La Rebeca acaba de fer 40 anys i s'ha mudat de Barcelona a Ocata amb la parella, en Flavi, i els dos fills, en Bru i la Nit. Tot i trobar-se en un lloc aparentment idíl·lic, els problemes de seguida piquen a la porta de casa: l'amistat amb una família de veïns misteriosos és el primer pas d'una sèrie de troballes cada cop més trasbalsadores, entre les quals hi ha suïcidis, bruixeria, una secta i una necròpolis, viscudes en paral·lel a la redescoberta del desig. Aquest és el punt de partida de Que morin els fills dels altres, segona novel·la de Roser Cabré-Verdiell (Barcelona, 1982), que arriba tres anys després d'AIOUA, escollida per l'equip de crítics de l'Ara Llegim com la millor obra de narrativa del 2022 i guanyadora, entre d'altres, del premi Finestres. Igual que la seva predecessora, està publicada per Males Herbes, i consolida la dúctil i poderosa veu de l'autora barcelonina.

Les dones que mai hem volgut ser mares difícilment podem entendre el desig –sovint malaltís– d’altres per ser-ho. Se’ns fa estranyíssim que una dona vulgui portar un altre ésser humà a aquest món tan miserable i deixar que la responsabilitat pesi sobre ella fins al final dels seus dies. Però el desig de la maternitat és una evidència, i bona mostra d'aquest fet són, lamentablement, els ventres de lloguer, aquesta barbaritat elevada a l’enèsima potència prova fefaent de la vigència d’un patriarcat que menysprea les dones i les utilitza per als seus fins il·lícits.

Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) ha dedicat cinc anys a escriure Mammalia (Males Herbes, 2024), però hi va començar a pensar fa més d'una dècada, a partir d'una experiència personal trasbalsadora. L'autora de Satèl·lits (Males Herbes, 2019) ha necessitat temps i molta paciència per aixecar un ambiciós trencaclosques narratiu que arrenca en una clínica de fertilitat situada enmig d'un bosc i continua amb la història de la Cora: la reconstrucció d'un viatge d'infantesa a la Catalunya Nord l'empeny a indagar en la seva identitat familiar. La recerca de la mare, la pregunta de si vol arribar a tenir fills i les indagacions en el negoci de la gestació subrogada l'acabaran transformant.

Des que va publicar Els murs invisibles, Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) no ha deixat de rebre missatges sobre Raül Izquierdo, l'amic que va perdre ara fa vint anys. Escriptor i editor –va fundar Males Herbes amb Ricard Planas el 2012–, ha trigat molt de temps a ser capaç d'explicar tres de les setmanes més difícils de la seva vida, les que separen el primer intent de suïcidi del Raül del segon. A partir de la reconstrucció d'aquell moment tan difícil, Mas recorda també la seva colla d'amics de Vic i retrata part de la seva generació, la que escoltava i tocava hardcore, feia fanzins i vivia enganxada al monopatí.

Trobar la primera pregunta per fer a Lucia Pietrelli (Itàlia, 1984) després de la publicació de Deimos, la seva darrera novel·la, publicada per Males Herbes, és una tasca complicada. La història que hi explica és la d’una nina que cerca sa mare, sí, però és també la de tota una societat condemnada a l’eternitat en una illa batiada amb el nom de la divinitat grega que personificava el terror. 

Val la pena llegir un llibre només per les últimes trenta pàgines? Doncs a vegades sí, i Sacrificis d’estiu n’és un exemple claríssim. Si alguna vegada voleu utilitzar l’expressió “final apoteòsic” i que no sigui un lloc comú, podeu fer servir aquest llibre d’exemple. Quin final! I no és res tret de la màniga, sinó que és la conclusió lògica de tot el que l’autor ha estat treballant, plantant delicadament i de forma subtil, dins de la ment del lector, i que li fa esclatar a la cara, com dient: "Ho veus, que ets tu sol qui ha arribat fins aquí?". Com la protagonista, la Marian Rolfe, una noia de Nova York una mica massa obsessionada amb les antiguitats. Ai, quina imprudència!

“L’Eunice Parchman va assassinar la família Coverdale perquè no sabia llegir ni escriure”. És la frase amb què comença Un judici de pedra –traduïda al català per Carles Mengual i Sílvia Alemany– que Ruth Rendell (Londres, 1930-2015) va publicar l’any 1977 i que, igual que tants altres títols de la seva prolífica producció, va ser tot un èxit de vendes. És una primera frase que permet fer-se una idea prou exacta del que és la novel·la: una obra efectista, truculenta i intel·ligent.

Hi ha escriptors que fan ciència-ficció, o que usen elements i trucs propis del gènere, per fugir de la realitat més immediata i abordar temes i aspectes diguem-ne atemporals de la condició humana sense els obligats ancoratges ètics, ideològics i sociopolítics de l’època en què viuen i escriuen. Ara penso en Solaris del polonès Stanislaw Lem, una obra mestra suggeridora i riquíssima de sentit, però en tot moment hermètica i abstracta. L’ús que el nord-americà Kurt Vonnegut (1922-2004) va fer de la ciència-ficció a les seves novel·les –recursos, motius, temes, pretextos argumentals– és tot el contrari del de Lem: Vonnegut fa servir la ciència-ficció, i a la novel·la Esmorzar de campions es veu claríssimament, per abordar frontalment totes les cares de la realitat del seu país, i això inclou des de la política, l’economia i la cultura fins a la psicologia i la rutina domèstica de les famílies i els individus.

