10 M’ho havien dit desenes de vegades: “Has d’anar, hem d’anar a S’Estanc Vell, a Vilafranca”. Amics i coneguts en són devots. I ho són -això em deien- perquè s’hi menja bé, perquè s’hi beu igual de bé o millor, perquè s’hi està com a casa i perquè així t’hi fan sentir en Pere i família. A la fi, puc transmetre la recomanació i que vagi per endavant: Anau-hi.

]]> Del cafè Es Pes de sa Palla, que és molt més que un cafè, se n’ha de parlar en termes de capacitats i d’integració. Aquest restaurant de menú, bar i perfecte lloc per als berenars dels matins, gestionat per l’associació Amadip-Esment, fa precisament això: emfatitzar les capacitats de tothom que el fa cada dia i que nosaltres, els usuaris, en siguem els principals beneficiats. Em referesc a la capacitat de fer un espai agradable i càlid, a la capacitat d’oferir un servei cordial i de qualitat, a la capacitat de pensar una carta (per a un menú d’entrant, plat principal i postres) sempre equilibrada i suficientment variada perquè tothom hi trobi la combinació al seu gust i mida, a la capacitat de conrear el propi hort ecològic i triar-hi els productes més frescs per dur a la cuina i a la taula, a la capacitat d’elaborar uns plats en què la dieta mediterrània és garantia de salut, de colors suggerents i de sabors naturals, i a la capacitat de parar la taula amb gust i gràcia, amb senzillesa i familiaritat.

]]> Els bars de poble solen tenir això: sembla que tot estigui igual que sempre, encara que subtilment puguin estar en continuada reinvenció. És el cas del bar Prohens de Llucmajor, un bon cafè que, amb una discreció notable, fa honor al fet que el millor és allò de tota la vida si es té en compte que la vida canvia contínuament.

]]> Nit de ple hivern. Nit i hora de partit Barça-Madrid. Vaig a Il Gamberetto di Palma amb tres amics, després de fervents recomanacions per part d’un d’ells i de llegir els comentaris apassionats que hi ha a les xarxes socials. L’amic que és fidel d’aquest restaurant italià ens ha advertit: “És cutre. Cau a trossos”. També ha afegit: “La pasta és boníssima, de les millors”.

]]> Ara mateix, és segurament el restaurant més bonic de Palma i potser de l’illa, tot i la subjectivitat d’una afirmació com aquesta. L’Spot és un espai que t’enamora. Té el segell dels grups catalans En compañía de lobos i Tragaluz, que tantes i tan encertades tendències han obert en la restauració. És el primer que obren a Mallorca -l’inauguraren fa un any i mig-. Com és marca de la casa, un local especial, tan ample com acollidor, un interiorisme singular, un ambient de gran cordialitat i una cuina de proximitat que reconeixes però que sempre té alguna cosa que et sorprèn.

]]> Manco allotjament, ho té tot de fonda. I això sí, l’Hostal d’Algaida és, de fa més de mig segle, parada obligada per als qui transiten per la carretera de Palma a Manacor, per als qui es volen regalar un bon berenar, per als qui volen gaudir d’un dinar o un sopar dels plats més genuïns de la cuina mallorquina i per als qui volen endur-se a casa sobrassades, formatges i altres productes de la terra. Qui no ha aprofitat qualque vegada el camí per fer aturada a l’Hostal d’Algaida?

]]> Tot té caliu a la Taverna Sant Julià de Campos. Sense pretensions, amb una naturalitat que t’agombola, sents el caliu d’aquesta caseta de poble, pedra i marès, amb un corral preciós per a l’estiu o per donar escalfor a través del finestral a l’hivern. La il·luminació és molt càlida, també creativa, protagonitzada per boies amb llums de colors que et transporten, com globus, a la mar que banya la costa campanera. Un petit peix fet amb el coll d’una botella de plàstic penja d’un filet. És tan subtil que t’hi fixes. Com se te’n van els ulls a un prestatge amb una col·lecció de pots de ceràmica dels que, per senzills, es graven a la memòria. A les parets, pintures i fotografies d’una gran dignitat. També els elements gràfics, les lletres que diuen Taverna Sant Julià, la forqueta que és la marca de la casa, tot està cuidat en aquest restaurant, tot té una creativitat gens artificiosa. T’hi trobes bé.

