El llançament de la bomba atòmica dels nord-americans sobre Hiroshima i Nagasaki va canviar per sempre més la manera que tenim els humans de ser en el món, perquè ens va inocular una consciència de fragilitat d’espècie fins aleshores inconcebible i d’aleshores ençà permanent, incurable, esgarrifosa. De cop, vam descobrir que una ciutat de poc més de cent mil habitants podia quedar destruïda –arrasada, cremada, amb la majoria dels seus habitants destruïts, arrasats, cremats– en qüestió de segons i, si allò podia passar a una ciutat, també podia passar a una regió, a un país, a un continent, a tot el planeta. Té alguna cosa de lògicament fatal, en aquest sentit, que el periodisme modern també més o menys naixés amb aquell doble atac nuclear del 6 i el 14 d’agost del 1945.

Crec que un periodista ha d'observar, verificar i explicar, participant tan poc com sigui possible. Em sento incòmode davant algunes peces excel·lents del que es va anomenar Nou Periodisme, perquè s'assemblen massa a aquest gènere literari avui molt difós que etiquetem com a autoficció. Per a un reporter, el pronom jo és com una granada amb l'anella fluixa: un perill.

Joan Didion, una de les autores més destacades i apreciades de la literatura nord-americana contemporània ha mort aquest dijous als 87 anys a la seva casa de Manhattan a conseqüència del Parkinson. L'escriptora va ser una de les precursores del Nou Periodisme, el moviment que va revolucionar la no-ficció introduint-hi tècniques literàries i narratives i que va comptar amb veus com les de Tom Wolfe, Hunter S. Thompson, Truman Capote i Norman Mailer.

Un dels grans encerts del Nou Periodisme nord-americà va ser importar al reportatge tècniques literàries provinents, en part, de les avantguardes. Al mateix temps que es donaven a conèixer Tom Wolfe i Hunter S. Thompson i es consolidava Norman Mailer, el nord-americà George Plimpton (1927-2003) s’especialitzava en el transformisme periodístic. No en tenia prou coneixent a fons jugadors i entrenadors de beisbol per escriure’n un article: se les enginyava per formar part d’un equip professional i arribar a sentir el mateix que les estrelles. Amb la boxa es va atrevir a fer el mateix, i va rebre una pallissa d’Archie Moore, campió del món de pes semipesant, per explicar-la més endavant a la revista Sports Illustrated. I també amb el futbol americà, l’hoquei gel o el “joc de la ferradura” que va practicar a finals de la dècada dels 80 amb el llavors candidat republicà a la presidència dels Estats Units, George Bush pare.