El sol despunta i Abdou ja està ajupit recol·lectant fruita del camp de Mallorca. Sap quan comença a treballar, però mai quan acaba. El cap, que dirigeix una empresa familiar, ja l’avisarà. Si és a l’hivernacle, Abdou calcula quan escapar a respirar aire fresc i banyar la samarreta per evitar un cop de calor. Al final del dia, amb el sol ja post, rebrà 50 euros. Un bitllet d’economia submergida, lliure d’impostos per al patró; però el salconduit perquè Abdou, com milers de immigrants en situació irregular, sobrevisqui en els marges de la societat. No consta per a l’Administració. No té permís de residència ni de treball, però viu i es guanya el pa des que va arribar, ara fa dos anys, des del Senegal. Té 25 anys. Va deixar enrere la seva dona i el seu fill. “Estar separat d’ells és com estar mort”, sentencia abans de relatar que va viatjar durant deu dies en pastera.

Basta anar a una plataforma on la gent s’anuncia per trobar dones que s’ofereixen per treballar a la llar (no s’hi veuen homes oferint serveis de neteja). I basta telefonar-ne algunes per trobar la mateixa resposta: “No, mai no m’han oferit un contracte de feina”. Així responen Adriana i Carla, que prefereixen no dir el seu llinatge. Ambdues són migrants, però Adriana no té papers. “Si m’oferissin un contracte, hauria de dir que no. Però les persones per a les quals faig feina ni tan sols m’ho han mencionat. No he pogut ni explicar la meva situació”, comenta. En el cas de Carla, només ha tingut contracte quan ha fet feina de netejadora per a empreses. Ara bé, aquesta situació no és exclusiva de les dones migrants. Antònia també ha parlat amb l’ARA Balears i assegura que sempre ha cobrat “tot en negre”.

Als inspectors d'Hisenda se'ls gira feina. Aquest dilluns l'Agència Tributària ha publicat el pla anual de control tributari del 2023, i un dels eixos implica recuperar la normalitat als denominats peinados fiscals, és a dir, les tradicionals visites dels inspectors a les diferents activitats econòmiques, com ara empreses. Aquesta represa de la inspecció serà especialment rellevant al sector de la construcció amb l'objectiu de reforçar la detecció i el control de l'economia submergida, apunten des de l'Agència Tributària.

Espanya va recaptar 223.385 milions d’euros el 2021. No només és un 15% més que el 2020, sinó també una xifra històrica que ha portat diferents veus de l’àmbit econòmic a preguntar-se quins motius hi pot haver al darrere d’uns ingressos tan elevats quan no hi ha hagut grans canvis fiscals. Diferents experts consultats per l’ARA coincideixen en el fet que hi ha múltiples elements que ho expliquen, i anticipen que tenint en compte que el 2020 va ser un any “peculiar” encara és aviat per extreure conclusions sòlides. Però d’entre els motius plantejats destaca una hipòtesi: ¿està desapareixent l’economia submergida?

"Hem d'apujar l'autoestima del país pel que fa al compliment de les normes fiscals". Amb aquesta demanda d'optimisme el president del Consell General d'Economistes d'Espanya, Valentí Pich, ha presentat aquest dijous un informe sobre l'economia submergida i frau fiscal en què rebaixa la majoria d'estudis i previsions que s'han fet servir fins ara. Així, els assessors fiscals d'aquest col·lectiu d'economistes situen en 25.648 milions d'euros el frau fiscal, és a dir, el que l'Agència Tributària deixa de recaptar anualment per impostos que s'haurien d'haver recaptat i que per diversos motius no s'han recaptat.

No poder comprar el pa perquè et falten cinquanta cèntims que t’has deixat a la tauleta de nit és un endarreriment impropi de l’era en què vivim. ¿Qui vol carregar monedes i bitllets actualment, amb el risc de perdre’ls o que te’n faltin, quan ja pots comprar fent servir només l’empremta dactilar i un telèfon mòbil? A part d’incòmodes, els pagaments en metàl·lic possibiliten l’economia submergida i faciliten el frau. A priori sembla lògic que comprar, per exemple, una part d’una casa en negre seria impossible en un món de pagaments electrònics. A Suècia, un dels països més avançats en aquesta qüestió, el cash ja és pràcticament una cosa del passat. Només un 20% dels pagaments es fan en metàl·lic (davant del 75% de la resta del món) i fins i tot hi ha esglésies que accepten almoines pagades amb Visa. “L’únic problema que m’he trobat és la moneda per al carro del supermercat”, explicava fa uns mesos a Bloomberg Businessweek Björn Ulvaeus, exintegrant d’Abba i abanderat del moviment antimetàl·lic a Suècia.