“Algunes persones diuen que és possible arribar a ser vertaderament espanyol/a si una persona s’hi esforça. Altres, en canvi, pensen que per ser realment espanyol/a s’ha d’haver nascut espanyol/a. Amb quina d’aquestes opinions està més d’acord?”.

El Barça de Hansi Flick ja coneix el calendari de la Lliga 2025-26. L’equip blaugrana debutarà a la competició el 15, el 16 o el 17 d'agost a Mallorca i la tancarà el 23 o el 24 de maig a Mestalla. Si no hi ha cap imprevist o gir de guió, el retorn de la Primera Divisió al Camp Nou serà el cap de setmana del 13-14 de setembre en la quarta jornada, contra el València, després que finalment la Lliga hagi acceptat la petició del club blaugrana per disputar els tres partits a domicili.

Aviat farà deu anys que Rastar Group va desembarcar a l’Espanyol. Ha estat una dècada d’alts i baixos, marcada per una classificació europea, dos ascensos i dos descensos, i que li ha costat més de 240 milions a Chen Yansheng, propietari del conglomerat xinès que controla el 99,6% de les accions del club blanc-i-blau. L'última inversió es va oficialitzar aquest divendres, durant la junta general extraordinària d’accionistes que va aprovar una ampliació de capital –la quarta de Rastar– per valor de quasi 32 milions d’euros.

L'Espanyol celebra aquest divendres una junta general extraordinària d'accionistes on s'hauria d'aprovar una ampliació de capital de quasi 38 milions, que sanejarà l’equip periquito i permetrà que torni a la regla 1:1 del fair play de la Lliga. Com ja és habitual a l’entitat blanc-i-blava, serà telemàtica, i els precs i preguntes dels accionistes, enviats prèviament a través d’una plataforma en línia, es llegiran i respondran en veu alta pel club. Això vol dir que no es reviuran intervencions com les de l’il·lustre Quimet Cañellas, que va popularitzar el "Bones tardes, amics meus tots". Ni tampoc episodis violents, com el que va patir Ernest Vilches l’any 2012, un 19 de novembre, quan un grapat d’aficionats van intentar agredir-lo després de mostrar una estelada amb els colors de l’Espanyol durant el seu torn de paraula a la Fira de Cornellà.

Després que el Barça pagués la clàusula de rescissió de Joan Garcia a finals de la setmana passada, el següent pas perquè el porter de Sallent pogués certificar la seva sortida de l'Espanyol per fitxar per l'etern rival ciutadà era publicar un missatge de comiat. Ha format part de la disciplina perica durant nou anys i, per tant, sabia perfectament que triar el Camp Nou per seguir la seva carrera professional faria més mal a l'afició blanc-i-blava que no pas provar sort a la Premier League, on tenia ofertes interessants. Per això Garcia, abans de posar-se la samarreta culer i de parlar com a nou porter de la plantilla de Hansi Flick, tenia pendent comunicar-se amb tots aquells que fa només unes setmanes el consideraven un ídol. El Barça, per la seva part, ja ha fet oficial que ha fet efectiva la clàusula de rescissió de Garcia. Aquest divendres el jugador signarà contracte amb per a les pròximes sis temporades, fins al 30 de juny del 2031, en un acte privat a les oficines del Barça.

Feia dies que el Barça tenia encarrilada l'arribada de Joan Garcia i aquest divendres s'ha fet un pas decisiu. Segons ha pogut confirmar l'ARA, el club ja ha fet efectiu el pagament de la clàusula de rescissió, un requisit imprescindible per anunciar el primer fitxatge de la temporada 2025-26.

Joan Garcia és el nom de moda de l'inici del mercat de fitxatges. El porter de l'Espanyol, que aquesta temporada s'ha consolidat com un dels millors de la Lliga, ha de decidir quina samarreta vestirà de cara a la pròxima campanya, si bé sembla clar que des de les oficines de Cornellà-El Prat esperen fer caixa gràcies a la seva clàusula de 25 milions d'euros. I hi ha dos equips que sonen amb força: d'una banda, el Newcastle sembla liderar la cursa anglesa per quedar-se'l; de l'altra, el Barça és l'opció que més preocupa als pericos.

A Joan Garcia no li faltaran pretendents aquest estiu. L'artífex de la permanència de l’Espanyol, però, haurà de prendre una decisió vital: abandonar el club de la seva vida com un heroi o trencar el cor a una afició que l’ha idolatrat. Les seves condicions i l'excel·lent rendiment ofert aquesta campanya, en què ha estat el segon porter amb més aturades de les cinc grans lligues europees (146, només superat per les 153 de Mark Flekken, del Brentford), han cridat l’atenció d’un bon grapat de clubs europeus disposats a pagar la seva clàusula, de 25 milions d'euros. Amb només 24 anys acabats de complir, el porter de Sallent serà una de les gangues d’aquest mercat.

El Barça torna a ser campió de Lliga, dos anys després, de nou gràcies a un triomf a Cornellà-El Prat. El conjunt blaugrana va segellar matemàticament el títol en el mateix escenari i contra el mateix rival que ho va aconseguir per darrer cop, aleshores amb Xavi Hernández. Aquest cop, això sí, amb menys rotunditat, perquè l’Espanyol va plantar cara en un derbi disputat (0-2) en què va pesar l’eficàcia. No hi va haver sardana, però sí una tímida celebració blaugrana sobre la gespa que van escurçar aspersors i els jugadors de l'Espanyol, que juntament amb Hansi Flick van demanar als blaugranes que marxessin als vestidors a continuar la celebració. El Barça va començar a l’RCDE Stadium una rua que allargarà aquest divendres pels carrers de Barcelona. Es tanca així una temporada gairebé rodona, amb Lliga, Copa i Supercopa d'Espanya.

