L'oficialitat del català a la Unió Europea arriba a unes hores clau perquè aquest dimarts els estats tindran a les seves mans prendre una decisió. Però mentre el govern espanyol està protagonitzant una ofensiva perquè l'objectiu arribi a bon port, el PP està maniobrant en sentit contrari contactant amb països perquè l'oficialitat fracassi. Així ho ha confirmat el mateix PP aquest dilluns. El secretari general dels populars catalans, Santi Rodríguez, ha assegurat en una roda de premsa que "si està havent-hi trucades és perquè n'hi està havent en sentit contrari" i que es produeixen perquè "si algú actua en un sentit polític", com creu que ho fa el president espanyol, Pedro Sánchez, s'hi ha de poder respondre. "O és que aquí només poden parlar uns i els altres no podem parlar i dir la nostra opinió?", ha rematat.

Al convocar el congrés del PP al juliol, el líder de la formació, Alberto Núñez Feijóo, ha enviat alguns missatges en clau catalana. Ha comptat amb un dirigent català que és de la seva confiança i fort a Madrid, però que genera cert recel en les files del PP català: es tracta del portaveu popular a l'Ajuntament de Barcelona, Dani Sirera, que treballarà braç a braç amb barons com el president murcià, Fernando López Miras, i l'extremenya, María Guardiola, per redactar els nous estatuts del partit a escala estatal. Tot i que això no vol dir que Sirera sigui a la futura direcció del PP a Madrid, què significa aquest nomenament? Com s'ha llegit al PP de Catalunya?

En un partit, una guerra pot lliurar-se en diversos capítols, amb treves i armisticis inclosos. Això és el que ha passat amb la batalla entre el líder del PP català, Alejandro Fernández, i el PP estatal comandat per Alberto Núñez Feijóo, que ara ha tornat a emergir amb un llibre del dirigent català que ha sortit a la venda aquest dimecres, A calzón quitao (La Esfera de los Libros, 2025). El missatge és clar: planta cara a Feijóo, reclama la fi de les "tuteles" de Madrid i denuncia una "trituradora humana de líders" catalans. Fins i tot assegura que el seu entorn més proper ha patit guerra bruta i cita dues denúncies per maltractaments i agressió sexual que van afectar dirigents propers: el cas d'Albert Fernández Saltiveri i el de Daniel Serrano respectivament.

El final de Ciutadans ha acabat sent un espectacle deixatat i lamentable, coherent —això sí— amb la profunda indecència que ha marcat la trajectòria del partit, des de la seva presentació en societat al Palau de la Música, l'any 2006, fins a aquest mateix dimecres, en què la seva portaveu al Parlament, Anna Grau, ha anunciat amb un tuit que deixa el partit i la política. Uns dies abans havia sortit també per la porta del darrere el secretari general, Adrián Vázquez. Un personatge tan irrisori com ells, Carlos Carrizosa, ha aconseguit mantenir-se dempeus dins les ruïnes de la formació, guanyant un torcebraç contra els abans esmentats. Naturalment, tot plegat no té cap interès, cap rellevància. Vividors, paraicaigudistes, personatges a la recerca d'una forma de vida més o menys regalada. Les darreres i decadents fites en la història d'una organització que va fer de la demagògia, el victimisme, la mentida i la fractura social les seves banderes, a la recerca d'una confrontació que tenia una llengua (una llengua, i tot el que un discurs crispat i intoxicador va ser capaç d'associar-hi) com a detonant i a la vegada com a víctima. El seu mèrit en aquests divuit anys haurà estat accelerar la caiguda de la política espanyola, i la catalana, en la polarització i l'empobriment del debat polític, un fenomen que és general arreu d'Occident, però que té expressions particulars a cada país. I més en concret, forçar (tampoc no costa gaire) la deriva del PP cap al seu costat més proper a l'extrema dreta, i a la vegada facilitar l'aparició de l'extrema dreta de Vox, que combina elements dels seus referents europeus i americans amb d'altres que procedeixen del franquisme i el falangisme, i en general, de la llarga tradició autoritària espanyola. Tots aquests ingredients ja formaven part de la recepta de Ciutadans, per molt que el partit es presentés (segons el moment) com a liberal, socialdemòcrata, de centreesquerra reformista o el que vostès vulguin.

