Tres anys i mig després que Glòria de Castro (Caldes de Montbui, 1974) debutés amb L'instant abans de l'impacte a Periscopi, amb què va guanyar el premi Llibreter, la publicista que va deixar la feina per dedicar-se a l'escriptura torna amb una segona novel·la, Els temples solemnes. El llibre explica la història de la Nina, una dona de mitjana edat que torna, amb el marit i el fill, a la casa on es va criar, situada en un paratge solitari. La casa revifa els fantasmes de joventut de la protagonista i l'obliga a plantar cara a les múltiples crisis del seu present incert.

Va ser durant un viatge a Mèxic, mentre passejava pel mercat d'Oaxaca, que Benoît Coquil (Bretanya, 1989) va trobar una samarreta que li va cridar l'atenció. "S'hi veia la cara d'una anciana amb els cabells blancs i un cigarret penjant dels llavis i a sota hi posava: María Sabina, sacerdotisa de los hongos mágicos", fa memòria. Coquil, professor a la Universitat de Picardia Jules Verne i especialista en literatura argentina, no havia sentit mai el nom d'aquesta curandera i xamana mazateca. "Li vaig demanar a un amic mexicà que me n'expliqués coses —continua– i em va dir que Sabina havia acabat convertida en icona del moviment hippie i de la contracultura psicodèlica gràcies als rituals que practicava amb bolets al·lucinògens".

La vall de les Flors, de Niviaq Korneliussen (Nanortalik, Groenlàndia, 1990), és un relat potent i cru que s’erigeix en un crit de denúncia al silenci que envolta els nombrosos suïcidis que es produeixen sense aturador a Groenlàndia. En aquest sentit, el gel esdevé un símbol del poder destructor que té en la salut mental dels habitants de la zona.

Joan Benesiu (Alacant, 1971) va capturar fa uns anys la imatge de dues bessones, vestides iguals, que es passegen enmig d'un edifici en ruïnes. Aquella fotografia, presa de forma gairebé inconscient, s'ha convertit en la gènesi de Terminus (Periscopi), la tercera novel·la de l'escriptor valencià. "La imatge em va semblar narrativament molt poderosa, tot i que aleshores no sabia que en sortiria un llibre", explica Benesiu. Després de Gegants de gel (Periscopi 2015, Premi Crexells i Premi Llibreter) i Serem Atlàntida (Periscopi, 2019), l'escriptor construeix a Terminus una història sobre les diferents cares del fracàs i sobre el sentit de l'arquitectura a partir de la relació entre una professora, Teresa, i un estudiant desaparegut, Carles Miquel.

Tenint en compte que la desesperació abunda a El càntic del profeta (Periscopi/Alfaguara, 2024), últim premi Booker, és normal que l'autor, l'irlandès Paul Lynch (Limerick, 1977), no sigui l'home més lluminós i afable. La claustrofòbica, magnètica i brillant història que planteja a la novel·la arrenca amb una visita de la policia a casa de l'Eilish, microbiòloga i mare de quatre fills, per advertir-la que el seu marit, en Larry, hauria de deixar de banda les activitats sindicals si no vol tenir problemes amb les autoritats. L'home no trigarà a ser detingut i empresonat en algun lloc que l'Eilish desconeix. Aquest és el punt de partida d'un seguit de prohibicions, violència institucional i retallades de drets per part del govern d'extrema dreta que mana a la Irlanda de la novel·la. El càntic del profeta, traduïda al català per Marc Rubió, ha estat descrita com a distopia, però malauradament es llegeix com la crònica d'alguns dels punts més foscos del nostre present.

Després d'anys fent de llibretera, correctora, assessora editorial i conductora de clubs de lectura, Montse Albets (Mataró, 1977) va necessitar deixar d'ocupar-se dels llibres dels altres i explicar una història seva. "Una inquietud personal que he tingut sempre és com afrontar el dol i la pèrdua –explica dos anys i mig després que comencés a escriure la novel·la que ha acabat sent Només terra, només pluja, només fang, debut avalat pel bon olfacte d'Edicions del Periscopi–. Després de donar-hi moltes voltes vaig definir el tema del qual volia parlar i qüestionar-me'l". Albets assegura que la peripècia de la Maria està plantejada com una recerca que li permet passar del patiment del personatge cap a una certa llum, adquirida gràcies a l'amistat amb dos veïns, en Manel i la Cristineta.

