Escriu Plini que Aristòmac "es meravellava tant en contemplar la conducta de les abelles, que per espai de cinquanta-vuit anys no va fer res més que observar-les". Hi ha autèntics atletes de l’atenció, capaços de blindar-se contra qualsevol distracció, però l’estat de flow (la focalització intensiva de la ment descrita pel psicòleg Mihály Csíkszentmihályi) és avui més fàcil de trobar al gimnàs que a les aules. La cultura del treball, criticada a l’escola, troba un còmode refugi als fitness. Els nostres alumnes sospiten que l’esforç és una variable sense conseqüències acadèmiques i es mostren més interessats per acabar aviat la feina que per acabar-la de manera impecable. Han rebaixat les expectatives sobre ells mateixos perquè els professors hem rebaixat les expectatives sobre la classe. La nostra mirada, rutinàriament complaent, accepta amb benevolència el que fa l'alumne per la senzilla raó que ho fa. A mesura que l'escola es torna més permissiva és menys probable que l'alumne enfronti reptes exigents. El que demanen a l’entrenador l'hi neguem al mestre.

A uns ens agrada fer la compra cada dia al mercat, deixar-nos aconsellar per la fruitera o el carnisser, permetre que els productes frescos decideixin el nostre menú diari, decidir-nos pel que més agrada a la nostra dona o als nostres nets, cuinar amb afecte i, si hi ha temps, sense presses, amb delectació, inundant la casa d'aromes del xup-xup, tastar el guisat i, fins i tot, veure'ns forçats a improvisar, aprendre dels nostres encerts i caure en errors nous, gaudir veient menjar els nostres… No em negaran que hi tenim dret.

Ara que es parla de PISA i l'avaluació del pensament creatiu, convé recordar que l'any 2006 Sir Ken Robinson es va fer mundialment famós defensant en una xerrada TED la bajanada que «les escoles maten la creativitat». Si això fos cert, la creativitat només podria existir en una societat sense escoles, però aquest supòsit no compta amb gaire evidència a favor. El que sí que és evident és la monumental manca de creativitat de Sir Robinson, que no feia més que repetir fil per randa allò que als anys 50 del segle passat havia sostingut el psicòleg Paul Guilford, en una conferència titulada «Creativity».

La creativitat ha estat considerada tradicionalment com una habilitat exclusiva de les persones. Però hi ha altres animals, com ara primats i fins i tot alguns ocells com els corbs, que també són capaços d’utilitzar elements naturals i modificar-los lleugerament per utilitzar-los com a eines: pals per agafar insectes o pedres per trencar nous, per exemple.

Poques vegades he tingut una opinió tan clara sobre un personatge cinematogràfic com en el cas de Miranda Priestly, l’exigent directora d’una revista de moda que surt a El diable es vesteix de Prada: crec que ella és l’autèntica heroïna de la pel·lícula. No és una heroïna fàcil, esclar, ni tampoc gaire simpàtica, però sí que és digna d’elogi: una esteta dura i intransigent, amb unes decisions que reverberen en l’àmbit de la cultura en el seu sentit més ampli i amb un gust idiosincràtic que pot afectar la moda a tot el món.

Una coberteria de matèria primera, Menorca com a teló de fons inspirador i una minuciosa elaboració són les claus del projecte www.cucharatenedor.com, una idea de l'aragonesa Blanca Alcañiz i que aquests dies celebra la importància del reciclatge com a forma de vida. Nascuda curiosament a Alcañiz (Terol, Aragó), va estudiar Art i Disseny a Barcelona. L'estiu que va conèixer Menorca la va seduir i ha establert la seva base d'operacions a Ciutadella. A les conegudes com a tres erres (Recuperar, Reciclar i Reutilitzar), Alcañiz n'apunta una quarta: Revolucionar.

Si feu exercici amb certa regularitat és probable que sigueu més creatius que si no en feu. És la conclusió a la qual ha arribat un estudi de la Universitat de Graz publicat en la prestigiosa revista Scientific Reports i que tenia com a objectiu demostrar els vincles entre activitat física i imaginació. Un cop acabada la investigació, les resolucions són clares: les persones que fan activitat presenten més i millors idees que no pas les sedentàries.

Ara fa 100 anys, Piet Cornelis Mondrian, Theo van Doesburg i Gerry Rietveld, entre d’altres, es reunien en una taula rodona a Drachten, una petita localitat del nord dels Països Baixos, i es fumaven uns puros per abstreure’s plenament dels timbals de guerra que sacsejaven la resta d’Europa. Igual que van fer Munch, Grieg, Ibsen i Vigeland al Cafè Engebret d’Oslo, als creadors del moviment De Stijl els va moure l’afany de fer prevaler la seva imaginació amb color, dinamisme, moltíssima creativitat i una cerca constant i humanista que va marcar definitivament l’art del segle XX i, per descomptat, el famós Disseny Holandès (Dutch Design), que no deixa de produir actualment noves i refrescants idees.