L’article d’avui neix al fil d’una publicació feta fa un temps juntament amb el geògraf Gabriel Alomar en què l’objectiu era cartografiar el verd urbà de Palma. Una de les tècniques utilitzades per identificar l’arbrat de Ciutat aprofitava la disponibilitat d’un vol que, llançant polsos de llum làser sobre el territori, en dibuixava de manera precisa la topografia. Durant l’anàlisi, ens adonàrem que els polsos confonien l’estructura ‘ramificada’ dels pals i l’eixàrcia dels velers amb arbrat, i dibuixaven un bosc artificial dins la dàrsena del moll.

“Tros de mar poblat d’illes”. Aquesta és la definició d’’arxipèlag’ recollida al diccionari Alcover-Moll, una descripció que adjudica el protagonisme merescut a la mar. L’arxipèlag de les Illes Balears serà el punt de partida de l’article d’avui, orientat a albirar des del cel la presència de vegetació a les seves illes menors i illots. Es tracta de paratges amb condicions ambientals dures, marcades per la saladina, el vent i la manca de sòl, entre d’altres. Elements que posen a prova la presència de vegetació, objecte d’aquest estudi.

Les ciutats tenen tendència a assolir una temperatura ambiental més alta que les zones del seu voltant no urbanitzades, un fenomen anomenat illa de calor urbana, principalment a causa de la major absorció de la radiació solar que fan els materials artificials dels edificis, de la xarxa viària asfaltada o de diferents infraestructures com aparcaments exteriors o pistes d’aeroports, entre d’altres.

Aquest article neix de la curiositat per esbrinar si l’alçària de les alzines a la serra de Tramuntana té relació amb l’orientació del pendent on creixen. Durant nombroses passejades per l’alzinar de na Ferrana, entre Esporles i Puigpunyent, m’he fixat com el bosc mudava en funció de si estava a obaga o a solana: a les zones ombrívoles, l’alzinar semblava espessir-se, format per alzines d’una talla major, mentre que als costers amb major insolació s’obrien més clarianes i les alzines anaven més esquifides.

Tot sovint mirant Mallorca des del cel de la mà dels arxius de fotografies aèries ens adonam dels canvis més distingibles, com el creixement inexorable dels nuclis urbans, l’expansió de boscos i garrigues o les nafres del paisatge, desforestat després d’un incendi, d’un cap de fibló o negat per una inundació. En canvi, altres transformacions, malgrat la seva magnitud, poden passar per malla en una primera observació i demanen una mirada més reposada.

A l’article del mes passat parlàvem d’un hivern fred, sense neu, i ara hem de parlar d’un hivern extraordinàriament sec i, en conseqüència, sense verd. Això ho podrem comprovar contrastant unes imatges de satèl·lit amb dades de precipitació del primer trimestre d’enguany amb l’any passat que, sense ser plover, no va arribar als extrems d’enguany. Per confrontar els dos hiverns, guaitarem cap als voltants d’una fita on concorren els termes de Muro, Llubí, Santa Margalida i Maria de la Salut, un paratge on encara es mantenen vives les activitats agràries.

Les gelades nocturnes han format part d’aquesta secció en altres ocasions. El fet de reincidir-hi un cop més ve determinat per l’elevada quantitat de nits del passat mes de gener en què va gelar. Tots recordam que veníem d’un mes de novembre passat per aigua i també que el desembre s’aturà de ploure en sec. Fa més de dos mesos que no plou i el cereal creix esmorteït. Sembla que un pèndol ha segrestat el temps, engronsant l’atmosfera d’un extrem a l’altre.

Divendres es compliren deu anys de la històrica nevada que enfarinà bona part de Mallorca. Amb seguretat, molts recordareu l’esdeveniment. Aquell dematí vaig baixar a Cala Major, a Ciutat, on la combinació exòtica de la platja coberta amb un mantell de neu i la presència de dos fassers dibuixava un paisatge hipnòtic. 

Encetam el dia de cap d’any pujant a la mola de Planícia, fugint de la boira persistent dels dies passats. Amb l’equilibri utòpic de caminar sense frissar i sense badar, anam guanyant altura a poc a poc fins que, un cop superada la boira, gaudim de la sensació de surar sobre un mar de niguls.

