La relació de misticisme que manté el poble argentí amb el futbol es tradueix en accions d’índole diversa: en l'últim Mundial, les cábalas (rituals per donar sort) han pres un espai rellevant en el relat de l’afició i també de la selecció, incloent-hi equip i cos tècnic. Des de persones que vestien la mateixa roba cada cop que jugava l’Argentina fins a veure els partits a la mateixa casa o bar, beure mate en un ordre concret, no menjar carn el dia abans del partit, o, fins i tot, compartir les jornades de Mundial amb una exparella per tal que a l’equip li vagi bé.

Quan el vol W563 de la companyia Mahan Air amb destinació Dubai estava a punt de sortir de l'espai aeri de l'Iran aquest dilluns passat, els pilots van rebre l'ordre d'aterrar a l'illa de Kish, al golf Pèrsic. I allà, les autoritats iranianes van fer baixar de l'avió una dona i una nena: la família de l'exfutbolista Ali Daei. "Van passar el control de passaports a Teheran amb normalitat, però un cop estaven volant els van fer aterrar per deixar a terra la meva dona i la meva filla", ha explicat Daei, que viu a Dubai, a l'agència Isna. No les deixaven sortir del país perquè el seu marit és crític amb el règim.

¿Leo Messi és el millor futbolista de la història? Subjectivament parlant, aquesta pregunta mai tindrà una resposta taxativa perquè cadascú tindrà una opinió pròpia. I cadascuna d’aquestes visions estarà influenciada per l'impacte que va tenir cada futbolista en la seva vida, el seu club preferit, la seva selecció o el seu país. Cada generació té els seus referents. Joan Manuel Serrat ho va resumir força encertadament en una cançó dedicada a Kubala: “En Pelé era en Pelé i Maradona un i prou. Di Stéfano era un pou de picardia [...]. Tots tenen els seus mèrits, lo seu a cadascú, però per mi ningú com en Kubala”. 

Tot i haver nascut a Catalunya, Hamza Driouich està acostumat a lluitar per combatre els estereotips en una societat que massa sovint el mira amb desconfiança. Aquest entrenador de bàsquet de les categories inferiors del Joventut, que s'ha sobreposat a diferents episodis de racisme, explica el seu cas com a exemple per entendre com algunes persones d'origen marroquí han viscut el Mundial de futbol. "Parlem molt de la integració i de com ens veu la gent quan apareixen temes culturals o de religió. La gent ens diu que hem de ser d'aquí, però després la majoria dona per fet que havíem d'animar el Marroc durant els partits de futbol. No considero que sigui racisme, però la societat continua etiquetant la gent en funció del color de la seva pell o el seu origen. Aquest biaix ens recorda que no som iguals que els altres", argumenta.

“Canviaria algunes normes del futbol, hi faria canvis molt radicals perquè, si no es canvia res, el futbol s’estancarà”, deia fa un mes Gerard Piqué al canal de Twitch d’Ibai Llanos. El ja exfutbolista del Barça reobria així un debat que el futbol fa temps que arrossega i que, de fet, el Mundial de Qatar no ha fet sinó alimentar: a l’argentí Lautaro Martínez li van anul·lar un gol en la derrota amb l’Aràbia Saudita perquè tenia el braç més avançat que el peu d’un defensa rival. A Croàcia, pel mateix motiu, n'hi van anul·lar un contra Bèlgica. Les dues accions van generar una gran polèmica perquè les repeticions en 3D que va oferir la realització donaven a entendre que es tractava de situacions mil·limètriques. 

Després de tants anys repartint alegria amb el seu futbol, finalment Messi és l'home més feliç del món. El menut geni ha deixat per al final de la seva carrera el repte més gran, guanyar la copa que més desitjava. I ho ha fet als penals, patint de valent després d'un partit que serà recordat durant anys i panys (3-3). La copa que els argentins havien guanyat per darrer cop fa 36 anys, quan Messi encara ni havia nascut, torna a Buenos Aires. L'equip de Lionel Scaloni es cosirà a la samarreta la tercera estrella després de derrotar França en una final que semblava ballada a ritme de tango, cúmbia i bandoneó, fins que Mbappé ha empatat amb tres gols per donar emoció a un partit que semblava dictat per a sentència. Ha tocat esperar fins als penals, amb una aturada del Dibu Martínez i un heroi inesperat, Montiel, marcant l'últim penal per donar el tret de sortida a la festa argentina.

Era un partit de la Tercera Divisió polonesa. L'àrbitre Adam Lyczmanski estava tip de les faltes i queixes d'un jugador d'un equip anomenat Kujawiak Wloclawek. Al final va expulsar-lo i, com que no callava, li va deixar anar "Si ets tan llest, agafa el xiulet tu mateix". Menys d'una setmana després, aquell jugador de 21 anys s'apuntava a un curs d'àrbitres. Era Szymon Marciniak, l'àrbitre que dirigirà la final del Mundial. Mai un polonès havia arribat a la final de la Copa del Món, amb l'excepció del jutge de línia Michal Listkiewicz el 1990. Però Marciniak sabia que ell hi arribaria.

La vila de Pujato, a la província argentina de Santa Fe, té dos fills il·lustres. Un és el seleccionador Lionel Scaloni. L'altre no existeix. A Pujato hi viuen menys de 4.000 persones. És una població agrícola a una hora en cotxe de Rosario, amb una estació de tren mig abandonada i nens que juguen al carrer fins tard. Fins que un d'aquests nens, Lionel Scaloni, no va començar a destacar al futbol, Pujato només era conegut perquè els escriptors Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares van decidir que fos el lloc de naixement d'Honorio Bustos Domecq, un heterònim que tenien per escriure novel·les de detectius. Fins i tot van escriure una petita biografia d'en Bustos Domecq on deien que amb deu anys ja publicava articles a la premsa de Rosario, per veure si algú es pensava que havia existit de veritat.

