Cal dir que ens trobem amb un dels esdeveniments editorials de l’any: la poesia completa d'Emily Dickinson en català. La feinada colossal que ha fet Carme Manuel, anostrant-la en una llengua tintada de saborosos valencianismes, és impagable; i l’edició de la Institució Alfons el Magnànim, com sempre, és impecable. Recorda vagament un breviari, on tenim a la pàgina esquerra l’original i a la dreta la traducció, en un volum manejable, de lletra forçosament massa petita, per encabir tota l’obra, però era la manera de fer-ho viable (són 947 pàgines compostes de manera modèlica). L’any 1951 Agustí Bartra encetà les primeres versions al català de Dickinson i el 1979 ho va fer Marià Manent, amb un pomell escollit de trenta-set poemes. Bartra va definir molt bé en pocs mots qui fou aquesta poeta: “No va conèixer el món, però un univers visqué dintre d’ella. Realment, per a acomplir-se la meravella, només li va caldre una casa silenciosa, una finestra que donava al jardí i la flama de la seva passió”. Harold Bloom la situa entre els millors poetes de la llengua anglesa, al costat de Blake i Shakespeare. Parla de la seva densitat cognitiva i jo hi afegiria una altra densitat, que és gràcil i alada, la d’una inspiració que sembla inesgotable, que li va omplir la vida d’una potència imaginativa insondable i que pot satisfer-ne moltes, les dels lectors que s’hi capbussin. El seu és “el sermó d’Orfeu”.

L’editorial minúscula ha publicat un llibre –petit com el seu nom– que és una autèntica delícia, una perla d’aquelles que trobes inesperadament en una llibreria i que t’alegren el dia i més enllà.

La popularitat d’Emily Dickinson (1830-1886) no ha deixat de créixer des que Thomas H. Johnson va publicar la primera edició de les poesies completes. Era l’any 1955: havien passat, per tant, 71 anys de la mort de la poeta d’Amherst, que havia escrit durant anys en un estricte anonimat, sense pensar que algun dia tots aquells versos arribarien a ser publicats. “La seva feina va ser immensa, però sempre la va amagar”, diu Marcel Riera, traductor i antòleg d’ Aquesta és la meva carta al món (Proa), un dels llibres més esperats d’aquesta tardor.

Hi ha llibres que converteixen els escenaris on transcorre l’acció en un personatge més, sovint crucial per entendre l’evolució de la trama. Passa amb el riu Mississipí a les aventures de Tom Sawyer i Huckleberry Finn; amb Long Island, on el gran Gatsby organitzava les seves festes esplendoroses; amb Arizona i Texas, els estats per on es mou la temible colla de carnissers de Meridià de sang, de Cormac McCarthy, i amb el poble fantasmagòric mexicà per on el personatge de Pedro Páramo, de Juan Rulfo, busca el seu pare.

L'escriptor català Carlos Pujol, crític literari i històric membre del jurat del Premi Planeta, ha mort als 75 anys després de tota una vida dedicada a la literatura, ja sigui des del vessant creatiu com l'executiu, sense oblidar una aportació fonamental com a traductor.