<![CDATA[Ara Balears - Ara Llegim]]> 10 <![CDATA[D’això també vull parlar]]> M’alegra que els darrers temps estiguin essent benignes, fins i tot feliços amb guardons merescudíssims com el XXVI premi Jaume Fuster que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, per a Dolors Miquel, una autora imprescindible sense la qual no s’entenen els finals del segle XX i els inicis del segle XXI de la literatura en llengua catalana, i ara ens ho torna a demostrar amb un dels llibres més impressionants, sense cap mena de dubte, que sortiran enguany: El pit adormit, a Edicions 62, amb preciosa coberta de Miquel Barceló.

]]> <![CDATA[Antònia, agafa la teva creu]]> Després d’una vida consagrada a l’escriptura de portentoses obres narratives, en el període final de la seva existència els poemes varen convertir-se –i només els ulls més àvids ho haurien pogut preveure, ja que en les proses ja hi havia pinyols poètics– en el seu fonament creatiu, i d’aquesta manera va acabar segellant una trajectòria diferent i implacable, celebrada amb els màxims honors, ben merescuts. Això podria ser un retrat de Thomas Hardy, però també ho és de la immensa Antònia Vicens, que torna amb el seu llibre més radical, més sincer i més perfecte: Agafa la teva creu a LaBreu Edicions, devota editorial que ha tret a la llum els darrers i suprems volums poemàtics de l’autora, dotada amb el do d’assolir la màxima expressivitat a través de la mínima expressió.

]]> <![CDATA[En l’omega d’un tità literari]]> El dissabte 5 d’abril va tenir lloc un tràgic esdeveniment que hauria de comportar un dol nacional: es va arribar al final de l’Era Definitiva, és a dir, ens va deixar un dels millors escriptors en llengua catalana de la història de la nostra literatura, per tant tot això significa –encara que tal fet s’havia plantejat com a impensable o fins i tot com una macabra broma còsmica o com una impossibilitat absoluta per a l’Oficiant Suprem– que va morir l’admirat i estimat Josep Palàcios, màxim responsable d’una literatura ambiciosa, exigent, laberíntica, tremenda, càustica, portentosa i gairebé secreta, ja que sols era coneguda i defensada per uns felicíssims pocs que li retíem culte, una adoració que a partir d’ara haurà de ser continuada talment un ritual, practicada sota el signe de la tristíssima absència de l’autor, però amb l’estricta certesa que, si bé l’Escriptor ja no hi és físicament, això vol dir que J.P. és i serà, en efecte, immortal en els llibres extraordinaris que ens va oferir en una reescriptura insistent i tan perpètua que feia la sensació de ser eterna, perquè ho era i ho és i ho serà, i ni la Puta Parca no podrà impedir-ho: ara els seus fulls perpetuaran un dels llegats més sobirans de les nostres lletres.

]]> <![CDATA[Llamps i rellamps i pestes!]]> Hi ha setmanes dures, emprenyadores, que toquen os, i sovint és culpa de cors de geneta o de veritables cabrons de verga. I és que, en aquesta boja bolla de món nostrat, hi ha genteta més beneita que en Pep Merda, gentola més bruta que una soll, gentussa miserable i embullosa que no sap fer altra cosa que treure del solc i remoure. Cagon l’ou! Però no s’ha de ser popona. El millor que es pot fer davant de beneitures aixuxines és enviar tot enze xorc a fregir espàrrecs cridant fort “Passa fora, ca pelut, pardal amb orelles!” Que vagin a la recerca d’ous de lloca, o que deixin de tocar els ous, collons de Déu!

]]> <![CDATA[La fascinació del jove Kennedy pel feixisme i el nazisme]]>

L'èxit del nazisme a Alemanya i el feixisme a Itàlia no s'entén sense la fascinació que aquests règims i els seus líders provocaven més enllà de les seves fronteres, fins i tot en democràcies tan consolidades com la de la Gran Bretanya o els Estats Units. És conegut que Winston Churchill va lloar més d'una vegada Mussolini i que l'aviador Charles Lindberg, molt famós a la seva època, simpatitzava amb el nazisme i va fer campanya en contra de la involucració dels Estats Units a la guerra.