La disponibilitat recent d’una fotografia aèria d’enguany de l’illa de Mallorca ha permès retornar a l’episodi de la tempestat virulenta que dia 29 d’agost de 2020 va entrar per la costa de Banyalbufar i confirmar algunes de les hipòtesis fruit del treball de camp dut a terme amb el geògraf Miquel Grimalt durant els dies posteriors immediats al fenomen advers.

La matinada del dimecres 13 d’octubre, un fort vent de tramuntana s’amollava cap a la mar Balear des del golf de Lleó. En aquell instant, el satèl·lit Sentinel-1 de l’Agència Espacial Europea orbitava sobre les Balears i enregistrava l’escena (1) que veim a la meitat esquerra del mapa. El dissabte 6 de novembre, també de matinada, es repetia la jugada, amb la particularitat que aquest cop el vent bufava de gregal, i va deixar de testimoni l’escena (2) que podem veure al costat dret del mapa.

La setmana passada plogué amb intensitat a diferents indrets de Mallorca. A Mondragó, l’aigua corria amb força pels barrancs, dirigint-se amb tenacitat cap als estanys de l’Amarador i de la font de n’Alis, on aconseguia rompre el cordó dunar i llançar glopades d’aigua terrosa cap a la mar. Uns pocs quilòmetres terra endins, envoltant el nucli urbà de Santanyí, la pluja ens regalava la presència de dos ‘llacs’: el més gran i fondo es formava al Camp d’en Torrella, i l’altre, més petit i planer, al Camp d’en Bover. Un fenomen menys explosiu que l’embranzida de l’aigua corrent pels barrancs de Mondragó, però, en qualsevol cas, un fet especialment meritori atès que al migjorn de Mallorca és on menys plou de l’illa.

Cada nit, l’encesa de llums a una part important de la Terra deixa la seva traça a l’espai. En certa manera, la Terra, envejosa, juga durant unes hores a ser l’espai des d’on, gràcies als satèl·lits, és possible fitar les constel·lacions artificials: el Corredor Mediterrani, la Plana Padana o les supernoves de Madrid, Londres, Milà i París –fent honor, aquesta darrera, al seu qualificatiu de ‘ciutat de les llums’. Els patrons que dibuixen són bons de desxifrar. Basta resseguir les concentracions i fluxos de persones, mercaderies o capitals. Rius d’energia elèctrica en forma de llum artificial –actualment amb preus galàctics.

63 anys separen les dues fotografies del ponent felanitxer que avui ens acompanyen. Les dues escenes semblen mantenir un mosaic amb vocació agrària juntament amb alguns canvis fruit del pas del temps. També presenten un patró curiós, amb una parcel·lació concèntrica, així com una particular línia divisòria sobre la Mola. En definitiva, un recull de petits o grans detalls que anirem esmicolant.

Pel que fa a l’observació remota de la Terra cova el desig de retratar-la cada cop amb una freqüència major. Anhel que ja és en part una realitat gràcies als satèl·lits meteorològics, d’òrbita geoestacionària, amb capacitat d’enregistrar una escena d’un mateix punt de la Terra –temps de revisita– cada 15 minuts. Aquest període tan curt és possible llançant el satèl·lit a 36.000 km de la Terra on voltarà de manera sincronitzada amb el moviment de rotació del planeta. Des de tan lluny arribaran imatges amb poc detall, amb píxels gruixuts, d’uns quants kilòmetres de costat. Perfecte per monitoritzar com evoluciona una tempesta però no per fer un seguiment de petits conreus o del desbordament d’un torrent.

L’article d’avui té dues mirades: una global i una altra local, fidels al concepte tan nostrat d’entendre i comparar la realitat del món com un moviment pendular entre Mallorca i fora Mallorca.

Avui representarem un mosaic de colors testimoni del calendari de sembra a l’horta poblera. L’objectiu no és esbrinar el tipus de conreus, sinó de representar, a través d’una paleta de colors, la presència o absència de vegetació en un moment concret, de manera que puguem interpretar la rotació dels conreus.

Hem començat a deixar l’hivern enrere, rumb a l’equinocci de primavera, i cada dia tindrem més temps d’insolació i, sobretot, els rajos solars incidiran més perpendicularment. Una de les conseqüències d’aquest viatge al voltant del Sol és que la mar s’anirà escalfant lentament. 

La passada nit dels Reis ja avançava que seria freda. El cel va quedar ben estirat, deixant fugir la mica d’escalfor acumulada durant el dia, mentre apareixien els primers estels, que just ens podien escalfar l’ànima, ja que es troben massa lluny per escalfar-nos la pell.