L'avançament electoral a Catalunya, que va deixar l'Estat sense pressupostos, i la resistència del Tribunal Suprem a aplicar la llei d'amnistia, que ha impedit un retorn definitiu en llibertat de Carles Puigdemont, han complicat més del previst a Pedro Sánchez una legislatura que depèn dels independentistes. La investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat gràcies a l'acord amb ERC, amb el pols del líder de Junts amb l'Estat com a rerefons, afegeix encara més tensió a l'inici del curs polític quan el cap de l'executiu espanyol haurà de batallar per l'incert suport dels juntaires als comptes per a l'any vinent. Alhora, haurà d'afrontar el debat sobre el nou finançament per a Catalunya, del qual depèn el vot dels republicans tant al Parlament com al Congrés i que complica la relació amb la resta d'aliats de la investidura i genera oposició dins del mateix PSOE. ¿Se'n sortirà, Sánchez?

Els Mossos d'Esquadra fa setmanes que intenten apropar-se a l'entorn de l'expresident Carles Puigdemont per aconseguir que la seva detenció sigui, en termes policials, com més neta millor. És a dir, que puguin planificar l'arrest i també les més que possibles manifestacions que vindran després que la detenció sigui una realitat. Tal com va explicar aquest diari, el cap de la Comissaria General d'Informació dels Mossos, l'intendent Carles Hernández, va parlar amb l'advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, per saber els plans de retorn de l'expresident, però el lletrat no va voler col·laborar. Tot plegat ha acabat amb un dia, una hora i una ubicació: aquest dijous, a les 9 h, al passeig Lluís Companys, on està previst que Puigdemont faci un discurs abans d'intentar accedir al Parlament per assistir al ple d'investidura del socialista Salvador Illa.

El 30 d'octubre del 2017, Carles Puigdemont, ja expresident de la Generalitat perquè s'havia aplicat l'article 155 de la Constitució, surt d'Espanya i es dirigeix a Brussel·les, on hi ha el Parlament i la majoria de les institucions que conformen la Unió Europea. S'instal·la a la localitat de Waterloo i es queda allà, dins de l'espai de llibertat, seguretat i justícia que constitueix un dels pilars que sostenen l'entramat democràtic que configura la UE. No ha estat mai un fugitiu.

El sí de les bases republicanes a la investidura de Salvador Illa alleuja la pressió que el PSOE arrossega des que es va fer seu el pacte entre Esquerra i el PSC per impulsar un “finançament singular” per a Catalunya. Poc després de saber-se els resultats de la consulta, el ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, Félix Bolaños, ha celebrat la “política en majúscules” que ha permès arribar a un “gran acord entre diferents” perquè Salvador Illa sigui el pròxim president de la Generalitat. “Catalunya guanya, Espanya guanya”, ha escrit a X (en català). Les paraules de Bolaños contrasten amb el silenci en què encara es manté el PSC: cap dels seus dirigents ha sortit a celebrar la decisió de les bases republicanes, com tampoc no ho van fer durant la setmana quan es van fer públics els pactes amb ERC primer i amb els comuns després (a excepció d’uns tuits de la número 2 del PSC i negociadora, Lluïsa Moret).

L’aval de la militància d’Esquerra Republicana al preacord entre els republicans i el PSC condueix el país a una investidura que farà president de la Generalitat el socialista Salvador Illa. Quins són els passos a seguir a partir d’ara fins que entri al Palau de la Generalitat com a 133è president? Quines incògnites es poden resoldre fins llavors?

No apostaria diners de la meva butxaca a l’èxit de l’operació: tal és la dificultat del periple de tramitació que espera a l'acord per a un concert econòmic solidari. Per a mi, però, les recances no tenen a veure amb la falta de detall, ni amb la lletra petita –crec que no pot ser d’altra manera, donada la magnitud del canvi que està sobre la taula– ni amb la manca d’un calendari pautat –de precisió impossible–. De manera que puc entendre l’escepticisme de molts, però no sobre la base d’una desqualificació genèrica del preacord amb sentències com que és més del mateix, que no hi ha canvi respecte del règim comú, que tot és una disfressa, etc.