]]> Si et situes a la porta de Casa Maruka, si prens un vinet a la barra o una de les taules altes de l’entrada ja pots intuïr que en aquest restaurant del carrer de la Reina Maria Cristina de Palma s’hi menja bé o molt bé. Hi veuràs entrar i, sobretot, sortir grups o parelles amb cara de satisfets, persones que arriben amb ganes i que se’n van a pler. Alguns, fins i tot, gairebé sense adonar-se’n, es posen la mà a la panxa. Solen tenir un somriure i el rostre amb bon color, en acabar. La clientela de Casa Maruka és bastant habitual i està formada sobretot per persones que passen molt de gust de menjar, de beure i de compartir-ho amb amics al voltant d’una taula de les que se solen allargar.

]]> Els carrers són plens de barbes i, amb aquestes, les barberies reviuen amb una força que quasi ningú no preveia. Els barbers tradicionals havien anat envellint i desapareixent, les maquinetes elèctriques els havien anat robant un espai que no semblava que pogués tornar a ser seu, i els productes per a l’afaitat feien olor d’antic. Trobàvem les cadires de barber a algun bar i els històrics pals que fan voltes a fora de les barberies, originalment vermells i blancs, la majoria també amb blau per influència americana, quasi havien desaparegut o ocupaven un lloc en un magatzem d’objectes vintage.

]]> No li manca cap detall. El Doze té tot allò que ha de tenir un diner nord-americà: llums de neó, seients d’skay, fòrmica, quètxup en distintes varietats sobre les taules i, per defecte, vermell i negre com a colors predominants i contrastats, una pantalla immensa per a l’esport que toqui, una barra amb tamborets per a un menjar o un beure ràpid, lluminosos, pneumàtics, bidons de plàstic il·luminats que anuncien “Burger & drink” i, fins i tot, un semàfor o una paret farcida de post-its com a participació dels clients del local. El Doze podria estar a qualsevol barriada de Nova York, o a Nova Jersey o a qualsevol ciutat de l’Amèrica profunda, o podria ser el lloc on es trobaven Robert De Niro i Ray Liotta, el diner de Queens que va popularitzar Scorcese a Un dels nostres i que, per cert, es va cremar l’estiu passat. I, en tot cas, el fet que el Doze es trobi a la Ronda de Llucmajor també és un fet adient, en completa l’escenografia.

]]> És dels anys 50 en tots els sentits. El restaurant, bar i hostal Cala va néixer el 1957. Era molt modern i encara ho és, precisament perquè res no hi ha canviat, i això és el que més agrada. El du la mateixa família que el va fundar, els Burguera Tomàs, ara ja la segona i tercera generació, i el du com s’havien duit sempre els negocis familiars, amb una naturalitat i una senzillesa que et fa sentir bé. Cuinen com s’havia cuinat sempre: de la barca o de foravila als fogons, bo i sense sofisticació. No han canviat la decoració: hi predominen les formes arrodonides, millor dit, arronyonides que s’imposaren entre els més creatius de mitjan segle passat. Colors vius i blanc. Tenen un lloc privilegiat damunt l’entrada de mar de Cala Figuera, un dels llocs de la costa mallorquina on encara pots sentir el que era estiuejar un altre temps. Des de l’espectacular terrassa, veus entrar i sortir les barquetes. I a l’hivern -al Cala tenen obert tot l’any- es converteix en un espai on conèixer la vertadera tranquil·litat, com si haguessis deixat el món darrere.

]]> La primera vegada que vaig anar al Claxon, deu fer quatre o cinc anys, potser poc després que l’inaugurassin, el primer que em va cridar l’atenció va ser un petit cartell a la finestra del carrer que anuncia que tenen un menú per a cans. Record que vaig pensar que això demostra una actitud que m’agrada. D’aquest restaurant de l’eixample de Palma m’agraden moltes coses: l’esquinzell que li dona entrada, les parets i les voltes de marès de l’interior, un aire entre casolà i industrial, els mobles recuperats d’aquí i d’allà, la sensibilitat per als artistes propers, el jardinet de darrere, la simpatia i l’atenció. I entre tot i sobretot m’agrada la cuina que, a càrrec de Rafa Nadal, ofereix l’oportunitat de fer un viatge i passar-hi molt de gust.

]]> Anar al Tomeu Lassio és una cita a cegues però amb la seguretat que en quedaràs satisfeta. No saps què menjaràs fins que ja estàs asseguda a taula i et duen cadascun dels sis plats d’un menú que no se’t fa llarg ni estret, però tampoc massa ample com per quedar-ne tipa. A aquest restaurant, situat al cor de Lloseta, una de les viles més gastronòmiques de Mallorca, canvien el menú cada dia, migdia i vespre. Un preu fix, 38,5 euros més begudes, el pa fet seu, les olives de casa, i la resta varia com varien l’hort i el mercat.

