Les novel·les de Jordi Coca acostumen a tenir pocs personatges, però el lector els arriba a conèixer molt bé, perquè l’autor n'hi descobreix el fons de l’ànima (el fons llimós de l’ànima). El conflicte hi és sempre clar, nítid. En l’anterior, El darrer dia (2022), es narrava la història d’una pèrdua —la d’una casa en un poble de l’Empordà, que volia dir la de vint-i-cinc anys de construcció d’un refugi—, i això es feia per mitjà de l’amor a un gat. A la més antiga Lena (2002) se’ns descrivia una història de desig i amor fatal, i, com la que presento ara, es desenvolupava en part a Suècia. També com aquestes dues, La quietud és plena de referències teatrals: Ibsen, Maeterlinck, Txèkhov, Pirandello, Strindberg. Coca és un home de teatre i, més que això, un novel·lista de primer nivell. Per aquesta raó, el que planteja en “la veritat de la ficció”, el que desenrotlla en les seves novel·les, són els grans conflictes de la humanitat: el sentit de la vida (si és que en té cap), la llibertat, el desig (i la tirania que implica), l’amor (i els deutes amb què ens grava), el poder, la malaltia, la mort...

Ha invertit els dos últims anys en escriure una de les seves novel·les més extenses, La quietud (Edicions 62, 2024). Jordi Coca se sent "cansat" i "trist", i assegura que té menys a veure amb l'edat que amb el present. "Cada novel·la em suposa pujar fins a l'Himàlaia –reconeix l'autor, de 76 anys–: implica un gran esforç, una disponibilitat i unes renúncies que no sé si estic disposat a tornar a assumir, perquè en un país com l'actual, els llibres acaben a la paperera al cap de dos mesos. Estic fart de treballar tant per a no res, i també estic tip dels nostres polítics i de tanta ximpleria".

"Tenir un gat ha sigut tan important per a mi com viure el Maig del 68". Són paraules de l’escriptor Jordi Coca amb motiu de la publicació de la novel·la, El darrer dia (Edicions 62, 2022). Coca no havia tingut mai un gat. Fins que no en va tenir un, ha explicat a aquest diari, no era conscient que pogués estimar un ésser que no fos humà. Amb ell va descobrir nous sentiments, assegura.

“Hem passat una pàgina de la història”, sentencia Pasqual Maragall, encarnat per l’actor Òscar Intente. Maria Aurèlia Capmany, a qui dona vida l’actriu Anna Güell, rebla: “Ara cal veure si l’hem passada bé”. El fragment, que encaixa a la perfecció amb la situació actual de Catalunya, forma part de la conversa entre els dos protagonistes de Parlàvem d’un somni, un muntatge que porta a escena la relació d’amistat entre Maragall i Capmany durant els anys 80. L’obra, escrita i dirigida per Jordi Coca, parteix dels diàlegs entre ells dos que Xavier Febrés va transcriure i publicar el 1983, quan Maragall estava construint el seu lideratge polític i encarava les primeres eleccions municipals com a candidat del PSC a Barcelona.

Té 67 anys però encara no se sent “vell”. Compagina la docència amb l’escriptura de novel·les i amb els muntatges teatrals: l’any que ve estrenarà 'Mots de ritual per a Electra', de Josep Palau i Fabre, al TNC, i 'El teatre i la pesta', d’Antonin Artaud, en el marc del festival Grec. En quatre dècades llargues de trajectòria, que arrenquen el 1971 amb 'Un d’aquells estius (els Lluïsos)', Jordi Coca ha guanyat bona part dels premis literaris del panorama català, entre els quals hi ha hagut el Documenta per 'Mal de lluna' (1987), el Sant Jordi per 'Sota la pols' (2000) i el Sant Joan per 'La nit de les papallones' (2009).