<![CDATA[Ara Balears - Manuel Fraga]]> 10 <![CDATA[La nova Agència Tributaria]]>

El finançament singular pactat entre ERC i el PSC-PSOE estipula que a l'Agència Tributària de Catalunya li correspondrà “la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els impostos suportats a Catalunya, llevat dels de naturalesa local”. És un acord de gran transcendència que hem de procurar que arribi a bon port. No està garantit.

]]> <![CDATA[El debat que va fer passar Manuel Fraga pel supermercat]]>

El president espanyol arriba amb la ressaca d’haver tractat braç a braç líders mundials. La cimera de l’OTAN de Madrid li ha donat la pompa per encarar un dels debats més importants de l’any: el de l’estat de la nació. S’hi trobarà un líder de l’oposició que s’està adaptant al càrrec. És la seva primera prova de foc. Qui són? José María Aznar i Josep Borrell l’any 1998. A molts, la memòria més recent els haurà fet pensar en Pedro Sánchez, que també arriba al debat d’aquest dimarts amb l’autoestima de la cimera de l’OTAN, i en Alberto Núñez Feijóo, líder del PP un cop tancada la crisi al partit. Dues històries paral·leles amb 26 anys de distància i 25 debats de l’estat de la nació pel mig.

]]> <![CDATA[En què s'assemblen Manuel Fraga i Pablo Iglesias?]]>

Manuel Fraga (Villalba, 1922 - Madrid, 2012) va ser la gran referència de la dreta espanyola post-Transició. Ministre franquista, fundador d'Aliança Popular (AP) i, més tard, del Partit Popular (PP), es va convertir en el cap de l'oposició al Congrés a partir del 1982. Pablo Iglesias (Madrid, 1978) s'autoproclamava comunista fins que va ser candidat a la presidència del govern espanyol. Com a actual "socialdemòcrata" continua a l'esquerra del que representa el PSOE. I, evidentment, el seu espai polític, Podem, és a les antípodes del que ocupen els hereus de Fraga. Ara bé, hi ha un fet que els uneix: Fraga i Iglesias són dos dels tres líders estatals que han deixat la política espanyola per passar a disputar la batalla autonòmica.

]]> <![CDATA[29/5: La platja és meva]]> Els possessius. Si tenen la paciència d’escoltar l’arenga que fa una senyora vestida de lleopard mentre treu creus grogues de la platja de Llafranc, els sorprendrà l’abundància de possessius. Aquesta platja és meva. Som al nostre país. En aquesta sobreabundància hi ha el ressò d’una frase cèlebre, "La calle es mía", que va dir l’any 1976 un Fraga preconstitucional, com a ministre de l’Interior d’un govern franquista, per prohibir una manifestació democràtica. La idea és la mateixa: com que l’espai públic és meu, no suporto que hi hagi res que m’ofengui, em critiqui o em situï davant de les meves contradiccions. Com que la platja, el Parlament, el carrer són meus, no pot haver-hi ni pancartes ni llaços grocs que ho contradiguin. El possessiu és la clau. El franquisme va dictar que l’espai públic no era una àgora de la diversitat sinó l’escenari del poder de l’Estat. L’Estat monopolitzava el carrer. I ara l’Estat, allò que l’Estat vol i el que representa, reclama mantenir el monopoli de l’espai públic, en nom d’una neutralitat esbiaixada. Els sembla tan natural, a la platja o al Parlament, com li semblava a Fraga el 1976. El mateix possessiu. Però el carrer no és seu. És de tots. No és el monopoli de l’Estat. És l’espai de la gent.

]]> <![CDATA[Manuel Fraga i la corona: la contrahistòria]]>

Un dels episodis més foscos de la Transició va succeir quan Manuel Fraga era ministre de Governació: els fets de Montejurra del 9 de maig de 1976. Aquell dia se celebrava a Navarra la concentració carlina anual. En el seu decurs es van enfrontar seguidors del Partit Carlí (PC), que liderava el príncep Carles-Hug de Borbó Parma, i els d’un contingent carlí d’ultradreta acabdillat pel seu germà petit, Sixt-Enric. Davant la passivitat de la Guàrdia Civil, l’episodi es va saldar amb dos morts del PC i 30 ferits, i mai es va clarificar: els 11 volums del sumari es van extraviar.

]]>