L’estrena d’Assaig sobre la ceguesa fa visible el notable objectiu de Carme Portaceli d’internacionalitzar el teatre català amb una coproducció amb el Teatro Nacional São João de Porto sobre la cèlebre novel·la de José Saramago, de qui, a més, es commemora el centenari del seu naixement. Es tracta d’una de les obres més aclamades del premi Nobel de literatura, que indubtablement ha agafat una actualitat inesperada no només per les conseqüències de la pandèmia de covid sinó pel problema dels aliments que ara mateix està tan present entre nosaltres i molt més a l’Àfrica, per la guerra a Ucraïna o pel canvi climàtic que ens desborda.

Una plaga de ceguesa afecta tota la població. No són cecs, estan cecs. Els homes i les dones es mouen com autòmats i no es qüestionen res, simplement obeeixen. La veu indignada del premi Nobel José Saramago (1922-2010) va escriure Assaig sobre la ceguesa (1995, editada ara en català per Navona). "Les primeres pàgines hi ha la ceguesa que es propaga, després els qui han perdut la vista són tancats al manicomi, passen més pàgines i es comporten com animals, unes quantes pàgines més i violen, després apareix una ciutat apocalíptica i, finalment, torna a sortir el sol. Els acadèmics diuen que és una obra menor de Saramago, ells sí que són cecs", diu el director portuguès Nuno Cardoso, que dirigeix l'adaptació teatral de l'obra al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), on es representarà del 29 de setembre al 30 d'octubre.

José Saramago (1922–2010) tenia una pregunta al cap que volia resoldre narrativament des de feia anys: com és que no es té notícia de cap vaga a la indústria armamentística? Després de 'Cain' (2009) va creure que era el moment ideal per començar-hi a treballar, tot i que només en va poder escriure els tres primers capítols. 'Alabardas' explica la història d'Artur Paz Semedo, un home fascinat per les armes que treballa en una fàbrica d'armament. La seva exdona, pacifista i intel·ligent, l'empeny a investigar què s'amaga rere l'aparença de normalitat de l'empresa on treballa.

El dimarts 18 de juny s'hi farà una "discreta" commemoració del tercer aniversari de la mort de Saramago, segons els portaveus de la institució, amb la projecció de la versió integra del documental 'José y Pilar'. Aquesta pel·lícula va ser feta pel director lusità Miguel Gonçalves a partir de l'enregistrament de més de 240 hores de la vida de la parella al llarg de quatre anys, del 2006 al 2010. La cinta s'ha estrenat en diversos països europeus, als Estats Units i a diversos festivals internacionals i va ser la candidata portuguesa a la nominació dels Oscar de 2012.

.

El 1953, un jove Saramago donava per acabada la novel·la 'Claraboia' i l'enviava a una editorial portuguesa sense fer-ne cap còpia. El manuscrit es va perdre i quaranta anys després, quan va rebre la insòlita notícia que "en una mudança s'havia trobat un manuscrit i que estarien molt interessats a publicar-lo", l'escriptor els va respondre que ja no era el moment. En vida mai no va voler que es publiqués, tot i que va deixar escrit que, un cop mort, els qui el sobrevisquessin podien fer el que creguessin convenient.

El Saramago de L'últim quadern és el dels últims mesos: el que encara va ser capaç d'enllestir Caín (Edicions 62/Alfaguara) però que va deixar a mitges Alabardas, alabardas, espingardas, espingardas al mateix temps que seguia escrivint o dictant els textos per al seu blog personal. Aquesta tarda, la paraula de Saramago tornarà a reviure a la Biblioteca Jaume Fuster: disset personalitats del món de la cultura –entre les quals hi ha Carme Riera, Xavier Pàmies, Anna Sallés, Marina Rossell, Imma Monsó i Rosa Regàs– llegiran una selecció de textos de l'últim llibre feta per Josep Maria Castellet. En paraules de Pilar del Río, que en comptes de vídua prefereix ser anomenada com "la nòvia" de Saramago, tots els convidats eren "gent propera" i "amics" de l'escriptor.