Des que va publicar El refugi del temps fa quatre anys –en català ha arribat fa uns mesos gràcies a Periscopi i a la traducció de Marc Casals–, la Bulgària de Gueorgui Gospodínov (Iàmbol, 1968) s'assembla cada vegada més a la que descriu a la seva novel·la. El llibre, que l'autor ha presentat al CCCB en el marc de la Biennal de Pensament, imagina la preocupant consolidació dels populismes a Europa a partir d'una idea singular que ja s'està aplicant en alguns llocs del món: la creació de clíniques del temps per a persones afectades amb Alzheimer i altres tipus de demència. En aquests refugis, els pacients poden retrobar aquell moment de les seves vides en què eren més feliços i, d'aquesta manera, poden connectar amb aquells records que encara no s'han esborrat de dins seu. Els problemes comencen quan el Parlament Europeu fa servir aquesta idea per proposar un referèndum a cada país amb la voluntat que els ciutadans decideixin a quina dècada de la història recent tornarien.

La colònia és una novel·la fascinant entre el realisme, la sàtira i la faula moral sobre la convivència complexa entre un pintor londinenc i els noranta-dos habitants de la petita i rocallosa illa irlandesa on ha desembarcat l’estiu de 1979. Candidata al Premi Booker i finalista de l’Orwell Prize i de l’Irish Book Award, descriu la peripècia del senyor Lloyd, un pintor que vol emular l’aventura exòtica del gran Gauguin i que està decidit a viure l’experiència illenca de la manera més autèntica i genuïna que pugui. Tot amb l’objectiu de captar la llum i la calma del llogarret i poder pintar els penya-segats que conformaran la gran obra que rellanci la seva carrera artística actualment en decadència com el seu matrimoni.

Ens pensem que seríem capaços d’identificar i repetir la llista de sentiments que ens assalten al llarg d’una conversa important amb algú proper (ira, sorpresa, culpabilitat, tristesa o estupefacció, per dir-ne només uns quants), però el més probable és que se’ns presentin tots alhora, confosos en un torrent d’aigua poderós, i que l’endemà de la conversa amb prou feines puguem referir-nos-hi de manera vaga. Hi ha gent, psicològicament dotada o preparada, que els pot identificar i anomenar un per un, però no és tothom, i després hi ha encara menys persones que, els hagin viscut o no, tenen el do d’escriure i fer funcionar determinades escenes literàries perquè aquell gavadal de sentiments travessi de dalt a baix els lectors. Aquests són els bons escriptors, i si alguna cosa queda clara llegint Intermezzo, la quarta novel·la de Sally Rooney, és que l’escriptora irlandesa que va ser etiquetada com a fenomen generacional amb l’èxit esclatant de Gent normal pertany al grup selecte dels (molt) bons escriptors. Ja no escriu només per a una generació i ja no es limita al tema de l’amistat: podríem dir que ha madurat, però això revelaria més coses de nosaltres com a lectors amb prejudicis que d’ella, que només ha fet el que ha de fer qualsevol escriptor amb ambició: créixer artísticament entomant reptes cada vegada més difícils.

"Espanta que tot s'ensorri tan de pressa", pensa en Peter, un jove advocat de 32 anys, poc després d'haver assistit al funeral del seu pare, que en tenia 65. Ell ja ha entrat a la "mitjana edat" i s'intenta convèncer que abans no sigui massa tard ha d'aprendre a fruir dels "plaers passatgers", com ara mantenir una relació tortuosa amb una jove estudiant. En canvi, el seu germà petit, l'Ivan, tot just acaba de fer-ne 22 i es troba en un moment vital molt diferent: el noi prodigi dels escacs coneix la Margaret en un centre cívic especialitzat en art on s'ha d'ocupar d'un taller, i tot i la diferència d'edat entre els dos –de catorze anys– no trigaran a embolicar-se.