JORDI COCA: "Tenir un gat ha sigut tan important per a mi com viure el Maig del 68”

L'escriptor recorda els moments de felicitat i de patiment al costat d'un felí a la novel·la 'El darrer dia'

Encara que ja faci temps de la mort del Núvol, el gat siamès amb qui va compartir dotze anys de vida, queden alguns rastres del felí escampats pel pis on viuen Jordi Coca (Barcelona, 1947) i la seva dona. Els ulls de l’escriptor encara s’humitegen quan ensenya una de les fotos de l’animal, protagonista de la novel·la El darrer dia (Edicions 62). “Mai no havia tingut un gat. Fins que va arribar el Núvol no era conscient que pogués estimar un ésser que no fos humà. Amb ell vaig descobrir nous sentiments en mi”, diu. 

]]>

Ramon Vinyes i Cluet (Berga, 1882 - Barcelona, 1952) és una d'aquelles personalitats literàries que encoratgen i fan recuperar la fe. No hi ha dubte que Catalunya treu de les seves entranyes individualitats tan extraordinàries que permeten, malgrat el trinxament general, la panolització vulgar i la mediocritat celebrada, la seva pervivència cultural. Però Vinyes, avui, és un escriptor pràcticament desconegut o se'l considera un autor menor, malgrat la biografia de Pere Elies i Busqueta (1972), els treballs d'investigació de l’enyorat Jacques Gilard, la feina feta per Jaume Huch a L'Albí, Jordi Lladó, l'Any Vinyes (2002), etcètera. Sembla que el sabio catalán ressuscita una mica cada vint anys, però només pel que fa als seus relats, que, des dels anys vuitanta, es van reeditant. Enguany és l'editorial Males Herbes qui recupera en un volum magnífic A la boca dels núvols, el recull de contes amb què l'escriptor va guanyar el premi Concepció Rabell als Jocs Florals de Bogotà l’any 1945, publicats per la Col·lecció Catalònia de Mèxic un any més tard, i els contes d’Entre sambes i bananes (1985). De més, l'edició inclou el relat xamós que va dedicar a Gabriel García Márquez, l’únic escrit en castellà, Un caballo en la alcoba, i un adient pròleg d'Imma Martí.

]]>

Matar el marit, de Li Ang. Traducció: Mireia Vargas Urpí. Pròleg: Manel Ollé. Ed. Males Herbes. 288 pàgines. 18,90 euros

]]>

Tots nosaltres portem una micronació potencial a dins. Si ens ho proposéssim podríem fundar-ne una ara mateix, en un espai tan petit com la nostra habitació, designar el cap d’estat, la moneda, la llengua oficial i tantes altres particularitats com volguéssim. “Les micronacions no són reconegudes com a tals pels governs i per les grans organitzacions internacionals”, explica el periodista italià Graziano Graziani, que acaba de presentar la traducció catalana de l’interessant i excèntric Atles de micronacions (Males Herbes, 2017). Aquestes petites extensions territorials que s’autodenominen lliures, sovint instal·lades en illes, poden semblar simples acudits, com passa amb la República de Kugelmugel, situada al Prater de Viena, nascuda amb la voluntat d’incloure una sèrie d’allotjaments esfèrics dissenyats per l’artista Edwin Lipburger, o són motivades en senyal de protesta, com ara la constitució del Regne Gai i Lèsbic de les illes del Mar del Corall l’any 2004 amb l’objectiu de denunciar l’homofòbia australiana.

]]>

Fins ara Jordi Masó era conegut per la seva destresa com a pianista. Ha gravat més de 50 discos -la majoria per a la discogràfica Naxos- i és professor tant a l’Escola Superior de Música com al conservatori de Granollers, localitat on va néixer el 1967. L’intèrpret acaba de convertir-se en una de les descobertes de la temporada gràcies a l’excel·lent recull de contes Polpa (Males Herbes), que agrupa una part de la producció literària escrita entre el 2010 i el 2014. “Els meus horaris són una mica bojos i els dies que no tinc classe aprofito qualsevol moment per escriure”, diu. Si no fos per “la descoberta de blogs i pàgines web de microrelats” fa una dècada, és molt possible que Masó no hagués escrit. “La meva dedicació musical ha sigut molt alta -admet-. He sigut un lector omnívor, però durant molt de temps havia pensat que com a autor no tenia res a dir”.

]]>

Els últims cinc anys han proliferat les novel·les que ofereixen un retrat apocalíptic de Barcelona. Hi ha el realisme grotesc amb què Julià de Jòdar oferia una dissecció del present a 'El desertor en el camp de batalla' (Proa, 2013), però també les faules de Marina Espasa en què els animals tenen un protagonisme fonamental: a 'La dona que es va perdre' (Empúries, 2012) un exèrcit de talps tenia plans per conquerir el món començant per la plaça de les Glòries; a 'El dia del cérvol' (L’Altra, 2016) planteja l’enfrontament entre els Atletes del Nord i els Ganduls del Sud a partir d’una història d’amor entre una estudiant de doctorat i un noi misteriós (en aquest cas, els cérvols són un símbol positiu, capaç de transportar aquell qui els toca a moments i espais diferents).

]]>

'Pistola, amb música de fons' oscil·la entre Raymond Chandler i Philip K. Dick; és una novel·la negra ambientada en un futur distòpic, en què les drogues i els avenços mèdics són fets servir amb finalitats insòlites. Fins ara, l'escriptor nord-americà només havia estat publicat en català a Bromera, amb la novel·la 'Encara no m'estimes'. Random House Mondadori ha editat, entre altres, 'Cuando Alice su subió a la mesa' (1997), 'Paisaje con muchacha' (1998), 'La fortaleza de la soledad' (2003) i 'Chronic city' (2009). 'Pistola, amb música de fons' ha estat traduïda per Ferran Ràfols Gesa.

]]>