Aquesta temporada, el cinema d’animació ha quedat marcat pel mixet letó protagonista de Flow, que sense dir ni meu es va acabar enduent l’Oscar. Però hauríem de començar a fer lloc per a un altre gat, el que dona nom a Anzu, gat fantasma: un enorme felí antropomòrfic, rialler i flatulent, que viu en un petit poble de la costa japonesa i es desplaça gairebé sempre en moto. L’única persona que se sorprèn de la presència d’aquesta bèstia és la Karin, una adolescent a qui el penques del seu pare deixa a cura de l’avi mentre ell busca la manera de pagar els seus deutes de joc. Passat l’impacte inicial, la Karin trava amistat amb l'Anzu, amb qui passa l’estona durant els llargs dies d’estiu i amb qui acaba fent una excursió a l’inframon a la recerca de la seva mare, morta uns anys enrere.

Les maratons no estan fetes per als velocistes. O dit d’una altra manera: el format de llargmetratge no és la distància ideal per als esprínters de l’animació, acostumats a sintetitzar tota la seva inventiva i humor en un pot petit de 5 o 6 minuts en clau de curtmetratge televisiu. Potser per això els títols per al cinema de la llegendària franquícia animada de Warner Bros sovint barrejaven imatge real i animació, com Space Jam. Però El día que la tierra explotó. Una película de Looney Tunes no: és la primera pel·lícula per a sales d’aquests personatges mítics completament animada i, precisament per aquest motiu, la que pateix més de ritme.

Javier Mariscal (València, 1950) no acaba de processar que el Festival Animac de Lleida li hagi concedit el Premi Trajectòria, que recollirà aquest diumenge a la cerimònia de cloenda. “Si jo no soc animador –s’excusa–. Jo no soc res!”. I, tanmateix, ha fet de tot: còmics, tèxtils, escultures, quadres i dissenyar de tot, des de locals fins a mascotes olímpiques... Però no sempre l’han rebut amb els braços oberts. “Miquel Barceló em deia que no pintés, que els meus còmics eren l'hòstia. Els d’El Víbora igual: «Quins mobles tan bonics que fas». Òscar Tusquets em deia: «No facis mobles, que els teus quadres són molt bonics». La gent de l’art no em perdonava tenir obres a 30.000 euros en una galeria i després vendre al quiosc. I encara sort que no vaig guanyar l’Oscar amb Chico & Rita o els animadors m’haurien fotut un tret”.

Les últimes setmanes no deuen haver sigut fàcils per a Michel Gondry. Després d’haver rodat un musical basat en la infància de Pharrell Williams, Golden, una de les estrenes més esperades del 2025, Variety va revelar fa uns dies que el muntatge s’havia cancel·lat i la pel·lícula no s’estrenaria mai perquè els productors i Gondry consideraven que el material no estava a l’altura de les expectatives. Per eixugar les penes d’un projecte tan ambiciós i frustrat, res millor que presentar-ne un altre als antípodes: Maya, donne-moi un titre, un llarg d’animació que recull els curts d’animació stop-motion que Gondry porta anys realitzant per a la seva filla Maya, peces animades a mà amb cartolines de colors, tisores, cinta adhesiva i un smartphone. El director francès l’ha presentat a la premsa a la Berlinale, tot i que sense acceptar “preguntes sobre Pharrell”.

Explicar la complexitat del món als infants és sovint una tasca difícil que el director suís Claude Barras (Sierre, 1973) domina amb sensibilitat i profunditat. Primer ho va fer amb La vida d'en Carbassó (2016) —nominada als Oscars i premiada als Cèsars, els Premis del Cinema Europeu i el Festival de Sant Sebastià—, en què el director abordava temes com el maltractament infantil i l'orfandat. Ara hi torna amb el seu segon llargmetratge d'animació en stop-motion, Salvatges (2024), que s'estrena aquest divendres –en versió doblada al català– i parla de l'impacte de la desforestació en la natura i les cultures indígenes. “Cada cop hi ha més pel·lícules infantils que només volen divertir i ens hem de preguntar per què” —diu Barras—. “Potser és que els volem allunyar d'una realitat massa dura que no podem canviar”. I afegeix: “No es tracta d'exposar-los a la violència, però cal generar preguntes adaptades a la seva edat sobre la manera una mica estranya que tenim de viure”.

Quan el pare mor i la separen del seu germà Gilbert, l’obsessió pels objectes amb forma de caragol de la Grace es converteix en un refugi contra la tragèdia i la pèrdua que marquen la seva vida. Memorias de un caracol, que s’estrena divendres, és l’extraordinari nou film de l'australià Adam Elliot (Berwick, 1972), mestre de l’animació stop-motion que sublima el dolor d’existir a través de l’humor agredolç i la tendresa d’unes històries que et fan esclatar de riure amb la mateixa facilitat amb què et trenquen el cor.

