“El primer que s’hauria de saber és que Víctor Català –pseudònim de Caterina Albert– volia ser dramaturga”. Ho diu Albert Arribas, el director de l’obra de teatre Verbagàlia, una peça que posa en diàleg dos dels monòlegs més representatius del teatre de Català: La tieta i Verbagàlia. El muntatge es podrà veure aquest dissabte, 23 d’agost, al pati de la casa Llorenç Villalonga a Binissalem en el marc del festival La Lluna en Vers de la Fundació Mallorca Literària. Una oportunitat per descobrir el teatre que escrigué Català abans de fer-se narradora, contista i novel·lista, coneguda popularment per títols com Solitud i Drames rurals. De fet, el teatre de Caterina Albert, explica el director de la peça, “no es va representar mai”, tot i ser “d’altíssima qualitat”. El motiu? “No l’entenien”, apunta Arribas. 

Ella va fent, persistent. "Són deu anys ja de la publicació del primer disc, i trenta anys de fer concerts. Ve de lluny, tot plegat. És una feina de formigueta", assegura Natàlia Miró do Nascimento (Barcelona, 1979), Namina per a l'art. Des que va debutar amb l'àlbum Orlando (2014), ha remenat diferents herències, “la brasilera i la catalana familiars i la nord-americana cultural”, que ha modulat d'acord amb les circumstàncies, a vegades prement l'accelerador del blues més auster; d'altres trobant inspiració en la literatura, tant de Víctor Català com de Mercè Rodoreda, i sovint deixant-se gronxar per la bossa nova.

"L'únic motiu pel qual hi ha un tipus de públic que s'asseu a les primeres files de teatre és perquè estan secs i són vells i exigeixen, és més, necessiten, és més, depenen de les baves dels actors", diu un dels personatges de Gossos dempeus, la primera novel·la d'Eduard Olesti (Barcelona, 1995). Publicada a Club Editor, ressegueix les vides excessives i turmentades d'una colla de joves a la Barcelona actual, relligats pel somni de muntar una obra de teatre total. Durant l'aventura, que passa per retrobar un dramaturg desaparegut, la majoria abusaran de drogues de tota mena i uns quants perdran la vida.

Oliver Twist, de Charles Dickens. Dura, dramàtica, emotiva.

L'escriptora i periodista Gemma Ventura Farré passa tot l'agost envoltada de muntanyes i pràcticament sense cobertura. Els seus dies estan plens de lectures i, entre els llibres que ha posat a la maleta, n'hi ha un de central: Solitud, de Víctor Català (1869-1966). "Llegir-la és un plaer molt gran que alhora he de fer a poc a poc. No pots llegir Víctor Català de pressa", afirma l'autora de La llei de l'hivern (Destino), premi Josep Pla 2023. "Quan el llegeixes ja fas existir el plaer de la llengua. El tinc subratlladíssim, perquè hi ha força paraules que no faig servir, però que la meva àvia i la meva besàvia sí i jo les tenia oblidades", afegeix Ventura.

De l’article de Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) a Diario de Barcelona (13-XI-1902). Encara no sabia que Víctor Català era el pseudònim de Caterina Albert (l’Escala, 1869-1966). Ella l’hi va revelar un mes després. L’espectacle Víctor C. (fins demà al Teatre Nacional de Catalunya) ha desvetllat l’interès per les opinions de Maragall sobre Víctor Català.

A la Fira Mediterrània de Manresa cal agrair la xarxa de complicitats que ha anat teixint amb altres festivals, equipaments i agents culturals del país. Gràcies a això s'han pogut tirar endavant projectes com Més lloc per a la fosca, “un musical electrònic d’arrel” construït per Elvira Prado-Fabregat i Carles Viarnès a partir de la novel·la Solitud de Víctor Català i amb material de l’arxiu Càntut de cançons populars (quina eina tan fantàstica a l'abast dels creadors!). La col·laboració del Konvent de Berga, la Marfa de Girona, el Festival de Llegendes i el Museu de la Vida Rural, entre altres, ha culminat amb la realització de l'espectacle que aquest dissabte es va veure a la Capella del Rapte de Manresa. L'espai, la pedra, va potenciar els brams, udols i fúries del text, però també va dificultar el moviment escènic d’un projecte en creixement molt recomanable, en la línia del que van fer Clara Peya i Marc Rosich amb un altre text de Víctor Català, Infanticida, que van convertir en un monòleg musical interpretat per Neus Pàmies (i que es podrà veure al novembre al TNC).

'La Víctor C.'

TNC (fins al 7 de novembre)

Carme Portaceli és una artista compromesa. I agosarada. Per això ha volgut obrir la seva etapa al capdavant del Teatre Nacional de Catalunya amb una aposta d’alt risc però plena de compromís. Compromís feminista, perquè la vida de l’escriptora Caterina Albert és una mostra palpable del patriarcat i el masclisme de la societat catalana els primers cinquanta anys del segle XX. I compromís amb la llengua a l’hora de respectar el català de l'autora.

]]>

Els últims deu anys de la seva vida, Caterina Albert els va passar dins del llit. Ningú sap per què va decidir aïllar-se del món i rebre visites de tothom –des de l'alcalde i periodistes fins a les amigues més íntimes– entre els llençols, però la directora del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Carme Portaceli, sospita que aquesta situació li permetia amagar-se rere la imatge d'una dona fràgil i inofensiva. "No sabem gairebé res de la vida de Caterina Albert. Era molt gelosa de la seva intimitat", explica la dramaturga Anna Maria Ricart. Malgrat aquesta opacitat, Ricart i Portaceli han unit esforços per imaginar com era i com vivia una de les escriptores més importants de la literatura catalana. A partir de contes, entrevistes i proses autobiogràfiques, Ricart ha construït la dramatúrgia de La Víctor C., l'espectacle inaugural del TNC, que s'estrena aquest dijous i que dirigeix Portaceli. Els anys al llit de l'autora li han servit de base per a l'obra de teatre, en què l'actriu Rosa Renom es posa a la pell d'una Caterina Albert "lluitadora, forta i gens edulcorada" que Ricart ha esquitxat "amb ironia i sentit de l'humor".

]]>

L'hereu de Víctor Català, el seu nebot Lluís Albert, ha donat el fons personal de l'escriptora a l'Ajuntament de l'Escala. Es tracta d'un acord de gran importància, ja que el llegat inclou dibuixos, pintures, escultures, manuscrits, reculls de premsa i primeres edicions de les seves obres, entre les quals la de 'Solitud', la seva obra més celebrada. L'acord entre l'hereu i l'Ajuntament es complementa amb la compra, per part del consistori, de la finca del museu-arxiu del Clos del Pastor. El municipi l'adquireix per 375.000 euros, amb l'objectiu que continuï acollint una part del fons personal de l'escriptora i sigui visitable. De fet, la part que passa a mans municipals és la del jardí i el museu-arxiu, que a partir d'ara s'inclouran dins les rutes històriques que ofereix periòdicament l'Ajuntament.

]]>