Encara que hagi començat el tedi d’agost, aquest curs ha provocat que aquests dies siguin intensos i expectants. El moment és significatiu i el soroll polític intens. Podem estar davant d’una sortida positiva i intel·ligent de l’atzucac de dotze anys de Procés, o bé enrocar-nos en un remolí perpetu d’utopia melancòlica. El lògic suport d’Esquerra a la investidura de Salvador Illa, atenent els resultats electorals i al realisme polític, és bombardejat per plantejaments agònics diversos, que tenen en comú la finalitat de fer-lo fracassar abans d’analitzar els acords i preacords de manera una mica rigorosa. La histèria de Junts i de l’independentisme diguem que de base religiosa no té parangó ni límits. Tot s’hi val per desacreditar els continguts d’un acord que, més aviat, haurien de celebrar. L'ambigüitat amb què s'ha expressat Lluís Llach tenia un aire amenaçador. A l’altra banda i per alimentar la bèstia de la irracionalitat, la dreta espanyola, des de la més rància fins a la que milita al Partit Socialista, parlen del triomf de la insolidaritat i de la liquidació d’Espanya. Resulta si més no curiós que només es destaqui la lectura tosca de l’acord en relació amb la recaptació fiscal i al finançament, aspectes que són, com no podria ser d’altra manera, els arguments menys precisos, ja que la seva aplicabilitat depèn de dues lleis estatals que hauran de modificar les Corts, i d’una llei orgànica. No és poca cosa. A part d’allò que és factible i que serà possible, en els preacords amb Esquerra i els Comuns hi ha una filosofia política de caràcter federal que, tot i no agradar als maximalistes, estableix una bona via de futur per resoldre la governança a Espanya.

No hi ha dubte que la presentació de l’executiva d’ERC de l’acord d’investidura amb el PSC ha tingut un gran impacte als mitjans. Que s’hagi de sotmetre a la ratificació de la militància d’ERC el fa encara més intrigant: agradarà? No agradarà? Hi ha tots els elements per captar l’atenció del públic i dels mitjans. L’atenció no s’acaba a Catalunya, per descomptat. Els mitjans estatals li dediquen molta importància, normalment donant veu –o pronunciant– desqualificacions radicals. És convenient familiaritzar-se amb la diversitat d’opinions per fer-se una idea millor de què està en joc.  

Llegim a l’ARA que ERC ha anunciat finalment un acord amb el PSC per investir Salvador Illa a canvi d’un "concert econòmic solidari"; és a dir, el compromís perquè sigui Catalunya “qui recapti tots els impostos i després en transfereixi a l'Estat una part pels serveis prestats per l'administració de l'Estat i una altra en concepte de solidaritat interterritorial”.

La pregunta del milió és avui si hi haurà investidura a Catalunya. No els vull fer perdre el temps ni enredar-los: avui ningú no ho sap, però en les últimes hores s’han aclarit algunes incògnites que comencen a dibuixar les estratègies de cadascun dels actors.

Si finalment hi ha acord, o preacord ERC-PSC, per investir Salvador Illa com a president, l’hauríem de poder validar tots, no només els militants d’ERC. És realment una decisió d’interès general. D’una banda, sembla que podria ser un súper peix al cove amb l’afegit d’algun canvi estructural en el sistema de finançament. De l’altra, si no tira endavant implica unes incertes noves eleccions. ¿Volem tornar a votar o donem per bo el que s’hagi aconseguit i que això ho gestioni un president socialista amb un govern en minoria?

Aquest dimecres ha començat el compte enrere per a la investidura i el més calent és a l’aigüera. Si no hi ha un gir de guió insòlit que ho canviï tot a última hora, sigui perquè el PSC decideix abstenir-se per facilitar la investidura de Carles Puigdemont o perquè el bloc de la dreta espanyola de PP i Vox fa president Salvador Illa, l’única opció que té el candidat socialista de ser investit és convèncer Esquerra Republicana que li doni suport. Però els republicans ja han deixat clar, per activa i per passiva, que si hi ha alguna opció que això passi serà perquè abans s’haurà aconseguit un pacte en matèria fiscal que justifiqui aquest suport. En aquest context, el PSC ha de superar alguns esculls complexos si no volem tornar a les urnes el 13 d’octubre.

Salvador Illa i Carles Puigdemont tenen dos mesos per construir una majoria parlamentària que sigui capaç d’investir l’un o l’altre president de la Generalitat. Això, o anar a una repetició d’eleccions a la tardor, una possibilitat que ara mateix desperta un entusiasme indescriptible.

