Aquest 2024, com cada any, ens han deixat de manera més o menys esperada nombroses personalitats d'àmbits molt diferents. Figures destacades del món de l'art, la música, el cinema, l'esport, l'empresa o la política que deixen un llegat d'abast nacional, estatal o internacional. A sota d'aquestes línies hem volgut recopilar 25 d'aquests noms, els obituaris dels quals han estat publicats a l'ARA al llarg dels últims dotze mesos.

Teresa Gimpera i Flaquer (Igualada, 1936) ha mort aquest dimarts a la seva estimada Barcelona, una de les ciutats que va fecundar amb el seu art, la seva energia envejable, les seves ganes de menjar-se el món al llarg d’una vida llarga, plena i també dura. I tot, com a ella li agradava dir, sempre per casualitat, sense voler-ho ni proposar-s’ho, acceptant els reptes que se li posaven al davant i cruspint-se’ls sense pensar-s’ho dues vegades. Va ser model publicitària, maniquí de moda, actriu, restauradora i empresària. També va saber ser una gran comunicadora i posseïa el do de la versatilitat, a més de la bellesa i la fotogènia: “Això l'hi dec a la genètica, no puc atribuir-me'n cap mèrit”.

Teresa Gimpera Flaquer (Igualada, 1936) ens rep al petit pis de la residència per a gent gran on ara viu, a prop del passeig de la Bonanova, a Barcelona. A les parets hi té penjats quadres i retrats de quan als anys 60 i 70 va enamorar fotògrafs, publicistes, directors de cinema, i milers d’admiradors que hi somiaven. La Gimpera, com s’anomena a ella mateixa, viu les limitacions del present amb la mateixa naturalitat amb què es va trobar fent un prova a Hollywood amb Alfred Hitchcock o prestant el cos nu i la mirada provocativa per a la foto de Miserachs que la va convertir en la icona de Bocaccio. Als 85 anys, Gimpera encarna l’elegància personal amb un somriure amable, sentit de l’humor i molt d’amor per als seus vius i morts, sense sentimentalismes. El gran Toni Vall acaba de publicar la biografia Teresa Gimpera, així és la vida (Grup 62), un llibre que passa xuclant. Just quan acabem l’entrevista, truca en Job: “Què fas, mare?” “Estic a la meva habitació amb quatre homes, imagina’t”.

Fa 50 anys que l’escriptor Joan de Sagarra es va referir al diari Tele/eXpres a la burgesia progressista que habitava la discoteca Bocaccio de Barcelona com a Gauche Divine, l’esquerra divina, en català. Un qualificatiu que va fer prou fortuna perquè cinc dècades després aquell concepte encara pugui inspirar la Shopping Night barcelonina, que ahir va omplir de moda (3) i visitants el passeig de Gràcia de Barcelona, des de Santa Eulàlia (4) fins a l’H&M (5),fins a la mitjanit.