Una regidora del PP valencià de Godella, municipi de l'Horta Nord, es va esbravar durant el ple consistorial de dijous passat insultant la memòria del poeta Vicent Andrés Estellés. Va ser com a resposta a una pregunta del grup de Compromís, que s'interessava per saber què s'havia fet d'un mural de ceràmica de l'artista Cuca Balaguer en homenatge al poeta, instal·lat l'any 2015 en un edifici municipal amb motiu de la XXVII Trobada d'Escoles en Valencià, i que més recentment fou retirat a petició de Vox, perquè els irritaven els versos que hi figuraven inscrits: “Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble”. Compromís s'havia ofert a custodiar els panells ceràmics del mural. Però la resposta de l'edil María Lurueña va ser rabiosa: “Estellés és el poeta de l'odi, l'ordinariesa i el catalanisme”. I va afegir: “Els panells els vam trinxar i els vam fer servir per tapar clots, i ja està”.

Per una vegada que el Partit Popular ha intentat acostar-se a Vicent Andrés Estellés, ha estat per fer el ridícul. Amb motiu de la celebració –en curs– del centenari del poeta, el grup socialista al Congrés havia presentat una proposició no de llei per incentivar la difusió de la seva obra. Els populars hi van presentar una esmena que proposava la traducció de l'obra d'Estellés a les altres llengües de l'Estat: gallec, euskera, castellà i també català, com si el valencià fos una llengua diferent de la catalana. L'estrafolària petició ha estat, amb raó, motiu de befa a les xarxes.

Jaume Pérez Montaner (l'Alfàs del Pi, 1938) reconeix que va arribar tard a la poesia de Vicent Andrés Estellés (1924-1993) i d'una manera curiosa: a través d'una traducció al portuguès publicada a São Paulo el 1969. No va ser fins a la dècada següent que es va adonar, mentre donava classes al Lewis & Clark College de Portland, als Estats Units, de la força dels versos de l'autor de Burjassot. "Hi havia dos poetes interessats a fer una antologia d'autors en llengua espanyola a l'anglès, i jo els vaig suggerir que també incloguessin autors que escrivien en català, com ara Espriu, Riba i Estellés –recorda ara Pérez Montaner–. Em va sorprendre que Estellés els interessés més que Espriu. Deien que tenia la virtut d'escriure com es parla, i que tot i que tractava sovint les seves vivències més íntimes, la distància no importava: a 5.000 quilòmetres de distància, els versos que escrivia els emocionaven igual".

Joan Fuster deia que la poesia de Vicent Andrés Estellés (1924-1993) "és una incoercible riada de passió petita, manual, d'assalariat que habita un quart o cinquè pis d'un edifici urbà aproximadament precapitalista". Pot semblar paradoxal que un poeta d'aparença tímida, que escrivia discretament des d'un bloc de pisos de València, hagi esdevingut un poeta majúscul. I encara pot semblar més paradoxal que un home tan poc avesat a l'exposició pública hagi motivat nombroses adaptacions musicals i escèniques. Des d'Ovidi Montllor i Toti Soler fins a Pau Alabajos, Xavi Sarrià i Joan Ollé, músics, actors i directors de teatre han reivindicat la seva obra amb entusiasme. Aprofitant el centenari del naixement del poeta de Burjassot, el director i dramaturg Marc Chornet (Tarragona, 1981) també li ha volgut retre homenatge, amb una versió teatral del poema Coral romput, interpretada per l'actriu Marina Alegre i amb música de Gerard Marsal, que es podrà veure a la Sala Atrium de Barcelona del 2 al 30 d'abril i del 4 al 7 de juny. "Coral romput té una força descomunal, és com una vomitada d'una nit de dolor pel dol de la filla del poeta, que va morir als quatre mesos –diu Chornet–. Com que està escrit en primera persona, amb una oralitat preciosa, és un poema que dona peu fàcilment a imaginar-lo com un monòleg dramàtic".

