Hi és present cada dia. Forma part de la família, sense més. Per a alguns s’ha convertit en algú inabastable, llunyà i absent; per a uns altres pot ser un rival o, fins i tot, una nosa que obliga a aprendre a compartir. Un germà és i serà, sempre, un germà, però aquesta figura perd tot el sentit quan li manca el més important: el vincle. Una afinitat que no hi entén de variables d’edat perquè pot haver-hi molta diferència però, alhora, molta cohesió; o pot existir desinterès, rivalitat i competència i, en canvi, portar-se, entre ells, només mesos. I quan els germans no són de sang? Les realitats de famílies separades (o altres tipus) sumen noves variants. El que no canvia –ni canviarà mai– és que el llaç entre germans depèn, en si, de molts factors i que, en aquestes situacions, els progenitors –que hi tenen molt a dir i també a fer– esdevenen un puntal per decantar la balança cap a un context de conflicte o resolució.

L’esperança de vida a les Illes Balears és de 83,8 anys. Els tres germans i tres germanes que conformen la família Alzina Mestre de Porreres sumen entre tots 509 anys de vida i demostren que les estadístiques són només xifres i números. A més, poden dir que molt probablement són una de les famílies més longeves de les Illes Balears.

No he anat a pescar mai amb canya. Però moltes vegades hi he pensat mentre dedicava l’estona a la lectura. Em sembla que són dues activitats que tenen algun punt en comú: són relaxants, requereixen paciència i, de tant en tant, ofereixen l’alegria de la recompensa.

Els aniversaris tenen alguna cosa que ens remou per dins. Tenen un significat molt més profund que bufar espelmes o rebre un regal. Quan ens convertim en mares i pares, els aniversaris adquireixen una altra dimensió. Ens serveixen per valorar tot allò que tenim, el temps que va passant i, d’alguna manera, tot torna a començar. Per als adults és un moment de fer balanç i marcar-nos propòsits nous.

“El meu fill petit, en Roger (13 anys), és un àngel, però el gran no té res a veure, conviure amb l’Albert (15 anys) és difícil, se’ns fa una muntanya”, reconeix la Roser. Tant ella com el pare de les criatures, en Marc, saben que no haurien de comparar-los, però admeten que els resulta complicat no fer-ho, “perquè constantment veus que tot podria ser més fàcil i, en canvi, l’afany de l’Albert per anar a contracorrent, ens treu de polleguera”, explica el pare. Comenta que el pitjor és la convivència, acadèmicament tot rutlla, però a casa no fa absolutament res, ni el llit, ni desparar taula, ni tirar la roba al cabàs fins que passen tres o quatre dies. “Hàbits que tenia incorporats, però des que és adolescent tot ha anat cap enrere”, lamenta en Marc.

El bullying entre companys de classe és un problema greu que poden patir infants i joves, però quan les típiques discussions entre germans arriben a un altre nivell i deixen de ser només baralles, ¿el bullying es pot donar també entre germans? Cristina Valverde, psicòloga i responsable de l'àrea de psicoasertiva de l'Associació Catalana per a la Prevenció de l'Assetjament Escolar (ACPAE) explica que la gelosia entre germans és normal, però el que determina que hi hagi assetjament és quan aquest comportament és molt freqüent i constant en el temps.

Com portes tenir bessons? Probablement és una de les preguntes que més m’han fet en els últims 9 anys i crec que cada vegada he donat una resposta diferent. Un dia deia: “És molt especial”, l’endemà argumentava: "És brutal però esgotador”, al cap d’un mes ho definia com a "màgic” i unes setmanes després podia dir “És molt demandant”. Sempre m'he preguntat per què no dono una resposta que ho defineixi sempre igual, com sí que en tinc, per exemple, amb preguntes de l’estil de com t’ho fas quan ploren alhora?, quin és el dominant dels dos?, van ser concebuts de manera natural?, tenen una connexió especial entre ells? Totes aquestes preguntes te les formulen quan tens bessons perquè m’imagino que genera molta curiositat.