Quan era petita i sortia de l'escola, Cheng Chui Ping "era l'encarregada de tallar la llenya i de cultivar un petit tros de verdures", i també "ajudava a criar els porcs i els conills de la família". Nascuda el 1949, Ping va créixer a Fujian, una província rural de República Popular de la Xina, on la fam matava milers de persones cada any, però ha acabat passant a la història com una de les contrabandistes de persones més conegudes del món: entre el 1984 i el 2000 va aconseguir que més de 3.000 xinesos entressin de manera il·legal als Estats Units, negoci gràcies al qual va acabar guanyant gairebé 40 milions d'euros.

Fa bastants anys, mentre visitava un museu, l’escriptor Manuel Baixauli (Sueca, 1963) va quedar captivat per una petita estampa que encara recorda tot sovint: un pare acompanyava el fill gairebé adolescent per les sales de l’exposició i, entre quadre i quadre, el jove somiava que quan fos gran ell també seria artista. "Per al fill tot era «jo, jo, jo» i per al pare, en canvi, «ell, ell, ell». Em va colpir aquesta asimetria, que no he comprès del tot fins que jo també he sigut pare", explica Baixauli. Aquesta anècdota és "l’espurna" que ha motivat Cavall, atleta, ocell (Periscopi), l’última novel·la de l’escriptor valencià, que va arribar a les llibreries la setmana passada i està tenint una rebuda espectacular. Baixauli, que el 2020 va guanyar el premi Llibreter amb Ignot, aborda ara la relació conflictiva entre Alapont, un fuster que mena una vida més aviat ordinària, i el seu fill Aristides, que viu una adolescència problemàtica, marcada per la mort de la mare. 

Hi ha un rastre del cinema del finlandès Aki Kaurismäki en les novel·les de Manuel Baixauli: una brevetat de les escenes i de les frases, una eixutesa en l’expressió dels sentiments, un gust per narrar les vides dels personatges que queden als marges de la societat. Comparteixen les ganes d’aturar la vida en moviment, de donar-li pausa i reflexió, a banda de la recerca d’un sentit estètic que n’ompli la buidor existencial. El cineasta ho fa amb plans llargs i silenciosos i l’escriptor desplega unes estratègies narratives que atrapen el lector com qui pesca al rall: llençant una malla a l’aigua amb tot de ploms que l’enfonsen i que després recupera plena de peixos. Les múltiples trames de la novel·la –fines, subtils, mai de traç gruixut– s’envitricollen a poc a poc però de forma inexorable, fins a configurar aquest rall, ple de sentits i de metàfores que s’il·luminen les unes a les altres i que acaben revelant un dibuix diàfan, traçat a la sorra de platja per un tros de canya que les ones del mar han deixat als peus d’un nen que l’explica amb una llengua neta i transparent i un regust d’arròs al forn.

"Hi ha dues amenaces severes a la veritat, en el món d'ara: una és el poder polític i corporatiu; l'altra, la intel·ligència artificial". Com a bon periodista, Patrick Radden Keefe (Dorchester, 1976) sap que ha de "lluitar" per guanyar-se l'atenció del lector "des de la primera frase", i per això la seva intervenció com a primer convidat del programa Resident CCCB ha arrencat amb força i ha continuat amb afirmacions que, explicades de primera mà, són un bon toc d'alerta sobre el present i dibuixen un futur força inquietant. Durant l'estada de dos mesos a Barcelona, Radden Keefe comissariarà un cicle de converses, Veritats fràgils, i participarà en diverses trobades amb estudiants i lectors amb la intenció "de mantenir una relació més pausada i profunda amb la ciutat, també més sostenible", segons ha explicat la directora del centre, Judit Carrera.

La nord-americana Rebecca Makkai, de qui ja havíem llegit amb plaer Els grans optimistes, sobre els inicis de la sida al Chicago dels anys vuitanta, sembla que troba inspiració en els temes que omplen més pàgines i minuts d’informació o que incendien les xarxes socials: segur que alguns dels motors que van posar en marxa aquesta novel·la són el Me Too, la immensa popularitat del gènere del true crime, la suposada política de la cancel·lació o els assassinats als campus universitaris. Però la gràcia és que ho fa amb una enorme habilitat narrativa, desplegant totes les capacitats de la literatura per il·luminar les zones d’ombra. Mitjançant una doble línia temporal, la dels anys noranta i la de l’actualitat, el llibre excel·leix a l’hora de ressaltar les enormes diferències que s’han produït en la nostra manera de mirar tantes coses, però sobretot la relació entre els homes i les dones.

