Interior Chinatown, de Charles Yu (Los Angeles, 1976), és una original barreja de gèneres plena d’humor, un relat experimental i al·legòric que explora qüestions fondes com l’assimilació cultural, el preu de l’ascensió social, la cultura pop, la immigració, l’ansietat paralitzant, la fugida dels papers que ens veiem obligats a jugar i els estereotips racials. La pregunta clau del llibre de Yu és: la raça realment ens condiciona a no poder aspirar a res millor?

"Poso en dubte que la felicitat sigui l'estat d'ànim més important al qual hem d'aspirar", llegim a les primeres pàgines de l'última novel·la de Richard Ford (Jackson, 1944). L'escriptor nord-americà ha decidit tornar per cinquena i última vegada a Frank Bascombe, excronista d'esports reconvertit en agent immobiliari que fa gairebé quatre dècades que l'acompanya i que és una de les seves creacions més populars. A Sé mía (Anagrama; traducció de Damià Alou), Bascombe es converteix temporalment en cuidador del seu fill Paul, que té una esclerosi lateral amiotròfica (ELA) avançada. Tots dos junts emprendran un viatge en cotxe fins al Mount Rushmore. L'acció té lloc el 2019, durant el tram final del govern de Donald Trump, que Ford mai va creure "que podia ser elegit president" i que ara desitja, amb la boca petita i creuant els dits, que no torni a la Casa Blanca. "Però podria ser, perquè visc en un país obsedit per la fantasia –admet–. Part de les generacions que es van criar amb els videojocs i veient lluita lliure ara donen suport incondicional al Partit Republicà".

L'escriptor James Ellroy té un mètode singular per avaluar els periodistes: abans de la primera pregunta els ensuma, com si olfactivament pogués preveure amb quina mena de peticions es trobarà; mitja hora després, a l'hora d'acomiadar-se, gruny o udola en funció de si ha quedat insatisfet o no. Fa anys que el nord-americà es va autoproclamar "gos diabòlic" de la literatura nord-americana.

Gràcies a l’editorial Més Llibres i a la traducció de Ricard Vela podem llegir en català Animal, la novel·la debut de l’escriptora Lisa Taddeo, després de l’èxit internacional aconseguit l’any 2019 amb Tres dones, una obra de no-ficció sobre el desig sexual femení i el patriarcat. La narradora afirma que matar homes en temps com els que vivim és l’únic recurs. Sempre hi haurà el masclista de torn que se sentirà ofès i girarà la frase: matar dones en temps com els que vivim és l’únic recurs. Aquest pallús sexista cauria en una falsa equivalència: la violència contra les dones per part dels homes supera amb escreix la direcció contrària. El Times ha definit la novel·la com "l’American psycho de l’era Me Too", però la cruesa també pot fer pensar en la pel·lícula Promising young woman, d’Emerald Fennell, o en la versió hardcore de les novel·les de Camila Läckberg. Som davant d’una experiència literària increïble que ens remou els budells. A còpia de girs inesperats de la trama i d’una misteriosa veu narrativa que sembla interpel·lar un tu femení universal, les coses van de mal en pitjor a la velocitat de la deformació, i el lector va entomant una sensació de permanent fuetada cervical. 

Jonathan Franzen no publica amb gaire freqüència, però quan ho fa el resultat ressona arreu del món, en part gràcies a l'ambició de les seves novel·les. Cruïlles (Empúries/Salamandra), que té 700 pàgines, és la primera entrega d'una trilogia sobre la família Hildebrandt que l'escriptor encara no sap com continuarà. "No treballo amb grans esquemes. Quan comenci el segon llibre em portarà per llocs que desconec", admet des del dormitori de casa seva, a Santa Cruz (Califòrnia).

"Prometo que, a partir d'ara, s'han acabat els llibres llargs", diu Paul Auster amb un somriure des de casa seva, a Brooklyn. A La llama inmortal de Stephen Crane (Seix Barral) -que no es publicarà als Estats Units fins a finals d'octubre-, l'escriptor nord-americà ha necessitat un miler de pàgines per reivindicar la vida i obra d'un autor que ha passat a la història de la literatura per una novel·la breu, La insígnia roja del coratge, publicada el 1895.

