Es veu que la mítica impassibilitat illenca no ho era tant, i que el franquisme no ho tenia tot tan ‘fermat i ben fermat’ com el dictador creia. Ara fa 50 anys, l’hivern del 1975, entre començament de febrer i mitjans de març, les Illes Balears i de manera més notòria Mallorca visqueren una onada de protestes, vagues i mobilitzacions que va culminar amb la solidaritat aixecada per la detenció del llavors militant comunista Antoni Tarabini. Recordam aquells dies i ho feim gràcies als estudis de David Ginard, Miquel Payeras, Llorenç Capellà, Antoni Nadal i Pere Garcia Munar, a les memòries de Miquel Rosselló, Antoni Serra i el mateix Tarabini i a les informacions dels tres diaris de l’època: Baleares, Diario de Mallorca i Última Hora.

Des del dia que Pablo Iglesias i Íñigo Errejón van partir peres estava clar: les inèrcies autodestructives de l'esquerranisme es posaven en marxa, començava el compte enrere cap a l’autodestrucció de Podem. Ja ha arribat l’hora. Tot fa pensar que assistirem ara a un cant del cigne, que el màxim que pot arribar a aconseguir seria tombar la majoria actual i regalar-la a la dreta.

9 d’abril del 1977, Dissabte Sant d’ara fa 45 anys. El bar La Alcaizería, situat al carrer Sant Vicenç de Paül del barri del Camp Rodó de Palma, es comença a omplir de gent. El locutor de Ràdio Nacional d’Espanya (RNE), Alejo García, sense donar crèdit al teletip que té a les mans, acaba d’anunciar minuts abans una de les notícies més rellevants de la Transició: “Senyores i senyors, fa uns moments, fonts autoritzades del Ministeri de Governació han confirmat que el Partit Comunista..., perdó, que el Partit Comunista d’Espanya (PCE) ha quedat legalitzat”. El president del govern, Adolfo Suárez, ha oficialitzat la decisió de legalitzar el partit que havia liderat la lluita antifranquista i la mobilització social.

“Aquest llibre va ser un fracàs. Es va saldar a El Corte Inglés a vint duros”. Amb aquesta eloqüència resumeix Gregorio Morán la vida i la personalitat del seu llibre Miseria y grandeza del Partido Comunista de España 1939-1985, editat l’any 1986 per Planeta i reeditat avui en una versió revisada per ell mateix: Miseria, grandeza y agonía del PCE 1939-1985 (Akal). Si bé va ser un fracàs en el seu moment, amb el pas dels anys va esdevenir un referent, descatalogat i pagat a preu d’or en pàgines web literàries i de col·leccionisme. Per què va passar? Morán ho té clar. A banda de la poca confiança que hi va dipositar l’editorial, l’autor assenyala que ningú dins el partit tenia ganes de recordar res.

El Partit Comunista de Madrid ha decidit trencar la seva relació amb Esquerra Unida de la Comunitat de Madrid (IUCM), en entendre que la direcció s'ha situat "al marge" de la política d'Esquerra Unida Federal, i ha mostrat la seva aposta per mantenir "sense embuts la participació en els espais de convergència com Guanyem Madrid i altres espais de confluència similars, en línia i coherència amb l'aprovat pels òrgans federals del PCE i Esquerra Unida".

El candidat d'ERC a les eleccions europees, Josep Maria Terricabras, ha desinflat les lloances que rep aquests dies l'expresident espanyol Adolfo Suárez en motiu del seu decés imminent. "Jo estava d'acord amb la ruptura, no amb la transició", ha apuntat, i ha recordat que "no va ser una època tan idíl·lica" i, a més, el líder d'UCD "va legalitzar el PCE però no ERC, que va considerar que era més perillosa". Així, per presentar-se a les eleccions estatals del 1977, els comunistes van poder-ho fer amb les seves sigles, però els republicans es van haver de coaligar amb els maoistes del Partit del Treball.