]]> <![CDATA[Les pells d’argiles de Miquel Barceló]]> Déu, en realitat, és escultor. Segons explica la tradició catòlica, l’Altíssim va elaborar una de les seves obres més complexes, l’ésser humà, a partir de la pols del sòl. Precisament, la paraula 'home' ve de del mot llatí humus, que vol dir terra, el que tocam amb els peus quan som humils. A les primeres pàgines d’Alenar dins el fang, volum publicat per Ensiola amb paraules de Sebastià Perelló i imatges de Jean Marie del Moral, 're-cor-dam' que, segons Giacomo Leopardi, el fang és el món o que Jacint Verdaguer estava convençut que escrivia talment un fangador. Aquestes són només les primeres coordenades d’un deliciós assaig decidit a navegar a través de les diferents escenes bíbliques i ressonàncies creatives del retaule que va dur a terme Miquel Barceló a la capella de Sant Pere, o del Santíssim, de la catedral de Mallorca.

]]> <![CDATA[Alcalfar o insistir]]> Alcalfar, també pronunciat 'Alcaufar', és un petit nucli de pescadors al sud-est de l’illa de Menorca que depèn del municipi de Sant Lluís. Ara aquest racó de món dona nom al nou llibre d’Ismael Pelegrí i Pons, guardonat amb el Premi Vila de Lloseta 2022 i publicat a AdiA Edicions. La història psicogeogràfica de l’indret és clau per copsar la significació profunda i latent del volum, ja que va ser a la mateixa cala d’Alcalfar on els francesos desembarcaren el 1756 per conquerir l’illa amb èxit quan era de domini britànic i el 1781 hi varen arribar 15.000 soldats espanyols comandats per Carles IV. Davant d’aquestes dues invasions, poèticament Ismael Pelegrí i Pons basteix un discurs filosòfic sobre resistència, combat i dignitat, tant territorial, com col·lectiva i individual, tot a partir d’una xarxa de referències literàries que van des de La resistència íntima de Josep Maria Esquirol fins a L’illa dels arbres vençuts de Joan Pons Pons, que també forma part del catàleg d’AdiA. 

]]> <![CDATA[La sang del vampir]]> "El fantasma soc jo i només jo sé que jo soc el fantasma". El principi de La malaltia del cor, la darrera novel·la del ferrerienc Joan Pons, escrita en primera persona, ja és incert, enigmàtic i inquietant. Els paràgrafs els fa curts, les oracions són simples i no va escindida per capítols. El lèxic és ric i prou precís en una novel·la breu, tot i que densa. Inclou les metàfores justes i es percep un esforç reeixit per incorporar l’utillatge propi en una novel·la històrica del segle XVIII posterior a la guerra de Successió, quan Barcelona estava delmada i Menorca vivia sota la dominació britànica.

]]> <![CDATA[Dies dolents]]> De to aparentment descurat i força expressiu, Els dies bons no dejecta l’argot ni els improperis, falques, augmentatius plàstics, castellanismes en rodona mesclats amb expressions genuïnes... Presumeix de ser una novel·la quinqui. Ostenta, doncs, cert dret a infringir la normativa –malgrat que sigui la lingüística. La novel·la manacoreja a les totes, especialment als diàlegs. 

]]> <![CDATA[Venècia i Sicília, dues maneres de menjar i investigar]]>

Si existís una novel·la negra mediterrània com a tal –Carvalho, Guido Brunetti, Salvo Montalbano o Kostas Jaritos, però també el Fabio Montale de Jean-Claude Izzo, per exemple–, amb característiques contraposades amb una de nòrdica –la que escriuen des de Camilla Läckberg fins a Henning Mankell, Jo Nesbo, Stieg Larsson o Kati Hiekkapelto, per citar només uns quants autors–, potser un dels aspectes que cridarien més l’atenció –que criden més l’atenció, de fet– és la manera diferent que tenen d’acostar-se al menjar. I és que en alguns casos gairebé ni s’hi acosten: per exemple el Kurt Wallander de Mankell, que sembla que només viu de l’aire i del cafè, sense el qual, comenta sovint, “no seria possible la feina policial”.

]]> <![CDATA[Un ARA Llegim especial per recordar Maria Aurèlia Capmany]]>

Un quart de segle després de la mort de Maria Aurèlia Capmany (1918–1991), una de les autores més polièdriques i hiperactives de les lletres catalanes, l’ARA Llegim li dedica un especial de vuit pàgines per repassar totes les cares creatives de l'escriptora.

