Columna de Just Cabot (Barcelona, 1898 - París, 1961) en el setmanari Mirador (29-VIII-1929). Avui fa cent anys de la mort de Marcel Proust (París, 1871-1922), novel·lista i crític, autor ben conegut per A la recerca del temps perdut, obra en set parts publicades entre el 1913 i el 1927. El crític Just Cabot, ironista agut, va encapçalar aquest text amb una dedicatòria “a la Sra. C. C. de M.”

“Com m’agradaria parlar-vos d’Einstein”, escrivia Marcel Proust en una carta a Armand de Gramont, duc de Guiche, el 1921. Segons li explicava aquest aristòcrata i investigador de l’aerodinàmica, a Londres els que tenien pretensions intel·lectuals només parlaven de dos personatges: d’Einstein si eren científics i de Proust si eren literats. Però a la mateixa carta Proust reconeixia sobre Einstein: “No comprenc ni una paraula de les seves teories perquè no sé àlgebra”.

Josep Maria Pinto (Barcelona, 1962) ha dedicat els últims quinze anys a traduir les més de 3.000 pàgines d'A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. Sense adonar-se'n, hi ha dedicat el mateix temps que l'autor francès va dedicar a escriure una de les novel·les que va marcar la literatura del segle XX.

L’experiència de llegir A la recerca del temps perdut és, en efecte, com s’ha dit tantes vegades, irrepetible, però per diverses raons diferents. És irrepetible perquè és excepcional des del punt de vista estètic. És irrepetible perquè és molt poc probable que, una vegada llegit, torni a llegir-se una obra de tals proporcions. És irrepetible perquè no estic segur que sigui convenient rellegir, sencera i com si fos la primera vegada, la gran obra de Marcel Proust. He de justificar aquesta última afirmació: crec que és millor no vulnerar l’aventura iniciàtica de la primera lectura sinó aventurar-se en “retorns” aquí i allà, amb certa militància proustiana ja, no amb els ulls de qui s’endinsa en terra desconeguda.

“Combray, de lluny, a deu llegües a la rodona, vista des del tren quan hi arribàvem la darrera setmana abans de Pasqua, no era sinó una església que resumia la vila...” Així arrenca un dels passatges més rodons d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust (1871-1922), una evocació poètica de la infància del protagonista inspirada en Illiers, al departament francès d’Eure i Loir. Una vila que aquest cap de setmana s’ha vestit de gala per celebrar un doble aniversari: d’una banda, el 150è aniversari del naixement de Marcel Proust, que, tanmateix, va néixer a Auteuil (París), i, de l’altra, el 50è del patrònim Illiers-Combray, que va convertir Illiers la Medieval en la Proustiana.

Per fer el pas de començar a llegir A la recerca del temps perdut, un dels grans monuments literaris del segle XX, cal estar disposat a accedir a un món més reposat i sintàcticament més ufanós que el d'ara. Al davant el lector hi té una obra dividida en set parts que sumen gairebé 3.000 pàgines. "Ni és tan complicada com d'entrada pot semblar ni cal llegir-la d'una tirada", diu Josep Maria Pinto, que aquest estiu està revisant la correcció de la primera part del setè i últim volum, El temps retrobat. Si no hi ha cap contratemps d'última hora, els lectors catalans tindran a l'abast, l'any que ve, tota la Recerca traduïda de nou. "Soc conscient que m'acosto al final, però intento no pensar-hi gaire –admet Pinto–. Tinc altres projectes al cap". El seu cas és paradigmàtic de la transformació que alguns lectors experimenten quan entren en contacte amb Proust. "És gairebé com entrar a formar part d'un culte religiós", reconeix Valèria Gaillard, que a la tardor publicarà a Proa la traducció del quart volum de la Recerca, Sodoma i Gomorra, i que aquests dies assisteix al congrés que se celebra a la Maison Proust d'Illiers-Combray, escenari on arrenca el periple narratiu del protagonista de la novel·la, per commemorar els 150 anys del naixement de l'autor francès.

"Llegir Madame Bovary em va canviar la vida: tenia 19 anys, havia nascut la meva filla feia pocs mesos, m'acabava de reconèixer com a gai i tornava a viure amb els pares. Vaig trobar que era un llibre meravellós i perfecte, i encara ara és un dels que em diu més coses, de tots els que he llegit". Lluís Maria Todó ha dedicat la vida a la literatura des d'un triple vessant: el de traductor –acaba d'enllestir un inèdit de Julien Gracq i està traduint un Balzac que mai abans s'ha pogut llegir en català–, el de professor universitari –a la Universitat de Barcelona i a la Pompeu Fabra– i el d'escriptor.

Com que Albertine ha fugit sense acomiadar-se –molt pròpiament “a la francesa”–, el narrador viu submergit en un estat de perpètua sotsobra. “Ha demanat les seves maletes” i “se n’ha anat”: les frases tallants de Françoise, la múrria criada (“pagesa medieval”, segons el seu amo) que mai ha estimat l’antiga noia en flor, violenten el seu amant, en el que tenen de precisament i dolorosament taxatives. Traïció? El narrador no en té cap dubte i hi desembeina la seua llegendària capacitat aforística, sempre al servei de la metàfora somàtica: “Cadascun té la seva manera pròpia de ser traït, com té la seva manera de refredar-se”; “El dolor és un modificador tan potent de la realitat com ho és l’ebrietat”.

És una obvietat, però cal repetir-la en un moment en què la immediatesa ho esborra tot i l’excel·lència ha quedat diluïda per l’obscenitat comercial: Marcel Proust és un dels referents fonamentals de la modernitat literària del segle XX. A la recerca del temps perdut -una novel·la en set volums que sumen gairebé 4.000 pàgines- encara conserva unes quantes desenes de milers d’incondicionals arreu del món. L’obra mestra de l’escriptor francès es continua traduint -més aviat retraduint- i mereix anualment desenes de tesis doctorals, estudis i articles.

A la sombra de las muchachas en florA la recerca del temps perdut