Abengoa, la companyia d'energia i infraestructures sevillana, ha declarat aquesta setmana el concurs voluntari de creditors després que els bancs s’hagin plantat i hagin rebutjat concedir-li més pròrrogues per reestructurar un deute de 6.000 milions d’euros. Si aconseguirà o no sobreviure a la fallida és una incògnita, però –s’acabi liquidant o no– la suspensió de pagaments de la multinacional passarà a la història com la segona més gran d'Espanya.

Després d’anys queixant-nos de la falta de destinacions intercontinentals des de l’aeroport del Prat, ara, de sobte, ens trobem que no només una companyia (Norwegian) desplegarà una xarxa de vols de llarg radi des de Barcelona sinó que una altra (el conglomerat IAG) anuncia un projecte idèntic: vols de llarg radi, de baix cost i amb gairebé les mateixes rutes que Norwegian. La primera reacció, lògica, és felicitar-nos perquè Barcelona s’hagi convertit sobtadament en el camp de batalla entre dues aerolínies que fan vols intercontinentals. Si hi ha competència vol dir que hi ha mercat, no? Però resulta curiós el canvi de discurs d’IAG, empresa que engloba Vueling, Iberia, British Airways i Aer Lingus. El 2012, Josep Piqué, aleshores president de Vueling, descartava que Barcelona es pogués convertir mai en un hub de vols intercontinentals. “Plantejar-se objectius impossibles porta a la frustració”, va dir. I fa només dos anys Willie Walsh, president d’IAG, prometia “no operar rutes de llarg radi des de Barcelona” perquè per a ells no era sostenible, deia.