Són les dues del migdia. A la plaça del Tub, al centre de Palma, centenars d’alumnes surten gairebé alhora de l’IES Ramon Llull i de l’IES Joan Alcover. És un moment que es repeteix cada dia i que ja s’ha convertit en un ritual. D’ençà que la Conselleria d’Educació ha prohibit l’ús del mòbil dins els centres educatius, molts joves el duen amagat dins la motxilla i, tan bon punt travessen el llindar de la porta, l'encenen amb presses. En pocs segons, les mirades cauen cap a la pantalla per revisar desenes –o centenars– de notificacions. Caminen en grup, però amb el mòbil a la mà i els ulls clavats al dispositiu. Potser, d’aquí a unes setmanes, aquesta escena podria deixar de ser tan habitual.

Són les dues del migdia. A la plaça del Tub, al centre de Palma, centenars d’alumnes surten gairebé alhora de l’IES Ramon Llull i de l’IES Joan Alcover. És un moment que es repeteix cada dia i que ja s’ha convertit en un ritual. D’ençà que la Conselleria d'Educació ha prohibit l’ús del mòbil dins els centres educatius, molts joves el duen amagat dins la motxilla i, tan bon punt travessen el llindar de la porta, els encenen amb presses. En pocs segons, les mirades cauen cap a la pantalla per revisar les desenes –o centenars– de notificacions pendents. Caminen en grup, però amb el mòbil a la mà i els ulls clavats al dispositiu. Potser, d’aquí a unes setmanes, aquesta escena podria deixar de ser tan habitual.

El Grup d'Homicidis de la Policia Nacional està investigant la mort d'una al·lota de 15 anys que va ser trobada morta en el seu pis de Palma.

Els joves mallorquins d’avui en dia estan més en forma que els de fa una dècada. Així ho revela l’estudi Evolució de la condició física dels adolescents a Mallorca a la darrera dècada (2014-2024): quina és la situació actual?, elaborat pels investigadors David Carbonell Escalas, Jaume Cantallops Ramon i Josep Vidal Conti, inclòs en l’Anuari de l’Educació 2025. La recerca analitza l’evolució de dos indicadors clau de salut: el VO₂ màx, que mesura la capacitat aeròbica (capacitat del cos per utilitzar oxigen durant l’exercici físic intens), i l’IMC (índex de massa corporal), que reflecteix la relació entre el pes i alçada. A més IMC, més pes en relació a l'altura.

Fa poc més d’una setmana que Marta i Laura (no són els noms reals d’aquestes adolescents de 15 anys) varen aconseguir entrar en una coneguda discoteca de Magaluf. Conten que el personal de seguretat de la porta estava preocupat per saber si eren mallorquines, perquè havien comprat una entrada per a residents. Així que varen dir algunes frases en català i les varen deixar entrar sense consultar el seu DNI per saber si eren menors. A dins, varen consumir begudes alcohòliques sense que ningú es fixàs que potser no tenien la majoria d’edat. Elles s’ho varen passar molt bé, conten, i riuen per com és de fàcil anar a totes bandes sense haver de donar explicacions sobre la seva edat.

Són els finals dels 2000 i sona Sexy Bitch, de David Guetta amb Akon. Me l’acab de descarregar a l’ordinador i l’he ficada a l’iPod nano rosa que m’acompanya cada dia en l’anada i la tornada de l’institut. Quan arribi l’hora del pati, li mostraré a la meva amiga, qui sé que tot d’una apreciarà que és un temacle. Ens imaginarem ballant-la, amb les sabates de taló blanques de xarol incomodíssimes que ens hem comprat per pura impaciència, perquè encara no tenim ocasió per lluir-les. De moment, només ens les posam per fer-nos fotos a casa i pujar-les al Tuenti. El cap de setmana vindrà a dormir a ca meva, demanarem unes pizzes i després anirem a cercar una pel·lícula al videoclub. La darrera i més gore de Saw, si pot ser, gràcies. No és per a al·lotes de la nostra edat, però nosaltres ja som grans i el meu pare fa els ulls grossos. Igual que quan, en haver sopat, ens tancam a la meva habitació i feim sonar ben fort el nostre darrer descobriment musical als altaveus. “Damn girl. Damn, you’s a sexy bitch. A sexy Bitch”. No entenem res del que diu la lletra, tot i que intuïm què vol dir “sexy”.

