Fa gairebé quinze anys que els lectors catalans no podíem llegir Silvia Avallone (Biella, 1984). Després del seu debut, la colpidora novel·la D'acer (Edicions 62, 2011) –centrada en el present desesperat i nihilista d'un grup de joves que treballen en una fàbrica a la Toscana–, l'autora italiana va deixar de ser traduïda al català i al castellà, tot i que els seus llibres han continuat fent forat tant al seu país com en algunes de les 30 llengües en què es poden llegir. Cor negre (Empúries / Temas de Hoy, 2025; traduïda al català per Pau Vidal) explica la trobada entre dos personatges ferits en un poble de muntanya minúscul. L'Emilia hi arriba després de passar una llarga temporada a la presó. El Bruno, en canvi, encara se sent culpable per haver sobreviscut a la massacre que va acabar amb la seva família. La prosa d'Avallone, precisa i salpebrada d'imatges poderoses, avança a dos temps: el del relat en primera persona del Bruno i el que, en tercera persona, prova de treure l'entrellat de l'Emilia. La novel·la, publicada en italià l'any passat, ha guanyat premis com el Viareggio i l'Elsa Morante i està en procés de traducció a una vintena de llengües.

El primer capítol, en realitat una sola escena, de Gent en el temps, la novel·la que Massimo Bontempelli (Como, 1878–Roma, 1960) va publicar el 1937, és impressionant. Una dona ja gran, una matriarca “totpoderosa”, “prepotent” i presumiblement tirànica a qui tothom anomena la Gran Vella —el nom fa la dona, en aquest cas—, és al llit a punt de morir. Ella ho sap i no tan sols no la preocupa el desenllaç imminent sinó que l’espera. Més conforme que resignada, sap que s’ha de morir i està preparada. Per això no necessita ni el metge que té al costat per curar-la, ni el notari que s’ofereix per concretar el testament, ni el sacerdot que vol donar-li el viàtic. La Gran Vella ho ha disposat tot i ja només li queda una última cosa: anunciar als seus familiars —el fill, la nora i les dues netes petites— que cap d’ells “no morirà vell”. La profecia de la predifunta causa estupor i pànic.

Quan l’any 1963 Betty Friedan va publicar La mística de la feminitat va diagnosticar el neguit de moltes dones, conseqüència d’existències a les quals no sabien donar sentit perquè no les havien pas escollit elles. Va anomenar aquest desassossec “el malestar que no té nom”. Valeria Cossati, la protagonista de Quadern prohibit, publicat l’any 1952, pateix aquest malestar.

La infantesa pot ser un lloc meravellós on està "prohibit prohibir", la porta d'entrada de casa sempre queda oberta i qualsevol dia 50 gallines poden envair el menjador. L'escriptora Lia Piano (Gènova, 1972) va créixer en una família anàrquica i esbojarrada que, després de voltar pel món, va desplegar les arrels en una casa familiar genovesa on regnava la llibertat. A Planimetria d'una família feliç (Empúries / Seix Barral), Piano parteix d'aquelles vivències per donar corda a la imaginació i construir la història de la Tapdebassa, els seus dos germans –en Gioele, tartamut i fascinat per la química, i en Marco, que sempre corre despullat per casa–, un pare silenciós i una mare que mai troba les ulleres. Filla del cèlebre arquitecte italià Renzo Piano, Lia Piano debuta a la literatura amb una novel·la que encomana la felicitat salvatge dels dies sense preocupacions ni obligacions.

Kaputt i La piel eren dos títols habituals a les biblioteques de certes cases, acompanyant, per exemple, les obres de Stefan Zweig. A mi em despertava la curiositat el nom de l’autor de les dues novel·les: Curzio Malaparte. Em semblava un nom exòtic. Llavors no sabia que Curzio Malaparte realment es deia Kurt Suckert, fill d’alemany i italiana. Curzio era una italianització. Malaparte havia estat escollit en oposició a  Buonaparte, és a dir, a Napoleó. Una elecció encertada tenint en compte com va ser la vida de Suckert. Abans d’autoanomenar-se Malaparte, el 1924 havia estat heroi joveníssim de guerra i membre del partit feixista creat per Mussolini; després va ser empresonat diverses vegades pel règim totalitari i, finalment, després de la Segona Guerra Mundial, es va adherir al Partit Comunista Italià. Malaparte sempre va habitar un territori incòmode de la història, cosa que no li va impedir escriure nombrosos assajos d’esperit antiburgès. Un d’ells, escrit en francès, Technique du coup d’etat, va tenir un èxit ressonant i el va portar a ser considerat a mig Europa un autor radical i perillós. Tanmateix el gran moment, literàriament parlant, de Curzio Malaparte va arribar quan el Corriere della Sera el va enviar com a corresponsal de guerra al front ucraïnès durant la invasió alemanya de la Unió Soviètica. Allà van créixer, enmig de les hostilitats, els materials per a Kaputt, gràcies, en part, al fet que Malaparte dominava l’alemany.

La prosa d’Erri De Luca s’ha descrit infinitat de vegades com a poètica, encara que l’autor no hi estigui d’acord. “En comptes de ser poètica, la meva prosa és concentrada i densa -va dir ahir abans de llançar una de les seves eficaces metàfores-. És com un pou d’aigua marina del qual s’ha evaporat el líquid i només en queda la sal. L’escriptura és el residu de la vida que hi ha passat”. A simple vista, l’aparença d’Erri De Luca (Nàpols, 1950) és fràgil, però es tracta només d’un miratge, igual que el lirisme de la seva literatura.

L'any 2009, mentre La solitud dels nombres primers es convertia en un fenomen internacional, Niccolò Ammaniti publicava una sàtira sobre el món dels escriptors, Que comenci la festa , en què apareixies com a secundari.

La infantesa i els carrerons de Nàpols. La roba estesa, els nens que juguen a futbol, les mares que els criden a sopar des dels balcons, els pares que els venten un bolet si fan tard. L'univers del narrador Erri De Luca (Nàpols, 1950) és inconfusible. Si descobrir el seu debut, Non ora, non qui, suposava una immersió radical en una literatura d'intensitat alta i prosa essencial (l'escriptor acostuma a dir que desconfia dels adjectius i només es refia dels substantius), la resta de llibres que ha anat publicant -i que en català hem pogut llegir a Empúries (Tu, meu, Tres cavalls), La Magrana (Montedidio) i Bromera (El pes de la papallona)- no sorprenen, però tampoc no deceben el lector devot.

Ubicada al carrer Sant Lluís, 11 (Gràcia), Le Nuvole presenta un espai multidisciplinari en el qual conviuen l’exposició i la venda de llibres amb diferents activitats orientades a difondre la cultura italiana. En aquesta línia, el centre ofereix tallers amb professionals de la literatura, la il·lustració, el cinema i l’art en general. Le Nuvole disposa també d’un petita sala de projeccions on s’exhibiran pel·lícules i documentals, així com un espai d’exposicions.