Es va presentar, fa uns dies, l’Any Joan Salvat-Papasseit, que, amb motiu del centenari de la mort de l’autor d’El poema de la rosa als llavis, es proposa de celebrar, divulgar i estudiar la seva obra i figura. Coincideix en el temps amb l’Any Vicent Andrés Estellés, que commemora el centenari del seu naixement, i amb l’Any Àngel Guimerà, que, com Papasseit, fa cent anys que se’n va anar d’aquest món. No hi ha cap inconvenient en aquestes coincidències, al contrari: les celebracions dels grans autors, quan es fan bé, s’alimenten mútuament. Ho va demostrar recentment la celebració paral·lela dels anys dedicats a Joan Fuster i a Gabriel Ferrater, comissariats, respectivament, per Enric Sòria i Jordi Cornudella.

“Poseu-me les ulleres”. El poema on el poeta Vicent Andrés Estellés imaginava i anticipava el seu comiat –"M’agradaria, encara, / que alguna dona del meu poble isqués / al carrer, inquirint: «Que qui s’ha mort?»/ «És el fill del forner que feia versos» / Més cultament encara: «El net major / de Nadalet». Poseu-me les ulleres”– acabava demanant que les hi deixen posades, que les necessitava per poder continuar mirant-nos, que sense elles no hi havia ulls per poder veure-hi ni de prop ni de lluny. Estellés, un entre tants, condensa com pocs, com tants, la història recent valenciana, que tragina incansablement entre la degradació feréstega i l’esperança mai no vençuda. Al capdavall, entre la destrucció feixista del seu bust l’any 1979 i la vandalització ultra de la seva estàtua el 2021, ha passat de tot. Alguns ingenus diuen que han tornat els que mai no van marxar. Però en tot cas, en el cicle del bucle de la mediocritat, la qüestió política és que la setmana passada PP i Vox van impedir i censurar a les Corts valencianes que 2024 fos declarat institucionalment, culturalment, com l’Any Estellés –el poeta més estimat amb diferència–. Al laboratori valencià, doncs, passa el de sempre: que uns fan el discurset i altres la feina bruta.

Encara que sigui un dels autors més estimats al País Valencià –o precisament per això–, Vicent Andrés Estellés (1924-1993) no hi serà celebrat institucionalment amb motiu del centenari del seu naixement. L'autor de Coral romput i Llibre de meravelles no mereix, segons el PP i Vox, un any dedicat a la seva figura: van ser aquestes dues formacions polítiques, actualment al capdavant del govern de la comunitat autònoma, les que van frenar tot just fa una setmana la proposta de Compromís de commemoració de l'efemèride a les Corts Valencianes perquè el poeta "pretenia la unitat lingüística del català".

Fins ara el cantautor Pau Alabajos (Torrent, 1982) havia assimilat la influència de Vicent Andrés Estellés (1924-1993) en les seves cançons, però coincidint amb el centenari del naixement del poeta de Burjassot ha anat més enllà. Alabajos acaba de publicar el llibre Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble (Sembra Llibres, 2024), que aquest dijous a les 18 h presenta a la llibreria Ona de Barcelona amb el periodista David Fernàndez i l'editora Laura Huerga. També participa activament en els actes de l'Any Estellés.

Doncs, pel que sembla, en tenen el PP i Vox, que governen a la Generalitat Valenciana i que s'han negat a donar suport, ni que sigui nominal, a la celebració de l'Any Estellés, que al llarg de tot aquest 2024 commemorarà el centenari del naixement del poeta de Burjassot. Els dos partits de la dreta ultranacionalista s'oposen a participar de l'efemèride amb l'argument (és un dir) que Estellés era “catalanista” perquè “pretenia la unitat lingüística del català”. Recordem que el PP i Vox són negacionistes d'aquesta unitat lingüística, com ho són del canvi climàtic i, en general, de la ciència, la cultura i el coneixement.