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana deixar passar almenys tres anys entre embarassos per afavorir la recuperació física i emocional de la dona. També hi ha estudis científics que afirmen que la diferència d’edat ideal entre germans seria d’entre un i quatre anys. En paraules de la pedagoga Àngels Mayor, és “evident” que després de l’embaràs i el part “tant la mare com el nadó necessiten una atenció de qualitat”. I afegeix: “Cal facilitar que el postpart i els primers anys siguin una experiència positiva per a les dones, els fills i la parella”, cosa amb la qual es pot garantir “la creació de llaços amb els fills que els ajudarà a millorar el desenvolupament”. Tot i això, assenyala la també mestra de l’Escola Gravi, “cada família, segons els seus hàbits i sistema de vida, pot prendre unes decisions o unes altres amb relació al moment de tenir fills”.

Del germà gran serà de qui, segurament, se'n conserven més fotografies d'infantesa. És qui gaudeix, almenys durant un temps, de l’atenció exclusiva d'uns pares novells. Es diu que és el més responsable i qui desenvolupa més capacitat de lideratge mentre que el germà petit és el mimat, amb qui s’acostuma a ser més permissiu, i serà, per molts anys que passin, el bebè de la família. I el del mig és... Doncs això, el del mig. Un estatus amb poc prestigi, destronat pel petit i sense el rol més definit que tenen els altres germans. "El germà gran quan arriba és fill únic durant un temps i rep tota la mirada dels pares, i el petit acaba sent la joguina. I el del mig es pregunta: «Qui soc jo?» No sap on col·locar-se, sobretot al principi, però quan passen els anys es recol·loca", apunta Judit Besora, antropòloga i assessora de criança i famílies a La Tribu.

Són germans, comparteixen pare o mare, però viuen a quilòmetres de distància els uns dels altres. "Quan estem tots junts, som una família, una de les seves famílies", explica Jorge Guitián, que viu a Santiago de Compostel·la, a prop de la seva filla Flavia (16 anys), i a 911 quilòmetres dels dos fills de la seva parella (20 i 16 anys), que viuen a Sevilla amb el pare. La distància entre Santiago de Compostel·la i Sevilla, on es van instal·lar els pares amb noves parelles, els va portar a decidir que el temps compartit no podia ser només dos dies. "No volíem fer-los pujar cada cap de setmana en un avió, perquè no tenia sentit per a ningú", diu Guitián, que detalla el repartiment de dies de l’any: "Els dos fills de la meva parella estan amb la mare i amb mi i amb la meva filla Flavia totes les vacances de l’any, és a dir, Nadal, Setmana Santa i estiu". Ara, per Setmana Santa, ja ho tenen tot preparat per veure’s: "Quedarem en una ciutat de Portugal, que és a mig camí entre Sevilla i Santiago de Compostel·la, i ho aprofitarem per fer turisme tots junts", explica Guitián.

La Ivet té vuit anys i és la germana gran d'en Quim, que en té quatre. Són germans, però no s'assemblen gens de caràcter: la Ivet sempre ha estat tímida i observadora i en Quim és espontani i xerra pels descosits. La germana gran va viure els típics moments de gelosia amb l'arribada del petit, però des que aquest va començar a parlar a poc a poc s'ha anat fent més reservada.

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el terme gelosia com “l’amor, afecte, recelós de qui tem que un altre li pot ésser preferit”. També com “l’enveja que ens causa qui gaudeix d’alguna cosa que voldríem per a nosaltres”. Els dos sentiments sovint debuten quan arriba un germà petit al si de la família, un moment que als pares i mares els angoixa força i del qual, sortosament, podem sortir airosos amb unes pautes ben senzilles.

El primer que s'ha de deixar clar és que tothom una vegada o altra s'ha barallat amb els germans. Tot i tenir-hi la millor relació del món, les enganxades són inevitables i sovint desesperants per als pares i mares, a qui es fa difícil saber quin ha de ser el límit, com reaccionar-hi o com posar-hi remei.