]]> <![CDATA[Alexis Jenni: "El debat sobre la identitat és absurd"]]> Quan va començar a treballar en 'L’art francès de la guerra', Alexis Jenniu es va retrobar amb les lectures d’aventures de la infantesa. “Aquest gènere sempre m’ha cridat molt l’atenció. De petit imaginava batalles amb soldats de joguina, llegia moltes novel·les d’aventures i també en veia pel·lícules –fa memòria–. Al llibre volia combinar aquest esperit amb l’anàlisi, la reflexió i el comentari, sense que això fes perdre l’atenció per la història, que volia que fos llegida amb interès i quasi amb addicció, com passa amb les novel·les de gènere”.

]]> <![CDATA[Alexis Jenni, últim premi Goncourt, a l'ARA Llegim d'aquest dissabte]]>

A 'L'art francès de la guerra' (Edicions 62 / RBA) un home coneix després de patir una crisi personal a un ancià excombatent de l'exèrcit gal que ha viscut tots els conflictes des de la Segona Guerra Mundial i entre tots dos s'estableix una relació, a través de la pintura, que permet al militar evocar els seus records de la Resistència francesa, però també del seu pas per les guerres d'Indoxina i Algèria. A l'ARA Llegim d'aquest dissabte es podrà llegir una entrevista amb el seu autor, Alexis Jenni, que amb el seu debut ha aconseguit el prestigiós premi Goncourt.

]]> <![CDATA[Barcelona, escenari negre i gris]]>

'Carrer dels oblidats' (Empúries) i 'Si quan et donen per mort un dia tornes' (La Magrana) són dues aproximacions singulars al gènere negre.

]]> <![CDATA[La caiguda de vendes a les llibreries catalanes, a l’ARA Llegim]]>

La llibreria Robafaves de Mataró demana una aportació a fons perdut de 250.000 € per part dels ciutadans amb l’objectiu de fer front al deute acumulat. L’ARA Llegim observa la caiguda de vendes en els darrers tres anys en llibreries com Laie, L’Espolsada, Geli, La Tralla, Llar del Llibre i Odissea i cooperatives com Abacus. El reportatge d'obertura comptarà també amb les veus del president del Gremi d'Editors de Catalunya, Xavier Mallafrè, i el president del Gremi de Llibreters, Antoni Daura.

]]> <![CDATA[Les revistes culturals imprescindibles en català]]>

A l’últim número de 'L’Espill', monogràfic dedicat al 50è aniversari de la publicació de 'Nosaltres, els valencians', el seu director, Antoni Furió, es pregunta si l’intel·lectual encara és possible o es tracta d’una figura obsoleta o en perill d’extinció. La resposta, sigui afirmativa o negativa, no altera el fet que els lectors catalans encara disposen d’una àmplia oferta de revistes culturals de mitjà i alt nivell, adreçades a un públic culte, encara que no necessàriament acadèmic.

]]> <![CDATA[Les millors revistes culturals en català, a l'ARA Llegim de dissabte]]>

Tenen prestigi, però són poc conegudes pel gran públic. Compten amb un públic fidel de subscriptors, però necessiten ampliar horitzons, en bona part degut a les retallades pel que fa a les ajudes institucionals. L'ARA Llegim de dissabte observa unes quantes de les publicacions culturals en català amb més història, al mateix temps que s'apropa a algunes de les publicacions més recents, cas de Mirmanda i Portella.

]]> <![CDATA[Els 10 llibres que us faran passar la calor]]>

L'Ara Llegim de dissabte dedica el reportatge d'obertura a deu novetats candidates a fer passar la calor: entre els llibres seleccionats hi ha 'L'edat del dubte', d'Andrea Camilleri, 'Cinquanta ombres d'en Grey', d'E.L. James i 'Dansa amb dracs', de George R.R. Martin.

]]> <![CDATA[Lectures per fer passar la calor, a l'ARA Llegim]]>

L'ARA Llegim de dissabte dedica el reportatge d'obertura a deu novetats candidates a fer passar la calor: entre els llibres seleccionats hi ha 'L'edat del dubte', d'Andrea Camilleri, 'Cinquanta ombres d'en Grey', d'E.L. James, 'Dansa amb dracs', de George R.R. Martin i 'La llebre amb ulls d'ambre', d'Edmund de Waal.

]]> <![CDATA[Pere Calders, l'escriptor que tocava de peus al cel]]>

“En definitiva, no hi ha coses estranyes, el que és estrany és la realitat. La part de somni de la persona humana és tan veritable com el tocar de peus a terra”. Així s'expressava Pere Calders (1912–1994), un dels escriptors més singulars del segle XX. Autor d'una obra poderosa –dividida en reculls de contes i novel·les–, Calders és un dels autors catalans més populars, reeditat i amb vendes excepcionalment sostingudes.

]]>