Un adolescent de 14 anys, de nom Aymen, va morir atropellat a Montpeller, al districte de Mosson, mitja hora després que s'acabés la semifinal de la Copa del Món entre França i el Marroc, disputada dimecres al vespre. El conductor es va donar a la fuga i, ara mateix, continua en parador desconegut mentre la policia el busca activament. D'acord amb testimonis presencials recollits per l'emissora France Info, el conductor portava una bandera francesa i fanfarronejava davant d'aficionats presumptament marroquins. Quan van intentar prendre-li la bandera, el conductor va accelerar bruscament, com s'observa en algunes imatges penjades a les xarxes socials, i va envestir l'Aymen i un altre noi. El vehicle, de color blanc, va ser localitzat prop del lloc dels fets poc després.

Quan tenia sis anys, Julián Álvarez era sempre el primer a entregar els treballs al col·legi. I després, quan els altres alumnes encara patien per resoldre els exercicis, ell es posava a dibuixar jugadors amb la samarreta de la selecció argentina i del River Plate. Ja somiava en ser jugador. I ho aconseguiria. En Julián tenia sis anys i més d'un cop dibuixava a Lionel Messi, qui el 2006 ja jugava el Mundial. Ara han arribat junts a la final del Mundial.

El professor d'Història Contemporània Antoni Marimon Riutort (Son Sardina, Palma, 1965) ha estudiat a fons el colonialisme i els processos colonitzadors. Segons aquest investigador, "els enfrontaments esportius representen autèntiques batalles entre països" i, arran del Mundial Qatar 2022, "el Marroc ha agafat un protagonisme especial, després de vèncer Espanya". Mentrestant, el partit entre el Marroc i França és avui, dimecres, a les 20.00 h, i arreu de pobles i ciutats de les Balears la comunitat d'origen marroquí es prepara per fer-ne un seguiment massiu.

El Mundial més indecent de la història li està donant a Qatar, i a la seva col·laboradora necessària, la FIFA, un dels millors espectacles esportius en molt de temps.

Les celebracions al barri palmesà de Son Gotleu per la classificació de la selecció masculina de futbol del Marroc a les semifinals del Mundial, amb la victòria per 1-0 contra Portugal. Així ho van celebrar aquest dissabte els aficionats:

Quan algú que no el coneixia saludava Grant Wahl per primer cop, pensava que no devia saber gaire de futbol, en detectar el seu accent dels Estats Units. Després li tocava tancar la boca, ja que Wahl ho sabia tot. Nascut a Kansas el 1974, Wahl ha mort aquesta matinada a Qatar després de perdre el coneixement durant la pròrroga del partit entre l'Argentina i els Països Baixos. Tenia 48 anys i els últims dies havia informat que patia una bronquitis, motiu pel qual havia anat a un hospital de Doha. El seu germà, però, ha penjat un missatge a les xarxes on informa que no creu que hagi mort per causes naturals. "M'havia dit que havia rebut amenaces de mort, crec que l'han assassinat" ha explicat, referint-se al fet que era una de les veus més crítiques contra el govern de Qatar. De fet, durant aquest torneig l'havien arribat a detenir durant 30 minuts per portar una samarreta amb els colors de la bandera LGTBI+. La FIFA s'havia disculpat posteriorment amb ell.

Explica Carlos Javier MacAllister que, quan era petit, en comptes d’explicar contes als tres fills els deia que somiessin que un dia arribarien a jugar en equips grans com el Boca Juniors. A casa es respirava futbol. El pare jugava a Primera precisament amb el Boca Juniors, on era un jugador agressiu, dels que no sabia ben bé què fer amb la pilota, però sí que tenia clara la manera de recuperar-la. Batejat com el Colorado pel seu color de pell i per ser pèl-roig, herència dels avantpassats escocesos, MacAllister va arribar a ser internacional amb l’Argentina. De fet, el 1993 va participar en un play-off en què l’albiceleste es jugava el pas al Mundial dels Estats Units contra Austràlia. Amb un Maradona de mal humor, els argentins es van imposar. Ara és el seu fill Alexis qui ha jugat contra els australians als vuitens de final d’un Mundial. Cercle tancat. Ara, el seu somni és seguir caminant cap a la final superant els neerlandesos als quarts de final.

“L'Amèrica Llatina... però sense l'Argentina!” El crit, estrident, prové de la veu d'una noia de pell blanca que vesteix la samarreta de la selecció brasilera, embolicada amb una bandera del seu país. No la segueixen més de tres a quatre persones que pugen al bus, ple de gent de diferents països. Són dos quarts de quatre de la nit i el vehicle, un cop complet, amb tots asseguts, surt de l'última estació del metro de la línia vermella, Al Wakra, cap a Barwa Barahat Al Janoub, un barri contractat per la FIFA només per al mes que dura el Mundial. Un barri que inclou una manera particular de viure durant el torneig, lluny dels luxes d'una economia en ascens com la qatariana. La resposta a la noia brasilera no trigarà a arribar, des de “feixista” fins a “bolsonarista” i el seu pare, assegut a prop de la polèmica, intentarà apaivagar-ho tot dient que es tractava “només d'una broma”. Ara, no sembla creïble després de cridar, ell mateix, “Lula ladrao” (lladre), però, en tot cas, aquests intercanvis són menors. La convivència entre els diferents col·lectius és gairebé perfecta, cadascun amb la seva indumentària de l'equip pel qual simpatitza, més d'un cop amb sucoses converses sobre la realitat a cada país.