El Partit Popular i Vox han imposat la seva majoria i les Corts Valencianes han rebutjat una iniciativa de Compromís per declarar aquest 2024 l'Any Estellés, amb motiu del centenari del naixement del poeta de Burjassot (Horta).

Baixo amb una amiga la Cinquena Avinguda. A Nova York fa olor de maria pertot, hi ha moltes rates i t’hi trobes gent cridant a cada racó. Si algú crida fort, enmig del carrer, al buit, provant de trencar la calma del cel, pots saber qui és d’aquí i qui no: només cal veure aquells que es giren i aquells que continuen caminant. Els darrers són de la ciutat. Fa uns dies, l’aigua revessava per tota la ciutat i ara un sol d’hivern ens abalteix l’ànim. Són les coses, penso, de viure als límits de la història. O potser és que sempre hi hem estat, al límit, i ara només ens ho repetim per no haver d’actuar. 

La jura de la Constitució de la princesa Elionor (a qui només podem desitjar, pel bé general i pel seu particular, que no arribi a regnar perquè deixi d'existir la monarquia) va dur una controvèrsia suplementària a compte del discurs de la presidenta del Congrés, Francina Armengol. Concretament, pels poetes que hi va citar: el basc Felipe Juaristi, la gallega Xohana Torres i el valencià Vicent Andrés Estellés.

“Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”. Aquest és el vers que la presidenta del congrés, Francina Armengol, va utilitzar a l’acte en què Elionor va jurar la Constitució i es va convertir en hereva al tron. Alguna televisió va parlar de poetes desconeguts, altres columnistes de poetes perifèrics irrellevants, mentre diverses veus del País Valencià es van indignar davant l’ús d’uns versos que no consideren que s’hagin d’utilitzar en un acte com el que va convertir Elionor en hereva. Avui a l'ARA en parlem amb el subdirector David Miró i el cantautor i secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor, Pau Alabajos.

La presidenta del Congrés, Francina Armengol, ha citat el poeta valencià Vicent Andrés Estellés en el seu discurs en la jura d'Elionor. "Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble", ha dit Armengol durant la jura de la Constitució espanyola per part de l'hereva de la monarquia.

Ciutat a cau d’orella és el títol del disc amb què Pau Alabajos (Torrent, 1982) homenatja Vicent Andrés Estellés. Amb produccció de Santos & Fluren i arranjaments de corda de Laura Navarro i Adriana Sena, Alabajos posa música a una dotzena de poemes d’Estellés.

“Caurà la nit, però hi ha la llavor”. Són les paraules de Vicent Andrés Estellés que 25 anys després del seu adeu germinen en la veu del cantautor Pau Miquel Soler, veí de la ciutat dels antics telers a la qual l’escriptor va dedicar El llibre d’Alcoi. És el vers del poeta encarnat en la trentena de persones que encerclen el músic mentre canta a un pam de l’estàtua de l’escriptor, que l’observa complagut. En total, mig centenar de pelegrins afamats dels secrets i els “racons furtius” que omplen la ruta literària de l’autor que organitza l'Agència de Promoció del València de Burjassot, i que ofereix un indret per a cada eix de l’obra estellesiana.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) va morir fa 25 anys, però el seu llegat poètic continua bategant. Prolífic i popular, Estellés és recordat com una de les figures poètiques cabdals del segle XX i com un lúcid cronista que va saber parlar del seu present amb un llenguatge meticulós i una veu sensible i magmàtica.

L'estàtua del poeta i periodista Vicent Andrés Estellés, instal·lada en un banc de la plaça Emilio Castelar de Burjassot (Horta Nord), ha tornat a ser víctima d'un nou acte vandàlic i ha estat arrencada del seu lloc.

El músic i cantautor valencià Albert Ortega 'Bertomeu' és el guanyador del vuitè premi Miquel Martí i Pol, organitzat pel Celler Vall Llach, per la versió musicada del poema 'Els amants', de Vicent Andrés Estellés. El guardó està dotat amb 5.000 euros i una escultura de l'artista Josep Bofill.