Un cop va acabar la projecció de Flow, un mundo que salvar a la darrera edició d'El Meu Primer Festival, el presentador va obrir un torn de preguntes i comentaris entre els menuts. Un nen va aixecar ràpidament la mà: “La meva mare s’ha passat tota la pel·li plorant!”, va ser la seva aportació. “La meva també!”, va reblar un altre, dues files enrere, entre les rialles i els oooohs esponjosos de la platea. És molt útil aquesta anècdota, no per certificar que Flow, un mundo que salvar és un film d’animació d’ampli espectre que sedueix espectadors dels 0 als 99 anys, sinó per il·lustrar com una pel·lícula sense diàlegs i amb una trama no especialment melodramàtica ni del tot clara pot emocionar-nos profundament.

Fa unes setmanes, l’estrena de l’oblidable Vaiana 2 perfilava un dels nadirs de l’actual crisi de creativitat de la companyia Disney, encaparrada a rendibilitzar l’atractiu comercial de les seves franquícies més exitoses. Ara, Mufasa: El rey león, preqüela del film de 1994 –que ja va patir un remake digital fotorealista el 2019–, demostra que no tot està perdut per a la totpoderosa factoria d’animació. De fet, la comparació directa amb Vaiana 2 resulta reveladora: allà on la seqüela de l’aventura polinèsia es limitava a replicar la fórmula original, Mufasa afegeix unes estimulants pinzellades de mitologia grega al drama shakespearià d’El rei lleó (el nou malvat respon al nom de Kiros i la figura de Rafiki, el mandril savi, s'assembla més que mai a l’endeví Tirèsies).

Rock bottom és una obra que circula entre diversos llenguatges, estils i disciplines, així que resulta més senzill determinar què no és que identificar la seva naturalesa exacta. Per començar, el film de María Trénor no pretén ser un biopic de Robert Wyatt, i això que la biografia del músic britànic conté un punt de gir dramàtic d’aquells que fan salivar els actors de Hollywood a la caça de premis: el 1973, fortament intoxicat en el transcurs d’una festa, Wyatt es va precipitar al buit des d’un quart pis i es va trencar la columna vertebral; va quedar completament paralitzat de cintura cap avall. La convalescència per l’accident va coincidir amb la gravació del seu segon disc en solitari, una obra mestra d’introspecció progressiva que ara cedeix el seu títol a Rock bottom.

Fa molts anys, en un món llunyà on el pensament corporatiu encara tenia cert mètode en la seva bogeria, Disney reservava les estrenes cinematogràfiques a produccions originals amb vocació d’esdeveniment. Les seqüeles s’entenien com pura explotació de marca, dirigides a fans acèrrims i destinades al mercat domèstic. En aquest sentit, Vaiana 2 resulta excepcional, essent tan sols la quarta seqüela que l’estudi ha decidit elevar al cànon de l’exhibició en sales, tot i que el projecte va néixer com a sèrie per a la seva plataforma de streaming.

Mentre la factoria Disney segueix estancada en un cert coma creatiu, somatitzat en l’allau de seqüeles, l’estudi DreamWorks aprofita l’ocasió per prendre la davantera amb la notable Robot salvaje, que adapta la novel·la homònima de Peter Brown i capitalitza el talent dels creadors de Com ensinistrar un drac, Dean DeBlois, que aquí exerceix de productor, i el director Chris Sanders. Dit això, l’atropellat inici de Robot salvaje desconcertarà més d’un pare o mare, però la canalla segurament gaudirà des del minut zero amb el que sembla una relectura naturalista de WALL·E pensada per a espectadors amb un trastorn de dèficit d’atenció.

Des de la primera escena de Garfield. La pel·lícula, en què el gat més mandrós del còmic demana pizzes i lasanya a través d’una aplicació mòbil, queda clar que l’objectiu de l’equip liderat per Mark Dindal –el director de títols menors com Chicken Little o L'emperador i les seves bogeries– consisteix a posar al dia l’univers del personatge creat per Jim Davies. En aquest sentit no és estrany que aquest discret film d’animació jugui amb l’estètica dels dispositius digitals i que, aferrant-se a l’hegemonia cultural de l’imaginari dels superherois, furgui en els traumes d’infantesa del protagonista –som davant de l'origin story de Garfield, que arriba marcada per un conflicte familiar.

Han passat vint-i-tres anys des de l’estrena d’Evasió a la granja, però Chicken Run: l'albada dels nuggets passa de llarg de la nostàlgia autocelebratòria. De fet, més enllà de certa nitidesa digital, les dècades que separen un film de l’altre no es noten tant en les imatges com en les circumstàncies que els envolten. El primer va significar un notable èxit de taquilla per a l’estudi d’animació Aardman, mentre que la seva seqüela arriba directament a Netflix, amb els fundadors Nick Park i Peter Lord assumint un rol de productors executius. I si la correcció política ha sigut la causa probable perquè Zachary Levi substitueixi Mel Gibson com a veu del gall Rocky, Julia Sawhala afirma que l’han apartat del projecte perquè sona massa vella per encarnar la coratjosa gallina Ginger, ara doblada per Thandie Newton.