]]> Està catalogada com a emblemàtica, així que avui no descobrirem res en recomanar la Bodega Bellver com un dels millors llocs de Palma per fer un bon berenar-sopar. Qui no hi ha fet parada per menjar un excel·lent llonguet és que no viu a aquest món. No descobrirem res, però és de justícia fer-li un homenatge i posar-la en majúscules a la nostra agenda. Per no oblidar-la.

]]> Arribes a Mèxic des del mateix moment en què entres a El Chapulín, al Mèxic més popular. Potser et sorprenguin els colors estridents, les estovalles de plàstic florejat, els paperins que pengen del sòtil, tota la simbologia pintada a les parets. El Chapulín és com una gran taverna on fer un viatge per la cuina mexicana més autèntica. Res a veure amb els ted-mex, els restaurants mexicans internacionalitzats o americanitzats.

]]> Un bon pa amb oli no el fa qualsevol. Tampoc és un plat que puguis fer amb freqüència a casa si, com és el cas del restaurant al qual avui ens dirigim, està preparat com un festival de colors i sabors. El Serenata, al carrer de l’Arxiduc Lluís Salvador, a tocar de les Avingudes de Palma, quan serveix el pa amb oli anomenat “clàssic”, a més de fer servir com a base un bon pa moreno, et presenta una mena de trencaclosques de llesques ben nodrides de pernil, de formatge maonès, de paté, de sobrassada, de camallot, de tonyina de la bona, de salmó i d’escalivada amb anxoves. I no es deixen ni dues muntanyetes d’olives trencades, verdes i negres, ni tampoc els pebres envinagrats, i molt menys obliden els pebres tendres, tan i tan nostres. La seva generositat, en tots els sentits, et deixa bocabadat. I, és clar, penses que tot el que ara desborda el teu plat, tot plegat rarament ho tens a casa.

]]> Hi ha pocs llocs a Mallorca com el santuari de Cura. Carregat d’història, posició central, l’elevació suficient, silenciós, molt bell, accessible, espiritual, familiar... Al cim del puig de Randa, la muntanya dels tres santuaris (Gràcia, Sant Honorat i Cura), desconnectes del món o hi connectes, segons com ho miris. El recinte és un espai ple d’energia, el lloc on deixes enrere (o a baix) els renous del dia a dia per obrir-te a altres perspectives, més àmplies, molt més àmplies.

]]> La cuina xinesa que va omplir les ciutats a partir de la dècada del 1970 gairebé ha desaparegut. Mimètics tots aquells restaurants, ens varen fer creure que la gastronomia xinesa era el rotlle de primavera, l’arròs tres delícies i el porc agredolç. Tot i que tenien una carta immensa, els sabors sovint s’unificaven i, amb algunes excepcions ben dignes, sumaven bones dosis d’oli i greix. Han desaparegut alhora que ha nascut una oferta reduïda però destacable de restaurants en els quals es pot comprovar que la cuina xinesa és tan àmplia, diversa i rica en matisos com ho és el país.

]]> El pa moreno no surt igual si prové d’una massa mare que cada dia, de fa uns seixanta anys, et cuides de mantenir viva, de donar-li menjar i beure i de treballar-la deu minuts bons. Tampoc no és el mateix pa si el cous en un forn de llenya de sòl refractari i n’has après a controlar la força del foc durant dècades. Les ensaïmades tenen un altre gust, i també una aroma diferent, si han tovat una vintena d’hores dins un caixó de fusta de tants anys que ja té la llevadura incrustada. Els pastissos de pasta de full s’estufen fins al punt que pots comptar-ne els fulls i són més cruixents i, sobretot, gustosos si els fas amb una mantega especial duita de França. I els panets d’oli es converteixen en una delícia si es fan amb una mescla de pasta d’ensaïmada sense fullar i pasta salada i, a més, se sotmeten a una fermentació llarga i controlada. De fet, en les fermentacions llargues hi ha el secret d’uns productes que, fets a consciència, potencien els gustos i les aromes. Així és com fan feina de fa quatre dècades al Forn Can Nadal, de Campos, com s’ha fet sempre, amb temps i amb cura en l’elecció dels ingredients i amb un domini d’un forn de llenya immens que és una autèntica joia -per cert, fan els rostits exquisids.

]]> Els cafeters asseguren que fan els millors cafès de Palma. Les persones de la zona diuen que els berenars són espectaculars, únics. A l’hora de dinar, amb només tres mesos que fa que duen el nou local, ja convé reservar taula. El cafè Riutort agrada, agrada molt, i per nombrosos motius. És un lloc especial en tot, sincer, senzill, autèntic i autòcton. Jo l’he descobert fa no res, i ja sé que en seré tan habitual com pugui.

]]>