El cadàver d'una noia sura a la piscina d'un institut. Descartat el suïcidi, la policia obre una investigació i no triga a trobar un sospitós ideal, que acaba jutjat i condemnat. Més de vint anys després, Bodie Kane, una exalumna del centre, hi torna convertida en professora i podcaster d'èxit, i no triga a fer memòria sobre aquell cas que, com més hi pensa, més li sembla que es va resoldre de forma precipitada i equivocadament. Aquest és el punt de partida de Vull fer-te algunes preguntes (Periscopi / Sexto Piso, 2024), un thriller addictiu i construït amb una precisió admirable que Rebecca Makkai (Illinois, 1978) –autora d'Els grans optimistes, premi Llibreter 2022– ha pensat per revisitar i desmentir alguns tòpics que encara alimenten la novel·la negra i el true crime.

La literatura és una eina fantàstica per mirar endavant, però també per mirar enrere. A través de la ficció, els bons escriptors han sabut fer reviure paisatges i temps que ja no tornaran i que van modelar la manera de ser de les persones que hi vivien. L'eco de tot plegat ha quedat definit en les llegendes, que en altres èpoques eren el pilar fonamental de la literatura oral i que alguns autors han transformat i incorporat a les seves obres per reivindicar-ne la importància. És el cas de Berta Creus i Miquel Martín i Serra, que acaben de publicar novetats literàries i que, malgrat les diferències tant narratives com estilístiques que els separen, coincideixen en servir-se de la ficció per explorar la importància de les històries orals i el pes de l'herència dels pobles.

Tant el naixement de l’Aina com el de Periscopi impliquen una època de dormir molt poc, d’anar molt cansat, però de felicitat, de perplexitat, d’alegria de veure’n les primeres passes, com van guanyant una vida pròpia, però malgrat això no poder deixar de preocupar-te’n mai.

La necessitat de replantejar el capitalisme actual és força present als taulells de novetats: la trobem enfocada des de la distopia –Solastàlgia, d'Ada Castells (L'Altra), i Bootes, de Miquel de Palol (Navona)–, des de l'avantguardisme amb consciència social –Derroche, de María Sonia Cristoff (Random House)– i des de l'articulisme combatiu, cas de No siguis pobre!, de Marta Rojals (Ara Llibres). En comptes d'analitzar el present amb ulls crítics, Hernán Díaz (Buenos Aires, 1973) proposa viatjar fins als fonaments del sistema actual a Fortuna (Periscopi/Anagrama). La novel·la és un sofisticat joc de miralls protagonitzat per un geni de les finances i la seva dona, filla d'aristòcrates excèntrics que mata el temps gràcies a la filantropia. L'acció recorre l'últim terç del segle XIX i les primeres dècades del XX, incloent-hi el conegut Crac del 29. Díaz l'explica des del cor de les tenebres: la Borsa de Nova York.

“La gent juga als jocs pels personatges, no per la tecnologia”, diu la Sadie al Sam ja al tram final de Demà, i demà, i demà. És una frase que s’ha de llegir com una declaració de principis creatius tant de la protagonista com de l’autora de la novel·la, Gabrielle Zevin (Nova York, 1977). Zevin recorre a la Sadie per dir que la gent llegeix novel·les pels personatges –per la història, pel drama humà–, no per les provatures tècniques ni la sofisticació formal, i que ella ha escrit la seva novel·la tenint present tot això. La jugada li ha sortit bé: Demà, i demà, i demà, que ens ha arribat en català gràcies al bon ofici del traductor Ernest Riera Arbussà, s’ha convertit en una mena de fenomen mundial. La crítica l’ha elogiada i els lectors, a més de llegir-la prou massivament, la celebren amb complicitat i calidesa.