]]>

Va dir prou. Feia quatre anys que es desvivia per tenir-ne un altre: una segona criatura que mai va arribar. “Passava desolació per un fill que no hi era; però aquest se’m menjava i em convertia en una mama trista”, recorda aquesta mare, que un dia va comprendre que havia de canviar la manera “com ho vivia”. “Vaig adonar-me que l’important era gaudir del que realment tenia: el meu fill; i fixar-me en tot allò que podíem fer junts perquè érem tres i que, amb un nadó, no seria factible”. Ella és Cristina F. Victory; tot i no tenir cap problema per concebre el primer fill, va haver de renunciar a un segon per esterilitat secundària. Com a altres mares (i pares), li queda una sensació de frustració, perquè era un projecte de vida, però també de solitud: tot i ser una problemàtica habitual, l’envolta el silenci d’una societat que ho minimitza.

]]>

El Quim i la Caterina, germans bessons, i també la seva mare, Francina Martí, van ser els protagonistes de la portada del Criatures, “Maternitat a l’edat d’or”, el 19 de gener del 2013. Un temps després de la publicació del reportatge, al Quim li van diagnosticar una discapacitat, anomenada tècnicament “retard cognitiu sever”. Si el 2013 la conversa va girar al voltant de l'edat i la maternitat (la Francina va ser mare als 50 anys), ara la discapacitat del Quim i l'adolescència dels dos fills són el focus d'atenció. “Explicar el retard cognitiu del Quim és explicar la vida; no l’hem d’amagar, perquè seria no afrontar-ho, i nosaltres l’hem encarada des del primer dia del diagnòstic”, explica la Francina.

]]>

La Mònica i l’Àlex han ampliat la família, tenen la Sara de 3 anys i aquest estiu ha arribat l’Eloi. A casa s’han preparat i han parlat molt de l’arribada del germanet i del nou paper de germana gran que té la Sara. Tot i així, la gelosia ha fet acte de presència. Passaran uns mesos d’encaix familiar, on cadascun dels membres ha de trobar el seu lloc. Però durant aquest temps és ben normal, i no ens han de sorprendre o preocupar, que el gran tingui moments de rebequeria, s’enfadi amb els pares o amb el germanet o germaneta, faci alguna regressió o digui frases com “Ja podem llançar l’Eloi a la brossa” o “Per què no el portem al camp i el deixem sota una col com el Patufet?”

]]>

A les pel·lícules de Fernando Trueba no hi acostuma a haver herois. Hereu del realisme tragicòmic d'Azcona, al madrileny sempre li han interessat més els defectes que les virtuts dels personatges. Però més que un heroi, el protagonista d'El olvido que seremos –que s'estrena aquest divendres– va ser un home bo. Héctor Abad Gómez era un metge colombià que es va deixar la vida lluitant per millorar la salut pública i les condicions higièniques de la seva ciutat, Medellín. “L'aigua potable salva més vides que totes les teràpies”, repetia sempre, i es va acabar convertint en un referent de la lluita pels drets humans en un país travessat per profundes desigualtats socials. Això el va posar en el punt de mira de grups paramilitars d'extrema dreta i el 1987 el van assassinar.

]]> Ser el gran, el mitjà o el petit dels germans és un d’aquells repartiments de papers que es pot acabar arrossegant de mala manera. L’ordre d’aparició a la vida no es tria, i les primeres conseqüències no es poden evitar, però un cop arribats a grans convé enfrontar-s’hi si algun dels germans pretén perpetuar els rols de domini. D’això va 53 diumenges, obra teatral de Cesc Gay que Pere Arquillué, Marta Marco, Àgata Roca i Lluís Villanueva fan lliscar amb ritme, ofici i vis còmica de categoria al Romea de Barcelona. El que Gay explica és fàcil de dir i difícil de fer: desar d’una vegada la pancarta del “Jo, jo, jo” amb les reivindicacions d’antigues injustícies, que de tan antigues poden resultar patètiques, i assumir amb responsabilitat que la família d’origen no es tria i no té per què ser perfecta, però que depèn de nosaltres que no sigui un infern.

]]>