L’Espanyol no és ni serà mai el filial del Reial Madrid. Els blanc-i-blaus van tirar d’èpica per tombar el líder de la Lliga (1-0), que va caure a l’RCDE Stadium gràcies a un gol a cinc minuts pel final. Els de Manolo González van saber resistir i patir per acabar assaborint un triomf que és or pur per l’empenta que suposa pels ànims, i perquè serveix per treure provisionalment l’equip pel descens, especialment en una jornada en què van punxar rivals directes com el Leganés, el Getafe o el Valladolid.

Veure jugar el Barça de Hansi Flick s'ha convertit en una de les activitats més divertides i reparadores de la setmana, malgrat que, en el derbi, la gasolina i les idees dels blaugranes s'han quedat només a la primera meitat. Després d'obsequiar tots els seus seguidors amb una de les millors setmanes de futbol dels últims anys, amb dues golejades balsàmiques contra el Bayern i el Reial Madrid, el Barça també ha sigut el botxí de l'Espanyol (3-1).

No, no és un adeu per sempre. Per un temps —que espero que sigui més llarg que un instant— deixo d’escriure al meu estimat diari. Tant la direcció de l'ARA com els meus nous caps no hi veien problema que seguís amb les col·laboracions, especialment si ho feia de manera més irregular o fins i tot esporàdica. El tema d’aquesta Espècie protegida és prou llunyà al de la meva nova responsabilitat perquè no hi hagués conflicte de cap mena. No obstant això, per capteniment institucional he decidit deixar-ho.

Eren pocs. Es podien comptar amb els dits d’una mà. Però hi eren. Quan l’Espanyol B va marcar l’empat contra l’Europa en un enfrontament de Segona RFEF, un grupuscle d’aficionats pericos van alçar-se i van començar a fer salutacions nazis en direcció als Eskapulats, l’afició europeista, mentre aquests van respondre amb càntics de “Puta Espanya”. El vídeo mostra la part final d’aquesta seqüència i facilita la feina a l’Espanyol per prohibir l’entrada a aquests nostàlgics del passat més funest i vergonyós d'Europa.  

A mitjans de la dècada dels 90, el pare d’una família d’un petit poble del Marroc proper a Tànger va agafar el visat i va viatjar tot sol a Catalunya per procurar una vida millor als seus. Durant uns quants anys va haver de treballar al camp com a temporer, sense papers, en diferents parts d’Espanya. Quan va poder regularitzar la seva situació i estalviar diners, el van acompanyar la dona i els fills. Es van instal·lar en un pis a Santa Eulàlia, a l'Hospitalet de Llobregat, on segueixen vivint amb alguns dels seus sis fills. Un d’ells és Omar El Hilali (2003) va fer-se un lloc a l’onze de l’Espanyol la temporada passada, a Segona, i ha mantingut aquest estatus aquest any a Primera. 

Barcelona, Badalona, Manresa, Lleida i Girona tindran bàsquet de primer nivell l'any que ve. I si s'hi suma l'Andorra, confirmem que el nostre bàsquet viu un bon moment. Catalunya, juntament amb la Comunitat de Madrid, és on més llicències hi ha d'aquest esport. Per tant, hi ha una correlació entre el nombre de practicants de l'esport i els clubs d'elit. En canvi, si fem la mateixa anàlisi en relació amb el futbol, el panorama és desolador.

Poques coses provoquen una felicitat tan intensa com una victòria important del teu equip de futbol. Si aquesta victòria et permet sortir de l’infern, la felicitat té un component tràgic que la fa especialment emocionant i commovedora. El sentiment per un club com l’Espanyol és el d’una comunitat que té totes les característiques de les minories. En la mesura que ens sentim maltractats, més units estem, tot i la gran diversitat d’aquesta minoria.

Igual que cada vegada que ha baixat a Segona, també aquest cop l’Espanyol només ha trigat una temporada a tornar a Primera. De manera que l’any que ve Barça i Espanyol tornaran a enfrontar-se.

No insistiré massa en l’obvietat que sempre em toca recordar: l’Espanyol és l’únic equip de la lliga que té el seu país i la seva ciutat en contra. Aquests dies hem vist com les autoritats asturianes donaven ànims (i finançaven desplaçaments) a l’Oviedo i com els seus mitjans celebraven la victòria en primera persona. El contrast és dolorós. Mai no sabem quina de les dues opcions habituals és preferible: que ens ignorin o que desitgin el nostre mal. En tot cas, ja hi estem acostumats i toca seguir resistint.

Ja hi tornem a ser. El maleït i sobrevalorat sistema decimal ens aboca a un nou o ara o mai. Fa poques setmanes quedaven deu partits i vaig fer un pronòstic optimista a mig camí entre la raó i la fe. Ara en queden cinc i, per ser optimista, només em queda ser gramscià i recórrer a la fe. Perquè ja no queda marge: ens hem d’acostar molt al 15/15 per aconseguir l’objectiu. 

Soc (i seré) molt de la Beckett i soc (i seré) molt de l’Espanyol. Sense voler semblar pretensiós, és possible que sigui el més perico dels de la Beckett i el més beckettià (la sala) dels de l’Espanyol. Per això, i perquè penso que no té massa importància, hauria preferit que no s’hagués produït la polèmica d’aquest cap de setmana. Per aquest motiu me n’he mantingut públicament al marge.