L’any 2008, en un sopar amb una amiga, Rebecca Solnit va fer broma sobre escriure un assaig que portés per títol Els homes m’expliquen coses. L’amiga li va respondre que les dones, especialment les més joves, el necessitaven. L’endemà va començar el text, que va escriure gairebé d’una tirada i que es va convertir en un èxit mundial. El llibre va servir per convertir en viral el terme mansplaining i també per convertir-la a ella en un referent del feminisme, tot i que Solnit ja era una escriptora consagrada que havia reflexionat sobre la memòria, les lluites i l’art, entre d’altres. Ara acaba de publicar en català Elogi del camí inesperat (Angle/Lumen), on recopila diversos articles que permeten entendre el present però que funcionen alhora com un antídot contra la desesperació.

L'escriptora i historiadora nord-americana Rebecca Solnit mira amb esperança el futur i, quan algú li diu que en realitat res ha canviat en els últims 50 anys, s'indigna. Explica que si ara es trobés amb la Solnit de 20 anys –ella en té 62–, li diria que veuria com el món canviaria de manera inimaginable i que les dones tindrien més veu i serien més respectades. "He viscut una revolució tremebunda i no n'era conscient quan tenia 20 anys", afirma. Solnit ha escrit llibres sobre medi ambient, art, política i història cultural. També és una activista pels drets humans i contra el canvi climàtic.

El 1936 George Orwell va decidir plantar roses a Wallington (Anglaterra). Ho va fer abans d'anar a Barcelona per lluitar a la Guerra Civil i d'escriure Homenatge a Catalunya (1938), La revolta dels animals (1945) o 1984 (1949). Orwell va morir quan tan sols tenia 47 anys, el 1950, de tuberculosi, i va passar els últims mesos també envoltat d'animals i de natura a l'illa escocesa de Jura. La feminista, activista i escriptora nord-americana Rebecca Solnit (Bridgeport,1961) va anar a Wallington vuit dècades després. Les roses encara florien, i serveixen a Solnit, que ha escrit una vintena de llibres sobre feminisme, medi ambient, art i política, per connectar el present amb el passat. Les roses d'Orwell (Angle Editorial/Lumen), amb traducció d'Alexandre Gombau, reflexiona sobre què va significar per a l'escriptor el seu jardí, però sobretot parla de la importància de la bellesa, de la sensualitat, de l'esperança... Necessitem tant les roses com el pa, ve a dir l'escriptora.

Angle Editorial acaba de publicar en català les memòries de l’escriptora feminista Rebecca Solnit. Records de la meva inexistència és un viatge per als lectors a través de la seva vida que permet descobrir el context vital en què van aparèixer les seves publicacions anteriors, com Els homes m’expliquen coses, Esperança dins la foscor o La mare de totes les preguntes, entre d’altres. No cal haver llegit els seus llibres per gaudir d’aquest compendi de records. Al contrari. Fins i tot poden ser un bon començament per descobrir-la i aprendre’n. Records de la meva inexistència és interessant, amè, revelador com sempre ho és Solnit i colpidor. Per a les persones que ja hagin devorat la seva obra suposarà un acostament molt més càlid i profund a la seva figura i, sobretot, una oportunitat per entendre l’origen de les seves reflexions. Permet atorgar un paisatge molt més definit a l’escriptora. Records de la meva inexistència és en certa manera el perquè de tot plegat. És la manera de constatar que Solnit és, des de ben jove, una persona amb una capacitat perceptiva molt elevada que la fa reflexionar sobre cada detall del seu entorn, sense normalitzar res. I d’aquí neix la seva lucidesa a l’hora d’explicar les raons del feminisme. A l’inici de les seves memòries Solnit ens transporta amb tanta precisió al San Francisco de principis dels 80 que el pots veure. També ens fa entrar al seu petit apartament de Lyon Street, on vivia quan tenia vint anys. Un espai minúscul però que, en canvi, li permetrà allargar la mirada sobre el món d’una manera immensa. En el tercer capítol, la creadora del concepte mansplaining citarà una frase de l’escriptor Bill deBuys i explicarà que en un dels seus llibres ell descriu les vetes i el color de la fusta de l’escriptori de pi on està assegut i així comença a endinsar-se en un relat sobre arbres i boscos que finalment portaran a una història sobre l’amor i la pèrdua. Solnit admira la idea de com la fusta sobre la qual escrius t’inspira a penetrar en boscos extraordinaris plens d’històries. I aleshores ens revela un secret. A Solnit, el seu escriptori, el que tenia en aquell petit piset de Lyon Street i que encara ara fa servir li va regalar una amiga que va sobreviure a quinze punyalades del seu exnòvio. La Tina va sobreviure i ell no va afrontar conseqüències penals. L’amiga va haver de marxar ben lluny, va treballar fent de cangur dels fills d’una mare soltera que com que no tenia diners la va compensar amb un bonic escriptori de fusta que tenia a casa. I la Tina l’hi va regalar a l’autora. Solnit escriu a Records de la meva inexistència sobre la seva amiga: “Algú va provar de silenciar- la. I ella em va regalar un trampolí per fer sentir la meva veu. Ara em pregunto si amb els meus escrits he volgut fer de contrapès a aquell intent de reduir una dona jove al no-res. Tots els meus textos tenen el seu origen, en el sentit literal de la paraula, en aquest escriptori”. La vida que amaga aquella taula de fusta és la que empeny Solnit a endinsar-se en el bosc d’històries de tantes dones que el masclisme ha volgut silenciar, esborrar o minimitzar. Sort, doncs, d’aquell escriptori que durant més de quaranta anys ha inspirat l’autora a convertir la nostra inexistència, aquella que tan bé coneixem totes les dones, en un espai tan ric d’arguments, de raons, de lucidesa i de consciència. Llegiu-la.

"Em vaig trobar, des de molt jove, que alguns homes em volien fer mal: tant se valia com fos o el que fes. Ha arribat l'hora d'explicar-ho –diu l'escriptora Rebecca Solnit des de casa seva, a San Francisco–. He escrit sobre la violència contra les dones des del 1985. Des de fa un temps m'ha interessat veure les formes menys agressives d'aquesta agressivitat cap a nosaltres. Són situacions que et fan canviar la manera de pensar, et van reduint i minant la moral". Fins ara, l'autora nord-americana havia denunciat el menyspreu cap a les dones en assajos i articles periodístics –"des de les estadístiques i les dades", comenta–, però al seu nou llibre ha volgut mirar cap a la seva pròpia experiència vital. El volum de memòries Records de la meva inexistència serà publicat per Angle Editorial al març en català, tot i que en castellà acaba d'arribar a través de Lumen.

La literatura feminista ha sortit del seu racó. Els últims anys, les llibreries s’han omplert de títols heterogenis que fan onejar sense vergonya la bandera del feminisme per il·luminar l’ampli ventall de situacions de discriminació que pateixen les dones i reivindicar igualtat. Siri Hustvedt, Rebecca Solnit, Kate Bolick, Caitlin Moran, Roxane Gay, Chimamanda Ngozi Adichie i Rupi Kaur són algunes de les escriptores que formen part d’aquesta onada literària, en la qual també hi ha autores catalanes com Bel Olid i Natza Farré. Totes nodreixen una tendència en augment que atreu, sobretot, lectores de generacions diferents i posa el feminisme al peu del canó del mercat editorial.