Confesso que tinc el cor dividit amb el fenomen del jove Lamine Yamal. D’una banda, penso en tots els nanos de barris com Rocafonda que es passen el dia perseguint una pilota, que s’organitzen per formar equips informals i gaudeixen de l’alegria dels esports. No són pocs els que a través del futbol canalitzen situacions familiars conflictives o l’angoixa que comporten la precarietat i el desarrelament de les seves famílies. Surten de casa per anar a jugar però també per fugir-ne. Per als fills de la immigració i els fills dels pobres, que un noi com ells arribi al nivell més alt de l’univers futbolístic és una injecció d’amor propi i orgull, una venjança contra un entorn que sovint els identifica com a aliens, estrangers, perillosos i delinqüents. Que el talent, en aquest cas futbolístic, no discrimini per procedència ni color de pell i aquest fet sigui difós de manera massiva contraresta les essencialitzacions negatives del racisme. Ara bé, l’èxit dels futbolistes que es converteixen en estrelles mundials té un revers contraproduent: que els fills dels barris oblidats ho fiïn tot al somni de voler-se convertir tots en Lamine Yamal. Al capdavall, encara que vingui de Rocafonda i la Torreta, el jugador és membre d’una elit ultraminoritària, un grup molt reduït d’homes que arriben al cim i ho acaben tenint tot. El que amaga la resplendor enlluernadora del seu èxit són els milers i milers de nens que formen la base de la piràmide. La majoria es quedaran pel camí, seran implacablement descartats pels mateixos clubs que ara treuen pit d’inclusivitat. Les famílies que sacrifiquen tots els caps de setmana portant amunt i avall el fill futbolista ho saben prou bé: la cursa és darwinisme pur i els equips amb més anomenada tenen de tot menys compassió pels que no siguin extraordinaris. El perill més gran d’aquest miratge meritocràtic és, llavors, fiar-ho tot al projecte d’aspirar a ser un Lamine Yamal, que seria com fiar-ho tot a guanyar la loteria. Per què t’hauries d’esforçar en els estudis, per exemple, si practicant el teu esport preferit pots arribar a ser milionari? El futbol esdevé així un autèntic sabotejador de la consciència de classe, de saber quin lloc real ocupes dins de la piràmide de l’estratificació social.

Estar davant de la pantalla suposa estar sota l'escrutini constant dels espectadors, i si la misogínia encara impera en la mirada del públic i els mitjans, les preguntes seran del tot impertinents. Aquesta és la situació amb la qual Amy Schumer, de 42 anys, ha hagut de conviure durant dues dècades. L'actriu, guionista i productora nord-americana fa anys que suporta comentaris i atacs sobre el seu aspecte físic en entrevistes i a les xarxes socials. Les vexacions constants dels últims mesos han fet que Schumer hagi decidit anunciar que pateix la síndrome de Cushing, conseqüència del tractament per l'endometriosi.

Tres gotes que fan vessar el got: misogínia, racisme i homofòbia. Amb aquestes paraules, el pràcticament ja inexistent prestigi que li quedava a Scotland Yard, la força policial més important del Regne Unit, amb 43.000 agents, ha quedat fet mil bocins una vegada més després que aquesta matinada es fes públic un informe que hi denuncia "problemes sistèmics fonamentals". Uns problemes que han conduït a la desconfiança dels ciutadans en la Policia Metropolitana de Londres (Met) com a garant de la seguretat de la capital.

La Paula Bonet no va ser la primera. Abans d'assetjar l'artista i escriptora de Vila-real, en Víctor G.T., havia fet el mateix amb altres noies. És el cas de la Laura, que també es dedica al món creatiu, a la música. Ell va escriure-li per Instagram i va plantejar-li de quedar. "Un fan", va pensar ella per treure-hi importància. El 3 de març del 2018 la Laura va fer un concert a la sala Apolo. Quan va acabar va anar-se'n fins a l'espai jove Les Basses, on tocaven uns amics. Un noi solitari se'ls va acostar, es va presentar i es va quedar allí palplantat. "Aquest noi l'hem vist al teu concert", va dir-li una amiga. L'escena es va anar repetint durant els següents mesos. A l'abril també el va veure en un concert a Vic. Després a l'Heliogàbal de Barcelona, on amb prou feines hi havia 20 persones entre el públic. El Víctor la va abordar a fora, quan ella recollia el material. Era ja de nit i la Laura va agrair més que mai anar acompanyada. Després el va veure a primera fila del festival Vida, a Vilanova i la Geltrú, i a l'octubre en una sessió musical en un hotel de Barcelona. Ell estava en silenci. Sol. Mirant-la fixament durant tot el concert. Aquell dia la Laura va tenir por. Estava sola i no volia tornar a trobar-se'l, així que va trucar d'amagat a un amic perquè l'anés a recollir.

El president de la República de les Filipines, Rodrigo Duterte, segueix acumulant episodis polèmics. Aquest dilluns s'han conegut les dures paraules que el president va dirigir a les integrants de grups terroristes: "Digueu als soldats: hi ha una nova ordre. No et matarem. Et dispararem a la vagina".

El departament de la Presidència i el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) han denunciat davant de la Fiscalia de Barcelona deu blogs i cinc vídeos d'internet que inciten a la violència masclista. Quatre dels espais acumulen més d'un milió de visites. El CAC també ha demanat a la plataforma de vídeos YouTube que els retiri immediatament.

Els masclistes i misògins que pretenien anar dissabte a les trobades a més de 165 ciutats de 43 països organitzades per la web Return of Kings [Retorn de Reis] s'hauran de quedar a casa. Incloent-hi els que tenien previst reunir-se a Barcelona. El bloguer nord-americà Roosh Valizadeh, el guru masclista de tot aquest moviment –que fins i tot defensa legalitzar la violació en propietats privades–, ha fet marxa enrere i ha suspès les reunions en què pretenia "formar noves tribus d'homes".