no en va ser una excepció i, si fins ara els solistes n'havien estat els protagonistes, per a l’ocasió va ser el director britànic Michael Francis l’encarregat de posar segell al concert. Segell britànic, com també el del programa, format per tres compositors de la mateixa nacionalitat i gairebé de la mateixa generació, com són Edward Elgar, Benjamin Britten i Ralph Vaughan Williams. Les peces elegides es varen interpretar per ordre cronològic, de manera que es podia esbrinar una petita evolució de la música clàssica a l’antic imperi en un curt estadi temporal.

Ara que hem acabat el curs, els docents i les famílies tenim més temps per a la reflexió. És necessària, perquè som molts de professors que pensam que vivim una gran mentida. Pareix que l’Administració ha triat encobrir l’autèntic nivell dels instituts. S’ha anat fixant, amb el temps i més per omissió que per acció directa, un llistó que els claustres consideram “rebaixat” pràcticament per unanimitat, fet que devalua els títols que s’obtenen. Mentre que l’escola hauria de mitigar les desigualtats i oferir oportunitats, els diferents governs han optat per convertir-la en una cortina que amaga la realitat. Una ficció que tapa, especialment en llocs com Eivissa, el drama de la precarietat laboral i d’un mercat de l’habitatge impossible; un context d’individualisme creixent, que aboca les famílies al desarrelament i a la desvinculació dels pobles i barriades, com també de la llengua i la cultura pròpies.

Segon concert a Bellver. Poc habitual. Especial. Afectuós. Per diversos motius. El primer el trobam al solista, Josep Colom, l’encarregat d’interpretar el Concert per a piano núm. 27 K. 595, de Wolfgang Amadeus Mozart. Un músic extraordinari en molts sentits, que no és llegenda, sinó història de la música en lletres de motlle. Pianista excels i peculiar, tant, que cadascuna de les seves interpretacions té segell propi sense trair l’original. Dijous vespre no va ser una excepció, amb una cadència marca de la casa. Incansable. Mai no aturaria de tocar. Però, a més, ha estat un docent del qual tots els alumnes parlen meravelles i tant amb afecte com amb admiració. Pablo Mielgo, des del faristol, va explicar que a 11 anys havia tocat davant ell i que, per tant, era un honor poder acompanyar-lo. La seva interpretació d’aquest Mozart tardà, tot i que tan sols tenia 35 anys i n’hi quedava menys d’un per finar, va ser acurada, però quan va sorgir el millor Colom va ser amb el bis, el Rondó en re major k. 485, també de Mozart. Va ser com si la primera intervenció fos un preparatiu. Ben segur que hagués augmentat el nivell si hagués continuat tocant. Queda clar que veure i sentir Josep Colom sempre és un luxe i, per descomptat, un plaer.

El tàndem Txaikovski-Dogadin va ser l’encarregat d’inaugurar aquesta nova edició del Festival Bellver, com un apèndix de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, al marc incomparable, que és un tòpic, però incontestable. Dirigia la funció Pablo Mielgo, que de bell nou mostrà bona química amb el solista de torn. Sergei Dogadin ja havia tocat amb els mateixos acompanyants en dues ocasions anteriors. La temporada 23/24 interpretà el Concert per a violí, d’Alexander Glazunov, i la següent fou l’encarregat d’encetar la temporada de la Simfònica amb el Concert per a violí. A la memòria d’un àngel, d’Alban Berg. Dijous, vull suposar que amb el Domenico Montagnana, del 1721, ens va oferir una peça més reconeguda que les esmentades, però amb un grau de dificultat superior, tan immens com excels, amb el Concert per a violí i orquestra en re major op. 35, de Piotr Ilitx Txaikovski, l’únic que el rus que molts cops no ho semblava va compondre per a aquest instrument. 

Quaranta edicions i a teatre ple des de fa molts anys és un bon motiu d’alegria i, per descomptat, rubricar la temporada amb un Rigoletto una de les millors maneres de fer justícia a l’esdeveniment. També té un cert risc. Per aconseguir un bon resultat es necessiten veus de gran nivell. Damiano Salerno com a Rigoletto i Génesis Moreno com a Gilda varen ser els encarregats de fer-ho i solemnitzar l’efemèride. Sens dubte, varen brillar molt per sobre de la resta d’un repartiment que tampoc no va estar gens malament. Però els moments cabdals de la funció es varen generar quan ells dos eren els grans protagonistes. Els seus duets foren antològics. Començaren el seu recital amb l’emotiu i delicat Figlia! Mio padre! Continuaren amb el descomunal Mio padre!…Tutte la feste al tempio. Encimbellaren la tragèdia amb el duet final, V’ho ingannato, colpevole fui i Lassú in cielo. Tan sols aquests tres moments serien suficients per satisfer una parròquia que va acomiadar els protagonistes dempeus rere el desesperat gemec de Rigoletto, ‘La maledizione’. Aquest era el títol que volia Giuseppe Verdi. Un detall sense importància per a una peça impecable i implacable. Estructuralment perfecta, la qual cosa obliga a tots dos protagonistes a una metamorfosi existencial detallada, minuciosa i, és clar, molt exigent. Tant Rigoletto com Gilda, el geperut i la filla, evolucionen, tant vocalment com dramàticament, a mesura que sorgeixen i varien les circumstàncies. Salerno i Moreno varen complir amb escreix i alguna cosa més la seva comesa. Génesis Moreno, fa dues temporades, ja havia mostrat al Teatre Principal no poques de les seves virtuts, interpretant la Julieta de Gounot. Per tant, la seva elecció per protagonitzar Gilda no podia ser més encertada. Si tota l’actuació va ser memorable, una tremenda i descomunal exhibició de calidesa, expressivitat, coloratura, fiato… va deixar qui més qui menys bocabadat amb un Caro nome inoblidable. Res a dir, sinó tot al contrari, amb les intervencions d’un Damiano Salerno, de veu rotunda i rodona, que amb una emotiva i poderosa Cortigiani, vil razza dannata, rica en matisos i farcida de dificultats, no ens va fer enyorar cap dels grans que han interpretat el personatge més alambinat i complex de la producció verdiana. En destaquen la projecció, el complicat aliatge de virulència i subtilesa i una dicció i vocalització sense màcula.