De la nord-americana Otessa Moshfegh (Boston, 1981) s'ha dit que escriu "com una cirurgiana" i també "com una assassina en sèrie", recorda l'editora d'Alfaguara, María Fasce. La majoria de lectors van descobrir-la gràcies a la seva novel·la més celebrada –i potser la més devastadora–, El meu any de repòs i relaxació (en castellà publicada el 2018). Hi explicava un any en la vida d'una jove que ha perdut la feina i decideix tancar-se al seu pis per entrar en un estat d'hibernació, acompanyada d'una quantitat ingent de fàrmacs. Després va venir la pandèmia, i és probable que es llegeixi de manera diferent ara que, fa dos mesos, ha sortit a Angle la traducció al català d'Alba Dedeu.

No hi ha res més difícil que definir les circumstàncies que influeixen en la recepció d’un autor. Són incomptables els escriptors que, tot i que en el seu dia van tenir èxit, ara estan completament oblidats. També hi ha un altre grup selecte d’autors que, desconeguts en el seu temps, aconsegueixen després l’atenció del públic. Però el més misteriós és quan les sorts diverses corresponen a una sola vida. I potser ningú personifica millor això últim que Francis Scott Fitzgerald, un home que triomfa imprevistament en plena joventut i que mor, jove encara, enmig d’una angoixant condemna personal. Amb tot, després arriba –després de la seva mort– una justa restitució: pocs escriptors moderns han tingut fins als nostres dies un favor tan estable com Scott Fitzgerald.

John Irving dedica entre tres i quatre anys a escriure una novel·la, i un cop l’ha publicat en podria parlar durant hores. El novel·lista, que continua en plena forma als 74 anys, contesta les preguntes mentre devora un entrepà vegetarià al bar del CCCB unes hores abans de protagonitzar-hi un diàleg amb Enric González. L’acció de L’Avinguda dels Misteris (Edicions 62 / Tusquets) arrenca el 2010, durant el viatge d’un escriptor, Juan Diego Torres, a les illes Filipines. L’home té 54 anys i es medica pel cor, i la interrupció momentània del tractament li provoca una sèrie de visions que l’envien fins al 1970. En aquells moments era un nen que vivia en un abocador de Mèxic amb la seva germana, la visionària Lupe, observats pels jesuïtes i protegits -tot i que per poc temps- per la mare, la prostituta Esperanza.

Amb només cinc novel·les -sempre d’una extensió considerable-, Jonathan Franzen s’ha instal·lat a la primera línia de la narrativa contemporània. Cinc anys després de Llibertat presenta Puresa (Empúries / Salamandra). Concedeix l’entrevista a l’ARA durant una estada promocional a Brussel·les. Tot i els problemes amb el telèfon de l’hotel on és, que misteriosament té despenjat, aconseguim contactar-hi.

Don DeLillo, ha rebut aquest dijous el premi Nacional del Llibre per la seva trajectòria. Segons informa 'The Guardian', l'autor de 'Soroll de fons' i 'Submon' ha explicat que se sent "una mica intimidat" per rebre aquesta guardó. "Segueixo tenint al cap el nen del Bronx que vaig ser", ha dit l'escriptor.

Hi ha llibres que converteixen els escenaris on transcorre l’acció en un personatge més, sovint crucial per entendre l’evolució de la trama. Passa amb el riu Mississipí a les aventures de Tom Sawyer i Huckleberry Finn; amb Long Island, on el gran Gatsby organitzava les seves festes esplendoroses; amb Arizona i Texas, els estats per on es mou la temible colla de carnissers de Meridià de sang, de Cormac McCarthy, i amb el poble fantasmagòric mexicà per on el personatge de Pedro Páramo, de Juan Rulfo, busca el seu pare.

Autor de desenes de narracions i de vuit novel·les, Davis Grubb (1919–1970) era inèdit fins ara en català. La col·lecció El cercle de Viena, que recupera clàssics de la literatura del segle XX, s'ha decidit a omplir aquest forat amb la traducció de 'La nit del caçador', combinació de realisme social i faula gòtica, d'atmosfera enrarida i onírica i amb un dels dolents més perversos de la narrativa nord-americana, Harry Powell.

Escorxador núrmero cinc