Anar en autobús del TIB és, com ja sabem, un esport de risc. Personalment, la modalitat que més m’agrada és la d’escoltar converses alienes, per les sorpreses inoportunes que sols trobar-te. La darrera amb què vaig ensopegar va ser aquesta setmana. De tornada cap a casa, cansada, vaig caure en la meva pròpia trampa de posar l’orella en les confessions que s’estaven fent un grup d’al·lots adolescents de camí de la revetla d’algun poble del Migjorn. Xerraven d’al·lotes: amigues, conegudes, embolics, ‘follaamigues’, ex... I les seves paraules em varen travessar l’ànima com un bisturí, arribant directament al meu jo adolescent que, sense saber-ho, encara bategava. Una angoixa se’m va instal·lar en forma de nus a l’estómac que, de tant en tant, em pujava fins a la gola, obligant-me a enviar saliva i contenir les ganes de plorar.

Aquests dies ha vist la llum el llibre No sense el meu mòbil. Un títol que prové d’un article publicat en aquest mateix diari, en un dels múltiples moments de pànic moral adult al voltant de “les pantalles”. Ara, el llibre surt també en un altre moment d’aquests: la conselleria d'Educació acaba d'anunciar que el curs vinent s'hauran d'eliminar totalment –i, per tant, quedaran prohibits– els mòbils i els rellotges intel·ligents en totes les etapes de l'educació obligatòria, al Congrés debaten sobre la llei de protecció digital dels menors i, arreu, es manifesten pares i mares que no volen cap pantalla a les escoles. I, parlant només dels nois i noies adolescents, una vegada més, no tinc clar que els adults implicats mirin, escoltin, descobreixen arguments, pensin com ser útils a les seves vides digitals. Així que torno a invitar a un diàleg en positiu sobre una petita part de la qüestió: la simbiosi entre les adolescències i l’univers digital.

L’essència del joc és el joc lliure. És a dir, poder decidir amb qui vols jugar, a què vols jugar i quan vols jugar. I perquè això sigui possible cal que les persones adultes donem valor al joc —que no només és una activitat vital per als nens i nenes, sinó també un dret que tenen reconegut per la Convenció dels Drets de l’Infant— i posem les condicions necessàries: el temps, l’espai adequat, companys i companyes de joc i autonomia per fer-ho. Jugar és font de benestar físic i mental, d’aprenentatges i té impactes positius en el desenvolupament dels infants. Però la qüestió és jugar per jugar. Jugar és una activitat plaent en què el procés és més important que els resultats. La vida productiva, les activitats de consum i altres tasques i responsabilitats que tenim les persones adultes sembla que es van estenent cap a la infància i que, de mica en mica, estem oblidant que fins als 17 anys encara són infants i tenen dret a poder jugar. De fet, ja per als infants de 10 i 11 anys de Barcelona, un dels àmbits que estan pitjor valorats de la seva vida des del 2017 és la quantitat de temps lliure: la meitat pensen que no en tenen prou.

La masculinitat no és un fet derivat de la naturalesa, sinó dels models socials construïts a cada etapa, que atribueixen característiques diferents a homes i a dones en funció de les necessitats socials de cada època, i també, esclar, de qui té més poder. Amb els canvis de les societats, els models de masculinitat i de feminitat necessiten canviar, perquè queden desfasats, i, llavors, el seu manteniment acaba perjudicant a tothom, però sobretot les persones del gènere que més s’aferra al passat. 

El govern de l’Estat promou la llei de protecció dels menors en l’entorn digital, que aquestes setmanes està en tramitació parlamentària. Entre les mesures que inclou, destaca la prohibició d’accedir a les xarxes socials si no es tenen un mínim de 16 anys. La mesura és controvertida perquè, tot i que hi ha consens sobre els efectes perniciosos d’aquestes plataformes sobre els adolescents, es discrepa, en canvi, en l’efectivitat que pugui tenir. Algunes veus alerten que no ataca el problema d’arrel, que és la mateixa naturalesa d’uns algoritmes que promouen la toxicitat, la polarització, l’addicció, la dispersió o els conflictes amb el propi cos.

Aquests dies molts alumnes poden “apujar nota” llegint un llibre, triat pels mestres de literatura. Ana María Matute o Lorca, en castellà; Rodoreda o Moncada, en català, pel que veig.