Els Orbitans continuen amb el seu alternatiu camí teatral. Si el seu cau habitual han estat i són les barres de bar de no pocs carrers de Ciutat, fa poc exploraren un altre territori per a un altre tipus de dramatúrgies i, sens dubte, per al seu públic, ja consolidat. La primera prova va tenir lloc a l’habitació d’un hotel, l’Ars Magna, amb el títol de Píccolo. Un èxit. Per això un segon assaig, al mateix indret i amb no poques garanties, que amb el títol Estranyes visites ha escrit i dirigeix Javier Gato Matesanz, protagonitzada per Mariona Hauf i Joan Manel Vadell. 

Los Estunmen arriba als Teatros del Canal després de passar pel Lliure de Barcelona amb totes les benediccions i vistiplau del Liceu i del Real, però amb les reticències de com si un producte d’aquestes característiques encara no tingués prou garanties per ser representat a les cases pairals. Potser només són prejudicis, cosa que no s’entén després d’haver vist a la casa gran, a ambdues i a moltes més, alguna creació operística que “deunidó”. Queda clar que els progenitors de la criatura, Nao Albet i Marcel Borràs, han jugat el rol -que també és un joc que casa a la perfecció amb aquest nadó- de la transgressió i ho anuncien ja des del títol. Els estunmen no és altra cosa que la pronunciació dels stuntmen, els especialistes, els dobles dels protagonistes, els que hi són i fan com si fossin. Els cappares, Albet i Borràs, diuen que és una òpera i segurament tenen raó i raons per classificar-la dins aquest gènere, on la contemporaneïtat sempre troba barreres gairebé infranquejables. La música la signa Fernando Velázquez, que en lloc de transgredir fa un precís i adient aliatge de no poques èpoques operístiques, tot i que si la història parla, entre moltes altres coses, d’herois, qui millor que Wagner com a gran font d’inspiració. Per això, i per moltes coses més, estam davant una guesamcunstverq, que és com es pronuncia l’obra d’art total que predicava el senyor de Bayreuth.

Tot i que ja són quinze anys des que va partir Alexandre Ballester, sempre estarà present a la memòria dels que vàrem gaudir de la seva traça, gràcia i perspicàcia. Que el teatre Principal Palma decideixi posar-lo a l’abast de tots els que no varen tenir la nostra ventura és, sens dubte, no tan sols un encert, sinó també un merescut homenatge. La producció, per una altra banda, és de les de pinyol vermell, una escenografia grandiosa, amb l’inconvenient de la mobilitat perquè pugui anar a altres escenaris de l’illa, i un repartiment de luxe, encapçalat per Miquel Àngel Torrens, juntament amb Luca Bonadei, Mariona Hauf, Sofía Muñiz, Maria Rosselló Josep Orfila i Patxi Arostegui. L’obra, Un baül groc per a Nofre Taylor, que en el seu dia Joan Lluís Bozzo va posar damunt els escenaris alternatius catalans, una mica abans de la creació de Dagoll Dagom, havia quedat al cul del baül de les peces oblidades. Marga López ha estat l’encarregada d’aquest rescat, d’aquest hiperrealista retrat de la condició humana, perquè això és, i no una altra cosa, la peça de Ballester. Tots els trets del ric i poderós no han canviat ni poc ni gens, perquè ja eren així des que el temps és temps. Aquesta seria una lectura acurada, però senzilla, perquè els súbdits dels emperadors/empresaris també juguen el mateix rol de sempre, el de la submissió. Encara més, a tots i cadascun dels personatges que van apareixent els podríem posar nom i llinatges de qualque conegut, tan conegut que per ventura són els nostres. El pinzell de Ballester no deixava mai cap racó sense pintar.

Diu el programa de mà de Calidoscopi, la darrera criatura d’Estudi Zero, que “els personatges es mouen per situacions absurdes, violentes o profundament humanes”. Cert, però encara ho seria molt més si la conjunció fos copulativa en lloc de disjuntiva. Si les situacions són absurdes i violentes queda clar que són indiscutiblement molt humanes. La caricatura no desvirtua la realitat sinó que l’accentua, de tal manera que aquest punt tan agosarat, irracional i estrambòtic fa que el metafòric dibuix de la condició humana arribi amb més eficàcia. Que la funció estigui composta per diferents petites històries aporta segell Sans, de tal manera que ens transporta a aquell viatge que a aquesta mateixa sala pilotava Karl Valentin. Per a l’ocasió són diversos els autors que figuren a la nòmina de Calidoscopi –Esteve Soler, Juan Mayorga i Joël Pommerat–, que fa que el tarannà dels diferents esquetxos apugin una mica molt l’escalfor de cadascun. No hi ha humor blanc. Tots contenen una elevada dosi de verí, en la mateixa proporció que de causticitat i sarcasme i sense por de traspassar línies vermelles.