Una de les fites històriques en el reconeixement de l'anime japonès com un dels llenguatges més potents del cinema contemporani és l'Ós d'Or que El viatge de Chihiro va guanyar el 2002 a la Berlinale –ex aequo amb Sunday bloody sunday–. I tot i que un anime no ha tornat a guanyar el premi gros d'un gran festival de cinema, no resulta estrany veure animes en competició a festivals com Venècia o Canes. Tanmateix, a Berlín han hagut de passar més de dues dècades per tornar a veure'n un competint a la secció oficial. Es tracta de l'esplèndida Suzume, de Makoto Shinkai, el director japonès més taquiller dels últims anys, amb tres títols entre les 15 pel·lícules amb més recaptació de la història del Japó. La més popular és el superèxit Your name, només superada per Titanic, Frozen, Els guardians de la nit i, esclar, El viatge de Chihiro.

Amb Tot Sants a tocar, la Filmoteca de Catalunya ha celebrat el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual organitzant aquest dijous una resurrecció fílmica en tota regla. Es tracta de la projecció del clàssic del cinema animat català Érase un vez..., que ha recuperat el color original amb què es va estrenar el 1950, perdut durant dècades i restaurat ara gràcies a una feina meticulosa i brillant de l’equip de conservadors de la Filmoteca. "S’havia de fer", diu Esteve Riambau, director de la Filmoteca. "Érase una vez... és la quarta pel·lícula d’animació que es va rodar a l’Estat i, en certa manera, la rèplica catalanista a la primera, Garbancito de la Mancha, que era d’ideologia una mica nacional-feixista", diu Riambau.

El director Henry Selick (Malson abans de Nadal) s’ha aliat amb el polifacètic cineasta Jordan Peele (Deixa'm sortir) per emprendre una expansió temàtica i estètica del goticisme pop que ell mateix havia contribuït a definir amb Tim Burton i altres autors. El seu nou film no tracta d’un heroi romàntic de pell pal·lidíssima que viu en un passat mític, sinó que està protagonitzat per una endurida òrfena afroamericana que retorna a una ciutat fantasma dels Estats Units desindustrialitzats. Allà descobrirà el seu lligam amb dos dimonis desobedients.

'Un año, una noche'

Ramón González va descriure la seva experiència com a supervivent de l'atemptat del 2015 a la sala Bataclan al llibre Paz, amor y death metal, punt de partida de la pel·lícula d'Isaki Lacuesta Un año, una noche, que copsa la manera com els atemptats van afectar individualment i com a parella el Ramón i la Céline. Vam parlar amb Isaki Lacuesta quan va presentar el film a la Berlinale i amb la seva protagonista, l'actriu francesa Noémie Merlant. Crítica de la pel·lícula.

]]>

¿Ens podem prendre seriosament l’odi ancestral entre uns ossos amorosos i uns unicorns estilitzats? ¿Es pot explicar aquesta història sense caure en l’estirabot purament humorístic? A Unicorn wars, Alberto Vázquez ho intenta amb un esforç lloable però que no acaba de quallar del tot. La proposta fa gala d’un fort component irònic a l’hora de retratar les dinàmiques del campament militar on s’entrenen els ossets, d’una retòrica vexadora no gaire diferent de la de La jaqueta metàl·lica de Kubrick. No obstant això, aviat queda clar que a Vázquez no li interessa tant la comèdia com invocar l’esperit àcid (per corrosiu i per lisèrgic) de la mal anomenada animació per a adults. I també que, desafortunadament, el film no pensa aixecar el dit en cap moment de la tecla satírica que prem als primers minuts, malgrat que l’evolució del relat sembli demanar al públic una altra mena d’implicació.

]]>

A Haru i el regne dels gats una adolescent viatjava a un regne fantàstic després de salvar la vida a un gat. Aquesta premissa –una mena d'Alícia al país de les meravelles substituint el conill blanc per un felí– és l'única connexió entre aquell film de Ghibli i Luck, llargmetratge d’animació que es vol assemblar, sobretot, a una pel·lícula de Pixar. És lògic, ja que el seu productor executiu és John Lasseter –creador de Toy Story, que va abandonar l'estudi per denúncies de conducta inapropiada–, però potser per això la sensació de déjà-vu és constant. La història de la Sam, una òrfena malastruga que perseguint un gat negre xerraire irromp a la Terra de la Sort, conté elements de pel·lícules millors com Monstres, S.A. o Del revés, de la qual sembla haver extret fins i tot la idea de l'unicorn robaescenes.

]]>

Ja des del títol, DC Lliga de Supermascotes fa olor de maniobra crematística. Gairebé podem imaginar un executiu amb la ment arrasada exclamant “Ja ho tinc! I si barregem els superherois amb els vídeos virals de bestioles?” I, bé, és possible que hi hagi una mica de veritat en això. Però el cert és que el film de Jared Stern té una coartada, ja que des dels anys seixanta DC compta amb diversos animalons amb superpoders que s’han ajuntat periòdicament per viure aventures a les vinyetes. Al capdavant hi trobem Kripto, el gos de Superman, que en aquesta versió cinematogràfica està amoïnat pel fet que l’imminent compromís entre el seu superhome i Lois Lane el desplaci a un rol secundari.

]]>