Són prou coneguts els dos articles antològics que l’advocat i periodista Santiago Nadal Gaya va dedicar a la "burguesía del alma huera" (volia dir, el gruix de les classes mitjanes catalanistes amb l’afegit, aquesta era la "seva" burgesia, del món regionalista de la Lliga). En el primer, de setembre de 1938, alertava del domini aclaparador del "catalanismo de derecha y de izquierda", que "controlaba todos los centros de la actividad y quien no quería someterse fracasaba". Una conjura de "Consejos de Administración, [...] grandes comerciantes e industriales, [...] los periódicos", que ofegaven "los que siempre se llamaron españoles". A la fi, "agrupados bajo la bandera española y tomando como base y símbolo de sus lealtades la lealtad a la encarnación suprema del Estado antes de la República", "los jóvenes catalanes que se sentían y confesaban en alta voz españoles, fueron casi los únicos en recordar que Cataluña también era española". Alejandro Fernández, aquest jove dirigent d’oratòria gairebé clàssica del Partit Popular a Catalunya, ben segur que ho pensava, que era un "joven catalán que se sentía y confesaba en alta voz español", el passat 15 de setembre de 2023.

Fa setmanes que el líder del PP a Catalunya, Alejandro Fernández, s'ha convertit en un mal de queixal per a la direcció estatal del partit, però aquest dijous ha volgut oficialitzar des de Barcelona el seu pols amb el president dels populars, Alberto Núñez Feijóo, i ha demostrat que està disposat a arribar fins al final en aquesta batalla. Davant d'un auditori en el qual destacava l'absència dels principals dirigents del partit a Catalunya, s'ha reivindicat com un home "sense tuteles" i ha qüestionat l'estratègia del dirigent gallec d'intentar acostar-se de nou a sectors del nacionalisme moderat català. "No pot ser la solució donar més prebendes a la insaciable burgesia nacionalista i que ho paguem els constitucionalistes catalans. A sobre ens diuen que hem de callar perquè crispem. No callarem", ha etzibat.

Dolors Montserrat, a Brussel·les, es guanya el sou forçant que “la immersió lingüística catalana s'hagi discutit tres vegades, fins a aconseguir que –juntament amb la pressió de Vox i, principalment, de Ciutadans– s'enviï una missió de diputats comunitaris a les escoles de Catalunya”. Que bé. No m’ho voldria perdre. M’encantaria que els diputats en qüestió trepitgessin les nostres aules i assistissin a les nostres classes. Ara m’acabo de creuar pel carrer amb el professor de llatí de la meva filla, l’Àngel Martín. És el traductor, juntament amb Sergi Grau, d’Eros femeller, el llibre V de l’Antologia Palatina. Una meravella, agosaradíssima i irreverent, que recomano als senyors diputats en qüestió que llegeixin (si aconsegueixen que no els ofengui la temàtica, i la llengua romànica a la qual s’ha traduït del llatí, que és aquesta en què escric).

Hi ha moviments a la rebotiga de la dreta espanyolista catalana. I no em refereixo ara a Barcelona pel Canvi, perquè el xiringuito polític muntat i abandonat per Manuel Valls, a banda de l’antiindependentisme, no té altra brúixola ideològica que posar-se al servei –ho diré en francès– du plus offrant, del millor postor. I la seva actual líder, Eva Parera, és perfectament capaç de fer compatibles un escó parlamentari pel Partit Popular i una regidoria al servei d’Ada Colau. Són avantatges de la manca d’escrúpols...

El secretari general del PP de Catalunya i número quatre de les llistes populars de les properes eleccions al Parlament, Daniel Serrano, està sent investigat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per un presumpte cas d'agressió sexual a una companya del partit, segons ha publicat El Periódico i ha pogut confirmar l'ARA de fonts coneixedores. Quan els fets han sortit a la llum aquest diumenge, Serrano ha emès un comunicat negant les acusacions i assegurant que es tracta d'un "xantatge". "Confio plenament amb la justícia", ha dit.