1. Qui esperava que el partit de Macià i de Companys tingués tan poca valentia? Esquerra Republicana tenia la presidència de la Generalitat i subjectava totes les carteres del govern. Ho va deixar perdre tot convocant eleccions anticipades. Va tenir la possibilitat de presidir el nou Parlament sorgit de les urnes, però va fer un pas al costat. Fruit dels resultats electorals i en tant que tercera força, ERC té la clau de la governabilitat i de la investidura. Però no s’atreveix a donar-la al PSC i li reca convertir Puigdemont en un heroi. Comptat i debatut, s’estima més no mullar-se. A l’Ajuntament de Barcelona, tres quarts del mateix. Quan ja tenien l’acord amb Collboni per entrar al govern municipal, el partit atura el sondeig a la militància, no fos cas que sortís un resultat que els fa basarda d’entomar. Volen i dolen. Però mai no gosen. Per la por del què diran i de les xarxes socials, acabaran perdent bous i esquelles. Falta personalitat i una estratègia clara.

És una mica curiós veure com, a causa dels capricis electorals, els mateixos que van condemnar Pere Aragonès a la inacció i, finalment, a la convocatòria electoral, exigeixen ara als republicans que es moguin en totes les direccions possibles, i a correcuita. ERC ho té difícil per satisfer tothom, començant pels seus militants, en una situació aritmèticament tan enrevessada, i en un marc de crisi de lideratge. El que necessita el partit, després d’un cicle electoral desastrós, és pair la derrota, aprendre dels errors i no cometre’n de nous, però això sembla impossible, donat que els seus vots són decisius a Barcelona, a la Generalitat i a Madrid.

Els resultats de les eleccions han donat per amortitzada la majoria independentista dels darrers temps. Després d’una dotzena d’anys de promeses i utopies incomplertes, la ciutadania ha optat de manera clara per la política que resol problemes i permet encarar el futur i no els relats grandiloqüents que, a escala real, signifiquen deixadesa, quan no endarreriment. L’independentisme és i continuarà essent, en les seves diverses formulacions, una força rellevant. Ens caldria que hi dominés l’esperit constructiu i no de revenja i que donés lloc a una majoria parlamentària transversal pilotada pels socialistes, que representen aquesta Catalunya dels fets que ara s’ha imposat. Hi ha qui té la temptació de seguir en el conflicte, tot esperant que operacions de saltimbanqui li donin el lideratge que les urnes, ni ara ni mai, li han proporcionat. Repetir eleccions no revertirà la tendència, més aviat la reforçarà. Alguns partits guanyarien temps, però a costa que fos més temps perdut per al país.

La forma d’elecció de la mesa del Parlament, pensada per evitar qualsevol situació de bloqueig, ha permès que hi hagi una majoria independentista, amb Josep Rull de president, a l’òrgan que governa la cambra. Per fer-ho possible n’hi ha hagut prou amb tenir més vots que els altres candidats, perquè en aquesta tria només es pot votar a favor o en blanc, però no en contra de ningú. Després de les eleccions del 12 de maig, no hi ha una majoria independentista, però ja s’ha vist que la majoria constitucionalista tampoc és capaç d’articular-se. Fins avui, la suma de PSC, PP i Vox no s’ha produït.

Les eleccions catalanes celebrades el 12 de maig han deixat algunes certeses i una pila d’interrogants. Si comencem per les primeres, constatem que l’independentisme es queda curt per primer cop des de l’inici del Procés, que l’unionisme suma folgadament, que la rivalitat en el camp sobiranista es decanta a favor de Junts i que la fragmentació del Parlament augmenta amb l’entrada en escena d’Aliança Catalana. Si ens fixem en els segons, observem que la investidura d’un nou president no està assegurada, que les majories apareixen inestables i febles, i que la repetició de les eleccions, per poc convenient i desitjable que sigui, plana a l’horitzó.

«¡Ah, la mirada de Medusa del poder! Qui li hagi mirat una vegada la cara, ja no en pot desviar els ulls, en queda encisat i captiu»

El PP i Junts van reunir-se durant la primera quinzena d'agost a la capital catalana per sondejar un pacte per la mesa del Congrés, segons ha assegurat el líder dels populars a l'Ajuntament de Barcelona, Daniel Sirera. La reunió s'hauria dut a terme abans que s'encetessin les negociacions entre els de Puigdemont i el PSOE, tal com ha avançat La Vanguardia aquest matí, entre Sirera i els diputats de Junts Albert Batet i Josep Rius. Aquesta trobada per intentar assolir un acord ha desencadenat una tempesta política a Madrid i els socialistes ho han aprofitat per carregar contra la doble vara de mesurar que atribueixen als populars.