Aquests dies es produeix un fenomen (per què tinc tantes ganes, sempre, d’accentuar fenomen?) que algú titllarà de ianqui, d’heteropatriarcal o de cosificador i que per a mi és malvasia. En diverses botigues especialitzades, mares, pares i filles adolescents van a buscar el “vestit de graduació”. Abans era la “posada de llarg”: la nena deixava enrere les trenes i la faldilla curta i es vestia de “dona”. Avui, aquest vestit llarg és per a aquest dia (a punt dels divuit o acabats de fer) en què deixen enrere els estudis secundaris. És tan divertit veure com dels emprovadors van sortint sirenes de tota mena i condició, d’alçades, pesos i formes diverses, enfundades en escates de color de vi, de color xampany, de color verd clar, blau cel, blau marí, negre nit o vermell sang! Les dependentes, així com les mares, algun pare i les altres clientes, discuteixen i aplaudeixen les decisions. “Et queda preciós!”, diu l’una. “És aquest!”, opina l’altra. “S’haurà d’agafar dels baixos”, considera la de més enllà. Als emprovadors, unes sabates de taló perquè la jove protagonista s’hi enfili i en pugui veure l’efecte. Foto cap aquí per enviar a les amigues. “No vull coincidir de color amb la Clara”, es queixa una. “Llaç a l’esquena sí que no”, fa l’altra.

“La majoria té com a mínim dos comptes a Instagram i a Tiktok”, diu la Selma, de 17 anys. Al seu costat, la Victoria, de la mateixa edat, explica que en té tres a Instagram i tres a TikTok. S’ha acabat això de tenir només un perfil a les xarxes socials. De fet, el 2021, un estudi d’Unicef sobre l’impacte de la tecnologia en l’adolescència ja revelava que el 61,5% dels joves tenen diversos comptes o perfils en una mateixa xarxa social, mentre que el 83,5% tenen presència en tres o més plataformes. Però per què volen tants perfils i com els utilitzen?

L'adolescència és una època determinant per al desenvolupament cognitiu, i les hores de son influirien en el funcionament de la memòria, l'atenció o el llenguatge. Això és el que planteja un nou estudi de la Universitat de Cambridge i de la universitat xinesa de Fudan en què es detalla que els joves que dormen durant més temps (fins i tot per uns pocs minuts de diferència) poden tenir una millor funció cerebral. Els resultats es publiquen aquest dimarts a la revista Cell Reports.

El guionista i dramaturg britànic Jack Thorne ha escrit diversos drames televisius amb què esperava suscitar un debat polític. Però fins fa poques setmanes mai no ho havia acabat d'aconseguir. Se n'ha sortit amb la seva nova sèrie, Adolescència, que es pot veure a Netflix.

Ilyasse, Marcos, Ezequiel, Krystian, Driss, Marc, Toni, Ángel i Isaïes tenen entre 12 i 16 anys. Van a l’institut, juguen amb els monopatins, comparteixen mems, i tots, sense excepció, coneixen personatges com Amadeo Llados, un suposat guru de l’èxit personal que promet donar-los les claus perquè es facin rics, guanyar el primer milió i fugir d’un destí de “panxes mileuristes”. Tots han vist el vídeo en el qual critica qui no té un cos musculat i els fracassats que viuen amb un sou mínim. La seva filosofia barreja l’estoïcisme –“aixeca’t a les 5 del matí a fer burpees”– amb el relat d’home fet a si mateix. L’escenografia la posen cotxes esportius, dones exuberants i els decorats de Miami i Dubai. A partir d’aquí, gràcies a l’embranzida del milió de seguidors a Instagram i els gairebé 800.000 de YouTube, ofereix cursos a 1.000 euros, vídeos, trobades i una universitat pròpia per a afiliats que abonen un mínim de 50 euros mensuals. Si aconsegueixen més acòlits, els soldats del seu exèrcit obtindran més doblers, en un funcionament piramidal. “Llados ja no està en el seu prime”, adverteix Marc, estudiant de 16 anys de Mecànica Naval, al·ludint al fet que ha passat el seu moment. Però no interessa, igual que ell copiava el model del britànic Andrew Tate, les xarxes socials són plenes d’“emprenedors” com ell que promulguen la riquesa com a centre de la vida. “Ell et diu que sense doblers no ets ningú. I jo crec que té raó”, assegura Driss, de 13 anys.

Amb vuit anys acabats de fer, la Lua va començar a dir que li feien mal els pits i la seva mare, Marcela Sáenz, que és infermera, es va adonar que ja li havia aparegut el botó mamari –creixement dels pits–, que és, generalment, el primer senyal d’inici de la pubertat en nenes. "Vaig veure que no era normal, que era massa aviat, i vam anar al CAP per fer una valoració i d’allà ens van derivar a l’endocrí a l’Hospital Sant Joan de Déu", explica la mare de la Lua. Allà li van fer proves, com analítiques i una radiografia òssia de la mà, per valorar si el seu creixement es corresponia amb la seva edat. També van valorar el seu pes en néixer i la seva evolució.

L’aclamada sèrie Adolescència serà emesa als instituts britànics per decisió del primer ministre Starmer, que ja va explicar a la Cambra dels Comuns que l’havia vista casa amb el seu fill de setze anys i la seva filla de catorze.